16 de novembre del 2009

Adéu (Comiat de l'amic)




Amb aquest apunt poso fi a aquest bloc i el tanco. L'excursió es va iniciar un llunyà mes d'octubre de l'any 2004, quan tot just començava el fenòmen dels blocs. Han estat centenars d'apunts, encara més comentaris i milers de visites. Centenars de milers de paraules escrites dia rere dia, setmana rere setmana, mes rere mes, any rere any.

Tot va començar aquí com un joc. No sabia on em duria allò dels blocs. El temps m'ha fet descobrir l'enorme poder de l'escriptura com a eina de reflexió, d'expressió, de comunicació i també de creació. El bloc ha estat una tasca  d'aprenentatge però també de plaer. He gaudit molt escrivint, preparant i gestionant aquest bloc. Però el millor de tot ha estat sens dubte descobrir que els mots són una porta per l'amistat. 

Diu l'Eclesiastès que hi ha un temps per a cada cosa. La vida ens mena a cops per camins difícils d'entendre, però cal saber interpretar-los per continuar endavant. Ara em sembla que ha arribat el temps de tancar el bloc i encetar nous camins, obert al futur.

Potser ens trobarem per la xarxa o per les muntanyes, però avui és el dia de dir adéu-siau, a reveure i moltes gràcies per acompanyar-me durant tots aquests anys.


15 de novembre del 2009

Citació del diumenge




Aquest Annapurna, al que ens haviem dirigit amb les mans buides, és un tresor del que haurem de viure durant la resta dels nostres dies. Conscients d'això, girem una plana de la nostra existència: una nova vida comença. En la vida dels homes hi ha altres Annapurnes.

Maurice Herzog


13 de novembre del 2009

Els Pirineus vuitcentistes




Els afrancesats que estimem els llibres sempre ens hem admirat la devoció que tenen els nostres veïns a recuperar llibres antics i fer-ne un petit esdeveniment. Obres de la bibliografia, oblidades, desconegudes o perdudes que un bon dia un savi o una rata de biblioteca redescobreix en racons ignots i es reediten. I llavors se’n parla, es lloa i es llegeix. És així com es fa i es construeix una cultura. Afegint baules a una llarga cadena que s'estén al llarg dels segles.

A casa nostra això no passa o si passa és excepcional. Llegim poc, recuperem menys llibres antics i quan ho fem no ho sabem vendre. Per això no voldria que restes en la desconeixença una reedició interessant. És el la Descripción física, civil i militar de los montes Pirineos (1794) del gallec José Cornide Saavedra.

Té un alt valor històric, i probablement sigui un dels primers textos sinó el primer sobre els Pirineus escrit des de la perspectiva d’un home il·lustrat. És una obra inèdita, que veu la llum per primer cop, i pensem que només té cinc anys de diferència respecte als cèlebres Observations faites dans les Pyrénées... que es considera una de les pedres seminals del naixement del pirineisme. És un text que s’ha d’entendre com a recolzament a la negociació amb França per la fixació de les fronteres. El llibre comença amb un discurs preliminar, on fa una revisió dels Pirineus des de l’Edat Antiga fins l’època moderna, segueix amb una Historia natural del Pirineo, amb explicacions geològiques, botàniques, de fauna, continua amb una descripció política de les geografies que l’envolten, és a dir, províncies o regnes, seguidament fa una relació dels monestirs dels Pirineus, i ho conclou amb un capítol miscel·lani. Com a apèndix s’incorporen uns documents per a defensar la posició espanyola en la fixació de les fronteres.

És un text clarament vuitcentista, que ens dóna una visió del Pirineu de tot superat a l’actualitat, però d’un enorme valor històric i documental. En fi, una raresa bibliogràfica pels erudits dels llibres dels Pirineus.

Descripción física, civil i militar de los montes Pirineos (1794).
José Cornide Saavedra. Monografies de l’Ecomuseu n 5. Ed. Garsineu


12 de novembre del 2009

Gourdon, per fí



A França s'ha publicat un llibre d'història del pirineisme rellevant. Preparat per Jean Ritter es titula Le pyrénéisme aux Pyrénées Centrales avec Maurice Gourdon, té 425 planes, inclou 35 il·lustracions a la ploma, més de 150 dibuixos i fotografies. En venda directament de l'autor: Jean Ritter, Résidence Dauphine, Pavillon du Barry, 78430 Louveciennes. El volum econòmic costa 110 € i el de luxe, 220 €.

Gourdon fou un pirineista important i potser dels més desconeguts. Era un muntanyenc molt destacat, amb una tasca exploratòria dels Pirineus notable i l'inventor del pirineisme hivernal. Rentista, va tenir una trajectòria dilatadissima. Es va moure especialment pels Pirineus centrals, pel Luchonais i l'Aran.  Caminaire infatigable, savi metòdic i escrupolós, reconegut com un dels millors especialistes de les ciències de la natura del seu temps, explorador de nous paisatges, topògraf, arqueòleg, fotògraf, dibuixant, amant de la muntanya per sobre de tot.

El llibre recull un text inèdit de Gourdon, 60 anys als Pirineus, de 241 planes, on recull els diaris que tenia de 1874 a 1936, on apareixen tots els elements de la seva llarga vida muntanyenca i de recerca. Al costat  Ritter hi afegeix una biografia de 60 planes, una cronologia, una bibliografia exhaustiva i unes il·lustracions excepcionals.
 


11 de novembre del 2009

Comiat de l'amic





Comiat de l’amic

Baixà del cavall i oferí

la beguda del comiat.

Li preguntà

on anava i per què havia de ser així.

Li parlà amb una veu suau:

Amic meu, la sort no m’ha estat

propícia en aquest món.

On vaig? Vaig a vagar

per les muntanyes.

Busco repòs

per al meu cor solitari.


Torno a la meva pàtria, a la llar!

Mai no tornaré a allunyar-me’n.

El meu cor està tranquil i espera la seva hora:

L’estimada terra floreix

a la primavera pertot arreu

i reverdeix novament.

Arreu i eternament

el cel resplendeix de blavor a l’horitzó!


Eternament... Eternament...


Eternament... Eternament...

Eternament... Eternament...



(Estrofes finals de La cançó de la terra de Mahler. En conjunt, es tracta d’un recull de poemes (Die Chinesische Flöte) d’autors xinesos recopilat i traduït a l’alemany per Hans Bethge.)


9 de novembre del 2009

La febre dels cims





Alexandra és jove, bella i seductora, esportista i rica, molt rica. Està casada amb un opulent banquer suís, amb una residència al costat del llac Leman i un gran xalet a Zermatt, es desplaça amb helicòpter i no hi ha res impossible per a ella. Un dia decideix que vol ser la primera dona en assolir els 14 vuitmils i contracta al millor guia del moment, Alan Renoir, qui ja ha fet tots els vuitmils sense oxigen. Comencen les expedicions, les relacions entre el guia i la rica client s’emboliquen, els caràcters es perfilen, finalment arriba la desgràcia. I el llibre comença amb el judici al guia per part del marit vidu.

Fins aquí breument l’argument del darrer llibre de Marc Batard, després del gran èxit de la seva autobiografia, La fugida dels cims. Una obra de ficció, una clàssica novel.la d'amor, per variar de gènere i provar fortuna?

No, Marc Batard, en la seva vida professional, es va retirar del Shisha Pagma guiant a una dona que el va demanar per incompliment contractual i va patir un dur calvari judicial a la seva vida real.

