"Els veritables malalts són aquells que realment pretenen i creuen que quan més nombrosa és una excursió de muntanya, més agradable i útil és. Quina enorme heretgia! Es com si es digués que la millor manera de llegir un llibre, d'aprofitat-lo i disfrutar-lo, es fer la lectura en comú cinc o sis a la vegada, agafant-se de la ma i en veu alta. No seria això ultratjar al seu autor?"
Henry Russell
Aquest dimecres de Sant Joan, quan mig país dormia i l'altra meitat intentava superar la ressaca de la revetlla, La Vanguardia dedica el seu suplement Culturas al Pirineu.
Dins l'estil d'aquest suplement setmanal, que vol ser original i “modelno”, en una concepció elitista de la cultura, basteix un monogràfic entre l'heterodòxia i el tòpic, amb algun contingut absolutament delirant.
Toca el paisatge al Pirineu, la geografia i la política, la cultura, literatura, lingüística, el record personal, els models de desenvolupament, l'arquitectura, el romànic, l'art, la música i el cinema. Trobo especialment interessant i lúcid l'article de Joan Ganyet sobre models de futur, sabut però didàctic el de Julià Guillamon sobre literatura, anecdòtic però real els records familiars del Xavier Antich, desaprofitat el de Miquel Molina sobre el pirineisme, confós el d'August Rafanell sobre lingüística, geografia i història, justa la lloança sobre el Centre d'Art i Natura de Ferrera, interessant i desmitificador la reflexió de Xavier Barral sobre el romànic pirinenc i del tot delirant i fora de lloc un text sobre casos de necrofagia d'aus pirinenques i una interpretació de la marca Pirineu. La iconografia és rica i variada, però massa sovint deslligada del text, i es fa l'esforç de crear una cartografia original.
El monogràfic és honest al reconèixer que no hi ha un Pirineu, sinó molts Pirineus. Fa l'esforç de fer una aproximació diferent, però el resultat és massa alternatiu, totalment urbanita i un punt sofisticat. El monogràfic comet l'error de treballar sempre amb els mateixos col.laboradors, i molts d'ells no tenen cap relació amb el món pirinenc, pel que els seus textos resulten massa forçats i purament especulatius. Trobo inexplicable la quasi absència de la cultura pirinenca i l'enfoc general, massa deslligat del territori.
Això és Pirineu, però el Pirineu no és només això. És molt més. Descuida aspectes claus, com el turisme, la neu, els balnearis o l'excursionisme, que han estat fonamentals en la creació de l'imaginari urbà del Pirineu. I novament es desaprofita l'ocasió per explicar que en bona part la imatge del Pirineu a Catalunya ha estat creada i divulgada per l'excursionisme, que neix amb el romanticisme català (la Renaixença) i s'oblida l'aportació fonamental de Verdaguer. Potser no queda modern, però si es vol ser rigorós caldria dir-ho.
Pels muntanyencs el contingut d'aquest monogràfic pot sorprendre, ja que fa una aproximació al Pirineu totalment diferent a l'excursionista. Tanmateix la potència dels Pirineus ho permet.
Cal agrair l'esforç d'un diari com La Vanguardia en dedicar tant espai als Pirineus, encara que si la mirada no fos tan endogàmica segur que el monogràfic hagués estat més ric i complet.
He tornat a Catllaràs, radiant i frondosa. Assegut arran de la font de Prat Gespador, revisc la caminada d’avui. Hem pujat als prats del capdamunt, hem passat pel Joc de Pilota i seguirem cap al mirador del Roc de la Lluna i el xalet per retornar al fons de la vall.
Ara només se sent l’aigua que raja, l’ocell que refila i el vent que s’escola entre els troncs ferms i verticals d’aquests boscos. Al davant un gran prat verd, que brilla intensament sota el sol, amb algunes flors, arbres a banda i banda i al fons retallats el Pedraforca i el Puigllançada.
