26 de febrer del 2009

Derborence


A mitjans de juny, com sempre des de que el món és món, s'avia el bestiar muntanya amunt. Cal anar a cercar la herba nova i rica de les pastures altes. Al seu redós s’hi quedaran a viure fins a final de temporada a les velles bordes. El poble està massa lluny per anar i venir cada dia. Els pastors d'Aïre, un petit poblet suís a cavall del cantó dels Vaud i del Valais, inicien també l’estada a les altures. De sobte, la nit del 22 de juny, es produeix un gran despreniment, un cataclisme tel.lúric. Cau mitja muntanya i les pastures altes i les bordes queden esborrades. Séraphine i Antoine desapareixen. El poble els dóna per morts i la vall es vesteix de dol. Inesperadament, al cap de dos mesos, el jove Antoine reapareix, com un fantasma que retorna de l'altre món.

Així comença Derborence, l'obra més important del gran escriptor suís d'expresió francesa Charles-Ferdinard Ramuz. Tenia ganes de llegir-la, ja que n’havia sentit encesos elogis. Ramuz gaudeix d’un gran prestigi en ambients francòfons selectes.

El llibre és altament interessant, literàriament molt ben elaborat i d’una evident complexitat simbòlica. Em sembla que la tesi de fons és la tensió entre la força tel.lúrica de la natura, alhora bella i caòtica, i la petitesa humana, indefensa però que s’aferra a la vida i es resisteix a morir sobrevivint al destí.

L’escriptura és sòbria, un punt seca, amb elements d'una certa fantasia o misteri. En algun passatge m'ha recordat a Lovecraft, en altres al Buzzatti i el seu desert dels tartats, en altres a escriptors decimonònics. Derborance té el mèrit de ser un text alhora antic i rabiosament modern. Ramuz aconsegueix donar veu a la basarda que a cops produeix la natura, a l'aclaparament de determinades geologies, al dolor humà per la mort d'un ésser estimat, creant un escenari atemporal.


El llibre segueix temàticament els mateixos eixos d’una altra novel.la important de Ramuz, La gran por a muntanya, i dibuixa la vida dels muntanyesos des d’una perspectiva inquietant. Sovint tenim una visió romàntica de la vida a pagès i dels pastors, pel llegat d’una certa tradició literària. La visió de Ramuz, del tot contraposada, és enormement interessant. Mostra la vida a muntanya com un espai de perill, dificultat, por, misteri i enfronta l'home a la natura hostil, deixant fluir els atavismes humans i socials més foscos.

El llibre m’ha interessat enormement, l’he trobat ric, suggerent i amb uns matisos molt intel.ligents de l’univers del món de la muntanya. Probablement la traducció no sempre és encertada. En qualsevol cas és una obra important que cap aficionat a l’alta literatura i la muntanya hauria de menystenir.

Derborence. Charles-Ferdinand Ramuz. Nortesur, Barcelona 2008. 202 p.


24 de febrer del 2009

Alpinisme express



La via Schmid a la nord del Cerví en 1 hora i 56 minuts pel suís Ueli Steck el passat 13 de gener.

Sense paraules!


23 de febrer del 2009

Citació del diumenge



No, estimat amic, no admetré mai les mesures que doneu a les geleres dels Monts Maudits. Una xifra no és mai una prova. No hi ha certituts materials, nomès hi ha certituts morals.

Henry Russell

(H.R. li va escriure això a Schrader arran d'una discusió sobre cotes del massís de la Maladeta)


19 de febrer del 2009

Lectures. Cuida-les Chomolungma




Uf, un nou llibre sobre l'Everest. Quin interès té tornar a llegir l’enèsim relat d’una expedició al cim del món? Si ja està tot dit, escrit i fotografiat.