Aquí recorre a la terapia que tant bé li va anar a la seva autobiografia. Escriure per alliberar-se dels fantasmes personals. Vell recurs, la literatura com a guariment.

El Resultat? Una novel·la actual, fàcil de llegir, però un punt previsible i esquemàtica, amb uns personatges evidents, unes situacions arquetípiques, carregades de tòpics. Una bona història, amb tots els elements (sexe, passió, altitud, desafiament) poc treballada. Tanmateix es llegeix bé, amb el regust que amb una mica més d’ambició i treball editorial hagués sortit un llibre més reeixit.

La fievre des sommets. Marc Batard. Ed.Glènat. 2008
. 276 p.


8 de novembre del 2009

Citació del diumenge




La tardor és la primavera de l'hivern. 

Henri de Toulouse-Lautrec


6 de novembre del 2009

Felicitats




Si l'hivern passat vam felicitar als companys que van fer la travessa del Pirineu amb esquis, projecte sempre meritori però especialment en hiverns com el darrer de gran severitat i fortes nevades, avui volem felicitar Mickaël Pelloux.

I per què? Doncs perquè l'hivern passat va fer la travessa dels Alps en esquis, des  Puchberg amb Schneeberg (prop de Viena)  fins Garessio, a  tocar la Mediterrània italiana. Va sortir el 11 de gener i no va parar fins el 6 de maig. 116 jornades d'activitat, 1.500 quilòmetres, una motxilla de 20 kg. 32 dies de descans obligat pel mal temps, especialment persistent, i 110.000 mil metres de desnivell.

Felicitats, valent!


4 de novembre del 2009

La vierge des Drus




L'ascensió als Drus com a símbol d'una nova vida, de reconciliació amb un passat dolorós que resta enrere, com a plenitud de l'existència i a la felicitat de viure. Respirar al costat de la verge del Dru com a símbol de purificació, d'agraïment i de futur.

Una bona idea per a una novel·la de muntanya executada amb poc encert i menys fortuna.

El guia de Chamonix Daniel Grevoz va escriure aquesta novel.la fa uns anys i va tenir una certa acceptació. L'estiu passat la vaig comprar directament a l'autor, que va escriure una dedicatòria simpàtica, però fins ara no l'he pogut llegir.

Però la decepció ha estat gran. L'argument és massa lineal, la trama del tot previsible, els personatges plans, els matisos absents. L'intent de bastir una estructura ambiciosa fa aigües per totes bandes, la lectura esdevé feixuga, es va perdent l'interés i alguns passatges del tot inversemblants li treuen tota credibilitat. Potser el més xocants és que sembla escrita per algú que no és de muntanya.

A cops no reconèixer els propis límits i voler jugar a l'alta literatura té perills. I aquí tots els perills esdevenen desastre.

En fi, si aquest llibre cau a les vostres mans, no hi perdeu el temps.

La Vierge des Drus. Daniel Grevoz. Ed. La Fontaine de Siloe.2002. 228 planes.


1 de novembre del 2009




Aquell que mai no ha contemplat el color rosat d'un raig de sol per sobre una muntanya no pot tenir la menor idea del que significa la tendresa d'un color...

John Ruskin


30 d’octubre del 2009

Tardor a les valls d'Aneu




El blog de Metereologia del Pallars publica avui un recull d'imatges de la tardor a les valls d'Aneu.

No us ho perdeu. El contrast dels grocs, taronges, ocres, marrons amb el verd intents crea un veritable festival de bellesa! I el fotògraf és un mestre.


28 d’octubre del 2009

Dopping a la competició




Poc a poc es van destapant alguns aspectes foscos del món de l'alta competició en els esports de muntanya. Si la temporada passada el positiu dels guanyadors de la Patrouille dels Glaciers va aixecar polseguera, ara arribo a un text on una escaladora esportiva explica com corre la droga en els entrenaments i les competicions d'escalada. Em temo que això sigui només la punta del iceberg i que aviat anirà sortint la molta porqueria que hi ha.

Perquè, no siguem ingenus, en l'alta competició dels esports de muntanya hi ha la mateixa merda que a qualsevol altra esport. I més n'hi haurà quan més es vagi professionalitzant i hi hagi més interessos. Si ho voleu llegir, aquí ho trobareu:

http://www.planetgrimpe.com/itwmarine.php


26 d’octubre del 2009

Golf al Pedraforca



Anar a escalar al Pedraforca? Massa clàssic.
A caminar per les rutes normals? Massa avorrit.
A fer gel a l'hivern? Ja no és novetat.
Gaudir del paisatge? Uff, quina vulgaritat.
Jugar a golf al Pedraforca? Per què no? Provem-ho.

Penseu que es broma? Gens ni mica. 


Aquest primavera un grup de socis d'un important camp de golf de Catalunya van contractar un guia i van pujar al Pedraforca. Des del Pollegó van llançar diverses pilotes amb el pal reglamentari cara nord enllà. No consta que ferisin a cap escalador ni excursionista. No sabem si el swing va ser correcte o si van quedar per sota par del Pedra.


25 d’octubre del 2009

Citació del diumenge





I jo no les havia pas vistes mai aquelles feixes, aquella ermita,
aquelles muntanyes; no, n'estava segur, allò no era un record; però,
que eren belles i com me les estimava aquelles terres mai visitades!
Per por de perdre'n la imatge, vaig abstenir-me de discutir i
analitzar el meu estat. Amb el cap caigut i els ulls enllorats vaig
seguir embevent-me del meu semisomni, sometent-m'hi passivament com
una planta a la mullena agradosa d'una boira que passa.


Joaquim Ruyra, La parada (1919)


24 d’octubre del 2009

Pessigues




Avui els més pessigues han tret els esquís, s'han posat les pells, han fet les primeres traces i el primer descens.

Uns pessigues a Gavarnie

Altres a Anéou


22 d’octubre del 2009

Suite Russell IV



Amb aquest apunt posem fí a aquesta sèrie sobre Russell que hem anat redactant durant els darrers temps. Si cap lector té alguna noticia sobre cap fet de Russell serà benvinguda la seva ressenya. Deixem també de dedicar a Russell la citació del diumenge.

Personalment tanco el centenari amb la frustració de no haver aconseguit traduir i publicar el seu llibre Souvenirs d'un montagnard en català, després de lluitar-hi molt i haver trucat massa portes. Però amb l'esperança sobre un projecte d'una filmació ambiciosa sobre Russell impulsada per una productora catalana, que si arriba a veure la llum serà una aportació molt digne al personatge.

Qui ningú no s'enganyi. Tots els actes i ressenyes recollits aquí no amaga que ha estat un centenari discret i més aviat poc concorregut. Russell té un reducte de fidels molt ferm, però continua sent un enorme desconegut pel gran públic de muntanya. En cert sentit és inevitable. La seva filosofia, la seva estètica, la seva literatura i la seva figura ja no és la dels nostres temps. Ara anem per uns altres verals.

I prou de Russell (per una temporadeta).


21 d’octubre del 2009

Suite Russell III



El Museu Pirinenc de Lorda prepara de cara a finals d’any una exposició temporal dedicada a Russell.

