31 de maig del 2007

Silene



Quin pot ser l'apropament a la muntanya i la natura més enllà de l'esport, la geologia o la biologia? Silene proposa l'estudi i divulgació del patrimoni cultural i espiritual immaterial. Natura, muntanya, ciència, cultura i espiritualitat, un matrimoni possible? A Silene ho volen intentar. Interessant el text sobre el doctor Margalef.


30 de maig del 2007

Ral.li amb GPS

Anys enrera en el món excursionista els ral.lies de muntanya van tenir una gran popularitat i acceptació. Les noves tendències i esports de muntanya han anat arraconant-los fins fer-los gairebé desaparèixer. Ara només se'n fan en alguna entitat i són pràcticament residuals. Però hi ha esperits valents que cerquen noves fòrmules.

El Foment Excursionista de Barcelona té previst realitzar el proper 8 de juliol el 1r Ral.li de muntanya amb GPS. Es farà pels voltants del Santurai de Mongrony. El recorregut consistirà en una sèrie de fites que els participants hauran de trobar, escollint lliurament l'itinerari a seguir per accedir-hi. La classificació es farà amb els punts obtinguts al pas de les fites i el temps emprat al recorregut.

Velles fòrmules amb nous alicients. La recuperació de les tradicions pot venir de la mà de les noves tecnologies? Tindrà éxit?


29 de maig del 2007

Novament l'Everest



Continua el circ a l'Everest. Que no s'aturi l'espectacle...


28 de maig del 2007

Ecotaxa

Ecotaxa turística al Pirineu? Una proposta per pensar-hi


25 de maig del 2007

75è aniversari de la UIAA

Els passats dies 10,11,12 i 13 de maig ha tingut lloc al Majestic de Chamonix tot un seguit d’actes de celebració del 75è aniversari de la UIAA. La Unió Internacional d’Associacions d’Alpinisme es va crear el 12 de maig de 1932 al mateix lloc. En el moment de la seva fundació per nombrosos clubs alpins nacionals els representants de 18 països (un d’ells català) tenien com objectiu articular una associació d’àmbit mundial que aplegués a totes les entitats per defensar i treballar pel món de l’alpinisme i l’escalada, en tots els aspectes i dossiers que l’afecten, des de la seguretat a la seva la promoció, de la millora tècnica del material a l’ètica.

Actualment té 97 membres de 68 països (hi ha membres catalans sense dret a vot, com la FEEC o el CEC), diverses estructures, àmbits d’actuació i objectius força amplis. De fet és la Federació Internacional dels esports de muntanya, encara que sense el reconeixement del COI.

A casa nostra la celebració ha passat amb discreció i força desapercebuda. La UIAA està en un procés de canvis. S’acaba de crear una nova Federació Internacional d’Escalada centrada en la competició, pel que ha perdut algunes competències. El gran objectiu dels darrers anys, que l’esquí de muntanya esdevingui olímpic, no s’ha aconseguit. L’elecció del darrer president no ha estat la prevista. Comença a sortir d’una complicada situació econòmica per una gestió financera desafortunada. Manté una llarga tensió soterrada entre el sector anglosaxó i el continental de l’arc alpí. Es produeixen canvis molt accelerats en el món de la muntanya (professionalització/voluntariat, competició/esport) que exigeixen noves respostes. En el fons la UIAA viu una certa crisi d’identitat.

La UIAA té i tindrà dificultats per situar-se en un nou context, que encara no està definit. Les seves competències són reduïdes, li és difícil trobar canals de relació amb les institucions esportives internacionals, li costa fer respectar la seva trajectòria, el seu poder econòmic és migrat i la gestió d’un col.lectiu intrínsecament individualista i desestructurat com el dels muntanyencs o alpinistes és molt difícil.

La UIAA dubte sobre la seva aposta de futur: un model clarament abocat a l’esport i alta competició, esdevenir una referència simplement ètica i moral o anar combinant ambdues filosofies.

Grans reptes, moltes incerteses. Caldrà coratge, intel·ligència i perseverança per assolir el centenari.


