29 de gener del 2009

Eleccions a la FEEC. III




Continua el sainet en el procés electoral a la FEEC. La candidatura del Daniel Planas va impugnar el darrer acord de la Junta Electoral que anul·lava tot el procés electoral per un defecte de forma. La seva argumentació és que tot i admetent el defecte formal en la convocatòria de l’Assemblea de Bellpuig que va convocar les eleccions, la Junta Electoral no és l’òrgan pertinent per a resoldre-ho, ja que només és competent en temes electorals, i aquest acte és previ a l’inici del procés electoral. En desacord, han presentat un recurs davant el Tribunal Català de l’Esport, que es preveu que falli en breu.

Mentrestant l’actual Junta de la FEEC s’ha tornat a constituir per convocar una nova Assamblea d’Entitats per repetir l’anterior que entre altres punts de l’orde del dia ha de tornar a convocar les eleccions.

L’embolic està servit. En primer lloc caldrà veure que falla el Tribuna Català de l’Esport i seguidament esperar les reaccions de les dues candidatures i de la junta de la FEEC. Per la xarxa continua la campanya de desinformació i demagògia. Segons com vagin les coses poden haver eleccions d’aquí a unes setmanes o bé a uns mesos. Tampoc s’ha de descartar un nou procés d’impugnacions i reclamacions que acabi judicialitzant el tema. Mentrestant la FEEC resta en una situació de cert impasse i paràlisi, ja que ningú vol ni pot prendre decisions. Alguns assalariats comencen a marxar i el clima intern és de desànim.

La candidatura del Jordi Quera ha encetat una tanda d'actes públics arreu del país per explicar el seu programa, inclòs amb anuncis en premsa, mentre la candidatura del Daniel Planas fa una tasca més discreta però també va visitant entitats.

Continuarà...


25 de gener del 2009

Devastació





El pronòstic del cap de setmana anunciava una ventada fortíssima, quasi ciclònica, que desaconsellava sortir a muntanya. Dissabte una vent desfermat, desconegut a casa nostra, va fer molt mal. 7 morts, carreteres i trens tallats, sostres malmesos, afectacions a l'electricitat i telèfon en àmplies àrees i milers d'arbres abatuts.

Diumenge el dia es presenta més tranquil i amb un amic anem a tafanejar cap a Collserola, per la banda de Valldoreix. El panorama és depriment. Han estat molts els arbres arrancats, les branques escapçades, els mals a cases, carrers i serveis. Ens internem seguint un corriol pel bosc però no ens en sortim. Tornem a la pista principal i allí anem fins l'ermita de la Salut saltant per sobre de troncs i evitant arbres arrancats. Fa feredat.

Davant l'ermita la destrossa ha estat total. Els grans pins de l'àrea de picnic han caigut quasi tots. Sembla que hagi explotat una bomba. Ens entristim per moments. La visió és desoladora i nosaltres estem desolats. Qui estimi els boscos no pot restar indiferent davant una desgràcia com aquesta.

Imagino que haurà estat així arreu del territori. Han estat milers, dotzenes de milers, els arbres destrossats per la força d'aquesta ventada excepcional que aquest hivern sever ens ha portat.

De retorn ens ho mirem amb més calma. Han caigut els arbres més grans, bàsicament els pins bords. Els arbres joves han aguantat en la seva majoria. Les alzines i roures també han aguantat. Un cop es pugui netejar vull pensar que haurà servit per sanejar una mica el bosc.

A casa agafo de la lleixa el llibre de Jean Giono, L'home que plantava arbres. La història d'aquell pastor de la Provença que cada dia plantava uns quants arbres en un territori devastat i que reconcilia amb l'especie humana. Els boscos catalans han rebut una simple esgarrinxada amb aquesta ventada, però amb uns quants pastors moderns com els de Giono, ara anomenats agents forestal, aviat tornaran a la normalitat.


Citació del diumenge


Bloc 2009

Allò que ha canviat la meva vida no son els cims, sinó el camí vers els cims.

Fausto de Stefani


22 de gener del 2009

Somnis



Bloc 2009
Una bona pala, traces de descens perfectes, neu pols de somni. Esquiadors pessigues amb desfici per desvirgar la pala. Què us suggereix? Els Alps, potser el Canadà? No, més aprop.

El Matagalls el passat diumenge 11 de gener.

Gràcies Josep.


