24 de març del 2007

Ravier III


De 1974 al 2001 enceten una nova etapa. Han arribat a la maduresa però continuen cercant parets i vies. Segueixen el lema de Brulle “Courses nouvelles, vieux pays”. Es dediquen a explorar pics i parets secundaries, obrint vies inèdites a llocs desconeguts, sempre amb pocs mitjans i un traçat estètic.

En 60 anys de muntanya obren més de 200 vies d'altissima categoria.

El retrat personal els humanitza. Ascètics (ermitans cistercencs segons l'autor), humils, antimilitaristes, pacifistes, austers, familiars i amics dels seus amics. Els Ravier han construït la seva vocació enfrontant-se a parets, pics, precipicis, abismes, no per la vanitat d'haver-los vençut ni per cercar la glòria dels reconeixements, sinó amb discreció, em penso que senzillament per ser coherents a la seva forma de ser, a la seva naturalesa personal. Mantenen una absoluta simbiosi entre la seva filosofia d'escalada i vida. Ambdues serenes, equilibrades, actives, carregades de determinació, però sense cap vanitat, amb la humilitat que neix del convenciment íntim. Els Ravier han sabut construir la seva existència al voltant de la seva vocació de manera impecable, sense cap impostura.


També em penso que els Ravier segueixen amb absoluta coherència el cordó umbilical del pirineisme clàssic que neix amb Ramond i que personatges com Chaussenque, Russell, Schrader Brulle, els germans Cadier van construint. Comparteixen un mateix esperit: muntanya o escalada però sobretot sentiment muntanyenc. Com va dir Brulle "L'alpinisme és l'escalada; el pirineisme és menys l'esperit esportiu que l'anima que la set de solitud i de llibertat, l'atracció del pintoresquisme, de l'aventura, de la penetració en el misteri dels aspectes secrets de la natura...". "El muntanyenc és el poeta-atleta. Aquest sap assaborir les escenes pintoresques i pastorals de la vall; li agrada retardar-se vorejant els llacs tranquils i blaus o seguint els viaranys del bosc; frueix llargament de les alçades i modera el pas per veure de l'horitzó les nits o les tempestes; acampa sota una roca al clar de la lluna. Sap també afrontar les esquerdes i les parets amenaçadores, assaborint les sensacions intenses de perill. El que li parla al cor, però, és menys l'esport que la muntanya"

Em penso que aquesta ha estat la filosofia muntanyenca dels germans Ravier.
És del tot evident que el pirineisme dels Ravier enllaça directament amb el de Russell, els Cadier, Brulle. Ho accepten obertament i s’enorgulleixen.


23 de març del 2007

Ravier II

Com deia aquí, el regal de Nadal d'enguany estava decidit. Després d'una compra accidentada, ja fa dies que en gaudeixo i ara acabo d'enllestir la lectura.


Llibre luxós, de 372 planes, amb una il·lustració fotogràfica extraòrdinaria, d'altissim valor documental. Recull la biografia pirineista i personal dels germans Ravier, la cordada més important dels Pirineus i protagonista del pirineisme en la segona meitat del segle XX.


No em fa por dir-ho: és un llibre extraordinari, grandiós, fonamental, que sense cap mena de dubte ja ha entrat en la història de la més selecte bibliografia pirineista. Té tantes coses a comentar que ho aniré fent en uns quants apunts.


Inicialment la portada pot sorprendre, ja que és una fotografia difícil i que a priori no fa per la coberta d'un llibre. Tanmateix cada cop la trobo més encertada. Reflexa amb molta subtilitat l'estil d'escalada dels Ravier. En una paret complexa, poc definida i gens clara, per unes formacions geològiques singulars la diagonal d'un corda mena a un escalador en una fissura sota un desploms. Un escalador només amb la companyia de dues cordes busca la seva via. Una via com metàfora de l'escriptura d'una vida, d'una passió, d'una vocació, el rastre efímer de l'home i la seva fragilitat al mig de la duresa d'uns estrats rocosos. Aquest ha estat l'estil Raier. Cercar amb humilitat una via d'escalada a qualsevol paret pirinenca, inclòs o sobretot en aquelles que aparentment poden semblar poc propicies i tradicionalment havien estat oblidades.


