Villalba Ezcay

Gràcies a l'amistat amb en J.F puc retornar a l'obra de'n Villalba Ezcay. Em facilita uns textos originals inèdits que guarda a casa seva i que mai han estat editats.

En Josep Maria Villalba Ezcay va néixer en un poble de la província de León. Va fer la guerra al costat republicà i va ser ferit a una espatlla produïnt-li la ferida una malformació que li limitava el moviment d'un braç. Tot i així va practicar l'escalada i va fer força ascensions a Montserrat i Pedraforca. El règim franquista el va enviar desterrat a Catalunya per allunyar-lo de la seva terra nadiua com a càstig. El resultat va ser que li van fer un favor perquè es va integrar completament aprenent, no solament la nostra llengua, sinó la nostra cultura que va fer seva sense renunciar tampoc als seus orígens. Mostra d'això és que va escriure prolíficament en català. Va colaborà a les revistes Cordada i Vèrtex, va guanyar un accèssit dels Jocs Florals de Muntanya i algun dels seus escrits el va presentar al premi Joaquim Ruyra i al Sant Bernat de muntanya.

El seu centre era el CE comarca de Bages de Manresa, on residia. Va ser membre del GAME i del GAM del CECB, d'on va arribar a formar part de la seva junta directiva i va ser president del GAM del Bages.

La seva gran obra va ser el llibre Balada de las Montañas escrit en català i castellà. Però com ell diu al començament, al principi de cada capítol hi ha un poema fet per ell en català en agraïment a aquesta terra que tant estimava i que tant li havia donat, sobretot comprensió, acolliment i amics. Tenia també escrit un llibre que no va arribar a publicar que es deia Las Montañas Profanadas i que és el que acabo de llegir. Algun dels escrits d'aquest recull els va presentar al premi Joaquim Ruyra.

Era un home amb una cultura immensa i tenia sempre el costum de citar autors clàssics. Era entès en música i conreava la poesia amb més o menys fortuna, però sobretot escrivia bé i mostrava en els seus escrits una gran espiritualitat lluny de carrinclonerismes. La seva professió era Enginyer Químic i tenia una fàbrica de colònia a Manresa.

He llegit els seus textos amb gust. Traspuen amor a les muntanyes i als homes. Em sembla intuir que Villalba Ezcay era un gran humanista de la muntanya. Va pertànyer a la generació a qui la Guerra Civil els ho va arrabassar tot, però malgrat les dificultats va saber sobreposar-se i tirar endavant, cercant a la muntanya el motor de la seva vida. Avui és molt difícil llegir-ne res, i probablement per a molts la seva estètica literària entre el romanticisme, l'humanisme i una certa espiritualitat els pugui semblar depassada. Tanmateix resti aquí aquest senzill recordatori per un dels molts muntanyencs escriptors oblidats del nostre passat.

Citació del diumenge

“He aprendido que todo el mundo quiere vivir en la cima de la montaña, sin saber que la verdadera felicidad está en la forma de subir a la cumbre.”

Gabriel García Márquez

Carretera a l'Everest

Gràcies a l’Albert, m’assabento de la darrera bogeria dels xinesos. Resulta que per fer més lluïda les properes Olimpiades del 2008, han pensat fer passar la Flama Olímpica per l’Everest. És a dir, que un equip d’alpinistes pugi la flama des del Nepal i baixi per la banda tibetana. Per facilitar la cosa han decidit construir una carretera asfaltada de més de 100 kilómetres fins el mateix Camp Base de l’Everest.

És una bona idea. Cal que el circ de no s’aturi. Amb una carretera asfaltada fins el Camp Base ben aviat s’hi podran construir hotelets, fondes, botigues, cafes internet i tot allò que sigui de menester per continuar desplomant als rics occidentals emmirallats en l’Everest.

Tinc força curiositat en veure com acaba tot plegat. M’agradarà saber com s’ho fan els xinesos per evitar els problemes de l’altitud, de les condicions meteorològiques i del fred. Sens dubte serà un gran espectacle, un nou i lamentable espectacle, on la muntanya hi posarà l’escenari de la vanitat humana.

Citació del diumenge

“Per mi les muntanyes són un sentiment”

Childe Harold

Pessigues

Els “pessigues” de l'esquí ja estan nerviosos perquè passen els dies i la neu no arriba a caure amb generositat. Fins ara nevadetes i espolsinades que no deixen treure els esquis fora de la neu artificial de les estacions. Hi ha neguit, nervis. Per acabar-los de posar més nerviosos us convido a mirar aquestes imatges de l'amic Silvio, que a finals de setembre ja va fer el primer descens de la temporada!

http://www.skisylvio.com/spots/2007/septembre/tourmalet/index.php3

Visita d'obres

Aquest estiu s’han fet tasques d’arranjament i manteniment al camí de coll de Jou, que uneix l’Alt Berguedà amb la Cerdanya. És un camí mil·lenari que neix a l’Hospitalet de Rocasansa i porta fins a Urús. En l’actualitat no s’empra massa, malgrat la gran bellesa de l’entorn. L’he fet varis cops i li tinc una estima especial. El recorregut és preciós.

Tenia pendent de revissar-lo i diumenge al mati amb el J.M.P. comencem a caminar a les nou del mati des de la carretera berguedana que mena a coll de Pal. Passem pel costat de la masia de l’Hospitalet de Rocasansa i anem seguint un corriol marcat inicialment amb un senyal groc. Més endavant s’ajunta amb el PR que ve del refugi del Rebost i s’enfila decididament.


L’intervenció en el camí ha estat molt prudent, mesurada i alhora eficaç. S’han consolidat alguns petits murs de pedra seca, s’ha estassat allò on calia i s’ha remarcat i pintat.

El camí ara és clar, net i fàcil de seguir, sense cap destrossa que el desfiguri. Aplaudeixo la iniciativa i els criteris que s’han seguit per consolidar-ho, molt més respectuosos que els que empra el caminicida d’Avià i que ara està trinxant el camí del coll de Pendís.