Els minuts s’escolen però el temps sembla no transcórrer. I per uns moments tot sembla suspès en una alè de bellesa, d’eternitat, de perfecció. Si, aquest és el meu jardí, el meu petit paradís.
Ja ho va dir el poeta, "Per nosaltres, hagi existit el Paradís Perdut, existeixi o no el Paradís Promès, siguem creients o incrèduls, la felicitat assolible a la vida que portem, és la de contemplar o viure el Paradís Posseït."
Com cada any per aquestes dates retornem Ripollès. El cim o la vall no és el més important. Allò que hi anem a cercar és simplement un color. Un color que ens infon serenor i placidesa, ens acosta a la bellesa i anuncia el rebrot de la vida a les pastures d'alta muntanya.
Enguany ens enfilem a la Serra Cavallera, per la banda d'Ogassa i Surroca. El dia ja es veu que no serà bo. Boires, núvols i fred. La llum és grisa i fosca, la perspectiva limitada.
Però la contrada no ens decep. El tocom sembla una catifa acabada de trenar, tenyida d'un color nou, intens, amb taques grogues de la ginesta que encara s'aguanta i de les flors que despunten. I aquí i allà les carreretes decoren la clapissa.
Quin verd! El verd intens, nou, tendre, ubèrrim, flonjo i humit de les grans pastures del Ripollès, un festival per la vista i els sentits. Ens hi passaríem hores i hores contemplant aquest verd. No cal anar a Suïssa, al Tirol o les Dolomites. El mateix verd el tenim al costat de casa, i a cops no el sabem veure.
Estem cansats de sentir parlar de la crisi dels models tradicionals dels Pirineus i de les incerteses sobre el seu futur. La ramaderia i l’agricultura es moren i sembla que les úniques alternatives siguin les estacions d’esquí i la construcció. Després d’un llarg passat agrícola i pastoral, aquest model ha fet fallida. Moren els vells models i els nous volen néixer. Desenvolupament o sostenibilitat? Imposició o negociació? Especulació o planejament? Estancament o renaixement? Quin camí seguir. N’hi ha molts. És important saber encertar. Els Pirineus s’han de reinventar. Sols, és a dir, des del territori, o ho decidiran des de Madrid, Barcelona, Saragossa o Paris?
L’abordatge purament ambientalista o simplemente economicista dels reptes de futur són insuficients. Cal una visió més amplia i a llarg termini. Aquí l’ecologia política pot esdevenir una eina útil.
L’ecologia polítca és una branca de les ciències socials que es centra en l’anàlisi de la interacció entre allò que és social i allò que és natural, és a dir, entre societat i medi. Intenta explicar el context social i polític de les decisions que afecten a la gestió i a l’ús dels recursos naturals. Interpreta els paisatges com una combinació inseparable de variables socials i naturals i vol superar la dicotomia que contraposa la natura amb la societat. L’ecologia política incideix especialment en la importància del procés polític implícit en la discussió alhora que relaciona la propietat i l’ús dels recursos naturals. L’ecologia política intenta situar-se a l’espai d’interacció de l’home i la natura, perquè l’ecologia i la societat estan subjectes a una relació permanent. Per això l’ecologia política estudia especialment aquelles variables amb una incidència directe sobre la natura i el paisatge, com la demografia, el regim de propietat, les pràctiques productives, etc.
Massa desapercebut ha passat aquest llibre. A partir de l’estudi d’experiències i realitats concretes dóna una mirada als canvis socials i econòmics dels Pirineus i les seves comunitats humanes els darrers cinquanta anys. Els recursos dels Pirineus tenen un potencial elevat d’ús i benefici i per això diversos grups socials, locals i externs, lluiten pel seu control. El llibre recull una dotzena de treballs que s’acosten a la complexitat del Pirineu des de múltiples vessants: la propietat comunal basca, el pastoreig, la normativa comunitària, els transhumants del segle XXI, pastors, centrals hidroelèctriques i estacions d’esquí, el tabac a Andorra...