Evidentment que estem davant d’un llibre d’una expedició i ascensió a l’Everest, amb els elements inevitables d’aclimatació, camps d’alçada, atac al cim i altres components que no hi poden faltar, sense oblidar la cara fosca que acompanya avui en dia a qualsevol expedició al vuit mil més emblemàtic.

Però seria injust i errat pensar que aquest llibre és només això. Un text que comença amb un diàleg amb el vent ja porta implícit tota una declaració d’intencions. Perquè és possible fer una literatura de l’Everest diferent, que no sigui necessariament heroica i grandiloqüent. I aquí hi ha el mèrit d’aquesta obra. La nova mirada al sostre del món, una mirada propera, enormement personal, quasi íntima a cops, que no pretén justificar res, sinó relatar unes vivències i sentiments.

I això que ho fa possible? L’alè de l’autora. Per què existeix una literatura femenina? Mai he cregut massa en els llibres de gènere. Els llibres i la literatura són bons o dolents, independentment del sexe de qui l'hagi escrit. Però el que si s'ha d'admetre, especialment en la literatura de muntanya, és que la mirada femenina és diferent. Acostuma a donar un apropament molt més senzill, íntim, antiheroic, sincer i càlid de les ascensions. Per què? Perquè s'atreveix a endinsar-se en els sentiments personals, no ha de mostrar la fredor glacial del gran alpinista que mai té por ni es desmunta davant de cap adversitat. Potser si que sona a tòpic, però em penso que hi ha part de veritat.

Aquest és un text que ens acosta a un Everest diferent, fet a mida i escala humana, on molts s'hi podrien sentir identificats. En el fons és el relat d'una aventura personal on l'Everest hi posa el decorat. Descrit amb agilitat i facilitat, sense artificis ni cercar l'alta literatura, es llegeix de gust.

Cuida-les Chomolungma. Catalanes al sostre del món. Sílvia Ferrandis. Col.Annapurna 3. Cossetània edicions. 208 pàg.


17 de febrer del 2009

Crisi a la UIAA



El passat més d'octubre va tenir lloc a Teheran l'Assemblea anyal de la UIAA. S'hi van trobar les principals federacions i clubs com cada any. Es va renovar el comitè director i es van aprovar uns nous estatuts per intentar aconseguir una major eficàcia i transparència. Després de l’escissió de l'esquí de muntanya amb la creació d’una federació esportiva pròpia (ISMF) es plantejava una relació entre ambdues, però finalment no es va aconseguir i la ISMF es constitueix amb absoluta independència, sense cap lligam orgànic amb la UIAA. Ara a la UIAA només li resta en el camp competitiu el gel i allò que sembla que li hauria de ser propi, l'alpinisme en un sentit ampli, la seguretat i formació, la cooperació internacional i la defensa del medi i accés lliure i responsable a la muntanya.

A destacar que es va votar una proposta presentada per la Federació Basca demanant que fossin considerats membres de ple dret a aquelles associacions i federacions que tinguin responsabilitats exclusives al seu territori, cas de la Basca i la FEEC, encara que no disposin d'un comitè olímpic internacional ni siguin membres d'un estat reconegut per la ONU. Els resultats van ser de 3 vots a favor, 12 abstencions i 35 vots en contra.

Però el transfons és més complex. Les associacions alemanyes i austríaques (VAVOE, OEAV i DAV), de les més nombroses quantitativament, s'han desvinculat de la UIAA des del 1 de gener del 2009 per desacords de fons amb la seva línia. Retreuen a la UIAA que es centri bàsicament en l'escalada i competició , oblidant les tasques de promoció a l'alpinisme tradicional, senderisme i estan en desacord amb la composició i funcions de les estructures directives que deriven dels nous estatuts.

