21 d’octubre de 2007

Cançó del vell Marçal de Farrera


Una borda, a la soleia,

pedra a pedra et bastiré,

i amb branquetes de til.ler

t'hi encendré un foquet de teia;

en fumar la xemeneia

el camí et serà planer.


Ornaré amb una garlanda

de flors fresques el replà,

i a la taula de menjar

guarniré de fina randa.

A l'olor de la vianda,

el sender se't farà clar.


Hi vindran a trenc de dia

el verdum i el gafarró,

i jo, alçant-me de tristor,

cantaré amb l'ocelleria;

en sentir la melodia,

tornaràs sense cap por.


Miquel Desclot


4 comentaris:

Anònim ha dit...

Una mica cursi, no?

enric faura ha dit...

Potser si que és un pel cursi. Sens dubte no és el millor poema de Miquel Desclot. Tanmateix si que és el millor poema del llibre que li dóna títol. la resta són francament dolents.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Jo no el trobo pas "cursi". M'agrada.

Atticus ha dit...

Fantastic ! Si ens l'imaginem com a lletra d'una canço amb guitarres electriques i una veu greu i amb força,...de cursi res.
Trobo que es tracta d'un gran poema.