Mentre deixem el cotxe a Vidrà em miro llargament el gran casalot del Cavaller. Camí de Bellmunt tinc temps també de contemplar el mas del Coll. Dues grans pairalies de la Catalunya rural, d'un temps passat que no tornarà. La pujada fins l'ermita des del coll de Hera de Massa es fa per un corriol dins d'una frondosa fageda, amb els fulls secs per terra i alguns vermells i grocs a les branques encara que deixen passar lleument una tamissada llum daurada amb els colors de la tardor. Al capdamunt, a la terrassa davant de l'ermita vaig contemplant detingudament el panorama. Montserrat, Tagamanent, Les Agudes, Matagalls, la plana osonenca amb un lleuger tel de boira, Aiats i Cabrera, la ferida de Bracons, les masies de la vall del Ges, el Puigsacalm. El sol escalfa i em fa mandra girar-me, però m'entretinc també una bona estona amb el Puigmal, la Tossa, el Cadi i el Pedraforca, Ensija i els Rasos. Contemplo tota aquesta “terra que el meu cor estima”, recordant excursions, companys, anècdotes, constatant que el temps ha passat, que la biografia d'un comença a tenir un gruix, que hi ha coses i persones que no tornaran. Potser és per l'amplitud del panorama, per la bellesa dels boscos o simple és cosa del lloc, però quan Verdaguer escrigué sobre Bellmunt, li sortí també uns vers melangiós.
"Hermosa vall, bressol de ma infantesa,
blanc Pirineu,
marges i rius, ermita al cel suspesa,
per sempre adéu! "
De tornada cap a l'urb parada a Vic per tafanejar per la Fira de Muntanya. En el cafarnaüm del Sucre, on la moda, l'esport, el comerç i la competició empenyen, trobo en un racó una parada de llibres de l'Abadia de Montserrat i a l'extrem del taulell salden els Llibres de Motxilla a 1 euro. Són els darrers que resten i quan s'acabin haurà desaparegut definitivament aquesta mítica col.lecció excursionista. Constatar que amb ells es posa fí a tota una filosofia excursionista em confirma definitivament la melangia d'avui.
Entrades