Aquest decisió aboca a una forta crisi a la UIAA. Per una banda ha perdut les disciplines competitives, que han creat les seves pròpies federacions internacionals, i per una altra les associacions més fortes (representen al voltant d'un milió de membres i quasi la meitat del total de la UIAA) la deixen, generant un greu problema econòmic d'ingressos. Ha perdut l'àmbit esportiu i competitiu i la seva orientació a la promoció i a la base es discutida per la meitat dels seus membres. La UIAA sembla trobar-se a un atzucat. Continua amb una severa crisi d'identitat. Cal una reflexió profunda dels seus objectius i un consens complex per projectar-se al futur.

A seguir...


16 de febrer del 2009

TPE



La Travessa dels Pirineus amb esquis (TPE) continua la seva ruta vers l'oest. En un hivern excepcional, els companys de la TPE han hagut de superar condicions metereològiques molt dures, nevades intenses i canvis constants de ruta. Un membre del equip ha patit una greu lesió al genoll i s'ha hagut de retirar, però els altres dos continuen endavant. Ja han deixat el Port de Bielsa enrera i la moral de la parella de companys està alta. A veure si tenen uns quants dies d'anticicló i poden fer via.

Molts ànims companys, tots estem amb vosaltres!

Aquí una tria de fotos de la primera part de la travessa
Aquí l'enllaç al seguiment quasi diari


15 de febrer del 2009

Citació del diumenge



Bloc 2009

"Vulgaritzar és fer vulgar. No hi ha cap necessitat, ni tans sols cap utilitat, en que tot el món pugui fer escalades. No és un deure, com tampoc ho és tocar el piano com Lizst, pintar com Rafael ni parlar com Ciceró. Encara més, la multitud ho enlletgeix tot, inclús la naturalesa i sobretot les muntanyes. Les taca. En la mateixa mesura en que m'agraden els refugis que no tenen més objecte que facilitar als alpinistes seriosos i entusiastes unes estades llargues a les altes regions, sense disminuir en el més mínim els riscos o dificultats de les ascensions, sóc contrari a la mutilació dels passos difícils, en els santuaris més sagrats de la naturalesa, per fer-los assequibles a tot el món."


Henry Russell



11 de febrer del 2009

Lectures




Sovint és qualifica amb lleugeresa un llibre com excepcional o insòlit. Aquest ho és, sense cap dubte. Per la contundència de l’obra (gran format, impressió de luxe, pes elevat) però sobretot per la temàtica. El subtítol diu El calendari català primitiu i Els camins d’Annibal.

Què és aquest llibre? A partir de l’estudi del Sol com a llum immutable de lectura del calendari, del trànsit dels ramats per carrerades històriques que han determinat la vida dels pastors durant milers d’anys, d’unes possibles trames de relacions de fires i mercats a la Cerdanya, adobats amb elements d’astronomia, arqueologia, cartografia, topografia i una interpretació original d’un forat de roques als environs del pic d’Arcalis que determinen uns dies fixos del calendari solar l'autor basteix un volum absolutament inclassificable.

En principi podria semblar un llibre de recerca, però també de recreació de la vida i cultura milenaria pastoral pirinenca que intenta escatir l’existència d’un probable calendari català solar primitiu. En el fons és un homenatge d’un home de ciències als pastors i a unes formes de vida ancestrals, atàviques, que han bastit la cultura pirinenca. També aventura una hipòtesi sobre el pas d’Annibal per aquelles terres i fa un sentit homenatge també a la mare natura, a la vall dels Orris, que podrien ser tantes valls pirinenques i als homes que hi habitaren.


És un llibre científic? Potser filosòfic? O antropològic? De tot una mica, acompanyat per unes fotografies extraordinàries. Sens dubte un llibre insòlit i inclassificable. I també excepcional.

La muntanya solar. Bonaventura Adellach Baró i fotografies de Jaume Riba Sabaté. 252 pgs. Andorra 2007 Edita Jaume Riba


P.S. Nevada intensa al Pirineu. De 50 a 80 cm al vessant nord i de 20 a 30 al sud. Acompanyat de vent. El govern andorrà dóna nivell 5 de risc d'allaus. El ICC dóna també nivell 5 per l'Aran-Pallars. Molt de compte amb les allaus!