En una hora i mitja arribem al coll. La vista sobre la Cerdanya és esplèndida i lluent, amb una atmosfera netíssima. Per la nit ha nevat lleugerament. El Carlit, el Puigpedrós i el pic de l’Orri es veuen ben blancs. Des d’allí mirem de seguir cap a les Penyes Altes, però no comptàvem amb el fort vent que el diumenge ha fet voleiar a mitja Catalunya i amb la mica de neu que ha caigut durant la nit, que ha verglaçat i deixa el corriol com un autèntic mirall. Amb compte anem tirant, intentant que el vent no ens arrossegui ni el gel ens faci baixar rodolant fins a l’embús del peatge del Túnel del Cadí. A l’avantcim de les Penyes Altes decidim que per avui ja n’hi ha prou, i reculem. Retornem tranquil·lament pel camí de coll de Jou, gaudint de cada revolt, de cada boix i pi rojalet, de cara al sol hivernal, mentre Montserrat s’alça a l’horitzó retallat netament. Torno cap a casa amb la satisfacció de que encara resti gent que sap recuperar camins i amb una febrada que des de dilluns em té retingut al llit.

P.S. Sembla que per fí comença a nevar. Avui 30 cm a Andorra. Aquí un video.

Nou mapa del Montsec

Demà dijous 6 de desembre, a les 18 h a la Sala de l’Ajuntament d’Àger es farà la presentació d’un nou mapa excursionista del Montsec. Ha estat realitzat pel Centre Excursionista de Lleida, amb treball de camp del Manel Cortés i de Joan Ramon Segura, dos excursionistes de gran vàlua. L’escala és a 1:20.000 i ara es publica el full dedicat al Montsec d’Ares i més endavant es publicarà el dedicat al Montsec de Rúbies.

Els dos autors són gent experimentada i de tota confiança i la zona mai ha tingut una cartografia bona pel que hi ha una certa expectativa i curiositat per veure el resultat de tot aquest treball.

La Tura penjada

Doncs resulta que fa uns dies la Consellera Tura va fer una visita a un taller de fabricació de material de muntanya i escalada que l’empresa Faders ha muntat a la presó de Raimat per col·laborar en la reinserció de presos. Després de visitar les instal·lacions i veure el material que s’hi fabrica, sembla que li van proposar a la Consellera que el provés i la van convidar a llançar-se per una tirolina. Ella, valenta i decidida, no va dubtar ni un moment. Imagino les cares i pensaments d’alguns interns en veure a tota una Consellera de Justicia penjant d’una corda com un fuet ...

Bromes a banda cal felicitar a Faders pel seu coratge d’instal·lar un centre productiu a la presó de Raïmat i la seva col·laboració en la reinserció laboral d’interns penitenciaris.

Climbing Attitude

Climbing attitude ? Un nou concepte de l’escalada. Que vol dir? Vindria a ser el bon comportament que un escalador ha d’adoptar a la paret. No és una lliçó moral, sinó una invitació a tots els escaladors perquè l’escalada en paret continua sent lliure, les escoles mantinguin el seu encant i estiguin netes.

És una idea que s’han inventat a Béal. Patrick Edlinger en parla: “l’escalada en cert sentit és víctima del seu propi èxit. Víctima perquè aquesta filosofia de vida ha esdevingut majoritàriament un esport, un entreteniment que a moltes i moltes parets la sobrefreqüentació pot engendrar problemes: vehicles mal aparcats, deixalles. Amb l’èxit de l’escalada en plafó molta gent passa del gimnàs a la paret sense tenir clar que passa d’un món a l’altra. Cal recordar algunes evidències: les parets no pertanyen als escaladors, al costat hi passen sovint excursionistes, caçadors o buscadors de bolets. A més a més les parets sovint estan en terrenys privats o d’accés limitat. Hi ha un risc creixent de prohibicions, de cobrament per l’accés. Aquest rics el podem evitar fàcilment. No calen lleis, normatives o regulacions. Només sentit comú, saber estar i educació. Cal un compromís de tots i en tot moment per preservar les nostres zones, ser nets amb la natura, respectar als altres que les aprecien per altres raons. Cal autoregular-se perquè l’escalada conservi la seva llibertat. La Climbing Attitude és simplement (i ja és molt) unes instruccions d’ús, com les que ja existeixen per utilitzar un rapelador.

Aquestes instruccions d’ús són un decàleg. L’escalada és una veritable comunió amb la natura, la seva pràctica moderna ha de restar en harmonia amb els valors fundadors de l’escalada lliure, cada escalador ha d’assolir la química de la pasió, del respecte al lloc, als habitants, als propietaris i de les regles comunes:

Nomes aparco en els aparcaments autoritzats
Respecto els propietaris de la parets, els veins i habitants
Només escalo durant els periodes autoritzats
No faig foc en periodes de sequedat
Respecto la flora i la fauna
M’enduc les meves deixalles
Evito les petites deixalles com magnesi, paper de wc, esparadraps... Controlo el meu gos
Respecto les normatives relatives al bivac i el camping salvatge
Respecto les aficions d’altres (collidors de bolets, caçadors...)

Més informació al web de Climbing Attitude,. Grans noms de l’escalada donen recolzament a aquesta iniciativa: Patrick EDLINGER, Lynn HILL, Sylvain MILLET, François et Arnaud PETIT, Alex CHABOT, Liv SANSOZ, Fred ROUHLING, Philippe RIBIERE, Ramon JULIAN PUIGBLANQUE, Anthony LAMICHE...

Bé, no és pas mala idea, però em sembla que han descobert la sopa d’all. Sentit comú i educació. Simplement.

Busa

Fa alguns dies, al suplement Culturas de la Vanguardia, uns escriptors saberuts divagaven sobre el lloc remot i la seva diferència respecte al lloc llunyà, especulant sobre la filosofia que hi ha darrera d'aquest concepte. És evident que a Catalunya no hi ha cap lloc llunyà ni tan sols remot. Tanmateix en l’imaginari personal i excursionista de cadascú hi ha alguns llocs que per les circumstàncies que siguin potser s’apropen a aquesta idea, és a dir, ens transporten a d'altres mons. El Boumort, les valls laterals al Segre de l'Alt Urgell, alguns racons de l'Alta Garrotxa, el Donassa i el Capcir, unes bordes perdudes al Pallars, els rasos de Liat a l'Aran, els boscos de l'Arieja i Coserans formarien part de la meva geografia remota. I també la Serra de Busa. La combinació del seu aïllament i despoblament, la precarietat cartogràfica i de guies, la solitud, el silenci i alguns moments personals irrepetibles són potser alguns dels elements que fan que Busa tingui l’altissima consideració d’un santuari remot.

