30 d’octubre del 2009

Tardor a les valls d'Aneu




El blog de Metereologia del Pallars publica avui un recull d'imatges de la tardor a les valls d'Aneu.

No us ho perdeu. El contrast dels grocs, taronges, ocres, marrons amb el verd intents crea un veritable festival de bellesa! I el fotògraf és un mestre.


28 d’octubre del 2009

Dopping a la competició




Poc a poc es van destapant alguns aspectes foscos del món de l'alta competició en els esports de muntanya. Si la temporada passada el positiu dels guanyadors de la Patrouille dels Glaciers va aixecar polseguera, ara arribo a un text on una escaladora esportiva explica com corre la droga en els entrenaments i les competicions d'escalada. Em temo que això sigui només la punta del iceberg i que aviat anirà sortint la molta porqueria que hi ha.

Perquè, no siguem ingenus, en l'alta competició dels esports de muntanya hi ha la mateixa merda que a qualsevol altra esport. I més n'hi haurà quan més es vagi professionalitzant i hi hagi més interessos. Si ho voleu llegir, aquí ho trobareu:

http://www.planetgrimpe.com/itwmarine.php


26 d’octubre del 2009

Golf al Pedraforca



Anar a escalar al Pedraforca? Massa clàssic.
A caminar per les rutes normals? Massa avorrit.
A fer gel a l'hivern? Ja no és novetat.
Gaudir del paisatge? Uff, quina vulgaritat.
Jugar a golf al Pedraforca? Per què no? Provem-ho.

Penseu que es broma? Gens ni mica. 


Aquest primavera un grup de socis d'un important camp de golf de Catalunya van contractar un guia i van pujar al Pedraforca. Des del Pollegó van llançar diverses pilotes amb el pal reglamentari cara nord enllà. No consta que ferisin a cap escalador ni excursionista. No sabem si el swing va ser correcte o si van quedar per sota par del Pedra.


25 d’octubre del 2009

Citació del diumenge





I jo no les havia pas vistes mai aquelles feixes, aquella ermita,
aquelles muntanyes; no, n'estava segur, allò no era un record; però,
que eren belles i com me les estimava aquelles terres mai visitades!
Per por de perdre'n la imatge, vaig abstenir-me de discutir i
analitzar el meu estat. Amb el cap caigut i els ulls enllorats vaig
seguir embevent-me del meu semisomni, sometent-m'hi passivament com
una planta a la mullena agradosa d'una boira que passa.


Joaquim Ruyra, La parada (1919)


24 d’octubre del 2009

Pessigues




Avui els més pessigues han tret els esquís, s'han posat les pells, han fet les primeres traces i el primer descens.

Uns pessigues a Gavarnie

Altres a Anéou


22 d’octubre del 2009

Suite Russell IV



Amb aquest apunt posem fí a aquesta sèrie sobre Russell que hem anat redactant durant els darrers temps. Si cap lector té alguna noticia sobre cap fet de Russell serà benvinguda la seva ressenya. Deixem també de dedicar a Russell la citació del diumenge.

Personalment tanco el centenari amb la frustració de no haver aconseguit traduir i publicar el seu llibre Souvenirs d'un montagnard en català, després de lluitar-hi molt i haver trucat massa portes. Però amb l'esperança sobre un projecte d'una filmació ambiciosa sobre Russell impulsada per una productora catalana, que si arriba a veure la llum serà una aportació molt digne al personatge.

Qui ningú no s'enganyi. Tots els actes i ressenyes recollits aquí no amaga que ha estat un centenari discret i més aviat poc concorregut. Russell té un reducte de fidels molt ferm, però continua sent un enorme desconegut pel gran públic de muntanya. En cert sentit és inevitable. La seva filosofia, la seva estètica, la seva literatura i la seva figura ja no és la dels nostres temps. Ara anem per uns altres verals.

I prou de Russell (per una temporadeta).


21 d’octubre del 2009

Suite Russell III



El Museu Pirinenc de Lorda prepara de cara a finals d’any una exposició temporal dedicada a Russell.