9 de febrer del 2009

Les vaques porten esquella i la merda fa pudor


Ja hi tornem a ser! Aquestes maleïdes vaques! Per quin set sous han de sortir de l’estable a les set del matí. I aquests esquellots que fan tant soroll? Per no dir res del maleït gall de la veïna, no falla, cada matinada crida més fort. Es que ningú pensa en els veïns?

Tota la setmana de cul, amb reunions, viatges llampecs, enganxat a la blackberry, sense veure a la dona ni als nens. Per això ens vam comprar aquesta casa. La dona volia que la canalla pogués córrer pels prats, i jo descansar. La pasta que ens va costar!

Però no hi ha manera, sempre aquest soroll. Per no dir res de les pudors. No podem obrir la finestra, sinó entra un baf de fems que tira d’esquena. A més a més quan sortim amb els nens a passejar sempre acaben posant els peus a una tifa. És que ningú recull la merda d’aquests animals?

Algú els hi hauria de parar els peus a aquests pagesos. Amb el que l’ajuntament ens colla amb la contribució, prou que hi podria fer alguna cosa. A mi els diners no me’ls regala ningú, eh!. Però qui s’han pensat que són? Es pensen que tot és seu? A veure si els hauré de posar una denúncia! Sort que encara queden jutges assenyats i ja han fet tancar una granja! Que els hi tanquin l'estable, però a mi que em deixin descansar, respirar aires purs i caminar sense empastifar.


8 de febrer del 2009

Citació del diumenge


Bloc 2009
Els muntanyencs són com els músics, qui tenen el do de crear les obres mestres amb quinze o vint notes ja utilitzades pels seus avantpasats, però amb un altre esperit, amb un altre to, i sobretot amb unes altres emocions.

Henry Russell. (Escrit a la introducció del llibre Aux pays des isards, dels germans Cadier, referint-se a ells)


5 de febrer del 2009

Henry Russell. 100 anys


Tal dia com avui, de fa cent anys, moria a Biarritz Henry Russell, un dels pirineistes més emblemàtics de tots els temps. La seva carrera alpina va ser extensa, la seva obra literària ha esdevingut una referència i el seu caràcter i excentricitats li han donat una aureola quasi mítica.

De Russell es poden dir moltes coses. Per no repetir-me us remeto a aquest text que és un resum de la seva biografia.


Però a Russell el que s’ha de fer és llegir-lo per compendre'l. Cal llegir el que s’ha escrit sobre ell i especialment el que ell ha escrit. I de la seva producció cal anar als Souvenirs d’un montagnard. És una obra clau, fonamental i irrepetible en la bibliografia muntanyenca. Ningú que es vulgui dir pirineista no pot deixar de llegir. A banda de la versió francesa, fàcil de localitzar, es pot accedir a una traducció al castellà editada per Barrabes (millorable). Malauradament tots els intents per poder disposar d’una versió catalana amb motiu del centenari han estat debades, degut al respecte que tenen els editors per la viabilitat comercial d’una obra d’aquestes característiques.


Curiosament sembla que el llegat i la trajectòria de Russell no decau amb el pas del temps. A totes les generacions hi ha persones que es senten atretes per la figura i obra del pirineista i la seva actualitat no perd actualitat. Per què? Crec que és per la seva filosofia de muntanya. Russell, per sobre de tot i més enllà de les anècdotes, professa un amor i pur i genuí pel Pirineu i les seves muntanyes. I en aquesta devoció molts s’hi senten identificats.


Des d’aquest bloc ens hem manifestat repetidament russellians abrandats. Intentarem aprofitar l’excusa del centenari de la seva mort per recordar-lo, reivindicar-lo i acostar-lo als lectors. Des d’aquestes setmana el full dominical del bloc (la citació) recollirà textos de Russell i anirem donant noticia de tot allò relacionat amb ell que s’esdevingui amb motiu del centenari.