I de tot plegat què en surt?. Una nova perspectiva i una nova manera d’abordar la realitat, més amplia i amb més matisos que el simple mirada biològica o econòmica. El futur no s’atura i el futur dels Pirineus té grans reptes al davant. Quan més elements hi hagi per fer una anàlisi més acurada millor es podran prendre les decisions.
Ecologia política en los Pirineos. Estado, historia y paisaje. Ismael Vacaro – Oriol Beltrán (editors). Co.Monografies de l’Ecomuseu de les vall d’Anèu, Garsineu edicions. Tremp 2007.
És possible parlar de natura verge al segle XXI? I encara més, a Europa resta cap racó que l’home no hagi transformat?
Aquesta és la qüestió que es va plantejar l’anglès Robert Macfarlane, l’autor de l’exitosa obra Les muntanyes de la ment. Per mirar de respondre-hi, va fer-se un mapa ideal d’uns illots naturalístics de Gran Bretanya (boscos, aiguamolls, valls, illes, costa) especialment ben preservats i va anar a recorre’ls per viure l’experiència de la natura verge, de la wilderness.
Abans de començar el viatge és probable que tingués la resposta. Evidentment que no resta natura verge al segle XXI a Europa. Però no hem de renunciar a gaudir-la de tant en tant, ja que la natura verge no és una propietat permanent del territori, sinó que pot ser una qualitat que un paisatge pot adoptar després d’una nevada o una posta de sol.
Però probablement no sigui aquesta la pregunta. No seria més sensat plantejar si l’home occidental pot acostar-se a la natura sense la visió de més de vint segles de cultura i civilització al darrera, és a dir, sense una mirada medial. Aquesta és la gran pregunta, especialment després de la hipertecnificació de la societat actual. Com es pot acostar a la natura l’home del segle XXI dominat per la tècnica que envaeix tots els àmbits de la vida.?
L’apropament a aquests illots de natura ben conservada, que no verge, el fa des de la consciencia que el paisatge es fa i es desfa a cada moment històric, es construeix amb cada civilització i amb cada cultura, i per això la natura no és ni pot ser aliena a la història o la societat. Però quan conclou el viatge té clar que així com l’home necessita la natura, aquesta no necessita a l’home. La natura verge té un absolut desinterés per l’especie humana.
I ell s’hi acosta recollint aquest llegat i oferint la seva perspectiva. Una mirada que bascula entre el plany d’un passat que no tornarà i la voluntat de viure, gaudir i aprofitar el que resta. I alhora preguntar-se. Una mirada possibilista, no catastrofica, ni milenarista, passada pel cedaç d’un alé poètic, d’una sensibilitat pregona per les meravelles de la natura, un bon coneixement científic i un evident talent per la literatura.
L’ensenyament final està clar. L’home no hauria de viure d’esquena a la natura, o si més no, alguns homes no poden viure sense la natura si volen mantenir una mica de seny.
Natura verge? No. Natura assetjada? Si. Natura necessària? Del tot.
Un llibre lluminós, clarivident i reeixit. Del tot imprescindible pels que estimen una posta de sol dalt d’un cim, una tempesta en ple hivern o un ocell volant sobre el mar.
Naturaleza virgen. Robert Macfarlane.Ed.Alba. Barcelona, 2008
La lluna s'alça immòbil en la foscor de la nit. El panell informa que la velocitat és de 300 quilòmetres per hora, però la lluna no sembla immutar-se. Curiós contrast aquest de creuar la meseta castellana amb la modernitat i velocitat de l'AVE mentre la lluna sembla mirar-s'ho llunyanament amb un punt de sornegueria. Quina vanitat aquesta dels humans, que cada dia volen anar més depressa, pensa potser...