Dijous passat hi vaig tornat. Esgarrapant unes hores pendents vaig sortir en dia laborable, quelcom excepcional. De matinada costa fugir de la corrua de cotxes de l'àrea metropolitana que van camí del seu treball. M’hi trobo estrany. Ells van cap al seu treball i jo cap al meu paradís. Des de la cruïlla de Cardona la sensació d’entrar en un món diferent es comença a fer palesa. El forn d’Aiguadora sembla tancat, però després de picar a la porta obren. Avui no fan pa, però encara en tenen d’ahir. Són uns barres de quilo, sòlides i consistents, amb sabor simplement de pa, un gust que hem perdut els de ciutat.

Mentre m’endinso amb les primeres llums per la Valldora la sensació d’entrar en un món remot es comença a instal·lar en el meu esperit. Aparco al costat del monument a Guifré el Pilos. A Sant Lleir l’ermita resta muda, mentre que a la casa del costat la llum de la cuina és oberta, potser la mestressa hi prepara un got de llet calent. Camí de Sant Pere de Graudescales el fred és viu. Els bassals estan gelats i els matolls gebrats. El silenci és total. La claror al cel va creixent, però al fons de la vall regna encara la foscúria. M’aturo al costat del cenobi, contemplant impressionat aquestes pedres del segle XI. Com deuria ser la vida d’aquests monjos fa mil anys?

Encaboriat amb aquests pensaments tiro amunt seguint un corriol dins el bosc que ascendeix per la baga de Sant Pere i supera el grau de l'Esguerrat, fins les Collades. Recuperada la pista segueixo per l'obaga cap al grau de Vilamala. La molsa als vorals està a punt. Flonja, frondosa, d'un verd diferents a tots els verds. El Nadal és proper.

Superat el grau el camí s'aboca sobre la planúria superior de Busa. Aquest portell sembla donar l’entrada a un altra món, a un Shangrila perdut. Els prats regulars, perfectes, els pins esparsos, els masos. Aquí s’hi ha aturat el temps i la vida. Ganyipo de cara al sol, en silenci, contemplant el passeig elegant de mitja dotzena d’aligues o voltors dalt el cel. Continuo cap a l’ermita de Sant Cristòfor.

Senzilla i humil però sòlida, era el lloc de trobada de la mitja dotzena de masos d’aquest racó de món. El cementiri és rònec. La Vila s’aguanta precària. Em miro immòbil com un ocellet com glopeja en un bassal. Quan ha acabat em mira, i sense immutar-se, marxa cap a la branca d’un pi.

Al mirador del Capolat la vista és esplèndida. La vall del Lord, els Rasos de Peguera, la Roca d’en Ferrus i Ensija, Llinars, el Comabona i la cara sud del Pedraforca, la Serra del Verd, Port del Comte, el Montsec, el Santuari del Lord, els Bastets Montserratins...

La pasera al Capolatell, l’antiga presó dels Carlins és ara sòlida. Imagino als presoners tancats en aquesta agulla, sense escapatòria possible, llençant-se muntanya avall presos per la desesperació.

Torno passes enrere. Paro a dinar a la font de Busa.

Al davant la xemenia del Rial fumeja. És l'única casa habitada permanentment aquí dalt. Espero que els padrins estiguin bé de salut. El silenci és infinit. La pau absoluta. Intento xuclar aquest paisatge, aquest món que no és el meu món.

Tota
la immensitat es pobla
de la meva mirada.

Miquel Martí i Pol

La llum esbiaixada dóna encara més profunditat als prats. Ara a l’hivern el dia es fa curt i no em puc entretenir. A la Bartolina hi ha l’amo. Després de molts anys d’abandonament ara han refet el mas. Molta feina feta i molta per fer encara. Xerrem una bona estona. Aquí dalt s’hi està tant bé... No cal dir res més. M’haig d’acomiadar, el sol s’ha post i encara resta tot el descens.

M’aboco cap al cingle, i sense dificultats segueixo el corriol que mena a l’Escala Nova d’Orriols. Esglaons i una llarga escala de ferro per superar el grau. Pas immemorial. Can Orriols està ben agençat. La foscor va creixent i m’atraparà. Ràpid davallo, enmig d’una roureda. Arribo al riu fosc. Al Pujol han obert els llums. A Sant Lleir la xemeneia fumeja i la llum de la cuina continua oberta, potser ara prepara la mestressa la patata bullida per sopar. Mentre retorno lentament per la carretera de la Valldora en un camp veig a una dotzena de senglars escarbotant la terra. M'aturo i per la finestreta me’ls miro. Fan un xic de basarda en la foscor La gebrada comença a caure. Enfilo cap a la gran urb. Em torno a ficar a l’embus. Deixo enrere un món remot. Retorno al meu món.

Skirando en català

Una de les webs d'escalada, alpinisme i esquí de travessa més activa de l'arc alpí és camptocamp. És una web col.laborativa, interactiva i extraordinariament dinàmica, que segueix la filosofia de la web 2.0. Forums, piades, descripció de condicions, compra-venda de material, articles, fotos...

Des de fa temps existeix l'opció de triar l'idioma i a banda del francès, anglès, italià i alemany la temporada passada es va incloure el castellà. En la darrera actualització han incorporat el català! És una noticia excel.lent, mostra que la nostra llengua no està tan morta com a cops es diu. Ara ens toca a nosaltres farcir la web de continguts en català.

Gràcies, Jaume.

Del GPS i la llum

S’atura i se’l mira. Porta un GPS. Mou la ma, cercant potser una millor recepció . Baixa uns metres, recula, torna a pujar. Camina ara endavant, ara enrera. Me’l miro encuriosit. Potser cerca quelcom,? L’escena és intrigant i entre queixalada i queixalada no deixo de prestar-li atenció. Això del món del GPS i l'estranya passió que provoca en alguns excursionistes em té fascinat. Per fí sembla que la cosa està clara. És evident, el GPS no trobava el cim! Com no m’havia adonat.!

Fa deus minuts que estem ganyipant sota el cim del Taga. Avui diumenge fa un dia radiant, amb una llum intensa i netíssima. Comença a entrar la tramontana i ens arresarem de cara a Sant Amand. Hi hem pujat amb l’amic R.M des de Ribes en dues hores i mitja molt agradables, contemplant la inmensa bellesa del dia d’avui, mentre el company m’explica les condicions d’esquí del Pas, on ahir dissabte va estrenar la temporada.