4 de febrer del 2009

Rescat a la Molina



Diuen que un esquiador es va perdre a la Molina fent fora pista i va passar la nit al ras. Sembla que va anar a parar cap al Cortal de Rus, uns preciosos prats on l'estiu hi peixen centenars de vaques sobre una gespa flonja, prop de la carretera del Pla d'Anella i el coll de la Creueta. No consta que costi gaire arribar a la carretera asfaltada caminant una estoneta. Diuen que per cercar-lo es van mobilitzar més de 100 persones, helicòpters i material especialitzat. Tota la nit treballant. Diuen que la despesa ha superat els 60.000 €.

Sortosament l'han trobat sa i estalvi i tots estem contents. Diu el pobre noi que es va desorientar i que com no portava el mòbil no va poder trucar. No diuen però insinuen que el seu comportament ha estat un pèl imprudent i negligent. No diuen ni donen a entendre si li enviaran la factura a casa per les despeses originades pel seu comportament i si li cobraran.

Un, que cada cop entén menys certes coses, es pregunta que hauria passat si enlloc d'un esquiador de pista hagués estat un excursionista.


2 de febrer del 2009

L'altra cara de la forca




Dissabte per la tarda van passar pel Canal 33 el reportatge “L'altra cara de la forca”. És un documental que recrea la primera ascensió de la cara nord del Pedraforca pel Lluís Estasen i la seva colla l'any 1928. Aquest documental ha tingut una gestació llarga i complexa.  S'han hagut de fer moltes gestions per aconseguir el finançament necessari i finalment l'estiu passat es va poder rodar, després d'una minuciosa preparació. Al Festival de Torelló va aconseguir un premi important i als diferents passis que ha anat fent una molt bona acceptació.

V
aig asseure'm al sofà de casa, mentre afora plovia, amb una infusió a les mans per contemplar-lo tranquil·lament.

Els tres quarts llargs que dura van passar amb rapidesa. El film recrea la primera ascensió de la nord del Pedra barrejant ficció i actualitat. Quatre escaladors, caracteritzats d'època, fan la via, amb una filmació sòbria. La tasca de posproducció i muntatge és professional.

És una història de perseverança, determinació, lideratge i treball en equip, esperit de superació i molt de coratge. Aquesta escalada és la frontissa entre els pioners i l'edat d'or de l'escalada a Catalunya i el seu valor simbòlic és obrir les portes de les parets a una nova generació d'escaladors disposats a menjar-se el món.

Tanmateix el que trobo més destacable és tot el treball de  contextualització que l'acompanya. La presència de molts testimonis, d'escaladors, historiadors, sociòlegs, psicòlegs, el mateix fill, ajuden amb els seus comentaris a entendre les circumstàncies de l'època, les dificultats materials, el moment històric, la motivació dels escaladors. Aquest és un mèrit important, ja que permet que qualsevol persona aliena al món de la muntanya pugui entendre correctament l'escalada i la seva significació. El guió transcendeix la pura gesta esportiva per situar-se en el moment històric i el conjunt em sembla rigorós i ajustat.  Potser només es troben a faltar el testimoni d'algunes persones estretament vinculades al Pedra. 

En definitiva, un producte que m'ha semblat totalment homologable a d'altres europeus, amb el mateix nivell de professionalitat i dignitat. Felicitats a l'Oriol García i a tot el seu equip. I que no s'aturin aquí, sinó que aquest èxit sigui la primera pedra de nous projectes.


1 de febrer del 2009

Citació del diumenge



L'important no és estar a la muntanya, sinó estar amb la muntanya... Arriba el moment on cal superar a la mateixa muntanya; un cop aconseguit el cim, cal anar més enllà... Al veritable cim. Que pot estar al peu de la muntanya. L'home ha d'estar sempre al límit d'ell mateix.

Georges Sonnier