Nova via al K2

Quan algunes veus volen insinuar que l'alpinisme està mort, que no hi ha noves idees, que simplement es limita a repetir-se, vies com la que acaben d'obrir els russos al K2 ens porten a la reflexió. El passat 21 d'agost Andrew Mariev y Vadim Popovich van assolir el cim del K2 per la cara W, obrint per fi una via en aquesta mítica vessant, que havia rebutjat intents de mites de l'alpinisme com Messner i Kukuckza.

És una ascensió importantíssima, que posa de manifest que l'alpinisme està ben viu. El fet que hagi passat desapercebut és possible que hagi estat degut a l'estil emprat. L'expedició, russa, s'ha fet amb estil pesat, d'assetjament, amb molts membres (23), molts camps a la paret (fins a 7) i molts dies (més de dos mesos), però sense oxigen ni sherpes. Ha estat una lluita llarga, de desgast, potser poc lluïda, però eficaç.

Aquesta manera de fer muntanya es contraposa a l'estil alpí, lleuger, ràpid. Als pocs dies de la noticia llegia una entrevista al Mick Fowler, alpinista punter anglès i un dels màxims exponents de les escalades alpines en estil lleuger. El que deia a l'entrevista sobre la seva filosofia de fer muntanya i la manera que s'ha pujat el K2 per la paret W són totalment inconciliable.

Potser si que és més net, elegant, pur i ètic l'estil lleuger, però aquest estil té i ho ha demostrat molts cops, encara algunes limitacions. Hi ha parets que per la seva dificultat, altitud i amplitud no s'han pogut superar en estil alpí. Allí sembla que només l'estil pesat tingui alguna possibilitat. Fa poc una ascensió a la Nord de l'Everest ho va tornar a posar de manifest.

És un tema interessant i polèmic, a molts alpinistes no els agrada reconèixer-ho, però és així. Potser hi ha límits a l'alpinisme lleuger en grans parets? Només l'alpinisme pesat té opcions en aquests llocs? Caldria parlar-ne molt, però en tot cas això no permet amagar l'excepcional importància d'una escalada com aquesta. Felicitats al russos i una mica més d'humilitat als europeus occidentals.