Ara arriben uns, ara marxen els altres. Una noia jove ens pregunta el millor camí per pujar amb raquetes. Li indiquem que potser des de la banda de Pardines passarà millor, però la seva preocupació rau en saber si el camí està prou ben marcat i les marques es veuen clarament en la neu. Discretament callem.

Tot baixant, en el moment d’entrar al bosc, la llum del migdia, que ara quasi és tarda, esbiaixada té una rara intensitat. Fina, lluent, matissada rebota a cada arbre en un color diferent. M’entretinc uns segons meravellat de la intensitat de tanta bellesa. Llavors entenc el que li vaig llegir fa uns dies en un llibre de Jordi Coca sobre la pintura de Hooper (Paisatges de Hooper). En un paràgraf diu: a la pintura la llum ho és tot. I m’adono que a la muntanya la llum no sé si ho és tot, però en tot cas ho és quasi tot. La bellesa de la muntanya és la seva llum, és la llum dels colors de la natura.

Citació del diumenge

No visc per la muntanya
No podria viure sense ella,
Visc amb ella.

Sylvain Saudan

Nevadeta

Doneu un cop d'ull a aquestes fotos de la nevadeta d'ahir al vespre al Pirineu Central francès, als voltants del coll d'Azet, a la vall de Louron. Per gaudir uns minuts...

Filòlegs excursionistes

La tradició dels filòlegs excursionistes continua ben viva. Darrera les passes de Pompeu Fabra o Joan Coromines, aquí un bonic text de Joan Solà.

Montardo - Joan Solà

Vam fer l'esplèndid Montardo, amb el fidel amic de caminades Xavier Pla, ara fa deu anys. Aquest topònim és una preciosa relíquia del mot llatí arduus 'alt, inaccessible, espadat', del qual avui només coneixem un ardu literari; però el mot era de la llengua viva, car el Pirineu conserva les Picardes (piques-ardes), les Panyardes (penyes-ardes), Arduix (arduum ostium 'portella escarpada'), Estanyardo, etc.; com aquest darrer, aquell manté una vetusta -o final d'influència basca. Enguany l'he fet per tercer cop amb dos amics nous, Jordi Sunyer i Climent Nadeu. Drets en aquell grandiós bellveure, amb l'Aran a un costat i tot el Pallars a l'altre, amb la Punta Alta allà mateix, imponent, i amb boires coronant-lo de misteri, ens van venir als llavis aquells versos verdaguerians:

Tota la terra que el meu cor estima

des d'ací es veu en serres onejar.

I, enduts per la fal.lera de les caminades que lleven els maldecaps ciutadans, amb tres companys més, Griselda Gasulla, Lluís Sànchez i Àngels Serres, hem fet la volta completa als deu refugis que enronden aquells altíssims silencis d'Espot-Aran-Boí, assaborint altres noms mil.lenaris vora les aigües profundes. L'estany de la Munyidera mostra el sufix -dera propi també d'aquelles parles (-dora en llengua comuna). El circ i el tuc de Saboredo: es deu tractar del llatí cepulletum 'indret de cebes', perquè s'hi fan els bulbs anomenats alles (el Sabolledo esperable canvià la -ll- per la -r- de tipus gascó-aranès); i tuc 'turó prominent' és una altra perla d'aquest indret i de tota la Gal.loromània (els termes generals són pui, bony o pic(a).

Prop de Colomers, els estanyols Cloto (amb algun homònim Clot) són d'etimologia clara, amb la -o final esmentada: però Coromines s'abellia d'imaginar-hi com a ètim un remot indoeuropeu kloptós 'amagat' ("tots dos estanys tenen més d'amagats que d'enclotats"), i aleshores els agermanaríem amb els estanys Escondits d'un altre punt venerable del periple, vora el Peguera: l'adjectiu avui només literari encara era viu aquí i allà fa cinquanta anys i posà als estanys aquest nom el mateix Pompeu Fabra l'any 1933. A tocar i a ponent dels Escondits n'hi ha un altre d'anomenat Amagat...

El refugi Ventosa i Calvell s'emmiralla a l'estany Negre (d'aigües, efectivament, sempre fosques); però n'hi ha algun altre amb la variant Nere. Entre el Negre i el de Cavallers, un pas impressionant i perillós amb vent, pluja i bestiar¾, les Llastres de la Morta: llastra 'llosa gran' és viu des del Pallars fins a Galícia i Tras os Montes (lastra) i per Itàlia; de la Morta perquè hi van trobar morta una dona que baixava al metge (com fan encara en indrets inaccessibles de muntanya d'arreu del món: jo ho he vist, de manera colpidora, al Nepal). Deixarem altres misteris com l'estany Morto, Tumenèja, Ratera, Travessani o Contraix. I només demanarem als muntanyencs de bona voluntat que pronunciïn bé tots aquests noms, els dos últims i el de dalt: Travessani, Contraix, Montardo.

Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dijous 13 de setembre del 2007

Alpine Club. 150 anys d’alpinisme

El 2007 se celebra els 150 anys de la fundació de l’Alpin Club anglès, la primera entitat de muntanya del món. Per alguns és una data important i diuen que marca el naixement de l’alpinisme. Potser no és del tot correcte, ja que existien algunes activitats i ascensions prèvies. En tot cas l’Alpine Club va ser fonamental pel descobriment dels Alps i per donar les lletres de noblesa a l’alpinisme.

Més que la brillant història de l’Alpine Club m’interessa més la seva realitat actual. Aquestes són algunes de les notes:

- Fundat el 1857 ha estat el model de molts altres clubs de muntanya i alpinisme d’arreu del món. Tots poc o molt s’hi han enmirallat.

- Sempre ha optat clarament per l’alpinisme esportiu front el científic.

- Ha estat i és hiperselectiu. Ara només té uns 900 socis i uns 150 aspirants. Fins el 1975 no va admetre dones. Els criteris socials i d’exigència alpina són fonamentals per ser acceptat. El seu president actual és Stephen Venables. Per accedir-hi s’exigeix una llista d’un mínim de 20 ascensions als Alps o a diferents massisos del món. Durant 5 anys els candidats tenen la categoria d’aspirants fins que poden esdevenir socis de ple dret.

- El 1863 crea la seva revista Alpine Journal, que des de llavors no s’ha deixat de publicar, i es considera una de les millors publicacions en el seu gènere del món. Front al sentiment, lirisme i romanticisme continental els britànics han practicat sempre un estil d’escriptura sobri i sec.