24 de maig del 2007

Sant Aniol 07

El proper diumenge 27 de maig es realitzarà el 50è Aplec de Sant Aniol d’Aguja, a l’Alta Garrotxa. L'Aplec és molt antic i tradicional, i el que ara se celebra és el cinquantenari de la inauguració del refugi de Sant Aniol i de la represa del peregrinatge dels veïns de Sant Llorenç de Cerdans, a l’altra banda de la ratlla.

El programa comença amb la trobada a les 9:30 a l'ermita de Sant Aniol i pujada fins al collet de Clarioles per tal de rebre els peregrins de la Catalunya Nord. A dos quarts d’onze eucaristia, concelebrada entre el bisbe d'Elna-Perpinyà i rectors catalans, amb el cant solemne dels goigs. Seguidament cercaviles, concerts, grallers, elecció de la pubilla i l’hereu de l’aplec, encantament de coques, ballada de sardanes, sorteigs, jocs de cucanya, balls i cançons tradicionals.

Si mai no hi he heu estat és un aplec molt autèntic, que des de temps immemorial servia per agermanar als veïns dispersos per moltes masies de l’alta garrotxa amb la gent del Vallespir. L’excursioneta des de Sadernes fins Sant Aniol és una bonica caminada, ara inclòs es possible prendre un banyet. L’espectacle, l’ambient, la gent i el caliu de la diada és curiós. És fàcil reviure una època i uns costums periclitats. Enguany s'espera una festa més concorreguda i lluïda que l'habitual.

Si teniu temps, feu una llegida a La Punyalada de Vayreda. La combinació de la lectura amb la participació a l’Aplec o qualsevol excursió per la zona serveix per entendre molt millor la Catalunya vuitcentista de la muntanya garrotxina catalana.


22 de maig del 2007

Va de ferrades



Diuen que l’afició a les vies ferrades a casa nostra va creixent. El nombre de pràcticants augmenta sense parar i se obren nous itineraris per arreu. Inclòs a vegades es fan alguns embussos i tot.


Però el més important és la qualitat del material emprat. Material homologat, certificat amb la ISO89555 i especialment garantit contra els agents atmosfèrics.

El millor són els ancoratges. Forts, d'alta tecnologia, segurs, a prova de factor 0,1,2...



Malauradament a cops alguns incívics volen desequipar aquests meravellosos recorreguts i s'enduen el material. Afortunament les autoritats ho eviten amb uns candaus del tot segurs.


Al final queden uns itineraris per gaudir-los amb tota tranquilitat, tal com una agradable sendera pel mig del prat, apte per a tothom, sense que s'hagi de patir pel vertígen.

Bones ferrades a tots!

(P.S. asseguro que aquestes fotos no són cap muntatge. Gràcies Fèlix, i bona ascensió al Teide)


L'hivern s'ha acabat

Dimecres 16 de maig es va reobrir oficialment el Port. Al Pirineu l’hivern s’ha acabat.


20 de maig del 2007

L'art de caminar II. Stevenson

La segona part de la joieta que comentàvem en l’anterior apunt és un breu assaig de Robert Louis Stevenson (1850-1894), el geni d'Edimburg. Declarat seguidor del text de Hazlitt (deia que qui no hagués llegit On going a journey hauria de ser multat) reinterpreta les seves paraules per confirmar-les. En un breu text que es podria titular Excursions a peu, menys lluminós del que és habitual en la seva ploma potser per una traducció no del tot afortunada, mostra la seva conformitat absoluta en que la millor manera de caminar és en solitari i que el senderisme o la marxa és un exercici de llibertat: “...una excursió a peu, per a gaudir-la com cal, s’ha de fer sol...perquè la llibertat és essencial”.


Potser sense l’eufòria de Hazlitt fa algunes afirmacions sobre les bondats del caminar de notable saviesa, defugint els excessos esportius: “tenim tanta pressa per a fer coses... que ens oblidem de viure”, “romandre asseguts i contemplar; recordar sense desig les cares de les dones, complaure’s amb els grans fets de l’home sense cap enveja, ser sempre simpàtic, estar contents de romandre on estem i ser com som...no és això conèixer alhora la saviesa i la virtut i acostar-se a la felicitat?”