A començaments d’abril s’ha presentat la pel.lícula “Vignemale II, l’epopee Russell”, un films que recrea les seves estades al Vignemale i perfila el personatge. 

http://www.revue-pyrenees.com/spip.php?article524 
 
El 10 de setembre Henry es va descobrir una placa a la façana de la vil.la de Biarritz on Russell va morir, que era la casa del seu germà, casa encara en mans de la familia. http://www.revue-pyrenees.com/spip.php?article701

I un altre film de René Druil sobre els origens del pirineisme, on d’esquitllentes hi apareix Russell. 

http://www.revue-pyrenees.com/spip.php?article59

A casa nostra la celebració està passant amb discreció. Els companys del CMH, continuen amb el seu cicle Russell, i a banda de les sortides resseguint les seves ascensions, estan preparant una exposició sobre el personatge.

Les revistes Vèrtex i Excursionisme han publicat sengles articles recordatoris del genial pirineista.

Alberto Martínez Embid, sens dubte l’expert peninsular sobre Russell més complet i preparat, porta publicats al seu bloc diversos apunts recollint aspectes del pirineista insigne que cal llegir. 

http://albertomartinez.desnivel.com/blogs

El mateix Alberto Martínez Embid ha anat publicant a la revista-anuari de Montañeros de Aragon diversos articles i monografies sobre Russell complets i interessants.
 

He aprofitat per rellegir Le guide foudronye, un llibre que relata l'impossible rencontre entre Russell i Sherlock Homes ben resolt, de lectura molt amena.

El periodista i escriptor Rafael Vallbona ha recordat Russell al seu bloc: http://casavbn.blogspot.com/2009/07/cultures-de-muntanya-i-de-ciutat.html

Carlos Bravo ha recordat al seu blog el personatge amb un resum biogràfic. http://carlosbravosuarez.blogspot.com/2009/04/cien-anos-de-la-muerte-de-henry-russell.html
 

Al bloc Metereologia del Pallars el mes de juny el recorden també. http://meteopallars.blogspot.com/2009/06/henry-russell-lenamorat-dels-pirineus.html 
 
El diair basc Gara n'ha donat noticia. 

http://www.gara.net/paperezkoa/20090601/139937/es/Henry-Russell-figura-original-emblematica-pirineismo


20 d’octubre del 2009

Suite Russell II



La revista Pyrénées, el sancta santorum del pirineisme, recull en el seu número 237, gener de 2007, un exhaustiu recull dels articles publicats per Russell o referenciats a ell a la mateixa Pyrénées o al Bulletin Pyrénéen, preparat per Gérard Raynaud.

La llibreria Lis'Arts d'Arreu va ser de les primeres en recordar Russell amb una exposició sobre el genial pirineista. http://www.revue-pyrenees.com/spip.php?article448&var_recherche=russell
 

El mes de juny es va fer un homenatge a Russell a Gavarnie, al costat de l'estatua erigida en el seu record. http://www.revue-pyrenees.comspip.php?article656&var_recherche=russell

La Mediateca Municipal de Pau ha organitzat una exposició sobre Russell.

El dia del centenari de la seva mort, 5 de febrer, l’Associació sociocultural Vacances Bretagne-Pyrénées ha dipositat un ram de flors a la seva tomba al cementiri de Pau.

L’associació Amics del llibre Pirinenc http://www.amis-du-livre-pyreneen.fr/ ha reeditat tres obres rares de Russell: Pau, Biarritz, Pyrénées (1890), A fortnight in the Pyrennees (1868), Deux semaines dans les Pyrénées, el primer cop que s’editen en llengua francesa. 