Després d'un intens dia de feina a Madrid a la tarda puc tenir una llarga conversa de prop de tres hores amb un dels principals personatges del món de la muntanya de l'estat espanyol dels darrers vint-i-cinc anys. Surt de tot a la conversa, ja ho veureu, però avanço 10 idees interessants:
1-. El món de la muntanya ha canviat molt, moltíssim, però continuen havent molt pocs alpinistes de qualitat. Això de l'alpinisme de veritat continua reservat als millors.
2-. Als anys vuitanta i començaments del noranta es va produir una veritable revolució en el món de la muntanya. L'escalada lliure, l'esportiva, els nous materials i una nova manera de fer va ser autènticament revolucionari. Ara no hi veig cap tendència de fons igualment revolucionaria. Ara hi ha una evolució ràpida, però en el fons fa 10 o 15 anys que res no canvia.
3-. Darrera de cada gran alpinista que he conegut he trobat una persona intel·ligent i amb molt carisma.
4-. Internet és formidable, però no aconsegueix substituir a una bona revista o llibre de muntanya.
5-. Conec pocs esports, potser cap, que siguin una forma de vida i una filosofia com la muntanya.
6-. A la muntanya hi ha massa purisme, massa seriositat i massa ganes de jutjar amb severitat als altres.
7-. Ara hi ha gent que pot viure de la muntanya, però fa vint-i-cinc anys era impossible. Això ha canviat moltes coses.
8-. L'excés d'informació actual no ens fa tenir més coneixement que abans.
9-. Això del conservacionisme no ho portem bé. Cal ser més coherents i combatius, però tots, no de cara afora, sinó de veritat.
10-. Ara no hi ha al món de la muntanya l'efervescència que hi havia als anys vuitanta. S'ha perdut una mica de passió.
Diuen que anem de cara a l'estiu, que cal guardar el material de neu i treure la samarreta de màniga curta. Potser si, però al Pirineu encara hi queda molt neu.
Aquesta és la imatge del refugi d'Amitges i dels Encantats del cap de setmana passat. Gràcies, Josep.
Avui hem pujat a Montenvers.El dia no es gaire bo, però encara es pot contemplar el Dru, el que resta de la Mer de Glace, al fons les Jorasses. Hi ha tanta gent com sempre, però ara els japonesos han estat substituïts per àrabs i dones amb la burka. Me les miro intentant comprendre una cultura que no entenc.
Avui fem de turistes, i baixem a veure la cova al gel. Però en un revolt de camí els dic que vagin passant, jo prefereixo mirar. M’aparto uns minuts per intentar retrobar la calma i al costat d’un gran bloc trec el llibre que fa dies que m’acompanya en aquestes vacances alpines. Un recull de vint-i-quatre textos sobre les impressions que ha desvetllat a alguns escriptors la visita a la vall de Chamonix i la contemplació de les grans muntanyes del Mont Blanc: Goethe, Rousseau, Chateaubriand, Shelley, Hugo, Whymper, Rebuffat.
Hi ha de tot, declaracions d’admiració i testimonis de rebuig. És curiós observar l’evolució de l’estètica al llarg dels anys, però també les percepcions personals. Hi ha gent que se sent interpelats per les grans muntanyes i l’espectacle de la natura i d’altres absolutament imnunes als seus encant.
Mentre llegeixo sota la severa cara del Dru em pregunto quina paret estic veient. ¿La que em mostra els meus ulls o també la que la meva vista barreja amb el record de les lectures de Bonatti o Boivin a la mateixa paret? ¿Quina mirada tenim sobre la natura i la muntanya? ¿No ens pesen massa tantes lectures, tanta cultura, tanta història? A cops em dic que potser seria més saludable una mica més d’ignorància. Però llavors, ¿realment sabriem valorar la natura? Difícil dilema.
Sona un tró llunya. El dia definitivamt s’ha espatllat. Arriba la familia i retornem cap al fons de la vall. Però el cor i l’esperit resta encara unes hores per les alçades, amb les paraules d’aquests grans escriptors.
Perspectivas del Mont Blanc. AA.VV. Ed.Alba. 2008.
Escrits