18 de maig del 2007

L'art de caminar I. Hazlitt

“Una de les coses més plaents del món és sortir a caminar”

Mai estic menys sol que quan estic sense ningú”

L'ànima d'una excursió és la llibertat, la llibertat perfecta de pensar, sentit i fer exactament el que un vulgui. Caminem principalment per a sentir-nos lliures de tots els impediments i de tots els inconvenients; per a deixar-nos enrere a nosaltres mateixos, molt més que per deslliurar-nos d'altres.”

Doneu-me la claror del cel blau sobre el cap i el prat verd sota els peus, un camí sinuós i una caminada de tres hores abans de sopar... i a pensar”

... al fer una caminada solitària la qüestió és que trobarem al camí”


Qui? Fa dos-cents anys, un oblidat escriptor anglès va escriure això. Començava el romanticisme, la revolució industrial, el creixement de les ciutats. Coolerdge i Wordsworth escrivien els seus primers poemes i la natura es començava a valorar. William Hazlitt (1778-1830) en una vintena de planes (On going a journey, Donar una passejada), d'estil senzillíssim però lluminós, convida a la comunió amb la natura des de la solitud, defensa la llibertat d'esperit i pensament, intueix que la joie de vivre, potser tastar la felicitat, pot néixer d'una petita excursió.


L'editorial de la UNAM ha publicat aquest clàssic en castellà sota el títol El arte de caminar, juntament amb un altre text de Stevenson. Aquesta petita joia me la va descobrir l'Ós Bru de Taradell, i encara que ha estat laboriós aconseguir un exemplar, la seva lectura és resplendent.




17 de maig del 2007

Arqueologia pirinenca

Llegeixo a El Portarró (butlletí del PNAESM) d'hivern-primavera de 2007 un complet article sobre troballes arqueològiques que confirma un cop més la presència de la vida humana a les valls més altes del Pirineu. Hi ha més d'un centenar de vestigis arqueològics en el territori del PN, de tot tipus i èpoques. L'any 2005 es va estudiar l'Abric de l'estany de la Coveta, prop de l'estany Negre de Peguera, situat a 2.345 m. Un carbó d'un antic fogar datat amb la prova del Carboni 14 va permetre determinar que era un foc a l'interior d'una vivenda d'entre 9.500 i 8.570 anys d'antiguitat. Després es va abandonar, però fa uns 5.000 anys fou novament emprat com a refugi o vivenda. Fa uns 1.500 anys va tenir un tercer període d'ocupació, s'hi va construir un petit mur i es tornà a fer foc a terra de forma reiterada.


A la cova del Sardo, a la ribera de Sant Nicolau, a 1.800 m, s'ha localitzar el 2004 una balma que es creu que fa 1.500 anys va estar ocupada. S'hi han trobat diversos vestigis arqueològics, tancats, terrasses, fragments de ceràmica i ferro, eines de pedra, nombrosos fogars. Sota una capa de sediments s'ha pogut identificar restes de presència humana que fan pensar que la cova havia allotjat una vivenda fa uns 4.800 anys.


Amb aquestes recerques es confirma un cop més que les muntanyes pirinenques han estat habitades fa milers d'anys, des del fons de les valls a les capçaleres. Sorprèn la gran antiguitat d'algunes troballes, que fan pensar que immediatament a la retirada dels gels de les zones alpines aquelles terres van ser explotats, probablement per caçadors i una mica més endavant com a explotacions ramaderes. Amagats entre pics, crestes i valls hi ha molta història humana per descobrir encara .




16 de maig del 2007

El nou Outdoor

Aquests dies Desnivel ha començat a distribuir el primer número de la nova etapa de la revista Outdoor. Adreçada al món de l’aire lliure i dels esports a la natura, canvia de format i filosofia. Amplia la tirada a 70.000 exemplars, que es distribuiran per unes 200 botigues d’esports i uns 2.000 punts de lectura (biblioteques, sales d’espera, gimnasos). S’imprimeix en rotativa per abaratir costos, amb un paper i una presència inferior, i es penja gratuïtament a Internet (http://www.outdoor.es/).