 
Si teniu curiositat per llegir o fullejar l'original de Souvenirs d'un montagnard, el trobareu en línia a Gallica, la biblioteca digital de la BNF. http://gallica.bnf.fr/ark:/12148/bpt6k1030157

La revista Pyrennées d'abril 2009 recull i publica la correspondència inèdita entre Russell i les autoritats franceses relatives a la concessió del Vignemale per a construir les seves grotes. http://www.revue-pyrenees.com/spip.php?rubrique208
 

Encara que una mica antic, aquí trobareu un video amb una conferència feta a Pau el 2006 sobre Russell. http://www.pau.fr/webtv/?video=russel_01&debit=bas

L’editorial Monhelios ha fet una nova reedición dels clàssics Souvenirs d’un montagnard (www.monhelios.com)


19 d’octubre del 2009

Rescat al Puigmal




Escena I

Bombers: quin rotllo de guardia. Avui no passa res. Ring!
Veu: Atenció, us truco des del mòbil. Hi ha un problema al Puigmal.
Bombers: rebut. Què passa exactament? A quin lloc?
Veu: doncs estem al cim. Dos persones pateixen mal d'alçada, potser tenen un edema. A més a més altres s'estan congelant, estan esgotats i no poden baixar. Altres tenen cagarrines i n'hi ha quatre mes amb ampolles als peus i s'ha acabat l'esparadrat.
Bombers: quines condicions hi ha?
Veu: bon temps, sol radiant i un ventet lleuger de nord.
Bombers: bé, activem el dispositiu. En pocs minuts un helicòpter arribarà i es farà càrrec dels accidentats.

Noticia de redaccio abans de la seva publicacio: un grup de polítics i càrrecs electes han estats rescatats pel cos de bombers del cim del Puigmal. Unes condicions meteorològiques del tot imprevisibles han provocat lesions en uns muntanyencs que anaven perfectament equipats i havien seguit tots els protocols de seguretat.

Escena II
Bombers: pregunteu al departament d'Interior si hem d'enviar la factura del rescat del cap de setmana del Puigmal.
Conselleria: I tant! Només faltaria! Que es pensen aquests excursionistes pollosos? Sinó saben anar pel món i els bombers els han de treure les castanyes del foc que paguin! I sinó que es quedin a casa.
Bombers: pero aquest cop no han estat excursionistes, sino uns polítics d'Erc.
Conselleria: d'Erc?. Diu el conseller Saura que el Carod li ha demanat que aquests els hi apliqueu tots els recarrecs que pogueu. Que es fotin.


Escena III
Presidència: President, que ha trucat el Puigcercos indignat. Que ha rebut un factura dels bombers pel rescat del Puigmal i diu que no pensa pagar. O el Saura anula la factura o trenca el tripartit.
Uf... Truque al Saura i digueu-li que s'oblidi de tot. Sino el faig fora del govern.

Noticia publicada: Un excursionistes amb problemes han estat rescatats per un grup de politics que pujaven al Puigmal i han estat tornats sans i estalvis a Nuria. El director general de Proteccio Civil ha donat una medalla als rescatadors per la seva tasca i el Sr.Puigcercos l'ha anat a recollir en nom de tots.

S'acaba la funció (continuarà...)


Suite Russell I



Transcorregut l'equador de l’any del centenari del naixement d'Henry Russell em dóna la sensació que les celebracions més importants ja s'han dut a terme. Al llarg d'aquests mesos he anat recollint aquelles alguns dels fets commemoratius més rellevants del que he tingut coneixement. N’hi ha per triar i remenar.

L’any del centenari ha portat una florida de reedicions i edicions de textos del genial pirineista o sobre la seva figura. Una de les publicacions més esperades és una biografia sobre ell, preparada per una renaboda. Absolutament imprescindible. Té 464 planes i costa 18 euros . Per comprar-lo http://www.editions-sudouest.com/nos-editions/editions-sud-ouest/1275-henry-russell-1834-1909-une-vie-pour-les-pyrenees.html. Henry Russell (1834-1909). Une vie pour les Pyrénées, és un llibre molt ben treballat, modern, actualitzat i probablement la biografia definitiva durant uns quants anys sobre Russell. De lectura imprescindible pels seguidors incondicionals. Aquí una petita entrevista a la seva autora http://www.revue-pyrenees.com/spip.php?article615