A començaments d’abril s’ha presentat la pel.lícula “Vignemale II, l’epopee Russell”, un films que recrea les seves estades al Vignemale i perfila el personatge. 

http://www.revue-pyrenees.com/spip.php?article524 
 
El 10 de setembre Henry es va descobrir una placa a la façana de la vil.la de Biarritz on Russell va morir, que era la casa del seu germà, casa encara en mans de la familia. http://www.revue-pyrenees.com/spip.php?article701

I un altre film de René Druil sobre els origens del pirineisme, on d’esquitllentes hi apareix Russell. 

http://www.revue-pyrenees.com/spip.php?article59

A casa nostra la celebració està passant amb discreció. Els companys del CMH, continuen amb el seu cicle Russell, i a banda de les sortides resseguint les seves ascensions, estan preparant una exposició sobre el personatge.

Les revistes Vèrtex i Excursionisme han publicat sengles articles recordatoris del genial pirineista.

Alberto Martínez Embid, sens dubte l’expert peninsular sobre Russell més complet i preparat, porta publicats al seu bloc diversos apunts recollint aspectes del pirineista insigne que cal llegir. 

http://albertomartinez.desnivel.com/blogs

El mateix Alberto Martínez Embid ha anat publicant a la revista-anuari de Montañeros de Aragon diversos articles i monografies sobre Russell complets i interessants.
 

He aprofitat per rellegir Le guide foudronye, un llibre que relata l'impossible rencontre entre Russell i Sherlock Homes ben resolt, de lectura molt amena.

El periodista i escriptor Rafael Vallbona ha recordat Russell al seu bloc: http://casavbn.blogspot.com/2009/07/cultures-de-muntanya-i-de-ciutat.html

Carlos Bravo ha recordat al seu blog el personatge amb un resum biogràfic. http://carlosbravosuarez.blogspot.com/2009/04/cien-anos-de-la-muerte-de-henry-russell.html
 

Al bloc Metereologia del Pallars el mes de juny el recorden també. http://meteopallars.blogspot.com/2009/06/henry-russell-lenamorat-dels-pirineus.html 
 
El diair basc Gara n'ha donat noticia. 

http://www.gara.net/paperezkoa/20090601/139937/es/Henry-Russell-figura-original-emblematica-pirineismo


20 d’octubre del 2009

Suite Russell II



La revista Pyrénées, el sancta santorum del pirineisme, recull en el seu número 237, gener de 2007, un exhaustiu recull dels articles publicats per Russell o referenciats a ell a la mateixa Pyrénées o al Bulletin Pyrénéen, preparat per Gérard Raynaud.

La llibreria Lis'Arts d'Arreu va ser de les primeres en recordar Russell amb una exposició sobre el genial pirineista. http://www.revue-pyrenees.com/spip.php?article448&var_recherche=russell
 

El mes de juny es va fer un homenatge a Russell a Gavarnie, al costat de l'estatua erigida en el seu record. http://www.revue-pyrenees.comspip.php?article656&var_recherche=russell

La Mediateca Municipal de Pau ha organitzat una exposició sobre Russell.

El dia del centenari de la seva mort, 5 de febrer, l’Associació sociocultural Vacances Bretagne-Pyrénées ha dipositat un ram de flors a la seva tomba al cementiri de Pau.

L’associació Amics del llibre Pirinenc http://www.amis-du-livre-pyreneen.fr/ ha reeditat tres obres rares de Russell: Pau, Biarritz, Pyrénées (1890), A fortnight in the Pyrennees (1868), Deux semaines dans les Pyrénées, el primer cop que s’editen en llengua francesa. 

 
Si teniu curiositat per llegir o fullejar l'original de Souvenirs d'un montagnard, el trobareu en línia a Gallica, la biblioteca digital de la BNF. http://gallica.bnf.fr/ark:/12148/bpt6k1030157

La revista Pyrennées d'abril 2009 recull i publica la correspondència inèdita entre Russell i les autoritats franceses relatives a la concessió del Vignemale per a construir les seves grotes. http://www.revue-pyrenees.com/spip.php?rubrique208
 

Encara que una mica antic, aquí trobareu un video amb una conferència feta a Pau el 2006 sobre Russell. http://www.pau.fr/webtv/?video=russel_01&debit=bas

L’editorial Monhelios ha fet una nova reedición dels clàssics Souvenirs d’un montagnard (www.monhelios.com)


19 d’octubre del 2009

Rescat al Puigmal




Escena I

Bombers: quin rotllo de guardia. Avui no passa res. Ring!
Veu: Atenció, us truco des del mòbil. Hi ha un problema al Puigmal.
Bombers: rebut. Què passa exactament? A quin lloc?
Veu: doncs estem al cim. Dos persones pateixen mal d'alçada, potser tenen un edema. A més a més altres s'estan congelant, estan esgotats i no poden baixar. Altres tenen cagarrines i n'hi ha quatre mes amb ampolles als peus i s'ha acabat l'esparadrat.
Bombers: quines condicions hi ha?
Veu: bon temps, sol radiant i un ventet lleuger de nord.
Bombers: bé, activem el dispositiu. En pocs minuts un helicòpter arribarà i es farà càrrec dels accidentats.

Noticia de redaccio abans de la seva publicacio: un grup de polítics i càrrecs electes han estats rescatats pel cos de bombers del cim del Puigmal. Unes condicions meteorològiques del tot imprevisibles han provocat lesions en uns muntanyencs que anaven perfectament equipats i havien seguit tots els protocols de seguretat.

Escena II
Bombers: pregunteu al departament d'Interior si hem d'enviar la factura del rescat del cap de setmana del Puigmal.
Conselleria: I tant! Només faltaria! Que es pensen aquests excursionistes pollosos? Sinó saben anar pel món i els bombers els han de treure les castanyes del foc que paguin! I sinó que es quedin a casa.
Bombers: pero aquest cop no han estat excursionistes, sino uns polítics d'Erc.
Conselleria: d'Erc?. Diu el conseller Saura que el Carod li ha demanat que aquests els hi apliqueu tots els recarrecs que pogueu. Que es fotin.


Escena III
Presidència: President, que ha trucat el Puigcercos indignat. Que ha rebut un factura dels bombers pel rescat del Puigmal i diu que no pensa pagar. O el Saura anula la factura o trenca el tripartit.
Uf... Truque al Saura i digueu-li que s'oblidi de tot. Sino el faig fora del govern.

Noticia publicada: Un excursionistes amb problemes han estat rescatats per un grup de politics que pujaven al Puigmal i han estat tornats sans i estalvis a Nuria. El director general de Proteccio Civil ha donat una medalla als rescatadors per la seva tasca i el Sr.Puigcercos l'ha anat a recollir en nom de tots.

S'acaba la funció (continuarà...)


Suite Russell I



Transcorregut l'equador de l’any del centenari del naixement d'Henry Russell em dóna la sensació que les celebracions més importants ja s'han dut a terme. Al llarg d'aquests mesos he anat recollint aquelles alguns dels fets commemoratius més rellevants del que he tingut coneixement. N’hi ha per triar i remenar.