La jugada és clara. Desnivel fa una incursió empresarial en sector de la premsa gratuïta. En els 10 números anteriors la revista no havia acabat de funcionar del tot, amb una certa indefinició de continguts. No quedava clar si volia adreçar-se al públic més especialitzat i d’alt nivell o bé cercar un target molt més generalista i popular. La revista no trobava el seu lloc ni la seva identitat.

Paradoxalment és la revista del grup Desnivel que potencialment té un mercat publicitari més ampli i potent. El pastis del màrqueting dels fabricants i distribuïdors que hi encaixen és molt ampli i amb una facturació elevada. L’operació consisteix en cercar aquests anunciants oferint-los una distribució i difusió massiva que serveixi d’esquer. Com a contrapartida cal optar per una reducció del nivell dels continguts. L’objectiu és autofinanciar els costos de producció i obtenir benefici.

En el primer número els continguts són sensiblement més oberts, generalistes i francament fluixets. Una portada del David Meca marcant pitrera, un parell de reportatges, noticies, algunes fotografies espectaculars i un bon grapat de consells d’entrenament, alimentació, material, alguns en una linia clara d’autoajuda. Encara poca publicitat.

Aquesta nova orientació paradoxalment beneficia a un possible competidor, la catalana Trail, que ara podrà esdevenir més fàcilment la referència en el món de les publicacions sobre raids, curses i altres competicions de natura. Si ho fan bé podran quedar-se amb tot el públic especialitzat i tècnic i apropar-se al model de la francesa Endurance.

El mercat de la premsa gratuït és emergent i mou molts diners. A Catalunya ja existeix la revista Natura i alguna altra (The Gryffin, de Grifone, ara amb versió catalana ) impulsada per fabricants de material com a instrument de màrqueting.

Cuadernos Tècnicos de Barrabes va començar com a grauïta i va haver de transformar-se en una publicació de pagament per mantenir-se. Ara Outdoor segueix el camí invers. Caldrà anar seguint l’experiment de Desnivel per veure si funciona. És un moment interessant i de canvis en el sector de les publicacions d’esports de muntanya. A seguir.


15 de maig del 2007

Un llarg hivern

El decorat és un poble indeterminat, entre l'Alt Urgell i el Pallars Sobirà. Una Casa amb el matrimoni i dos fills. El petit ha de marxar a fer el servei militar. El gran, sol a casa, s'adona que la mare està estranya i té un secret. S'amaga per beure. I beu per... Fa molt temps que beu, aquest és el seu drama. El pare li dóna un ultimàtum. Ella marxa del poble just quan cau una gran nevada. Ja no la trobaran més.

Aquest és el fin argumental de
Un llarg hivern (Ed.La Campana) de Colm Tóibin. És una mena de conte llarg, sense arribar a una novel·la, allò que a França en dirien una nouvelle, extret d'un llibre de relats, ara publicat en català. Tóibín és un escriptor irlandès que ha agafat un cert nom i prestigi en els darrers anys, amb una obra que va creixent i diuen que sòlida. Un nom emergent.

Ha viscut a Barcelona, ha fet algunes estades a Ferrera, al
Centre d'Art i Natura creat ja fa uns anys per estimular la creació i la recerca des del Pirineu. Sovint hi passa temporades a l'estiu. Un altra dia en parlarem, però de ben segur que la iniciativa del Lluís i la Cesca, el seu acolliment, estan en la gènesi d'aquesta narració.

El text sembla inicialment senzill i planer. Sense perdre mai l'aparent facilitat narrativa té una profunditat que m'ha sorprès. La mirada del fill gran que descobreix el secret de la mare però alhora és incapaç de plantejar-se la seva homosexualitat latent, la incomunicació amb el pare, la solitud, l'odi, el desamor, la fragilitat, l'enfrontament amb els veïns, l'absència, el paper de la dona a la muntanya, la desaparició com a solució final, la mort al capdavall. La reflexió sobre uns costums socials, morals i sentimentals.