Els erudits han celebrat l’edició del llibre mítics i secret de Russell: Histoire d’un coeur. En principi no és un llibre de muntanya, sinó una novel.leta sentimental on Russell escriu sobre l'amor impossible entre un jove noble i una jove d'una altra religió i diferent posició social que acaba malament. Tothom hi veu el reflex de l'amor impossible que va tenir Russell per una noia amb la que no es va poder casar per expressa prohibició paterna, el que li va produir una gran frustració vital, el va empènyer als seus viatges arreu del món i finalment al seu amor a la muntanya. Russell va destruir avergonyit els exemplars del llibre i només se'n conserven tres originals, dos en mans privades i un en una biblioteca pública. La família fins ara no l'ha volgut treure a la llum, i ara surt aquesta edició de bibliòfil sense el seu consentiment, amb una petita polèmica que no amaga la seva rellevància, perquè el mateix Russell el va destruir i va establir que mai no es podria reeditar, ni tan sols després de mort. Així que un cop més s’ha incomplert la voluntat pòstuma d’un autor. Amb una tirada de 246 exemplars, de preus elevats, reservats als membres del club dels Amics del Llibre Pirinenc. Ha estat una edició confidencial, quasi clandestina, no repertoriada (no té ISBN, ni data ni lloc d’edició, ni dipòsit legal), que ja està esgotada i només es pot trobar a preus encara més elevats pels llibreters de vell.


A la primavera les Publicacions de la Universitat de Grenoble van publicar un nou llibre sobre Russell. Henry Russell et ses grottes, de Marcel Pérès. http://www.pug.fr/titre.asp?Num=1088 Aquí en podeu llegir un extracte.http://www.pug.fr/extrait_ouvrage/ERussell.pdf


18 d’octubre del 2009

Citació del diumenge





Estimo tant la neu quan no fa fred, i com brilla al sol de juliol! Es l'emblema més bell de l'inocència, perquè la seva blancor reflexa el blau del cel.


Henry Russell.


14 d’octubre del 2009

Foliage



Enguany la tardor va un pèl endarrerida a casa nostra. Potser les temperatures suaus d'aquest inici de tardor, la humitat dels boscos o el canvi climàtic, ves a saber, fan que la gran explosió dels colors tardorencs encara no s'hagin produit, llevat del Pirineu. 

Mentre això arriba, molts dies m'entretinc seguint el fastuós foliage de la costa est americana. Un festival pels dies ensopits.

Aquí alguns recursos:


http://www.accuweather.com/promo-ad.asp?partner=accuweather&traveler%3C=0&page=fallfoliage&dir=aw


13 d’octubre del 2009

Novament sobre els rescats




En aquest bloc hem parlat a bastament sobre el cobrament de rescats a Catalunya. Quan el passat 1 d'octubre es va oficialitzar el cobrament vaig fer un esborrany per parlar-ne novament, que al final no he publicat per a no repetir-me. Es poden dir algunes coses noves, però fa un parell de setmanes en parlàvem aquí.

Però ahir llegia el darrer Desnivel i una carta dels lectors obria una nova perspectiva sobre la que no havia pensat. Relata un escalador un rescat a Travessani, la correcta operativa logística, però la deficient atenció mèdica, amb possibles conseqüències medulars greus. Assenyala la diferència entre la medicalització en els rescats segons qui els faci, i la manca de formació mèdica dels bombers de la Generalitat. I ho rebla indicant que si ara la Generalitat vol cobrar, ha d'estar disposada a oferir les prestacions exigibles en un servei de pagament, ha de tenir personal amb formació i mitjans adients. I sinó que vigili amb les conseqüències (judicialització).

Queda dit. Em penso que té tota la raó..


Una vetllada amb Doug Scott





Un viatge professional a Madrid em deixa una tarda lliure. Tafanejant com omplir les hores llegeixo que a la llibreria Desnivel aquell vespre Doug Scott hi fa una conferència. Cap allà hi faig cap. La llibreria, per qui no la coneix, té molt encant, tota de fusta i amb un bon fons, amb molts continguts espanyols i estrangers difícils de trobar a casa nostra.