M'agrada la cita que obre el llibre, de l'estimat Erri da Luca: “Dos no és el doble sinó el contrari d'un, de la seva solitut. Dos és aliança, un fil doble que no s'ha trencat.” Per entendre els germans Ravier s'ha d'entendre la simbiosi d'uns germans bessons, sinó és impossible entendre la seva unió.


La seva trajectòria ha estat la de 60 anys de marcar una referència en el pirineisme. És quasi incomprensible la seva quantitat i qualitat d'activitat, especialment a mesura que coneixes la seva biografia. Són uns amateurs purs, amb un rebuig total per l'entrenament, amb una tècnica mínima, un estil d'escalada molt intuïtiu. Sempre han defensat una escalada neta i antitecnològica, a partir d'una ètica estricte i una coherència permanent, mes enllà de qualsevol moda. Mai s'han posat uns peus de gat, han escalat sempre amb unes Galibier Super Guide. Encordats sempre al cos, no van acceptar el baudrier fins fa poc.


Tenen uns inicis explosius i fulgurants. Abans dels 18 anys ja han fet el couloir de Gaube, i allí es posen per primer cop uns crampons!. Amb una energia imparable en només en 3 anys passen de ser novells a obrir vies.


Entre 1953 i 1973 tenen els seus anys més esplendorosos. Fan unes 15 ascensions de mitjana a l'any i obren més de 100 vies. Impossible i inútil detallar les ascensions. Només destacar algunes vies que ja són història: el corredor de la Y al Vignemale, la NE de l'Agulla Gran d'Ansabère, la N de la Torre de Marboré, el Pilier de l'Embarradère a l'Ossau...


21 de març del 2007

Neu

170 cm de neu a Piau Engaly.
155 cm de neu fresca al Cap de Baqueira.
100 cm de neu fresca al coll del Tourmalet

L'hivern que no ha caigut, caurà”

(Refrany popular)


19 de març del 2007

Excursionistes bruts?

Llegeixo al primer número del nou Butlletí Informatiu del Parc Natural de l'Alt Pirineu que a finals d'octubre de 2006 una brigada del Parc, amb l'ajut d'un helicòpter, va recollir al llarg de tot el camí d'ascensió a la Pica d'Estats per la Vallferrera 6 sacs plens de deixalles (plàstics, ampolles de vidre, llaunes, ferros...).

Tot això abandonat, llençat o perdut per excursionistes. No diem que els excursionistes ens estimem la muntanya i que no l'embrutem? Potser ens ho hauríem de creure.


18 de març del 2007

Tras las huellas de Nives

Hi ha relació entre un vuit mil i un temple? “Un cim de l'Himalaia sense vent emmudeix, és una esglèsia buida.”

La neu s'assembla als llibres? “La neu és aigua blanca, com el paper, poses en ella el que vols.”

Té sentit fer antropocentrisme amb la geologia? “La muntanya no és un monstre que mata: tinc la sensació, pel contrari, que pateix per cada vida perduda en ella. Les allaus que no ha pogut aturar, les esllavissades de pedra que cauen avall: hi ha un dolor de la muntanya i una compensació que ajuda a altres alpinistes.”

Què té a veure Bach amb l'alpinisme?“L'alpinisme és un art de la fuga.”

És l'alpinisme un motor de l'ego? “L'alpinisme és un exercici d'humilitat”

Té cabuda l'home a la natura? “La muntanya és per a mi un lloc desert on es veu el món tal com era sense nosaltres i com serà desprès.”

L'escalada és una fugida del món? “A la muntanya m'adono de tenir dues cares, una cara cap a la paret, l'altra, l'espatlla, cap al món. Qui escala dóna l'espatlla a tota la resta.”

Quin valor té l'escalada? “Escalar, per a mi, té el valor afegit de no servir per a res.”


Aquestes són només algunes de les respostes espigolades del darrer llibre d'Erri da Luca, Tras las huellas de Nives, editat per Siruela, i que esmentava aquí.