Tóibín controla el la velocitat narrativa amb molt ofici, accelerant i aturant els ritmes, amb descripcions visuals quan calen però sobretot atent a uns personatges reals per sobre les circumstàncies, però alhora deixant clar que l’entorn és decisiu en les persones. Són molts els temes que s'apunten, amb una prosa sòbria, que suggereix més que afirma. Front a una visió sovint edulcorada, a cops mitificada i tot, de molts escriptors de casa nostra, Tóibín, que coneix bé els pobles de muntanya de Catalunya, aporta una mirada dura, descarnada del Pirineu. Amb poques paraules transmet la incomunicació, la solitud, l'enfrontament, la misèria moral de tants pobles pirinencs, d'una societat de muntanya reclosa i feréstega, primitiva en massa aspectes.


14 de maig del 2007

Hotel des Voyageurs. S'ha cremat

Segons noticies rebudes des de França, la nit del 27 al 28 de desembre de 2006 es va cremar el cèlebre Hôtel des Voyageurs, a Gavarnia. Una pèrdua pels seus propietaris, però sobretot una gran pèrdua per la història del pirineisme. Feia 5 anys que estava tancat i anunciava una transformació en moderns apartaments per estiuejants.

Antic alberg era parada obligada en el viatge pel port de Bujaruelo cap Espanya. Caçadors, tota mena de personalitats, contrabandistes, botànics, científics, firaires, aristòcrates, escriptors, militars... el llistat de personatges havien passat per les seves cambres és interminable.

L'Hôtel des Voyaguers és (era) potser un dels establiments històrics més emblemàtics del Pirineu. Tots els grans pirineistes hi van fer estada. Henry Russell hi tenia habitació permanent i fins que ell no hi arribava no començava la temporada de muntanya. Brulle hi anava un mes cada estiu durant molts anys, Swan hi va dormir abans d'obrir el corredor amb el seu nom a l'Astzou, Packe també, i Schrader, Gourdon, Saint Saud, Ollivie, d'Espouy. Durant la segona meitat del segle XIX tota l'exploració del Pirineu surt d'aquest hotel, es pensa i es parla en les llargues vetllades del seu menjador. Allí es va decidir fer quelcom com l'Alpine Club als Pirineus, que cristalitzaria en la Societe Ramond.

Aquest incendi ha tirat a terra no només quatre parets, sinó que ha cremat una part important, única i irrepetible de la memòria històrica pirineista. Quina desgràcia!


11 de maig del 2007

Cap muntanya sense protecció

Aquest cap de setmana (12-13 de maig) hi ha convocada una nova jornada de reivindicació per exigir als polítics i administracions públiques la necessitat de protegir els entorns de muntanya. L’organització Redmontañas demana a tot els muntanyencs que aquest cap de setmana surtin d’excursió que es facin una foto amb una pancarta que porti el lema Cap muntanya sense protecció. Ells es comprometen a fer arribar tots els testimonis gràfics al Ministeri i altres administracions per tornar a exigir la seva acció en polítiques efectives de preservació de les muntanyes.

Arreu, Vall Fosca, Montrebei, la Mat, la pista de Matarrodona a Sant Llorenç, són només alguns dels exemples de les nefastes actuacions de les administracions públiques en llocs de muntanya. Cal pressionar perquè canviïn aquestes polítiques.

Qui s’animi a fer-se la foto aquest cap de setmana per aportar el seu granet de sorra?


10 de maig del 2007

Amistat

Una trucada d'un amic t'explica una intensa i joiosa diada d'escalada. Ha aconseguit obrir una via en solitari, en una paret de 200 m. Està exultant. Acaba dient que ha batejat la via amb el teu nom. Afalagat i confós no saps que respondre. Al cap d'una estona t'adones que així és com parla un escalador de poques paraules. És la seva manera de testimoniar l'estimació i amistat. Gràcies.