- Més enllà dels Alps aviat va mirar a l’Himalàia i l’ascensió a l’Everest es va convertir en una qüestió nacional.

- Així com en el segle XIX van marcar la història de l’alpinisme als Alps en el segle XX han marcat la història de l’Himalaisme als Alps.

- En la segona meitat del segle XX renoven l’estil de l’alpinisme, juntament amb alguns països de l’Est. Conceptes com estil pur, pocs mitjans, netedat, tècnica alpina té un origen britànic. Ho va dir Alex MacIntyre “la paret era l’ambició, l’estil és l’obsesió”. Escalada amb economia de mitjans, equipament lleuger i rebuig a deixar res a la muntanya

- La seu de l’Alpine Club està a Londres, a Charlotte Road, on té una biblioteca de més de 250.000 títols. Funciona majoritàriament gràcies al voluntariat.

- Actualment hi ha uns 340 clubs de muntanya a la Gran Bretanya, associats al British Mountaineering Council, que és una mena de federació d’esports de muntanya. El BMC té uns 64.000 socis.

- Segons una enquesta del 2000 entre els membres del BMC el 97 % dels seus membres practiquen l’excursionisme a l’estiu i un 84 % l’escalada de paret o mur. L’alpinisme té un 54 % de practicants i va a la baixa. Com a tota Europa escalada esportiva en alça i alpinisme en baixa.

- Sembla que el lligam entre els joves i la tradició és ferm. Hi ha un bon relleu generacional i un continuïtat entre els joves i els veterans.

- Es majoritàriament masculí, només un 18 % de socis del BMC són dones.

- A casa nostra hi ha relacions amb ells. Chris Bonnington té una casa per aquí, escala regularment amb escaladors catalans (aquest darrer cap de setmana s’ha fet una paella i escalades pels Ports amb un selecte grupet d’escaladors d’aquí) i coneix perfectament totes les zones d’escalada de casa nostra, on hi ve un mínim d’un parell de cops a l’any i fa d’ambaixador de Catalunya a la Gran Bretanya.

Caminicidi II

He fet alguna recerca sobre el Caminicidi que esmentava aquí. El pare de la idea i executor material ha estat en Joan Tintó, un avianès de 57 anys que des de fa uns anys es dedica a recuperar vells camins. Ell mateix va recuperar un antic camí pels Tossals al Capolat i aquest que vol enllaçar Bagà amb Vallcebre està subvencionat pel Consell Comarcal del Berguedà. Ara està embrancat en un nou camí, el que uneix el Berguedà amb la Cerdanya pel coll del Pendís, cometent un nou caminicidi. Amb un company, una petita retroexcavadora i una desbrossadora i serres neteja el camí i el marquen amb un senyal quadrat de color groc. Està entusiasmat amb la seva feina i afirma que els camins s’han de fer tal com ell els deixa i de cap altra manera. Amén. Però no tots hi estem d’acord. Alguns creiem que això que fa serveix més aviat per trinxar el paisatge i la natura que per consolidar camins.

Aprofito per donar noticia d’alguns camins arranjats darrerament al Berguedà:

• PR-C 128 i les variants pels cingles de Vallcebre. També s’hi ha posat una taula d’orientació

• PR-C73 de la volta pel Solei de Queralt

• PR-C 129 de l'Olla de Sant Julià de Cerdanyola, on també s'hi ha posat una taula d'orientació

• PR-C 79 a la Gallina Pelada

• PR-C 127 del Pedraforca, que li dóna la volta

• PR-C 147 a Vilada

• GR4, també a Vilada, on s'ha arranjat un tram afectat per una pedrera i que s'ha tornat a espatllar.

• SL de Queralt repassats

• SL de Gisglareny repassats

• Camí de Fumanya a Ensija per la font dels Coms

• Recuperat el camí de Vallcebre a la Foradada

• Inauguració del camí de la Serra prop de Bagà

En el mateix sentit val la pena esmentar que s’estan preparant la senyalització d’alguns camins al voltant de la Nou del Berguedà.

Fora de la comarca seria injust oblidar la feina que s'està fent a la Cerdanya recuperant i marcant camins, especialment els d’unió entre els pobles de la banda de la solana. Gràcies per la informació, Gatsaule.

Ajuda per treball de recera

L’estudiós i historiador de l’excursionisme Francesc Roma anunci en el seu bloc el projecte de recerca que està duent a terme: un estudi sobre l’excursionisme del segle XXI. Aquest projecte s’emmarca dins d’una tesi doctoral (i serà la tercera!) que està preparant a la Universitat Ramon Llull.

Demana la col·laboració dels excursionistes pel seu treball de camp. Es tracta simplement de contestar un breu qüestionari que trobareu aquí. Jo ja ho he fet i han estat 10 minuts escassos.

Tots aquells que vulgueu animeu-vos. És important col·laborar amb projectes com aquest.

La citació del diumenge

“L'alzinar és el bosc de la meditació”

Ferran Canyemeres

Micher Guérin ha mort

Amb consternació m'assabento de la mort de Michel Guérin, l'editor francès de llibres de muntanya. Sembla ser que el passat 24 d'octubre va patir un atac de cor fulminant a una terrassa de Chamonix quan prenia un cafè el dia del seu 55è aniversari.

Altres cop n'he parlat en aquest bloc. Guérin ha estat l'editor de llibres de muntanya més important, valent i creatiu d'aquests 25 darrers anys. El 1995 funda la seva editorial i el primer llibre suposa un sacsejament en el món de llibres de muntanya. Llibres densos, de portades d'un vermell intens, amb la recuperació de moltes imatges d'enorme valor documental. En el seu catàleg i en els seus llibres és notava la seva fascinació pels grans alpinistes, per aquestes vides excepcionals que ell intentava atrapar en les planes d'un llibre. Les seves reedicions de Terrany, Lachenal o Bonatti han estat històriques. Després es va atrevir per apostar per l'edició de noves formules literàries en la literatura de muntanya, trobant alguns autors i textos de vàlua. Ha estat un editor intel·ligent, atrevit, exigent i escrupolós, que ha renovat totalment el món de l'edició del llibre de muntanya europeu fins el punt que els seus característics llibres de coberta vermella han esdevingut una referència, una mica com els Ferraris en el món de l'automoció. Sembla que pel moment l'editorial continuarà, publicant els dos llibres que estaven preparant, unes biografies d'Emile Allais i de Patrick Berhault. Més enllà ja es veurà.