És un text construït a partir del diàleg de l'autor amb la himalaista italiana Nives Meroi en els vespres dels camps d'alçada del Dhaulagiri. Llibre inclassificables, és una mena d'assaig amb gotes de filosofia, pensament, alpinisme, escriptura. Aquesta reflexió feta per una escriptor de raça des d'una humilitat silent, és en el fons una recerca. Da Luca vol vol creure en Déu i no ho aconsegueix (és declara no ateu però no creient) i que cerca en la muntanya la resposta a massa qüestions.

Alta literatura de muntanya. Una autèntica festa pels sibarites!


16 de març del 2007

Reobertura del Xalet de coll de Pal

M'arriben bones noticies sobre la propera reobertura (potser aquesta mateixa Setmana Santa) del Xalet de coll de Pal. Després d'anys d'estar tancat, mal gestionat i desaprofitat sembla que la Diputació de Barcelona s'ho ha pres més seriosament i acaba d'atorgar la concessió a una gent de muntanya amb ganes de fer coses. El xalet de Coll de Pal és una instal·lació a peu de carretera en un lloc de possibilitats limitades, que segurament tindrà més vida turística que excursionista, però feia pena tenir una instal·lació tan desaprofitada.


De sobte en un petit espai del Berguedà, a menys de dues hores a peu d'un lloc a l'altre, ara hi ha quatre refugis operatius: el Rebost, Niu de l'Aliga, Erols i coll de Pal. Els cims més propers són el Puigllançada i la Tossa d'Alp. Ara hi passa els Cavalls del Vent. No hi ha gaires parets ni vies d'escalada. Podran sobreviure tots aquests refugis? Bona sort als nous guardes!


15 de març del 2007

Atenció tintinòlegs


Amb motiu del centenari del naixement d'Hergé el Servei General d'Informació de Muntanya ha muntat una exposició amb el títol Tintín. Les meves aventures per les muntanyes. A partir de reproduccions de vinyetes dels seus àlbums (bàsicament Tintín al Tibet i en menor mesura El Temple del Sol) es pot reviure el traç càlid, humà i intemporal d'aquest gran dibuixant.

Fins al 31 de març aquesta exposició es pot visitar a la Sala d'Actes del Centre Excursionista de Terrassa, al carrer de Sant Llorenç 10, de set a dos quarts de deu del vespre. Cita inexcusable per tintinòlegs excursionistes.


14 de març del 2007

No hi ha neu?

Qui diu que no hi ha neu? Enguany poca i va molt buscada, però qui està al lloro la troba. Veieu aquest tast d'uns companys que van saber aprofitar les nevades de la setmana passada al vessant nord del Pirineu per fer una bona travessa. Quina enveja!


12 de març del 2007

Silenci!

M'entretinc amb un dels darrers documents editats per Mountain Wilderness de França sota el títol de Silence!

És un clam en defensa del silenci a la muntanya i a la natura. La moda dels esports motoritzats, dels 4x4, quads, motos, vol a motor, helicòpters, motos de neu, està provocant que el silenci cada cop sigui més absent en llocs on hauria de ser natural. Els poders públics tenen una actitud de tolerància, els mitjans de comunicació sovint en fan propaganda, les botigues i fabricants estan contentes amb el negoci de les vendes d'enginys. La natura i la muntanya es mercantilitza i esdevé una gran pista o circuit.

Mountain Wilderness de França s'hi oposa fermament i ha endegat una campanya nacional per lluitar pel silenci a la muntanya. No només per raons ecològiques, sinó també pedagògiques, econòmiques i ètiques. Aquí, aquí i aquí trobareu més informació. Entre tots els arguments exposats, en destaco un: “lloc de treball, escola d'exigència, de paciència, darrer refugi dels nostres somnis, la muntanya ha d'estar preservada de qualsevol forma de banalització que tendeixi a convertir-la en un producte de consum i a privatitzar-ne el seu ús i accés”.

No cal dir que des d'aquest bloc compartim totalment els objectius d'aquesta campanya i ens hi afegim modestament.