9 de maig del 2007

Cartografia a Granollers

Demà dijous 10 de maig s’inaugura al Museu de Granollers l’exposició temporal La porta al territori. Cartografia excursionista a Catalunya. És una coproducció del Museu de Granollers i Editorial Alpina, amb la col.laboració del ICC i la Diputació de Barcelona Comissariada per l’Eliseu T. Climent, l’exposició té tres eixos. Un primer històric, fent un repàs als mapes que ha tingut l’excursionisme català, un segòn tècnic, explicant el procés d’elaboració d’un mapa i els seus continguts i un tercer d’actualitat, que presenta en plena era digital les noves tecnologies aplicades a la cartografia i la mobilitat al medi natural.

Està prevista una exposició guiada el proper diumenge 17 de juny a les 12 per les instal·lacions del Museu i hi ha la voluntat que l’exposició pugui ser itinerària.

Des d’aquí que sovint ens queixem de les poques iniciatives de contingut cultural i de reflexió del nostre excursionisme no podem més que felicitar als promotors i convidar a tothom que no se la deixi perdre. Prometem una ressenya un cop visitada.


8 de maig del 2007

Everest sense oxígen

Tal dia com avui de 1978 Reinhold Messner i Peter Habeler aconseguien la primera ascensió absoluta sense oxigen a l'Everest. Va ser una ascensió importantíssima, històrica. Messner, en contra de l’opinió de molts metges i científics, va demostrar que l'home podia sobreviure a l’anomenada zona de la mort sense ajudes artificials.

Alhora de refutar una teoria científica poc fonamentada amb la seva experiència, va portar a la pràctica la seva filosofia d’ascensions netes, amb ajuda tècnica mínima. Va obrir nous camins de futur a l'alpinisme, va marcar una nova ètica i va demostrar que l’ésser humà sempre pot forçar els seus límits. Messner, un cop més, va fer palès que allò decisiu en situacions límits és la força interior, mental, no la tècnica. Everest by fair means.

De llavors ençà l'himalaisme ha seguit camins divergents. Les expedicions comercials han crescut com a bolets, amb l’ús indiscriminat de l’oxigen enllaunat i tota mena d’ajudes externes que prostitueixen la relació de l'alpinista amb la muntanya. La mercantilització de l’alta muntanya en alguns indrets és una realitat indefugible.

En paral.lel s’ha anat consolidant una ètica himalaienca estricta, una ètica que sap diferenciar clarament el valor d’una ascensió amb o sense oxigen, amb estil alpí o pesat, neta o no.

Ara que l’Agència Mundial Antidopatge ha declarat formalment que l’utilització d’oxigen és dopatge, és oportú recordar en el seu aniversari aquella ascensió sensacional. Res canviarà en el món de l’alpinisme d’alçada. El debat és i serà viu, sense arribar a cap solució o consens. Continuaran els abusos als vuit mils alhora que les ascensions impecables d’una petita elit i entremig hi haurà molts matisos, estils d’ascensions i opcions diferenciades. És molt difícil jutjar. L’alpinisme és essencialment una aventura i un compromís personal, no social.

En tot cas és de justícia recordar que Messner, polèmic però visionari, fa 29 anys que va marcar un nou camí per a qui el vulgui seguir.


7 de maig del 2007

Al Puigsacalm amb l'Oleguer

Repetint un ritual molt estimat, aquest diumenge fem una excursió familiar al Puigsacalm, aquest cop des de Pla Traver pels Rasos de Manter.

El país està esclatant. Verd, verdíssim, per arreu la vida natural reneix. Els arbres es comencen a vestir, les flors s’escampen per les prades, la gespa s’alça tendre i olorosa. L’ocell refila al bosc. Els salzes, els monumentals faigs, els roures, renoven la seva pell. Ciuret sembla un paratge de postal. Com a teló de fons el
Pirineu Oriental nevat hi posa un decorat ben blanc. El sol llueix omnipresent, una lleugera tramuntaneta refresca i tots estem contents de tanta bellesa, de la harmonia d’un paisatge que sembla el perfecte jardí anglès.