Els que estimem el món del llibre de muntanya estem de dol. Quan mor un editor les millors llàgrimes són aquelles que es volen eixugar en la lectura dels seus llibres. Aquest vespre enllestiré el darrer llibre de Guérin que vaig comprar el darrer estiu.

Es cerquen companys...

Es busquen homes per a un viatge perillós. Sou baix. Fred extrem.
Llargs mesos de foscor completa. Perill constant.
No és segur tornar-ne amb vida. Honor i reconeixement en cas d'èxit.

Ernest Shackleton, 1914

Estem planificant fer la travessa dels Pirineus amb esquí de muntanya aquest hivern els mesos de febrer i març de 2008. És una travessa que comporta un mínim de 6 o 7 setmanes d’activitat, i tot un conjunt de tasques de preparació prèvies importants.
A data d’avui, som només dos. Per raons de seguretat i logística pensem que com a mínim hauríem de ser un equip de 3 i com a nombre ideal pensem en 4 o 5.

Atès el grau de disponibilitat, dedicació i compromís que representa fer la travessa sencera sabem que és difícil que t’hi puguis afegir, pensem però, que potser estiguis interessat i et faci il·lusió participar de la travessa alguna setmaneta i acompanyar-nos.
De moment es tractaria que ens digueu si podeu i us ve de gust fer alguns dies de travessa amb nosaltres. Us demanem que ens doneu alguna resposta quan abans millor, en tot cas abans del 23 de novembre, per que valorem si som prous com per tirar endavant el projecte.

• Si has rebut aquest e-mail, es que fas esquí de muntanya i coneixes mínimament les condicions d’una travessa hivernal als Pirineus: etapes de fins a 8-9 hores, 1100 m de desnivell diari de mitja, refugis de muntanya la majoria no guardats, motxilla pesadeta i condicions meteorològiques incertes... (sembla que no us hi vulguem, oi!, però us assegurem que tan sols es per a mental·litzar-vos...)

• Com que el tema de previsions i logística és complex, heu de comptar amb un mínim de una setmana i proposar-nos les dates que podríeu acompanyar-nos entre febrer i març del 2008 (d’entrada ens hem de coordinar per dates i no pel tram de la travessa que pot ser susceptible de patir variacions importants).Us demanem que si podeu tenir flexibilitat a l’hora de triar setmana també ens ho digueu, i així evitar coincidir tots en una mateixa secció de la travessa.

• Que finalment tirem endavant o no amb la travessa pot dependre de la vostra disposició i de que ho puguem quadrar i organitzar. Per això us demanem que us ho penseu bé i ens contesteu abans del 23 de novembre (sí, la setmana propera), si assumiu el compromís d’apuntar-vos.

De cara a facilitar-vos la decisió, 4 breus notes sobre la travessa. Pensem iniciar-la els primers dies de febrer en funció de la innivació i previsió meteorològica. Sense contar jornades de descans o aturades per mal temps, la travessa hauria de durar 6 setmanes, que segurament acabaran sent 7 o més. La farem en sentit Mediterrani > Atlàntic. Sobre el paper, la primera setmana ens durà des del Canigó fins la Cerdanya a través dels Pirineus orientals. La segona ens durà pel nord d’Andorra fins a entrar al Pallars Sobirà. La tercera setmana ens duria fins les Maladetes, a cavall entre el Pallars, la Val d’Aran i l’Alta Ribagorça. La quarta setmana ens endinsaríem als Pirineus d’Aragó fins al Mont Perdut. La cinquena passaríem pel Viguemale fins al Balaitous. La sisena entraríem a Navarra fins l’Orry, acabant la travessa a Sant Jean Pied de Port.

Gràcies. Esperem les vostres respostes.

Salut a tots/totes.
Carles Lluch i Joan Bartoll

NOTA: si feu Re: a aquest mail, penseu en enviar còpia a l’altra adreça que falta, ja sigui carleslluch@hotmail.com o jbgeo@hotmail.com

Catalunya 2007

Bellmunt

Mentre deixem el cotxe a Vidrà em miro llargament el gran casalot del Cavaller. Camí de Bellmunt tinc temps també de contemplar el mas del Coll. Dues grans pairalies de la Catalunya rural, d'un temps passat que no tornarà. La pujada fins l'ermita des del coll de Hera de Massa es fa per un corriol dins d'una frondosa fageda, amb els fulls secs per terra i alguns vermells i grocs a les branques encara que deixen passar lleument una tamissada llum daurada amb els colors de la tardor. Al capdamunt, a la terrassa davant de l'ermita vaig contemplant detingudament el panorama. Montserrat, Tagamanent, Les Agudes, Matagalls, la plana osonenca amb un lleuger tel de boira, Aiats i Cabrera, la ferida de Bracons, les masies de la vall del Ges, el Puigsacalm. El sol escalfa i em fa mandra girar-me, però m'entretinc també una bona estona amb el Puigmal, la Tossa, el Cadi i el Pedraforca, Ensija i els Rasos. Contemplo tota aquesta “terra que el meu cor estima”, recordant excursions, companys, anècdotes, constatant que el temps ha passat, que la biografia d'un comença a tenir un gruix, que hi ha coses i persones que no tornaran. Potser és per l'amplitud del panorama, per la bellesa dels boscos o simple és cosa del lloc, però quan Verdaguer escrigué sobre Bellmunt, li sortí també uns vers melangiós.

"Hermosa vall, bressol de ma infantesa,
blanc Pirineu,
marges i rius, ermita al cel suspesa,
per sempre adéu! "

De tornada cap a l'urb parada a Vic per tafanejar per la Fira de Muntanya. En el cafarnaüm del Sucre, on la moda, l'esport, el comerç i la competició empenyen, trobo en un racó una parada de llibres de l'Abadia de Montserrat i a l'extrem del taulell salden els Llibres de Motxilla a 1 euro. Són els darrers que resten i quan s'acabin haurà desaparegut definitivament aquesta mítica col.lecció excursionista. Constatar que amb ells es posa fí a tota una filosofia excursionista em confirma definitivament la melangia d'avui.

Citació del diumenge

“L'aventura és l'única forma de robar-li temps a la mort”

Paul-Émile Victor

Novetats blocaires

Ja fa temps que vaig renunciar a mantenir actualitzat la llista de blocs de muntanya. És impossible mantenir-ho al dia. Contínuament se'n creen de nous i l'univers blocaire muntanyenc s'esten sense aturador. Tanmateix dues recents novetats exigeixen un comentari.