21 de gener del 2009

Simplement Ensija

Bloc 2009

Josep Llusà

Sovint desitgem al nostre cap les grans muntanyes, els cims més alts i les vies més agosarades. Però com diu el Lluís, els cims secundaris també tenen el seu encant i poden ser igualment gratificants. A més a més hi ha muntanyes i cims especialment acollidors, que en aquest hivern curull de neu es fan més atractius encara. A cops no cal anar gaire lluny ni cercar llocs envitricollats per gaudir amb senzillesa i naturalitat dels valors essencials de la muntanya. Així que anem cap a Ensija, com també fan d’altres.


Ensija es preciós tot l’any, però a l’hivern els seus prats superiors nevats tenen un magnetisme especial, una bellesa sorprenent que ens obliga a tornar-hi cada temporada.


Aquest cop hi entrem des del sud. Hem de deixar el cotxer poc abans del coll de Fumanya, i des d’allí per sobre un tou de neu infreqüent per la contrada ens enfilem cap a la Creu de Ferro pel marcat torrent.




El dia és magnífic. El sol acompanya, inclòs escalfa a estones. Les vistes sobre el Bagés emboirat, Montserrat i Sant Llorenç retallant-se a l’horitzó i el Montseny encara ben nevat, són avui especialment brillants. La pujada és ràpida i directe. A la carena ens rep un vent molest, però continuem fins el cim.


J.Llusà


No podem deixar de contemplar tanta i tanta bellesa. El Pedraforca que ens esguarda ferreny, el Pirineu severament nevat, les pistes dels Rasos també ben blanques, el massís del Port del Comte carregat, Busa i els Bastets encara enfarinats, el llunyà Turbó i el Cotiella immaculats... La vista no es pot aturar, ara cap aquí, ara cap allà. I a la conversa surten propostes, projectes i il·lusions.

Ens omplim d’aquests grans espais, de la bellesa i amplitud d’aquestes vistes, de l'amistat de la companyia i un cop més Ensija ens retorna amb escreix la seva visita.


18 de gener del 2009

Citació del diumenge




Tots els profetes ho han escrit: la muntanya és lloc de vida


Bernard Amy


15 de gener del 2009

Comença l'aventura



Aquest any si. Després de preparar-ho des de fa temps i haver-la d'avortar l'hivern passat per manca de neu, el proper dissabte els amics C.LL., en R.LL., i en J.B. iniciaran la travessa dels Pirineus amb esquis pujant al refugi de Cortalets, al Canigó. Si tot va bé, si les cames i l´esquena aguanten, i si la voluntat no s'esgota, esperen acabar-la als Pirineus de Navarra, al cap de unes 6 o 7 setmanes, a principis de març.

Aquesta és la seva filosofia:

La nostra intenció és romandre al màxim en alçada, intentant
descalçar els esquís només on sigui obligat fer-ho, fent nit en
refugis, cabanes i no baixant al fons de les valls a no ser que no
trobem un itinerari alternatiu. En cas de mal temps o condicions
adverses intentarem buscar alternatives segures per seguir
avançant per les parts baixes de les valls i si no tenim alternatives
pensem en esperar/aguantar un parell de dies en el refugi que toqui.

És una travessa llarga, exigent física i mentalment, en que trobarem
dificultats que ens posaran a prova. Però la il·lusió que tenim és
gran, i comptem amb uns quants companys/es que ens donareu un
cop de mà amb els avituallament.

Després d´haver rebut els vostre oferiment de suport volem d´agrair-
vos el vostre interès i dir-vos que comptem amb vosaltres, que si
ens calgués ja ens posarem en contacte amb vosaltres. Com que la
cobertura i recàrrega de les bateries dels telèfons mòbils als
Pirineus no estan garantides per si voleu anar seguint com anem i
on som, ho podreu fer al blog la pàgina web del Cegesqui:
http://cegesqui.blogspot.com/ on s´anirà actualitzant la nostra evolució.

Molta sort!


14 de gener del 2009

Lectures de Nadal, II. Si cal matar, matem


Són pocs els textos de lladres i serenos ambientats a la muntanya, i menys escrits a casa nostra. Per això quan un amic em va deixar el darrer cas del detectiu Àngel Esquius em va alegrar. Escrit a quatre mans el text té tots els ingredients i tòpics del gènere. Una femme fatale, uns terrenys per reqüalificar al Pirineu, un parell de morts, un misteri per aclarir. Ambientat en un lloc que podria ser perfectament Vaqueira, aquesta novel.leta, lleugera i intranscendent, però entretinguda, té un punt d’ironia descordada de tant en tant que fa somriure. Molt allunyada dels clàssics de La cua de Palla, és una agradable distracció per una llarga tarda d’hivern quan neva a l'exterior.

