Una borda, a la soleia,
pedra a pedra et bastiré,
i amb branquetes de til.ler
t'hi encendré un foquet de teia;
en fumar la xemeneia
el camí et serà planer.
Ornaré amb una garlanda
de flors fresques el replà,
i a la taula de menjar
guarniré de fina randa.
A l'olor de la vianda,
el sender se't farà clar.
Hi vindran a trenc de dia
el verdum i el gafarró,
i jo, alçant-me de tristor,
cantaré amb l'ocelleria;
en sentir la melodia,
tornaràs sense cap por.
Miquel Desclot
Entrades
4 comentaris:
Una mica cursi, no?
Potser si que és un pel cursi. Sens dubte no és el millor poema de Miquel Desclot. Tanmateix si que és el millor poema del llibre que li dóna títol. la resta són francament dolents.
Jo no el trobo pas "cursi". M'agrada.
Fantastic ! Si ens l'imaginem com a lletra d'una canço amb guitarres electriques i una veu greu i amb força,...de cursi res.
Trobo que es tracta d'un gran poema.
Publica un comentari a l'entrada