Per una banda Desnivel acaba d'inaugurar una secció de blocs. La idea és anar creant una sel.lecció de blocs d'autor mantinguts per personatges de prestigi dels diferents esports de muntanya. No serà una comunitat oberta, sinó restringida, per atraure més visitants al portal. De moment només n'hi ha un, del Simon Elias, amb dos apunts. Porten dos anys de retard en el món blocaire i el començament és massa modest per un mitjà com Desnivel. Caldrà veure si aconsegueixen tenir bons autors i mantenir una continuïtat de qualitat. Sembla tanmateix que els costa d'entendre el concepte de web 2.0 o web social.

Una altra experiència molt més pràctica és el bloc B2EC, un bloc de blocs dels escaladors catalans. En aquest bloc et pots subscriure i van apareixent publicats els apunts que fas en el teu propi bloc. És una experiència interessant, a mig camí d'agregadors tipus Bloglines o canals Rss que intenta posar remei en pla casolà a la gran dificultat de poder localitzar blocs temàtics enmig del caos d'internet, i que alhora serveix com a primera pedra d'una xarxa de blocs d'escalada. . En molt poc temps ja té relacionats més de 45 blocs d'escalada, el que confirma la meva teoria que el fenòmen dels blocs és molt més fèrtil entre el col.lectiu d'escaladors per sobre de tots els altres esports de muntanya.

Editorial valent

Grave patinazo de la FEDME

Edu Marín, 22 años y uno de los escaladores españoles de referencia, fue declarado positivo por cocaína en un control antidopaje al que se vio sometido al término de la prueba de la Copa del Mundo de Escalada de Dificultad celebrada en Zurich el 16 Y 17 de junio pasados. Lo más sor­prendente de esta noticia es, precisamente, que no existe como tal. Cuatro meses después, la Federación Española de Deportes de Montaña y Escalada (FEDME), bajo cuya bandera competía Edu Marin, sígue sin emitir un comunicado oficial al respecto y, mucho peor, no ha sancionado como corresponde a su deportista. Una página web suíza publicó en su momento el caso positivo al que corresponde una san­ción de dos años que impedirá a Edu Marín colocarse un dorsal en competiciones internacionales. Curio­samente, al no existir sanción de la FEDME, Marin podría competir en España, esperpento que carece de sentido alguno.

Recientemente, una muy conocida web de montaña española entrevistaba al escalador catalán revelan­do de facto su positivo, como si fuese vox populi cuando en realidad se trataba de una revelación sacada de la chistera, meditada, estudiada y complaciente hasta la náusea. Pero mucho más allá de la falta de rigor de la FEDME, de su sospechoso silencio y de su escasa agilidad para manejar un caso tan triste como éste, está la supuesta existencia de una carta remitida por el organismo federativo español a la federación inter­nacional en la que solicita la no suspensión de Edu Marín alegando que ¡¡¡la cocaína es una sustancia emple­ada por el deportista no con la voluntad de doparse sino para su consumo recreativo!!! CampoBase no pue­de demostrar la existencia de esa carta, pero sí puede defender la solvencia de sus fuentes y solicitar a la FEDME que dé un paso al frente y explique al detalle todo lo relacionado con la gestión del positivo de uno de sus deportistas, con la ausencia de transparencia, con la falta de sanción inmediata.

La política, desgraciadamente, también forma parte del dia a día federativo y explica, en última instan­cia el comportamiento incomprensible de la FEDME, su ocultismo. Cabe preguntarse a quién favorece el silencio en el positivo de Edu Marin. Desde luego, no es una gran noticia para el deporte español, bajo sos­pecha gracias a los positivos de ciclistas o atletas, pero tampoco lo es para la FEDME, organismo 'patroci­nado' por TOP30, empresa que además da trabajo a Edu Marín. TOP30 lleva años manejando a su anto­jo hilos que no le corresponde mover, influyendo en la FEDME y en su altavoz, la 'otra' revista española de montaña. Ocurre que en este caso, el triunvirato ha manejado el caso Marín con tanta torpeza que resul­ta imposible callar y mirar hacia otro lado. Sus tejemanejes preocupan bastante más que el consumo de cocaína del escalador catalán: en su caso éste ejemplo de muchos chavales ha demostrado escaso respeto hacia sus compañeros de equipo, entrenador y allegados. Bastante tiene con asumir su irresponsabilidad.

Oscar Cogorza

Editorial revista CampoBase, noviembre 2007

Feia anys que no llegia un text tant clar i valent. I menys en una editorial.

Instal.lacions obsoletes

Mountain Wilderness de Catalunya dóna un nou impuls a la campanya endegada per detectar i denunciar totes les instal·lacions obsoletes en zones de muntanya a Catalunya. Es consideren instal·lacions obsoletes aquelles restes o deixalles que resten a la muntanya per diversos motius i poden ser de caràcter militar, turístic, esportiu industrials, construccions civils, etc, malmeten el paisatge i el medi natural. A partir de les denúncies i observacions fetes sobre el terreny es vol elaborar un catàleg exhaustiu per traslladar-ho a les administracions o els titulars de les instal·lacions i pressionar-los per aconseguir la seva retirada. Mountain Wilderness de Catalunya demana la col·laboració de tots els excursionistes i amants de les muntanyes en la preparació d’aquest catàleg i ofereix la seva web per fer fer una denúncia en línia, així com resta oberta a qualsevol altra proposta d’actuació i col·laboració. Col.laborem-hi tots. És necessari.

La meva aportació comença pel Puigllançada. L’enorme antena o repetidor que des de fa molt de temps hi ha el seu cim i que es veu d’arreu crec que està totalment fora de servei i no fa cap funció. No és podria retirar? O potser aquest senyal ja forma part del nostre paisatge?

Nova via al K2

Quan algunes veus volen insinuar que l'alpinisme està mort, que no hi ha noves idees, que simplement es limita a repetir-se, vies com la que acaben d'obrir els russos al K2 ens porten a la reflexió. El passat 21 d'agost Andrew Mariev y Vadim Popovich van assolir el cim del K2 per la cara W, obrint per fi una via en aquesta mítica vessant, que havia rebutjat intents de mites de l'alpinisme com Messner i Kukuckza.