L’any del centenari ha portat una florida de reedicions i edicions de textos del genial pirineista o sobre la seva figura. Una de les publicacions més esperades és una biografia sobre ell, preparada per una renaboda. Absolutament imprescindible. Té 464 planes i costa 18 euros . Per comprar-lo http://www.editions-sudouest.com/nos-editions/editions-sud-ouest/1275-henry-russell-1834-1909-une-vie-pour-les-pyrenees.html. Henry Russell (1834-1909). Une vie pour les Pyrénées, és un llibre molt ben treballat, modern, actualitzat i probablement la biografia definitiva durant uns quants anys sobre Russell. De lectura imprescindible pels seguidors incondicionals. Aquí una petita entrevista a la seva autora http://www.revue-pyrenees.com/spip.php?article615

Els erudits han celebrat l’edició del llibre mítics i secret de Russell: Histoire d’un coeur. En principi no és un llibre de muntanya, sinó una novel.leta sentimental on Russell escriu sobre l'amor impossible entre un jove noble i una jove d'una altra religió i diferent posició social que acaba malament. Tothom hi veu el reflex de l'amor impossible que va tenir Russell per una noia amb la que no es va poder casar per expressa prohibició paterna, el que li va produir una gran frustració vital, el va empènyer als seus viatges arreu del món i finalment al seu amor a la muntanya. Russell va destruir avergonyit els exemplars del llibre i només se'n conserven tres originals, dos en mans privades i un en una biblioteca pública. La família fins ara no l'ha volgut treure a la llum, i ara surt aquesta edició de bibliòfil sense el seu consentiment, amb una petita polèmica que no amaga la seva rellevància, perquè el mateix Russell el va destruir i va establir que mai no es podria reeditar, ni tan sols després de mort. Així que un cop més s’ha incomplert la voluntat pòstuma d’un autor. Amb una tirada de 246 exemplars, de preus elevats, reservats als membres del club dels Amics del Llibre Pirinenc. Ha estat una edició confidencial, quasi clandestina, no repertoriada (no té ISBN, ni data ni lloc d’edició, ni dipòsit legal), que ja està esgotada i només es pot trobar a preus encara més elevats pels llibreters de vell.


A la primavera les Publicacions de la Universitat de Grenoble van publicar un nou llibre sobre Russell. Henry Russell et ses grottes, de Marcel Pérès. http://www.pug.fr/titre.asp?Num=1088 Aquí en podeu llegir un extracte.http://www.pug.fr/extrait_ouvrage/ERussell.pdf


18 d’octubre del 2009

Citació del diumenge





Estimo tant la neu quan no fa fred, i com brilla al sol de juliol! Es l'emblema més bell de l'inocència, perquè la seva blancor reflexa el blau del cel.


Henry Russell.


14 d’octubre del 2009

Foliage



Enguany la tardor va un pèl endarrerida a casa nostra. Potser les temperatures suaus d'aquest inici de tardor, la humitat dels boscos o el canvi climàtic, ves a saber, fan que la gran explosió dels colors tardorencs encara no s'hagin produit, llevat del Pirineu. 

Mentre això arriba, molts dies m'entretinc seguint el fastuós foliage de la costa est americana. Un festival pels dies ensopits.

Aquí alguns recursos:


http://www.accuweather.com/promo-ad.asp?partner=accuweather&traveler%3C=0&page=fallfoliage&dir=aw


13 d’octubre del 2009

Novament sobre els rescats




En aquest bloc hem parlat a bastament sobre el cobrament de rescats a Catalunya. Quan el passat 1 d'octubre es va oficialitzar el cobrament vaig fer un esborrany per parlar-ne novament, que al final no he publicat per a no repetir-me. Es poden dir algunes coses noves, però fa un parell de setmanes en parlàvem aquí.

Però ahir llegia el darrer Desnivel i una carta dels lectors obria una nova perspectiva sobre la que no havia pensat. Relata un escalador un rescat a Travessani, la correcta operativa logística, però la deficient atenció mèdica, amb possibles conseqüències medulars greus. Assenyala la diferència entre la medicalització en els rescats segons qui els faci, i la manca de formació mèdica dels bombers de la Generalitat. I ho rebla indicant que si ara la Generalitat vol cobrar, ha d'estar disposada a oferir les prestacions exigibles en un servei de pagament, ha de tenir personal amb formació i mitjans adients. I sinó que vigili amb les conseqüències (judicialització).

Queda dit. Em penso que té tota la raó..


Una vetllada amb Doug Scott





Un viatge professional a Madrid em deixa una tarda lliure. Tafanejant com omplir les hores llegeixo que a la llibreria Desnivel aquell vespre Doug Scott hi fa una conferència. Cap allà hi faig cap. La llibreria, per qui no la coneix, té molt encant, tota de fusta i amb un bon fons, amb molts continguts espanyols i estrangers difícils de trobar a casa nostra.

El Darío Rodriguez em presenta Doug Scott i xerrem un parell de minuts. És un venerable septuagenari, no massa alt però fort, que encaixa amb energia. Després em dirà el Dario que no està massa fí, que ha envellit malament, potser pagant excessos de joventut. Ara té una aparença impecable, ben vestit amb una camisa esportiva i americana, amb uns cabells blancs ben clenxinats, una cara neta i unes ulleres lleugeres, molt lluny de les seves clàssiques fotografies de hippy pelut. Podria passar per un jubilat que ve a passar l'hivern al costat de la Mediterrània, que juga a cartes i petanca i res no recorda el seu passat. Prepara minuciosament la conferència, parant atenció als petits detalls.

La conferència la fa en anglès, amb algunes traduccions ocasionals, però difícil de seguir, ja que empra sovint paraules en argot, frases amb doble sentit i una finissa ironia típicament british. La conferència consisteix en un seguit de diapositives, sense un fil argumental, saltant cronològicament endavant i enrere, mal estructurada i lenta. Xerra sense parar i arriba a fer-se una mica pesat.

Però mentre tots l'escoltem embadalits és inevitable pensar que allí davant tenim un personatge històric, un dels grans protagonistes de l'himalaisme britànic, un dels millors alpinistes de tots els temps, un company de Bonnington, Don Williams, Tasker, Boardam, Mackyntire, un supervivent nat, el protagonista d'una excepcional història a l'Ogro, de la primera a la sud de l'Everest, un defensor del genuí esperit d'escalada anglesa, absolutament contrari als claus i defensor d'un estil net i pur.

Va començar a escalar als dotze anys, amb la corda d'estendre la roba de la seva mare però aviat la va canviar per la corda d'arrossegar cotxes del seu pare que era més segura. Scott no és només un excepcional alpinista, sinó un grandissim escalador.

Com a bon britànic ha viatjat per totes les muntanyes del món (Atles, Andes, Baffin, Mackinley, Alps, Pirineus amb una repetició de l'Anglada al Tozal a Ordesa, etc), però l'Himalaia ha estat la seva segona llarg, amb dotzenes de viatges i expedicions.

Afirma que a la muntanya no hi cap la competició amb els altres, només amb un mateix i amb la muntanya. No li fa vergonya confessar que ha passat por escalant, que de jove va clavar algun clau i que ha perdut massa amics a la muntanya. Admet que el cim de l'Everest té quelcom d'especial, diferent a tots els altres vuitmils i que es cert que en altitud sembla que t'acompanyi una altra persona, però que no és més que el teu doble. Ara està implicat en una ONG que mena projectes de cooperació per a millorar les condicions de vida del poble nepalí.

A la sala hi ha alguns dels grans noms de l'alpinisme madrileny: Sebastian Alvaro, Carlos Soria, Pedro Nicolas, Carlos Suarez i al final signa llibres i fotografies.

Ha estat una vetllada curiosa, un pèl avorrida, però amb el testimoni d'un personatge històric, absolutament excepcional, que desprèn carisma.


P.S. Si, no vaig poder evitar marxar de la llibreria sense comprar dos llibres. Hi ha vicis que l'edat no guareix.




