Ermites del Llierca

Ermites de la vall del Llierca. Històries d'un passat

De la MAT

Més que les noticies dels diaris, apunts com aquest donen una altra perspectiva de la MAT i la muntanya des del territori. Fa estona que hi rumio.

Sant Aniol 07

El proper diumenge 27 de maig es realitzarà el 50è Aplec de Sant Aniol d’Aguja, a l’Alta Garrotxa. L'Aplec és molt antic i tradicional, i el que ara se celebra és el cinquantenari de la inauguració del refugi de Sant Aniol i de la represa del peregrinatge dels veïns de Sant Llorenç de Cerdans, a l’altra banda de la ratlla.

El programa comença amb la trobada a les 9:30 a l'ermita de Sant Aniol i pujada fins al collet de Clarioles per tal de rebre els peregrins de la Catalunya Nord. A dos quarts d’onze eucaristia, concelebrada entre el bisbe d'Elna-Perpinyà i rectors catalans, amb el cant solemne dels goigs. Seguidament cercaviles, concerts, grallers, elecció de la pubilla i l’hereu de l’aplec, encantament de coques, ballada de sardanes, sorteigs, jocs de cucanya, balls i cançons tradicionals.

Si mai no hi he heu estat és un aplec molt autèntic, que des de temps immemorial servia per agermanar als veïns dispersos per moltes masies de l’alta garrotxa amb la gent del Vallespir. L’excursioneta des de Sadernes fins Sant Aniol és una bonica caminada, ara inclòs es possible prendre un banyet. L’espectacle, l’ambient, la gent i el caliu de la diada és curiós. És fàcil reviure una època i uns costums periclitats. Enguany s'espera una festa més concorreguda i lluïda que l'habitual.

Si teniu temps, feu una llegida a La Punyalada de Vayreda. La combinació de la lectura amb la participació a l’Aplec o qualsevol excursió per la zona serveix per entendre molt millor la Catalunya vuitcentista de la muntanya garrotxina catalana.

L'Alta Garrotxa com a símbol

El dia de reis es publicava a La Vanguardia un article d'opinió del Xavier Bru de Sala que portava el títol “Reis Mags a l'Alta Garrotxa” que venia a defensar la tesi que les administracions s'han oblidat de les poques persones que viuen en masies de l'Alta Garrotxa, evitant facilitar serveis tan elementals com l'electricitat. En un territori deixat de la ma de Déu ( és a dir, de les administracions), on els camins s'estan emboscant i perdent, la gent marxa per manca de serveis bàsics. Segons el gran patum, cal fer arribar l’electricitat als seus habitants, per molt que visquin en masies aïllades, com a millor estratègia per mantenir la població i per tant assegurar una mínima conservació del territori. El raonament sembla impecable.

Casualment aquest matí rebo per mail un manifest de la Coordinadora d'Entitats de Defensa de l'Alta Garrotxa (CEDAG) on denuncien amb una prosa militant i combativa el projecte d'asfaltar la pista forestal de Cabanelles-Lliurona-Albanyà pel collet de Teià. Diuen que es un projecte desmesurat, innecessari i que provocarà més incendis forestals. Sembla escrit per neorurals i ecologistes urbans i proposen una intervenció molt més reduïda, amb només l’encimentat d’alguns trams de la pista i la consolidació de la resta. A aquest manifest s'hi afegeixen nombrosos articles publicats a diversos mitjans, especialment de les comarques gironines, que reflexionen i opinen sobre les politiques territorials de la Garrotxa. El debat és ben viu.

El problema sembla de mal resooldre. És a dir, quan els Déus (les administracions públiques) finalment es decideixen a fer inversions i millores en aquests tocoms abandonats, uns quants s'hi oposen i ho critiquen.

Em sembla que els dos escrits simbolitzen dues postures molt esteses i aparentment oposades, que responen a dos models de desenvolupament aparentment irreconciliables. Per una banda la postura d’aquells que marquen com a prioritat principal de qualsevol política de gestió territorial fixar la població a qualsevol preu. Per això cal garantir els serveis per sobre de tot, és a dir, sense tenir en compte el possible impacte sobre el medi. L'altra postura defensa en primer lloc la conservació del medi encara que això suposi limitacions i renúncies per les persones. Evidentment que aquest resum és matusser i incomplet, res no és senzill i hi ha molts matissos a fer en una qüestió enormement complexa.

Aquest debat sempre m’ha semblat mal enfocat i que parteix de premises falses. Llevat d'alguns llocs molt concrets, conservar un espai foragitant a la gent del territori és un error total. Cal que la gent de la terra hi pugui viure i per això cal garantir uns serveis bàsics mínims, com l’electricitat, l’aigua corrent i accés asfaltat o en bon estat, a més a més d’escoles i sanitat properes. Però això de no es pot fer de qualsevol manera. Cal actuar amb una cura especial, tenint molt en compte l'impacte de les actuacions en entorns fràgils, sempre des del diàleg i sense imposicions de despatx. Tanmateix s'ha de tenir clar que segons on es viu no es pot tenir el mateix que a una gran ciutat o area metropolitana. És un error la posició d’aquells conservacionistes que malden per polítiques que ignoren als habitants o els fan la vida impossible des d'una perspectiva de defensa de la natura.

Però també és un error les actuacions desproporcionades i fora de lloc que massa sovint duen a terme les administracions públiques, dissenyades des de despatxa llunyans i sense diàleg amb les gents del país. Les administracions públiques a tots els nivells, des de la Generalitat, als Consells Comarcals i els ajuntaments, acostumen a viure entotsolades en una torre d'ivori, sovint poc o mal conectades amb la realitat. El problema de representació dels poders públics i la seva conexió amb la societat és greu, però la no actuació tampoc resolt els problemes

En el fons ambdues parts cerquen objectius no tan allunyats, amb els seus matissos. Massa vegades els problemes i enfrontaments simplement són de no parlar. Tan difícil (o potser és que simplement és car pels vots que pot reportar) és portar l'electricitat a tot assentament humà i arranjar pistes amb cura i proporció?

Què en penseu?