És una ascensió importantíssima, que posa de manifest que l'alpinisme està ben viu. El fet que hagi passat desapercebut és possible que hagi estat degut a l'estil emprat. L'expedició, russa, s'ha fet amb estil pesat, d'assetjament, amb molts membres (23), molts camps a la paret (fins a 7) i molts dies (més de dos mesos), però sense oxigen ni sherpes. Ha estat una lluita llarga, de desgast, potser poc lluïda, però eficaç.

Aquesta manera de fer muntanya es contraposa a l'estil alpí, lleuger, ràpid. Als pocs dies de la noticia llegia una entrevista al Mick Fowler, alpinista punter anglès i un dels màxims exponents de les escalades alpines en estil lleuger. El que deia a l'entrevista sobre la seva filosofia de fer muntanya i la manera que s'ha pujat el K2 per la paret W són totalment inconciliable.

Potser si que és més net, elegant, pur i ètic l'estil lleuger, però aquest estil té i ho ha demostrat molts cops, encara algunes limitacions. Hi ha parets que per la seva dificultat, altitud i amplitud no s'han pogut superar en estil alpí. Allí sembla que només l'estil pesat tingui alguna possibilitat. Fa poc una ascensió a la Nord de l'Everest ho va tornar a posar de manifest.

És un tema interessant i polèmic, a molts alpinistes no els agrada reconèixer-ho, però és així. Potser hi ha límits a l'alpinisme lleuger en grans parets? Només l'alpinisme pesat té opcions en aquests llocs? Caldria parlar-ne molt, però en tot cas això no permet amagar l'excepcional importància d'una escalada com aquesta. Felicitats al russos i una mica més d'humilitat als europeus occidentals.

De la MAT

Més que les noticies dels diaris, apunts com aquest donen una altra perspectiva de la MAT i la muntanya des del territori. Fa estona que hi rumio.

Diaris

Sembla que poc a poc els mitjans comencen a tractar l'excursionisme amb naturalitat.

Avui a l'Avui.

Citació del diumenge

Alço els ulls a les muntanyes ...

Salm 120

Literatura excursionista

El proper dissabte es celebrarà a la seu de la UEC de Barcelona les Jornades de Literatura Excursionista. Ja són 14 edicions d'aquesta trobada, un petit clàssic que aplega cada tardor a uns quants companys que pensen que la cultura, recerca i memòria històrica és també excursionisme. Enguany la Trobada es dedica a la memòria d'en Narcís Casas, pioner de l'esquí, promotor de la Companyia d'Esquí del Regiment num.1 i excursionista. Estan previstes unes quinze comunicacions, centrades en la figura homenatjada i el món de la neu i l'hivern. En breu sortirà el volum que aplega tots els textos i que sempre és grat de llegir i consultar. Felicitats als continuadors d'aquesta iniciativa que agermana cultura i excursionisme recordant a aquells que han deixat una petja en aquest món nostre de la muntanya.

Tres vegetarià autosuficient

Llegeixo en una revista l’aventura d’un muntanyenc francès, que ha fet una travessa de quinze dies pel Pirineu, menjant només allò que podia collir de la natura. Fruits, herbes, arrels. Només ha complementat la seva dieta amb alguns derivats dels cereals envasats, però sense afegir-hi cap sucre o carn. Han estat dues setmanes d’autosuficiència total. No ha notat cap fatiga especial pel règim alimentari i només s’ha aprimat 4 kg. Curiós.

Estabilització dels isards

Des d'aquest bloc hem parlat sovint del pestivirus que en els darrers anys ha castigat els isards del Pirineu. Després de 5 anys de males noticies enguany per primer cop arriba una alenada d'optimisme. Segons informacions recents del Departament de Medi Ambient el nombre d'isards a les àrees del Pirineu afectades pel pestivirus s'estabilitza. Al darrer any, no s’ha detectat cap isard mort per aquesta malaltia, que remet després de 7 anys de contínua davallada de les poblacions al Prepirineu i Pirineu de Lleida i Barcelona. En total, al Pirineu català s’han comptabilitzat aquest any 8.891 exemplars adults i cries d’isard. Tot i que la població del 2006 era de 8.944 isards, al darrer any no s’ha produït cap mort causada per aquesta malaltia.

Els consecutius censos i programes de seguiment efectuats per tècnics del Departament de Medi Ambient i Habitatge recullen una sensible millora del nombre d’isards a les àrees on la virulència del pestivirus va ser màxima. Així doncs, a la Reserva Nacional de Caça del Cadí, el nombre d’isards ha passat dels 930 exemplars de l’any 2006 fins als 1.224 comptabilitzats aquest any. Així mateix, el pestivirus no s’ha estès cap al Pirineu de Girona, on la població de la Reserva Nacional de Caça de Freser-Setcases ha passat dels 3.077 exemplars el 2006 fins als 3.317 el 2007.

Malgrat que la població d’isards era de més de 15.000 exemplars l’any 1998, el Departament de Medi Ambient i Habitatge veu amb optimisme el futur de les poblacions d’aquest mamífer ungulat. En aquest sentit, valorant els resultats dels censos actuals i analitzant les dades poblacionals de densitat i productivitat, entre d’altres, s’està estudiant de forma local la conveniència d’autoritzar l’aprofitament cinegètic d’aquesta espècie per tal d’aconseguir que les poblacions siguin estructurades i estables.

Les meves observacions d'aquest estiu en diverses muntanyes del Pirineu Oriental han estat també moderadament optimistes. He vist isards al Cadí, al Pedraforca, al Moixeró i a Ull de Ter. No tants com anys enrere, però més que l'estiu anterior. El que he vist han estat molts voltors, o si més no he tingut la sensació de veure més voltors que altres anys.

En fi, una molt bona noticia pels isards i per a tots aquells que ens els estimem.

Cançó del vell Marçal de Farrera

Una borda, a la soleia,

pedra a pedra et bastiré,

i amb branquetes de til.ler

t'hi encendré un foquet de teia;

en fumar la xemeneia

el camí et serà planer.

Ornaré amb una garlanda

de flors fresques el replà,

i a la taula de menjar

guarniré de fina randa.

A l'olor de la vianda,

el sender se't farà clar.

Hi vindran a trenc de dia

el verdum i el gafarró,

i jo, alçant-me de tristor,

cantaré amb l'ocelleria;

en sentir la melodia,

tornaràs sense cap por.

Miquel Desclot