Filòlegs excursionistes

La tradició dels filòlegs excursionistes continua ben viva. Darrera les passes de Pompeu Fabra o Joan Coromines, aquí un bonic text de Joan Solà.

Montardo - Joan Solà

Vam fer l'esplèndid Montardo, amb el fidel amic de caminades Xavier Pla, ara fa deu anys. Aquest topònim és una preciosa relíquia del mot llatí arduus 'alt, inaccessible, espadat', del qual avui només coneixem un ardu literari; però el mot era de la llengua viva, car el Pirineu conserva les Picardes (piques-ardes), les Panyardes (penyes-ardes), Arduix (arduum ostium 'portella escarpada'), Estanyardo, etc.; com aquest darrer, aquell manté una vetusta -o final d'influència basca. Enguany l'he fet per tercer cop amb dos amics nous, Jordi Sunyer i Climent Nadeu. Drets en aquell grandiós bellveure, amb l'Aran a un costat i tot el Pallars a l'altre, amb la Punta Alta allà mateix, imponent, i amb boires coronant-lo de misteri, ens van venir als llavis aquells versos verdaguerians:

Tota la terra que el meu cor estima

des d'ací es veu en serres onejar.

I, enduts per la fal.lera de les caminades que lleven els maldecaps ciutadans, amb tres companys més, Griselda Gasulla, Lluís Sànchez i Àngels Serres, hem fet la volta completa als deu refugis que enronden aquells altíssims silencis d'Espot-Aran-Boí, assaborint altres noms mil.lenaris vora les aigües profundes. L'estany de la Munyidera mostra el sufix -dera propi també d'aquelles parles (-dora en llengua comuna). El circ i el tuc de Saboredo: es deu tractar del llatí cepulletum 'indret de cebes', perquè s'hi fan els bulbs anomenats alles (el Sabolledo esperable canvià la -ll- per la -r- de tipus gascó-aranès); i tuc 'turó prominent' és una altra perla d'aquest indret i de tota la Gal.loromània (els termes generals són pui, bony o pic(a).

Prop de Colomers, els estanyols Cloto (amb algun homònim Clot) són d'etimologia clara, amb la -o final esmentada: però Coromines s'abellia d'imaginar-hi com a ètim un remot indoeuropeu kloptós 'amagat' ("tots dos estanys tenen més d'amagats que d'enclotats"), i aleshores els agermanaríem amb els estanys Escondits d'un altre punt venerable del periple, vora el Peguera: l'adjectiu avui només literari encara era viu aquí i allà fa cinquanta anys i posà als estanys aquest nom el mateix Pompeu Fabra l'any 1933. A tocar i a ponent dels Escondits n'hi ha un altre d'anomenat Amagat...

El refugi Ventosa i Calvell s'emmiralla a l'estany Negre (d'aigües, efectivament, sempre fosques); però n'hi ha algun altre amb la variant Nere. Entre el Negre i el de Cavallers, un pas impressionant i perillós amb vent, pluja i bestiar¾, les Llastres de la Morta: llastra 'llosa gran' és viu des del Pallars fins a Galícia i Tras os Montes (lastra) i per Itàlia; de la Morta perquè hi van trobar morta una dona que baixava al metge (com fan encara en indrets inaccessibles de muntanya d'arreu del món: jo ho he vist, de manera colpidora, al Nepal). Deixarem altres misteris com l'estany Morto, Tumenèja, Ratera, Travessani o Contraix. I només demanarem als muntanyencs de bona voluntat que pronunciïn bé tots aquests noms, els dos últims i el de dalt: Travessani, Contraix, Montardo.

Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dijous 13 de setembre del 2007