El Darío Rodriguez em presenta Doug Scott i xerrem un parell de minuts. És un venerable septuagenari, no massa alt però fort, que encaixa amb energia. Després em dirà el Dario que no està massa fí, que ha envellit malament, potser pagant excessos de joventut. Ara té una aparença impecable, ben vestit amb una camisa esportiva i americana, amb uns cabells blancs ben clenxinats, una cara neta i unes ulleres lleugeres, molt lluny de les seves clàssiques fotografies de hippy pelut. Podria passar per un jubilat que ve a passar l'hivern al costat de la Mediterrània, que juga a cartes i petanca i res no recorda el seu passat. Prepara minuciosament la conferència, parant atenció als petits detalls.

La conferència la fa en anglès, amb algunes traduccions ocasionals, però difícil de seguir, ja que empra sovint paraules en argot, frases amb doble sentit i una finissa ironia típicament british. La conferència consisteix en un seguit de diapositives, sense un fil argumental, saltant cronològicament endavant i enrere, mal estructurada i lenta. Xerra sense parar i arriba a fer-se una mica pesat.

Però mentre tots l'escoltem embadalits és inevitable pensar que allí davant tenim un personatge històric, un dels grans protagonistes de l'himalaisme britànic, un dels millors alpinistes de tots els temps, un company de Bonnington, Don Williams, Tasker, Boardam, Mackyntire, un supervivent nat, el protagonista d'una excepcional història a l'Ogro, de la primera a la sud de l'Everest, un defensor del genuí esperit d'escalada anglesa, absolutament contrari als claus i defensor d'un estil net i pur.

Va començar a escalar als dotze anys, amb la corda d'estendre la roba de la seva mare però aviat la va canviar per la corda d'arrossegar cotxes del seu pare que era més segura. Scott no és només un excepcional alpinista, sinó un grandissim escalador.

Com a bon britànic ha viatjat per totes les muntanyes del món (Atles, Andes, Baffin, Mackinley, Alps, Pirineus amb una repetició de l'Anglada al Tozal a Ordesa, etc), però l'Himalaia ha estat la seva segona llarg, amb dotzenes de viatges i expedicions.

Afirma que a la muntanya no hi cap la competició amb els altres, només amb un mateix i amb la muntanya. No li fa vergonya confessar que ha passat por escalant, que de jove va clavar algun clau i que ha perdut massa amics a la muntanya. Admet que el cim de l'Everest té quelcom d'especial, diferent a tots els altres vuitmils i que es cert que en altitud sembla que t'acompanyi una altra persona, però que no és més que el teu doble. Ara està implicat en una ONG que mena projectes de cooperació per a millorar les condicions de vida del poble nepalí.

A la sala hi ha alguns dels grans noms de l'alpinisme madrileny: Sebastian Alvaro, Carlos Soria, Pedro Nicolas, Carlos Suarez i al final signa llibres i fotografies.

Ha estat una vetllada curiosa, un pèl avorrida, però amb el testimoni d'un personatge històric, absolutament excepcional, que desprèn carisma.


P.S. Si, no vaig poder evitar marxar de la llibreria sense comprar dos llibres. Hi ha vicis que l'edat no guareix.




11 d’octubre del 2009

Citació del diumenge




Jo preferiria viure amb les àligues sota una roca que en aquests antres infectes i plens de fum, on s’instal·len els mandrosos pastors dels Pirineus.

Henry Russell. (durant l'ascensió al Carlit)


7 d’octubre del 2009

Fira del llibre de muntanya del Collsacabra

Diumenge m'acosto al Collsacabra, per tafanejar per la Fira del Llibre de Muntanya. Enguany s'escau a Cantonigros. Potser és el lloc on la ubicació és més lluïda, enmig d'un gran prat verd, amb grans panoràmiques i amb un temps esplèndid.

Hi ha el tendal de sempre, amb els components de sempre. És a dir, llibreries, editorials, centres excursionistes i llibreteres de vell. Enguany s'hi han afegit la gent de la federació de espeleo i trobo a faltar l'editorial Farell.

Durant el matí l'espai és força concorregut, potser degut a la gent de la cursa de muntanya que hi treu el nas. Durant el migdia i la tarda l'afluència és molt menor. Diuen que durant dissabte hi havia força gent.