Si cal matar, matem. Andreu Martín i Jaume Ribera. Ed. Columna. 2007. 265 pgs.


12 de gener del 2009

Quanta, quanta neu




























Els reis ens han portar una nova llevantada. I ja en van...

Mig país està blanc, molt blanc. Haig de sortir, necessito veure la neu que tapissa el meu territori. Descartat el Montseny pel previsible col·lapse de gent, cerquem un racó solitari al Pirineu oriental.

Mentre pugem pel Congost una lluna immensa, pàl·lida, es retalla a l'horitzó. Fa basarda. A la plana de Vic la boira ens envaeix i des de Sant Quirze de Besora tot és blanc. A Ripoll ja és clar i les muntanyes s'alcen com un mató immaculat. El Pugimal magnificent, la Serra Cavallera blanca fins Ogassa. Ens desviem de la carretera principal, ens endinsem per una pista fins que la neu diu prou i hem de deixar el cotxe.

Comencem a caminar. Hi ha neu, molta neu. Progressem pel bosc, intuint el camí, sortim als prats superiors, encara més neu, ens acostem a les pales cimeres, carregades de neu. Lentament vaig obrint traça. Retrobar la sensació d'enfonsar-se a la neu en una pala verge immaculada em fa feliç.


























El sol és potent i descarrega la seva força sobre la neu, on rebota i s'escampa amb més intensitat encara. L'atmosfera és neta, d'una puresa infinita. La lluminositat és extrema. Els colors llueixen definits, el blanc de la neu s'estén fins a l'horitzó. A llevant les boires de les fondalades retallen el Montseny, Sant Llorenç, Montserrat. Tenim una borratxera de fer fotos.

Arribem al cim. Totes les muntanyes són un immens mató, resplendent. Els ulls no tenen temps per mirar arreu. Ara aci, ara allà, més enllà encara. Cap pedra, cap relleu. Avui tot és un immens i perfecte blanc. Feia uns quants anys que el Pirineu Oriental no estava tan carregat. Ens emocionem.

Hi restem una llarga i bella estona, intentant omplir-nos d'aquesta bellesa extrema, d'aquests paisatges que voldríem sempre així, allargant la mirada als horitzons inabastables, deixant que la llum es fiqui al nostre cor, sadollant-nos de la serenitat que desprèn el país sota la neu.




























De retorn a la plana de Vic la boira ja s'ha aixecat. Cau la tarda i el sol es pon. Sobre el Pirineu s'estén un subtil tel rosat. Hem d'aturar-nos a un marge per contemplar-ho en silenci. És encara més bell. El Matagallas i les Agudes estan carregadíssims, semblen unes altres muntanyes, i agafen unes tonalitats rosades també bellíssimes.

Entrem a la gran ciutat exultants.


11 de gener del 2009

Citació del diumenge



“La via estava dins meu, a punt de ser escalada”
 

Bernard Amy


9 de gener del 2009

Eleccions a la FEEC. II




La FEEC és un organisme important per l'excursionisme i els esports de muntanya. Normalment tothom la veu com quelcom difús i llunyà, que serveix per treure la tarja d'assegurança, rebre el Vèrtex i anar als refugis. Però la FEEC és i fa molt més. Actua alhora com a òrgan de representació i de gestió sobre múltiples competències que té assignades. Davant un canvi de junta i presidència és pertinent plantejar-se algunes preguntes:
  • Com ha de ser la FEEC del segle XXI?
  • Quin ha de ser el seu paper front als reptes que l'excursionisme i esports de muntanya té plantejats?
  • S'ha d'orientar més aviat com a federació d'entitats o de federats?
  • Com s'ha d'articular per donar resposta a un col·lectiu que creix en nombre d'entitats i federats?
  • Quins serveis pot millorar per les entitats i federats?
  • Com i en quins termes ha de negociar amb les administracions públiques?
  • Com pot aconseguir una major presència social de l'excursionisme i els esports de muntanya?
  • Quin paper ha de tenir en el vessant esportiu, competitiu i cultural?
  • Quina ha de ser la seva actuació en camps com la formació i la seguretat?