11 d’octubre del 2009

Citació del diumenge




Jo preferiria viure amb les àligues sota una roca que en aquests antres infectes i plens de fum, on s’instal·len els mandrosos pastors dels Pirineus.

Henry Russell. (durant l'ascensió al Carlit)


7 d’octubre del 2009

Fira del llibre de muntanya del Collsacabra

Diumenge m'acosto al Collsacabra, per tafanejar per la Fira del Llibre de Muntanya. Enguany s'escau a Cantonigros. Potser és el lloc on la ubicació és més lluïda, enmig d'un gran prat verd, amb grans panoràmiques i amb un temps esplèndid.

Hi ha el tendal de sempre, amb els components de sempre. És a dir, llibreries, editorials, centres excursionistes i llibreteres de vell. Enguany s'hi han afegit la gent de la federació de espeleo i trobo a faltar l'editorial Farell.

Durant el matí l'espai és força concorregut, potser degut a la gent de la cursa de muntanya que hi treu el nas. Durant el migdia i la tarda l'afluència és molt menor. Diuen que durant dissabte hi havia força gent.

Enguany em sembla notar menys activitats paral.leles. Es fa la presentació d'alguns llibres, diumenge hi ha una taula rodona interessant sobre el llibre digital a la muntanya, però en general és més pobre.

Hi trobo diversos autors. Alguns fan tractes amb els seus editors i li posen fil a l'agulla a projectes. S'hi veu l'Araceli Segarra, l'Edu Sallent, el Pako Sanchez també hi ha passat, el Josep Nuet, etc. Passa alguna cara coneguda, però menys que altres anys.

Dino amb editors i llibreters. Es gent que valora la Fira i que hi aposten, però sembla que el model ha arribat a un cert esgotament després de vuit edicions. Els fundadors i impulsors haurien de donar el relleu a altres formules, i sembla que s'està treballant per crear una mena de fundació o organització més institucionalitzada per vetllar i impulsar la fira de manera que no depengui d'una persona. Es diu que no tots els ajuntaments volen la fira i que el pressupost cada any és més petit.

Tanmateix es complicat trobar-hi solucions. Surt la redundància d'actes a la comarca, com el Festival de Torello i la Fira de Vic en poques setmanes de diferència i es parla de traslladar-la a la primavera. Es diu que la Fira s'hauria de vestir amb més activitats paral.leles (p.e. una prova d'escalada, altres competicions, i tot tipus d'activitats) per anar transformant-se en un Festival de Muntanya, amb una forta presència del llibre de muntanya però no exclusivament. En fi, idees i propostes per a una fira que sembla haver arribat a un cert final d'etapa i a la que potser li calen nous aires, una mica de renovació i més empenta.

Tanmateix per a qui ens agraden els llibres és una festa. No tant per les novetats que es poden trobar, que habitualment ja les pots tenir a la llibreria, sinó per a veure-les totes de cop i xerrar amb la gent. Com sempre la presència de guies i reculls d'itineraris és aclaparadora i la narrativa de muntanya continua brillant per la seva absència, testimoni de la manca d'autors i projectes, L'ambient de la Fira sempre ha estat molt agradable i cordial i enguany també, llevat d'un petit incident que val més oblidar.

Jo finalment em decideixo per endur-me a casa la reedició en facsimil dels Butlletins del Centre Excursionista de Lleida de 1908 al 1936, droga dura, i un llibret narratiu de Victor Luengo sobre la Carros de Foc editat per Milenio, l'editorial castellana de Pages.

Tot marxant de Cantoni s'alça la lluna plena sobre el Pla d'Aiats, perfecte, immensa i que sembla a tocar. M'aturo uns moments en un marge a contemplar-ho. És una estampa corprenedora, d'una bellesa grandiosa. Només per això ja hauria valgut la pena el viatge.



5 d’octubre del 2009




Uns dies d'estada aquest estiu per l'Alt Berguedà em permeten assabentar-me d'una divertida polèmica local.

Resulta que fa sis anys un xeic àrab va comprar el poble de Peguera i tota la finca que l'envolta per 3,6 milions d'euros a la família  d' Ignacio de Olano i Fontcuberta de Barandiarán i Casanova, comte de Fígols, un dels grans protagonistes del passat miner de la comarca.

Va conèixer la contrada gràcies a  l’alemany Harald Kuspert, qui té muntat un centre de reproducció d'aus rapinyaires a Odén, sota el Port del Comte.

Els seus plans passen per la reconstrucció de les cases del poble i l'impuls d'iniciatives per a revitalitzar la contrada amb un projecte de turisme rural. Es ven com un projecte respectuós amb la natura i l'entorn, res a veure amb el que es fa actualment a  Dubai.

Durant aquest temps s'ha fet feina de despatx per a poder tirar-ho endavant i fa poques setmanes la Generalitat va aprovar el nou pla urbanístic de Fígols, el municipi al qual pertany Peguera. El document inclou un Pla Especial per als 750.800 metres quadrats de Peguera, tots propietat del xeic, que permet l’ús residencial a les cases rehabilitades, la construcció d’un hotel, un negoci de turisme rural, l’ús esportiu i hípic (el xeic vol criar cavalls de pura sang al Berguedà) i també la construcció d’una escola i centres d’interpretació de la naturalesa. Es prohibeix, a més a més, enderrocar més del 20% de les cases, gairebé totes ja enrunades, que componen aquest poble.

Però vet aquí que quan el xeic ja tenia la llei a favor, un pagès de Prats de Lluçanès que fa molts anys que hi porta les vaques a pasturar ha dit que no marxa. Que a les seves vaques no les treu cap xeic àrab d'aquelles pastures on sempre hi han peixat. Afortunadament els representants del xeic diuen que volen arribar a un acord amb el pagès per trobar una solució negociada i convenient per a tots.

Peguera és una contrada dolça i meravellosa, on sovint hi vaig a passejar. Ja em va doldre que hi asfaltessin la carretera i ara encara em doldria més veure-hi hotels i milionaris corrent per allà.

Potser el que vol fer el xeic àrab sigui respectuós i es faci amb cura. Potser ens hauria de fer pensar el fet que un poble i terres com aquelles acabin en mans dels àrabs. Potser ens hauríem de plantejar perquè Rasos de Peguera s'està enrunat. Potser caldria reflexionar que es vol fer amb tantes contrades del Berguedà abandonades.

Ja sé que és molt fàcil fer demagògia i que tot és més complex del que sembla, però personalment  felicito a aquest pagès i els seus collons, que s'atreveix a plantar cara a tot el poder i diners d'un xeic àrab només amb unes vaques.


4 d’octubre del 2009

Citació del diumenge




Les excentricitats sempre tenen èxit. Però nosaltres, els de l'antiga escola, esperàvem que romandrien a la terra baixa. Dissortadament no és així!...

El veritable objectiu dels ascensionistes moderns ja no és el d'escalar un pic per gust, per entusiasme, i per gaudir de la vista, ans bé el d'arribar-hi com més difícilment millor, i multiplicant voluntàriament fins l'infinit els més complicats equilibris.


Henry Russell


2 d’octubre del 2009

Fira del llibre de muntanya

Atenció als despistats. Aquest cap de setmana es celebra una nova edició de la Fira del Llibre de Muntanya del Collsacabra. I ja van vuit edicions. Enguany toca a Cantonigros. Cita imprescindible. En farem una crònica.