Enguany em sembla notar menys activitats paral.leles. Es fa la presentació d'alguns llibres, diumenge hi ha una taula rodona interessant sobre el llibre digital a la muntanya, però en general és més pobre.

Hi trobo diversos autors. Alguns fan tractes amb els seus editors i li posen fil a l'agulla a projectes. S'hi veu l'Araceli Segarra, l'Edu Sallent, el Pako Sanchez també hi ha passat, el Josep Nuet, etc. Passa alguna cara coneguda, però menys que altres anys.

Dino amb editors i llibreters. Es gent que valora la Fira i que hi aposten, però sembla que el model ha arribat a un cert esgotament després de vuit edicions. Els fundadors i impulsors haurien de donar el relleu a altres formules, i sembla que s'està treballant per crear una mena de fundació o organització més institucionalitzada per vetllar i impulsar la fira de manera que no depengui d'una persona. Es diu que no tots els ajuntaments volen la fira i que el pressupost cada any és més petit.

Tanmateix es complicat trobar-hi solucions. Surt la redundància d'actes a la comarca, com el Festival de Torello i la Fira de Vic en poques setmanes de diferència i es parla de traslladar-la a la primavera. Es diu que la Fira s'hauria de vestir amb més activitats paral.leles (p.e. una prova d'escalada, altres competicions, i tot tipus d'activitats) per anar transformant-se en un Festival de Muntanya, amb una forta presència del llibre de muntanya però no exclusivament. En fi, idees i propostes per a una fira que sembla haver arribat a un cert final d'etapa i a la que potser li calen nous aires, una mica de renovació i més empenta.

Tanmateix per a qui ens agraden els llibres és una festa. No tant per les novetats que es poden trobar, que habitualment ja les pots tenir a la llibreria, sinó per a veure-les totes de cop i xerrar amb la gent. Com sempre la presència de guies i reculls d'itineraris és aclaparadora i la narrativa de muntanya continua brillant per la seva absència, testimoni de la manca d'autors i projectes, L'ambient de la Fira sempre ha estat molt agradable i cordial i enguany també, llevat d'un petit incident que val més oblidar.

Jo finalment em decideixo per endur-me a casa la reedició en facsimil dels Butlletins del Centre Excursionista de Lleida de 1908 al 1936, droga dura, i un llibret narratiu de Victor Luengo sobre la Carros de Foc editat per Milenio, l'editorial castellana de Pages.

Tot marxant de Cantoni s'alça la lluna plena sobre el Pla d'Aiats, perfecte, immensa i que sembla a tocar. M'aturo uns moments en un marge a contemplar-ho. És una estampa corprenedora, d'una bellesa grandiosa. Només per això ja hauria valgut la pena el viatge.



5 d’octubre del 2009




Uns dies d'estada aquest estiu per l'Alt Berguedà em permeten assabentar-me d'una divertida polèmica local.

Resulta que fa sis anys un xeic àrab va comprar el poble de Peguera i tota la finca que l'envolta per 3,6 milions d'euros a la família  d' Ignacio de Olano i Fontcuberta de Barandiarán i Casanova, comte de Fígols, un dels grans protagonistes del passat miner de la comarca.

Va conèixer la contrada gràcies a  l’alemany Harald Kuspert, qui té muntat un centre de reproducció d'aus rapinyaires a Odén, sota el Port del Comte.

Els seus plans passen per la reconstrucció de les cases del poble i l'impuls d'iniciatives per a revitalitzar la contrada amb un projecte de turisme rural. Es ven com un projecte respectuós amb la natura i l'entorn, res a veure amb el que es fa actualment a  Dubai.

Durant aquest temps s'ha fet feina de despatx per a poder tirar-ho endavant i fa poques setmanes la Generalitat va aprovar el nou pla urbanístic de Fígols, el municipi al qual pertany Peguera. El document inclou un Pla Especial per als 750.800 metres quadrats de Peguera, tots propietat del xeic, que permet l’ús residencial a les cases rehabilitades, la construcció d’un hotel, un negoci de turisme rural, l’ús esportiu i hípic (el xeic vol criar cavalls de pura sang al Berguedà) i també la construcció d’una escola i centres d’interpretació de la naturalesa. Es prohibeix, a més a més, enderrocar més del 20% de les cases, gairebé totes ja enrunades, que componen aquest poble.