Front més de 340 entitats excursionistes cal un organisme que aglutini i canalitzi les necessitats i inquietuds del col·lectiu. Per això penso que és fonamental disposar d'una FEEC cohesionada, activa, potent, amb un projecte clar i ambiciós.
Si us llegiu ambdós programes veureu que les diferències són petites. La candidatura del Jordi Quera fa especial èmfasi en la presència de la FEEC en les institucions i federacions internacionals com a membre de ple dret, arrel del desafortunat afer de la selecció de curses de muntanya i proposa el trencament amb la FEDME. La candidatura del Daniel Plana, que es podria anomenar del territori, ja que aplega a molts veguers i gent d'arreu del país, incideix especialment en les entitats. Tanmateix els punts comuns són majoria i perfectament assumibles per tothom. En principi podria semblar positiu que hi hagi eleccions a la FEEC, quan habitualment costa trobar gent per a col·laborar-hi. Em consta que hi ha hagut contactes entre les dues candidatures i no ha estat possible convergir en una única candidatura. És del tot legítim i absolutament democràtic que hi hagi més d'una candidatura, però insisteixo, llegint estrictament els programes i deixant de banda el soroll de fons, no acabo d'entendre la impossibilitat d'acord entre candidatures per fer una junta única potent i ambiciosa, amb gent preparada i disposada a treballar. La FEEC i l'excursionisme no necessita dispersió, sinó unitat d'esforços i projectes, treballs en comú per afrontar els grans reptes que hi ha plantejats. Per què s'ha generat una dinàmica d'enfrontament i picabaralles, amb una certa politització i una manca de respecte envers les persones? Cal entrar en una guerra d'impugnacions i reclamacions? Per què alguns ànims estan tan encesos? És això el que li convé a l'excursionisme? Continuarà...


8 de gener del 2009

Eleccions a la Feec. I

 
L'any 2008, com correspon a tot any d'Olimpiades les federacions esportives han de renovar-se, i per tant també la FEEC. Així, l'Assemblea de Bellpuig del 29 de novembre va convocar les eleccions i va obrir el procés electoral, que marca com a dia de les eleccions el proper 10 de gener.

Un cop l'actual president ha fet públic que es retira, a les eleccions s'hi han presentat dues candidatures. Una encapçalada per en Jordi Quera, de Barcelona. Aquí trobareu la seva web electoral, aquí el seu programa i aquí els membres de la seva candidatura. L'altra candidatura està encapçalada per Daniel Planas, de Sant Joan de les Abadesses. Aquí la seva web electoral, aquí el seu programa i aquí els membres de la seva candidatura.

El procés electoral, que inicialment semblava rutinari, s'ha anat enredant. Hi ha hagut diverses impugnacions ( I i II) que la Junta Electoral ha admès. Sembla que s'ha de tornar a convocar una Assemblea per superar un defecte formal i obrir de nou el procés electoral. Tanmateix no s'ha dit la darrera paraula i és possible que l'afer acabi en els tribunals esportius.

En paral·lel per la xarxa s'ha obert un agre debat de desqualificacions i atacs personal, desinformació, confusió i molta demagògia. Són massa els comentaris i opinions per fòrums, blocs i webs allunyats del rigor i seriositat que la situació exigeix.

Mentrestant la majoria de federats, socis d'entitats i muntanyencs assisteix amb una barreja de desinterès i allunyament al procés electoral. També alguns assisteixen amb astorament a la dinàmica de picabaralles. Es fa molt difícil entendre el que passa des de fora.


7 de gener del 2009

Lectures de Nadal. I

Bloc 2009

El Nadal és també temps de lectura. Enguany la collita ha estat variada i en diversos apunts aniré ressenyant els llibres que m'han entretingut.

Comencem amb el llibre de contes La réponse des hauters de Bernard Amy, que ha estat una de les lectures més interessant. És un volum format per nou contes llargs i un postfaci, gènere infreqüent en la literatura de muntanya. Ambientat en el món de l’alpinisme, l’escalada i el senderisme, l'entorn i l'activitat és una simple excusa per a reflexionar i fer-nos pensar. Més enllà de l’ascensió, de l’escalada o la travessa Amy aprofita l'excusa per acostar-se al risc, la dificultat o el perill, la recerca interior o la creació artística. L’alpinisme és quelcom més que un esport, és un instrument pel coneixement propi i de l'altre, per acostar-se a la complexitat de la natura humana i també una invitació per sortir de viatge, abandonar el recer segur i endinsar-se en una aventura interior de resultat incert.

Amy construeix uns uns textos subtils, extraordinàriament savis, escrits des de la intel·ligència i una certa recerca de la transcendència laica.