11 de març del 2007

Dersú Uzalà

Tot just llustrejava. Els estels s'apagaven un rere l'altre. La lluna, empal.lidida, a poc a poc anava a trobar els núvols. A l'altra banda del cel, treia el cap l'aurora. Feia un matí fred: el mercuri del termòmetre havia caigut fins els trenta-nous graus sota zero. Un silenci sepulcral ens envoltava


Una descripció d'una ascensió a l'Himalaia? Potser una hivernal als Alps? No, el simple despertar del dia a la llunyana Sibèria. Aquest és un petit paràgraf agafat a l'atzar del llibre Dersú Uzalà, editat recentment en català per Simbol editors.


Potser molts coneixereu la pel·lícula del mateix nom de Kurosawa. Ara podeu gaudir de la lectura de l'obra que va inspirar aquella obra mestra, un llibre també mestre de la literatura russa.


Un gran text de la millor narrativa de viatges, un cant a l'amistat però sobretot una altra manera de mirar la natura i el món. El petit i entranyable Dersú encara ens corprèn i ens ilumina amb la seva mirada de la natura, amb el seu respecte i estimació pel món de la taigà.


No us sàpiga greu gastar-vos els trenta euros que val el llibre ni us espanteu amb les més de les set-centes planes del text. Aquesta és una obra excepcional que ningú que estimi la muntanya i la natura pot obviar. Ara la teniu íntegra en català (ni la cultura francesa ni la castellana disposen d'una traducció completa) amb una llengua bellíssima. No us ho deixeu perdre!


9 de març del 2007

Natura idealitzada?

Interessant les reflexions del professor Arcadi Navarro sobre la natura, la seva idealització i sacralització. Al seu llibre Contra Natura desmitifica algunes idees políticament correctes i qüestiona una bona colla de conceptes. Critica el que anomena biocentrisme i defensa una certa recuperació d'un antropocentrisme relatiu, opina que la cultura i la moral enfonsen la seva arrel a la pura biologia, no sembla que cregui massa en la cultura com a motor humà, sembla una mica determinista i fa una descripció de la natura molt crua. Opinions i pensaments contracorrent. Fa dies que hi penso i em replantejo algunes creences, encara que respecte a d'altres afirmacions hi estic clarament en desacord.

Si hi esteu interessat li podeu llegir aquesta entrevista a El Temps.


4 de març del 2007

Natura lliure

Topo amb una web francesa que proclama la seva lluita per la defensa de la natura.

http://www.sportsnature-libre.org/


Aquest web s'adreça als alpinistes, escaladors, senderistes, ciclistes i a qualsevol ciutadà partidari d'una natura lliure i gratuïta. Neix a partir de la constatació de la mercantilització accelerada de la natura i reclama l'unió de tots els amants de la natura per tenir força per lluitar-hi en contra.

Per quan un moviment semblant a casa nostra? Quan ens posarem d'acord per lluitar contra el peatge a Tuixen o Cap del Rec, per denunciar el negoci dels 4x4 d'Aigüestortes i Sant Maurici, les restriccions d'escalada a Sant Llorenç, les limitacions dels barrancs a l'Alta Garrotxat, etc, etc.?


2 de març del 2007

Novament els isards


Recullo una nova dada sobre l'afectació de la pesta del pestivirus en els isards. En aquest cas és el darrer cens realitzat a la primavera i tardor del 2006 a la Reserva Nacional de Caça del Cadí. Respecte a l'any anterior hi ha hagut una davallada de 595 animals, dels 1.565 als 970. És a dir una mortaldat superior al 60 %, desprès d'un any 2005 negatiu, és a dir, partint d'una situació molt dolenta. Així que continua la virulència de la pandèmia.

Tanmateix hi ha dues notes per l'esperança. Per una banda hi ha confiança que l'any 2007 pugui marcar un canvi de tendència al Cadí, perquè sembla que el pestivirus està desapareixent de la Reserva i només es troben animals afectats al Port del Comte i Alinyà. A la RNC de la Cerdanya i Alt Urgell la tendència s'ha invertit i l'estiu del 2006 els isards s'han incrementat dels 39 als 133 exemplars. I els cabirols sembla que també van augmentant. Una llum per l'esperança...