27 d’abril del 2009

Nits difícils



Què els ha passat a les meves amigues muntanyes? Només Déu ho pot saber. Faig examen de consciència. Potser les he tingut oblidades? Els he faltat al respecte? He oblidat ser-hi present les festes de precepte? N'he parlat malament als amics? He anteposat qualsevol altre bé o criatura de la terra al davant seu? Categoricament no. I així i tot la nostra relació ha canviat profundament.

...

Ara, en canvi, torno a pujar a la meva vall i, tot d'una, com tants anys enrere, en el mateix punt de sempre, allà dalt hi apareixen, com miratges, els cims dels campanars i dels minarets, i una mica més enllà s'obre la majestuositat de les grans muntanyes. Però és com si ja no em veiessin, com si no existís. Ja no em conviden. Ja no em criden amb aquella veu silenciosa que m'arribava a les entranyes. S'estan allà, immòbils, fredes, taciturnes, tancades en una suprema indiferència. Què ha passat? Per què m'he convertit en un estrany? Quin mal els he fet? O potser tot és cosa meva, per què l'amor s'ha apagat?

Dino Buzzati. Les nits difícils.


20 d’abril del 2009

Déu i la bola




Ja tenia la feina feta però li'n va venir una de darrere. Tant o més que les muntanyes, a Déu callat li plauen les valls rescloses, termenejades per muntanyes que no acaben de ser feréstegues. Així, d'un sol traç va fer el Cadí, amb el clot de la mà i sense gaire més feina li va sortir el Costafreda, guarnint-lo de pi negre i d'avets, com la molsa d'un pessebre, va crear la serra del Verd, altre cop amb el clot de la mà, però fent-li l'esgarrapada de la paret del Ferrús va fer l'Ensija i es va quedar parat. Tot el món callava mentre ell estava endevinant que en els segles dels segles algun dia foren vestides catedrals. I ves que se li va acudir fer la seva. Mirantt-s'hi com mai no ho havia fet, amb dos pollegons com torres i una tartera per enforcadura va fer la seva obra mestra.

I fou el Pedraforca.

Josep Maria Ballarín.

Aquí el text complet


6 d’abril del 2009

Midi d'Ossau



La temporada d'esquí de muntanya continua. Ara arriba el temps de fer alguns descensos especials. Hi ha encara molta neu, és estable i transformada, i per qui tingui coratge és el temps de canals, corredors i parets. L'amic Sylvio acaba de fer el descens integral del Midi d'Ossau per la via normal. Felicitats!


5 d’abril del 2009

Citació del diumenge


Sol enmig de la boira, amb quilòmetres de neu al meu voltant, amb abismes sota els peus, i els trons i la calamarsa damunt del cap, sentia que el meu cos s'estremia; però l'ànima s'engrandeix i s'eleva, sentint-se més forta que la tempesta i l'electricitat... L'home és més poderós que la natura.


Henry Russell


2 d’abril del 2009

Objectiu infinit



Dijous de la setmana passada assisteixo a la inauguració al CEC d’una exposició de fotografies d’Ignasi Canals. Tinc una especial vinculació sentimental amb aquest fotògraf, ja que estic rendidament enamorat d’una cèlebre fotografia. Fa anys vaig encarregar una còpia de la foto que tinc enganxada sobre la taula de treball, i la mateixa imatge havia de ser la capçalera d’una web de muntanya que mai no ha vist la llum. És un clixé pres al Montsaliente, amb 3 excursionistes dalt d’un bloc, mirant a l’infinit, mentre al fons es retallen muntanyes, carenes, crestes, entre núvols. Sempre m’ha admirat l’enquadrament, l’airositat i la profunditat de la imatge i he pensat que s’adeia amb una certa filosofia de muntanya que compartim.

Resto sorprès per la gentada que s’aplega a la sala d’actes del Cec, on no hi cap ni una agulla. Presentació brillant per part de Josep Maria Cuenca del personatge, de la seva obra, trajectòria i importància. En retinc tres aspectes que em semblen especialment destacables.

1-. Qualitat tècnica: no dubta a comparar Canals amb noms de gran prestigi, com Vittorio Sella. Déu n’hi do!

2-. Acte de justícia. Canals era membre de la colla de l’Estasen. Estasen fou el gran líder del muntanyisme català del primer terç del segle XX. Tingué una personalitat carismàtica, però també es cert que la seva carrera no haguera estat possible sense el concurs dels seus companys. Estasen és el nom que ha passat a la història i els companys no. Per això és de justicia començar a recuperar i prestigiar noms de la seva colla. Canals, Puntas, Herzog, Guilera...

3-. La importància dels fotògrafs es cabdal en la fixació d’un imaginari muntanyenc. Canals, Soler i Santaló i altres noms tingueren una importància més gran del que es pensa en l’apropament de la muntanya a un públic ciutadà i en determinar una mirada sobre el medi que ha condicionat molts comportaments i accions.

Seguidament s’inaugura l’exposició, on es reprodueixen algunes fotografies de Canals. Resto admirat davant algunes panoràmiques que desconeixia, especialment dels Alps. Extraordinàries. I també sobre altres imatges menors, però igualment notables. Una plàstica imatge de l’Estany Negre amb els Besiberris de fons, que sembla un quadre o un clixé del Duomo de Milà gairebé perfecte.

S’ha fet un llibre catàleg amb motiu de l’exposició que val la pena. Recull la biografia de Canals, la seva trajectòria, personal i muntanyenca. És un treball de recerca rigurós i acurat, que treu a la llum molta informació nova per primer cop i que distingeix al seu autor, Josep Maria Cuenca, i que també reprodueix els clixés escollits, que cal mirar detingudament.

Si teniu afició a la fotografia i podeu mireu de visitar l’exposició. No us decebrà.

Objectiu Infinit. Ignasi Canals i Tarrats. Josep Maria Cuenca – Ramon Barnadas. CEC. 105 p. Barcelona, 2009.