1 d’octubre del 2009

Petita col.lecció de paisatges




Quina relació hi ha entre les pastures, les illes desertes, les platges, les cascades, els cims o els deserts? Que són paisatges, petits o grans bocins de natura on alguns humans tenen una especial atracció. Des d'una perspectiva que segurament a Catalunya seria discutida (aquí en sabem molt de paisatge i en parlem com a grans experts, però aquí ho centrem exclussivament en l'actuació de l'home sobre el medi i el territori), aquest llibre entén el paisatge des d'una perspectiva molt més natural, verge, sense gaire o gens presència humana.

I no només els grans paisatges, espectaculars, com els cims o els canons, la immensitat i grandesa, sinó també els petits paisatges, més discrets i íntims, potser més propers, com els camins i senderes, els turons o els prats. Perquè ambdós són importants. Els paisatges excepcionals i els recollits i personals.  I el temps, el temps en un paisatge, els seus ritmes, diferents dalt un cim o al cor del desert, i l'home allí enmig.

L'autor no té una visió bucòlica o ingènua, reclamant una natura teòricament autèntica o un paisatge verge i millor. Reclama i reivindica un tempo més lent, pausat, humà en el fons.  I reclama una altra relació de l'home amb la natura, des d'una posició de tu a tu, no de superioritat, i sobretot uns altres valors. Perquè “Tot gran paisatge és una invitació a posseir-lo caminant...” (Gracq).

El text està escrit amb una prosa fina, depurada, fruit de molta meditació. El llibre descriu 15 paisatges, des de la mirada d'un geograf humanista que vol establir un diàleg entre l'home i el territori, des de l'humilitat.  Més que paisatges aquest llibre s'hauria de dir Petita col.lecció de natura.

Petite Collections de Paysages. Pierre Gilloire. L'Arpenteur. ed.Gallimard. 173. França, 2009.


30 de setembre del 2009

Pluja



Baixàvem del Comabona pel vessant sud, cap a Gisglareny. La previsió s'estava complint i el dia era gris, els núvols espessos i la tempesta s'acostava. I tal dit tal fet, el soroll del tro i es posa a ploure. Ens aturem i de la motxilla cadascú treu la seva jaqueta de Goretex.

Uf, que maco el teu. Si, és nou, el vaig comprar aquest estiu a Chamonix. És ultralleuger, té una columna d'aigua extraordinària, i em va costar una pasta que no vulguis saber.

Enfront hi ha un ramat de xais. Sobre una pedra el pastor ens mira amb el gos als  peus. Impertèrrit a les primeres gotes ha obert el seu paraigües i ha restat immòbil.

Va, marxem que encara ens mullarem.

Quan passem pel seu costat ens saluda lleument acotant el cap sota el paraigua. Nosaltres tirem avall apressats. Ell resta aquí dalt, sense por a la pluja ni la tempesta. Esta segur sota el paraigües.

I el company puja la cremallera del seu goretex.


28 de setembre del 2009

Sorpreses...



Mai no pots dir que coneixes bé una contrada, per molt que t'ho pensis. Jo creia que la Cerdanya pocs secrets em reservava, però aquest estiu n'he descobert alguns insospitats.

El primer va ser sobre  el poble de Cava. Un riuet que baixava directe de les parets del Cadí, d'aigües gèlides, amb uns gorgs i tobogans divertidíssims. Ens va omplir una diada esplèndida, amb banys i caminades per boscos densos sota l'esguard del Cadí sense veure-hi ningú.

Al cap d'uns dies ens enfilàvem cap a Estamariu. El pla era veure pedra picada. Visitar la renovada església de Sant Vicenç d'Estamariu, reconstruïda pacientment durant més de cinc anys. S'hi ha refet tot el taulat, s'ha aixecat una nova paret exterior i s'hi han descobert uns frescos romànics, els únics de tota la comarca conservats en el seu lloc original. El conjunt és digníssim, ben agençat i amb una reconstrucció curosa, sense estirabots de cap arquitecte que vol ser original. Seguim cap a Bescaran, per admirar el seu magnífic campanar. Torre esvelta, d'una simplicitat rústega, elegant. Ens captiva i durant una bona estona ens hi recreem.

Però avui continuem amunt. La pista s'enfila i va a sortir als estanys de la Pera. Passa ràpidament d'una vegetació de secà a una d'alçada. Però el més destacable és el conjunt de bordes, pastures, prats i marges. Al trencall de la pista que s'adreça cap a Arcavell o el Bosc de la Rabassa deixem el vehicle i passegem. La contrada és deliciosa, amb unes prats que s'eleven cap a les alçades. Avui però no anem als cims, sinó a recórrer aquesta geografia, mut testimoni d'un passat agrícola i pastorívol del tot perdut. Record d'un temps on des dels pobles s'aviava el bestiar a les pastures de muntanya, i al seu redós s'hi aixecaven bordes, estables i es tancaven els prats amb vailets. Els pastors i pagesos ho vetllaven i sense ser-ne conscients construïen un paisatge harmoniós i bell. Ara tot està enrunat, però encara resten les edificacions, els corriols perduts i els rastres d'un passat que no tornarà.

El paratge és bellíssim. Hi passegem durant estona, contemplant aquests prats infinits, amb el Cadi com a teló de fons i la immensitat de l'Alt Urgell a l'oest. Recollim gerds, ens aturem a les bordes, resseguim els murs de pedra seca. La solitud i la immensitat és total. És tot un descobriment que ens encanta.

De retorn seguim la pista cap a Castellnou de Carcolze. Més bordes i la gran planicie del coll de Sorri. Aquí l'herba està segada, arriba el corrent elèctric i hi ha alguna borda arranjada. És cap al tard i el sol comença a davallar. Els grills canten, l'herba oloreja, i la immensitat del paratge se'ns imposa. És esplèndid i ens aturem uns minuts per a gaudir de tanta bellesa i serenitat.

Castellnou és un poble penjat, reconstruït però que manté la seva fesomia original. I la foscor cau abans d'arribar al Segre i la carretera general. Però el nostre cor roman a les alçades, no de les muntanyes, sinó de les valls.


27 de setembre del 2009

Citació del diumenge





D'on ens ve, en un mot, la passió de les muntanyes? No són elles els símbols més tristos i més eloqüents de la vellesa, de la decrepitud i de la mort? Com analitzar, com comprendre l'encant sempre nou que troba el cor humà, l'organ per excel·lència de la tendresa, a exiliar-se a les geleres, a l'etern hivern i la desolació de les muntanyes en ruïnes, al costat dels llacs fúnebres i dels abismes farcits de llàgrimes de neu, i el més lluny possible dels homes, allí on no hi ha cap rastre? 

Jo d'això no trec la conclusió que cal estar absolutament sol per a emocionar-se vivament davant dels grans espectacles de la natura. Però...potser si que en cal. És un estat mòrbid de l'ànima, que aquesta necessitat de recolliment i isolament, quan es tasta una emoció sincera, pregona i dolça? No, mil vegades no. 

L'amor una mica misantrop de la natura no és una malaltia: no és més que una paradoxa i un misteri. La nostra ànima és plena d'enigmes. Els veritables malalts, són aquells qui pretenen, i que creuen realment que quan més nombrós s'és en una ascensió de muntanya, ella és més agradable i més útil. Quina enorme heretgia. Es com si s'esdevingués que el millor mitjà de llegit un llibre, d'aprofitar-lo i de gaudir-lo, es fer la lectura en comú, cinc o sis a la vegada, agafats de la mà, i en veu alta. No seria ultratjar al seu autor?.
 
Henry Russell.