Però els més contents són la canalla. A l’arribar al cim topem amb l’Oleguer, el jugador del Barça. Sorpresos s’emocionen. Els atén amb molta amabilitat, accedeix a deixar-se fotografiar i els dóna conversa amb total naturalitat. Després procurem deixar-lo en pau, que segur que vol estar tranquil, cadascú es posa al seu racó ganyipant i xerrant amb la seva colla.

Què un jugador de futbol de primer nivell aprofiti el dia de vacances per sortir a la muntanya amb uns amics, que s’entretingui com qualsevol excursionista a mirar de situar les muntanyes, que ganyipi quatre galetes i que es meravelli amb el paisatge, potser vol dir que jugar al Barça i ser normal és compatible si un s’ho proposa.


5 de maig del 2007

Novament el pic del Migdia de Bigorra

Finalment sembla que s'ha fet una mica de seny. Des de la renovació del telefèric al cim del Migdia de Bigorra i l'obertura permanent a l'hivern per a facilitar l'esquí fora pista i anomenat sauvage (salvatge), una mica com a l'Agulla de Midi, estava prohibit el descens lliure. Aquest hivern s'ha posat fi a l'obligació de contractar un guia de muntanya per fer el descens amb esquis. Només exigeixen la signatura d'un petit formulari on es declara conèixer els perills del descens i l'alliberament de qualsevol responsabilitat als gerents. Els menors d'edat necessiten autorització paterna. Molt bona noticia pels defensors de l'accés lliure a la muntanya. Ha estat possible després de més de cinc anys de lluites i reivindicacions. A cops les lluites que semblen perdudes donen fruit.


4 de maig del 2007

Esquí extrem

Després d’un hivern desastrós, finalment la temporada d’esquí de muntanya s’ha pogut mig salvar al Pirineu. El més d’abril hi ha hagut neu i condicions variables i s’ha fet força activitat. D’entre tot el que he sabut he sentit sana enveja pel descens de la cara Nord del Taillon per l’inquiet Silvio Egea en unes condicions força bones.

Un ja sap que mai tindrà el nivell per a fer aquestes coses i s’haurà de acontentar mirant les fotos. Felicitats!

http://skisylvio.com/spots/2007/avril/taillon/index.php3

I el mateix Silvio va intentar pocs dies després el couloir de Gaube. Només va arribar fins el bloc empotrat.

http://skisylvio.com/spots/2007/avril/gaube/index.php3


2 de maig del 2007

Un atac de banyes

Finalment s'ha fet públic quelcom que corria per l'ambient des de feia molt de temps. Quan Reinhold Messner va fer la sud del Nanga Parbat amb el seu germà i aquest va desaparèixer en el descens pel vessant oposat arrossegat per una allau es va crear una gran polèmica. Moltes veus, inclòs de la mateixa expedició, van acusar Messner de no haver fet cim, d'haver actuat amb imprudència i temeritat provocant la mort del seu germà. Venien a dir que gairebé tot era un muntatge per aconseguir més fama. Un company d'expedició, Max von Kienlin, va escriure i publicar un llibre on deia que Messner, encegat per l'ambició, el desig de fama i reconeixement, la megalomania, va abandonar al germà i aquest va morir en un lloc i de manera diferent a les afirmacions de Reinhold.

Això ha generat una controvèrsia que ha durat anys i anys. Messner ho ha negat sempre. Finalment fa poc es van descobrir unes restes humanes que a partir de proves d'Adn es van poder identificar com les de Günther Messner, donant tota la raó a Reinhold. Aquest, després d'un procés als tribunals, ha aconseguit la retirada judicial del llibre del tal Kienlin, restablint la veritat.

Al final tot tenia una explicació molt més senzilla. A la tornada de l'expedició Reinhold Messner li va robar la dona al Kienlin, i inclòs es va casar amb ella, Úrsula Demeter. El seu ex-marit, rabiós i cornut, es va dedicar a perseguir a Messner, inventant i propagant tota aquesta història.


Al final un simple i vulgar atac de banyes és l'explicació de tot plegat. Quanta misèria humana!