Però vet aquí que quan el xeic ja tenia la llei a favor, un pagès de Prats de Lluçanès que fa molts anys que hi porta les vaques a pasturar ha dit que no marxa. Que a les seves vaques no les treu cap xeic àrab d'aquelles pastures on sempre hi han peixat. Afortunadament els representants del xeic diuen que volen arribar a un acord amb el pagès per trobar una solució negociada i convenient per a tots.

Peguera és una contrada dolça i meravellosa, on sovint hi vaig a passejar. Ja em va doldre que hi asfaltessin la carretera i ara encara em doldria més veure-hi hotels i milionaris corrent per allà.

Potser el que vol fer el xeic àrab sigui respectuós i es faci amb cura. Potser ens hauria de fer pensar el fet que un poble i terres com aquelles acabin en mans dels àrabs. Potser ens hauríem de plantejar perquè Rasos de Peguera s'està enrunat. Potser caldria reflexionar que es vol fer amb tantes contrades del Berguedà abandonades.

Ja sé que és molt fàcil fer demagògia i que tot és més complex del que sembla, però personalment  felicito a aquest pagès i els seus collons, que s'atreveix a plantar cara a tot el poder i diners d'un xeic àrab només amb unes vaques.


4 d’octubre del 2009

Citació del diumenge




Les excentricitats sempre tenen èxit. Però nosaltres, els de l'antiga escola, esperàvem que romandrien a la terra baixa. Dissortadament no és així!...

El veritable objectiu dels ascensionistes moderns ja no és el d'escalar un pic per gust, per entusiasme, i per gaudir de la vista, ans bé el d'arribar-hi com més difícilment millor, i multiplicant voluntàriament fins l'infinit els més complicats equilibris.


Henry Russell


2 d’octubre del 2009

Fira del llibre de muntanya

Atenció als despistats. Aquest cap de setmana es celebra una nova edició de la Fira del Llibre de Muntanya del Collsacabra. I ja van vuit edicions. Enguany toca a Cantonigros. Cita imprescindible. En farem una crònica.




1 d’octubre del 2009

Petita col.lecció de paisatges




Quina relació hi ha entre les pastures, les illes desertes, les platges, les cascades, els cims o els deserts? Que són paisatges, petits o grans bocins de natura on alguns humans tenen una especial atracció. Des d'una perspectiva que segurament a Catalunya seria discutida (aquí en sabem molt de paisatge i en parlem com a grans experts, però aquí ho centrem exclussivament en l'actuació de l'home sobre el medi i el territori), aquest llibre entén el paisatge des d'una perspectiva molt més natural, verge, sense gaire o gens presència humana.

I no només els grans paisatges, espectaculars, com els cims o els canons, la immensitat i grandesa, sinó també els petits paisatges, més discrets i íntims, potser més propers, com els camins i senderes, els turons o els prats. Perquè ambdós són importants. Els paisatges excepcionals i els recollits i personals.  I el temps, el temps en un paisatge, els seus ritmes, diferents dalt un cim o al cor del desert, i l'home allí enmig.

L'autor no té una visió bucòlica o ingènua, reclamant una natura teòricament autèntica o un paisatge verge i millor. Reclama i reivindica un tempo més lent, pausat, humà en el fons.  I reclama una altra relació de l'home amb la natura, des d'una posició de tu a tu, no de superioritat, i sobretot uns altres valors. Perquè “Tot gran paisatge és una invitació a posseir-lo caminant...” (Gracq).

El text està escrit amb una prosa fina, depurada, fruit de molta meditació. El llibre descriu 15 paisatges, des de la mirada d'un geograf humanista que vol establir un diàleg entre l'home i el territori, des de l'humilitat.  Més que paisatges aquest llibre s'hauria de dir Petita col.lecció de natura.

Petite Collections de Paysages. Pierre Gilloire. L'Arpenteur. ed.Gallimard. 173. França, 2009.