23 de setembre del 2009

Caminar per pensar



Des de fa temps cada cop m'interessen més els llibres i textos que s'escriuen al voltant del fet de caminar. Des d'alguns autors clàssics fins a d'altres del tot contemporanis, cada cop hi ha més gent que reflexiona sobre algunes idees, sentiments i filosofies que es desprenen d'un acte tan senzill com posar una cama darrera l'altra i que la humanitat ha practicat des de la nit dels temps.

Per això quan vaig llegir la noticia de la publicació d'aquest llibre em vaig afanyar a aconseguir-lo i durant aquestes vacances l'he enllestit.

És un text d'assaig, que vol recollir alguns elements importants del caminar. La primera frase ja és tota una declaració d'intencions: “caminar no és un esport”. A partir d'aquí reflexiona al voltant de la llibertat que dóna el caminar, la lentitud que es desprèn de la vida quan es fa a peu, el valor de la solitud o el silenci, el sentit de l'eternitat o el pelegrinatge. I també escriu sobre pensadors que han estat bons marxaires, com ara Nietzsche, Kant, Rousseau, Rimbaud, Thoreau, Nerval.

És un llibre interessant. Planteja idees i qüestions del tot pertinents. L'autor les vol reflexionar entre la filosofia i la poesia i potser això dificulta el resultat final. El to no aconsegueix ser del poètic, ja que quan es posa sensible grinyola una mica, ni del tot assagista, ja que és massa descriptiu, però en qualsevol cas és un text altament interessant, intel·ligent i reflexiu.

Marcher, une philosophie. Frédéric Gros. de.Carnets Nord. 2009. 300 p


22 de setembre del 2009

Del Costabona a l'Orhy






Avui prenc el sol dalt del cim de l'Orhy, el darrer dos mil abans del mar. Recordo que no fa ni un mes estava dalt del Costabona, el darrer dos mil abans de la Mediterrània. Entre aquests cims s'estén una cadena de muntanyes que a alguns ens té el cor robat. No són millors ni pitjors que altres serralades, però són les nostres muntanyes i per això les estimem.

Alguns diuen que hi ha molts Pirineus. La diferència de pobles, llengües, cultures, orografies, geologies, climatologies i altres -ies fa que no es pugui parlar d'un únic Pirineu, sinó dels Pirineus.

Potser tinguin raó i és evident que entre la Mediterrània i el Cantàbric hi ha moltes diferències, però avui assegut aquí dalt crec que hi ha un nexe entre l'Orhy i el Costabona. Potser sigui un nexe immaterial, tel·lúric, però els sento germans. Potser el mateix aire que bufa al Costabona em refresca avui aquí, potser el mateix sol del Costabona em bressola a l'Orhy, però em penso que encara que hi hagi aquesta diversitat hi ha també una unitat evident. El Pirineu existeix, i des del Costabona a l'Orhy acull a molts mons, però tots compateixen quelcom que els agermana.


21 de setembre del 2009

Irati






Fa estona que em miro i em remiro la mata boscosa del davant. No em cansaria mai de contemplar-la. M'aturo a cada arbre, a cada branca, a cada fulla. És una mata densa, on es barregen els avets i els faigs de manera indestriable, que s'estén horitzó enllà, sense fi. Per a uns ulls mediterranis com el meus, acostumats a un clima on sempre hi falta aigua i el sol apreta, cada bosc és un petit miracle.

Per això  un bosc com el d'Irati és quelcom majestuós. Més de 17.000 ha continues de bosc. Aviat es dit. Res a veure amb la Fageda de Jordà, amb el Montseny, amb les Guilleries o la Garrotxa. Això és una altra dimensió. Per extensió però també per qualitat. Faigs i avets gegantins, interminables, amb les falgueres i els avellaners fent pessigolles als seus peus. Ara entenc perquè li diuen la Selva d'Irati. És un bosc dens, potent, viu i sa, ple de vida i que crida a la vida. La força d'aquest bosc és extraordinària i ho noto en el meu cos i en el meu ànim.

Al cap em venen els textos de John Muir. Potser aquells boscos que va descobrir a la Sierra o a Alaska s'assemblen una mica a aquest. No ho sé, però ara entenc millor el seu entusiasme i admiració per aquells colossos vegetals.

Fa més de sis hores que camino per Irati i només he tastat un petit bocinet. Camino i contemplo, però va caient la foscor i cal recular. Descobreixo dues persones que estan preparant el seu bivac. Avui dormiran a Iraty. Potser tenia raó XXX quan va dir que per estimar un bosc calia dormir-hi i passar-hi la nit. Jo avui no ho puc fer, però he començat a estimar Irati.


20 de setembre del 2009

Citació del diumenge




Les ascensions tenen un costat psicològic; un es torna no solament fort, sinó també filòsof; perquè l'home es regenera sempre, al respirar, a les muntanyes, aquests vents sonors, sans i melodiosos que semblen venir d'un món més feliç i pur que el nostre.

Henry Russell


16 de setembre del 2009

Rescats a la muntanya (II)

 
En Pep Fosalba, de Granollers, amb la seva carta a La Vanguardia del passat diumenge, posa sobre la taula l'esgotador tema dels rescats a la muntanya per part dels bombers, que des de fa anys, es volen cobrar, i que des d'abans de l'estiu ha reviscolat.

Poc més se m'acut  afegir del que ja he escrit aquí, aquí, aquí i aquí. Des de l'any 2004 anem donant voltes al tema. Potser gràcies a les incoherències del polítics encara li donarem voltes cinc anys més, i així anar tirant.

Tanmateix crec que l'enfocament del Pep Fosalba no és l'encertat. La qüestió no hauria de ser sobre si cobrar els rescats a muntanya o no, sinó si cobrar els rescats. I punt. És a dir, si l'administració ha de cobrar per un rescat, sigui a la muntanya, al mar, a la carretera o a la plana. Aquesta és la qüestió.

Sinó es cobren els rescats a la platja, perquè s'han de cobrar a la muntanya? Sinó es cobren els rescats en accident de circulació de gent que va a 160 km, perquè s'ha de cobrar a la muntanya?

Estic totalment d'acord que el fet de ser federat o membre d'una entitat no pressuposa absolutament res ni dóna garantia de res. No demano gratuïtat pels federats o membres d'una entitat. Simplement demano justícia i equitat.

Si com a societat arribem al convenciment que s'han de cobrar els rescats, els de muntanya en primer lloc, però seguits de la platja, la carretera o la plana.

 


15 de setembre del 2009

Rescats a la muntanya (I)



Coneixedor de la possibilitat que l´Administració catalana pugui facturar els serveis de salvament a la muntanya i deixant un marge de temps prudent per tal de reflexionar-hi, hi estic parcialment d´acord. Per tal que la mesura sigui ben entesa cal potenciar les federacions vinculades amb les activitats de muntanya per tal que, per mitjà dels seus clubs afiliats i les mateixes federacions, es pugui donar una formació continuada als seus socis federats que incentivin activitats adequades al nivell de formació individual i de grup. Si des de les escoles de primària es proporcionés una mínima formació sobre la cultura i respecte envers la muntanya, seria una bona manera de formar futurs muntanyencs. (Només cal copiar l´exemple francès, que amb les activitats de muntanya ens porten 10-15 anys d´avantatge). A França, els rescats es facturen d´una manera o una altra. S´entén que la persona que accedeix a la muntanya està federada i per tant formada. La diferència rau en el gran nombre de feredats existents a França i de la relació que aquestes persones tenen amb el medi.