Bernard Amy és una persona fascinant. Físic, informàtic, investigador en ciències cognitives, és també alpinista i escalador, viatger i escriptor d’obra escassa però de gran qualitat. Destaca de la seva bibliografia El millor escalador del món, un dels millors contes de muntanya mai escrits, i Le voyage a la cime. També és garant de Mountain Wilderness i president de l’Observatori de Practiques de la Montagne et Alpinisme (OPMA). Jo diria que la seva trajectòria, tant professional com alpina i literària és sempre la mateixa: un viatge de recerca interior per diferents vies.

Llibre de qualitat per a lectors exigents.

La réponse des hauteurs. Bernard Amy. Ed.Libris. 2004.189 p.


5 de gener del 2009

Felicitats Riccardo!


Bloc 2009
Un cop vaig llegir una mena de pregària que deia:“De la mort a les valls, deslliure'ns senyor!”. El seu autor, del que ometrem pietosament el seu nom, venia a dir que el destí dels grans alpinistes era lliurar-se a la muntanya fins a la seva mort. Malauradament alguns alpinistes sembla que s'han pres aquesta idea al peu de la lletra, mentre la majoria han intentat morir al llit.

L'endemà de cap d'any, Ricardo Cassin ha celebrat els cent anys. Nascut el 2 de gener de 1909 a Savorgnano di Sant Vito, Itàlia, el degà dels escaladors i alpinistes arriba al segle amb vida.

El gran escalador dolomític és probablement l’escalador històric viu més important d’Europa. La seva activitat ha estat molt dilatada. Només amb tres escalades, la severa Walker a les Jorasses, la Cima Oeste Lavaredo i el Badile, ja hauria entrat a la història. Tres vies absolutament extraordinàries que justificarien la biografia de molts escaladors.

Però seria injust reduir tota una vida d’escalada a només aquestes vies. N’hi ha moltes més. Aquí, aquí, aquí i aquí en trobareu un resum. També va tenir una certa carrera himalaienca, destacant una expedició de reconeixement al K2 amb Ardito Desio, una altra al Lhotse amb un jovenet Messner a l’equip i una tercera al Gasherbrum IV, encara que mai es va acabar d’aclimatar a les altures, així com una gran ascensió al Mackinley.

Cassin ha estat un escalador popular, nascut al sí d’una família molt humil, que va viure anys de pobresa i en una època històrica d’enormes dificultats materials. Va patir les dues grans guerres mundials i unes duríssimes postguerres i res semblava indicar en la seva biografia que seria un gran escalador.

Cassin és un mite vivent. Sempre m’ha impressionat la seva audàcia natural, el seu coratge per encarar unes parets severissimes i la seva capacitat de decisió, del tot excepcional.

El 2003 Desnivel va publicar en castellà la seva autobiografia Jefe de cordada. Mi vida de alpinista. Text interessant, però de lectura feixuga. Molt més interessant, encara que parcial, és la biografia que va escriure un altra gran escalador, Géorges Livanos, Cassin, era una vez el sexto grado, llibre difícil de localitzar.

Moltes felicitats, Riccardo!


4 de gener del 2009

Bon any!



Encara que amb alguns dies de retard, el retorn a la civilització em permet recuperar la connexió amb Internet i reprendre aquest bloc que s’ha pres unes llargues vacances nadalenques. Durant aquests dies el bloc ha encetat un canvi de pell que s’enllestirà aviat. Ja ho diuen, renovar-se o morir.

Aquests dies he estat a la muntanya, he llegit llibres, he xerrat amb els amics i he anat seguint l’actualitat de muntanya. Tot anirà sortint. Aquest primer apunt de l’any és per desitjar bon any a tothom, i especialment un bon any de muntanya.

Seguint una tradició personal, he pogut encetar l’any dalt d’una muntanya. Enguany ha estat un cim de poc més de dos mil metres a l’Alt Berguedà, ben farcit de neu. El dia ha acompanyat i la temperatura ha estat benigne. Un petit pessebre acompanyava les meves meditacions, que anaven del repàs de l’any que ha quedat enrere cap alguns projectes de futur per l’any que comença, tenint la solitud i la benaurada bellesa dels cims com a companyia. Llums i ombres del passat barrejades amb ilusions de futur.

I un nou any, i ja en fa cinc, que des d’aquest bloc anirem escrivint de muntanya, de llibres i lectures, de natura, de tot una mica. Ja sabeu que hi trobareu.


Bon any i molta muntanya a tots!