A Catalunya, i que no s´interpreti com una crítica, malauradament no hi ha cap diferència entre la persona federada i la que no ho està: conec escaladors de força nivell que amb el temps han decidit no formar part del col · lectiu per no reconèixer cap avantatge (el preu dels refugis potser en seria una, però no els possibles tractaments de recuperació en cas d´accident, ja que privadament es poden solucionar de diferents maneres).

Molts clubs de muntanya mitjans i petits des de fa bastants anys han entrat en crisi i cada any que passa tenen problemes per formar i crear els relleus generacionals que tirin endavant les entitats. La regulació de les activitats a la muntanya que va fer la Generalitat va contribuir, en part, a accelerar aquest fet per motius de responsabilitat civil d´activitats programades pels clubs. Després d´haver presenciat malauradament bastants rescats de muntanya, tindria problemes per saber si caldria facturar els serveis dels rescats, però n´explico un de clar:

Cim del Pedraforca, tardor i canvi de temps al migdia (vent fort, fred i nuvolositat en augment). Una colla de joves, d´uns 20 anys, fan cim: mal equipats i amb clars signes de cansament. Descansen i aprofiten per fumar un porret. Un d´ells porta una pròtesi metàl · lica externa que li lliga el genoll amb el peu. Comencen a baixar i als cinc minuts, el noi cau i pica de cap per dos o tres llocs; una metgessa del nostre grup li fa les primeres cures (la farmaciola és nostra) i els altres procedim a coordinar el rescat, que es realitza sense incidents. En el procés de salvament i primeres cures es va produir una altra caiguda d´un senyor que estava totalment exhaust de la pujada. No l´explicaré, però aquell dia s´haurien pogut produir tres accidents greus en una hora si no hagués estat pel seguiment del nostre grup. Què n´opineu... S´hauria de facturar aquest rescat? 
PEP FOSALBA - Granollers  

Cartas de los lectores. La Vanguardia, 14-09-09


14 de setembre del 2009

Decorar les muntanyes



Passejant per la muntanya m'adono que cada dia creix la quantitat de plaques mortuòries clavades a les pedres de la muntanya. Estic parlant del Montseny, que és el que conec, però imagino que aquesta moda arriba arreu. No se m'acut que cap alcalde ho deixés fer als carrers del seu poble, però quan es tracta del camp o la muntanya tothom s'hi veu en cor.

Una cosa és escampar les cendres per la muntanya, cosa que respecto sempre que s'enduguin els recipients, i l'altra que malmetin les pedres, aquestes escultures naturals que embelleixen el paisatge. Amb el temps n'hi haurà més que al cementiri de Collserola.

El mal gust arribar fins el punt que la gent hi posa flors de plàstic,això si, subjectades amb pedres perquè el vent no se les endugui. Vull pensar que el primer avergonyit, si tornés, seria el muntanyenc després de veure el que han fet els seus amics, això sí, de bona fe.

No fa falta decorar les pedres. Quant a l'ornamentació floral, que no es preocupin, a la muntanya durant tot l'any n'hi ha, de flors.

C.S.R
Sant Esteve de Palautordera

Bústia. El racó dels lectors. Avui, 12-09-09


13 de setembre del 2009

Citació del diumenge


És fàcil de ser fidels a les muntanyes, i respecte a mi, desprès de 40 anys dedicats a recórrer els Pirineus, a fer-ne la meva llar i el meu llit, és sense afectació i sense profanació que puc aplicar el mot sagrat "d'amor" a la tendresa que elles m'inspiren des de que als sis anys vaig fer a peu l'excursió del llac de Gaube.
Henry Russell


9 de setembre del 2009

Pelegrins


Enguany les vacances ens porten cap a terres del Pirineu navarrès. Valls verdes, llargues carenes herbosos, boscos interminables, cims arrodonits i acollidors. Pobles d'arquitectura singular, toponímia euskara, contrades interessants i de gran bellesa.

Avui estem caminant per uns cimets sobre Roncesvalles. A mig matí parem a un coll on s'encreuen les rutes del GR, el camí cap als cims i una de les entrades principals del Camí de Sant Jaume. És l'etapa clau del romiatge, entre Sant Jean Pied de Port i Roncesvalles, i en general desvetlla molt de respecte als pelegrins, ja que el desnivell i la longitud és respectable.

Mentre ganyipo comptabilitzo fins a 23 pelegrins. La diversitat és total. Gent que va sola i altres en  en grup, de totes les nacionalitats, els que viatgen lleugers o carregats, uns jove i d'altres grans,  i inclòs els tramposos, que es fan pujar amb cotxe fins a tocar del coll per a fer només el descens. Molts porten la petxina i uns bastons i és fàcil veure qui està acostumat a caminar i qui no.

Tots són pelegrins cap a la tomba de Sant Jaume. Les motivacions deuen ser tantes com les persones, íntimes i indestriables.

Recullo i m'allunyo cap als cims mentre penso que potser no som tan diferents. Aquells que fan el Cami i els que ens enfilem a les muntanyes fem tots la nostra recerca com a pelegrins. El pelegrinatge de la vida és pot fer seguint molts camins.


7 de setembre del 2009

Tristaina



Un dia de l'estiu passegem pels estanys de Tristaina. El dia és radiant i l'atmosfera neta, rentada per quatre dies de tempestes i pluges.  Assegut a l'estany superior, amb els peus dins l'aigua, miro com la cresta es retalla al cel. Un cel d'un blau intens, intenssissim, net, brillant, un pèl metàl·lic, profund. Ni un sol núvol. Això és l'atzur. La perfecció del paisatge, la bellesa de la natura.


6 de setembre del 2009

Citació del diumenge


El vent té ell mateix una influència moral
 
Henry Russell


2 de setembre del 2009

Gavarrós




Avui és Sant Genis (25 d'agost) i hem tornat a Gavarrós, aquest llogarret sota el Puigllançada, entre la Pobla de Lillet i Guardiola de Berguedà, enfilat als 1.300 metres. És el dia del patró i s'hi fa l'Aplec. En els darrers anys la situació ha millorat. L'ermita està reconstruïda i consolidada exteriorment, ara només resta arranjar-la per dins. La gran pairalia de Can Cabanes ha refet tot els taulats i parets. La pista està repassada i s'hi accedeix prou bé i la  rectoria està del tot enllestida i funciona com a casa de turisme rural. Hi viu una parella amb dues criatures tot l'any. Gavarrós torna a tenir vida.

L'aplec segueix el ritual de cada any. Missa, cant dels goigs, benedicció del terme, benedicció i repartiment del pa, música amb acordions, sorteig d'un quadre, uns vins i un pernil, i dinar per tothom a l'era.

Enguany, malgrat ser laborable, hi ha prou gent, més d'un centenar de persones, totes de la contrada. Hi assisteixo amb alegria. Aquests verals oblidats no estan abandonats. Hi ha persones que se'ls estimen i se'n preocupen. La gent es retroba, es saluda i recorda instants del passat. Podria semblar una estampa del XIX, una escena costumista del Joan Amades. Però no hi ha cap impostura ni representació. Tot és sincer i neix del cor. Aquesta és també una part de la Catalunya del segle XXI, i ens equivocaríem si la menystenissim.

Mentre marxo encara sento cantussejar un verset dels goigs:
“...
Gavarros té una aigua clara
com el cel d'aquest poblet
...”