30 de setembre del 2008

Seguint Verdaguer


BLOC 2008

Entre els anys setanta i vuitanta del segle XIX Verdaguer va dur a terme les seves campanyes pirinenques. Tradicionalment s'ha dit que el motiu era recollir informació per la seva futura obra Canigó. Però a mi sempre m'ha donat la sensació que a Verdaguer li agradava molt i molt caminar i s'estimava la muntanya, sinó no s'entén les penalitats a les que es va exposar. En diferents estius va realitzar ascensions i travesses per les valls del Pirineu, d'una vàlua excursionista indubtable. Potser la seva campanya més rellevant va ser la de l'estiu de 1883, absolutament excepcional en aquells temps i encara envejable a l'actualitat. D'això ara fa 125 anys.


En Bernat Gasull, jove verdaguerià apassionat, que ha publicat una guia que segueix les passes del mossèn caminador i ha aconseguit aclarir algunes confusions amb el seu treball de camp, ha anat seguint en el seu bloc puntualment cada dia d'aquest estiu l'ascensió de Verdaguer, deixant-ne constància. Quina campanya! Ja la firmaríem molts!


En el seu bloc ho podreu llegir. No us el perdeu.



29 de setembre del 2008

Excursionisme a Mollet

Des d'aquestes planes ens hem lamentat sovint del desinterès de l'Acadèmia vers el món excursionista. Sembla que la Universitat no li interessi en absolut el gran potencial que pot oferir l'univers excursionista per la recerca històrica, geogràfica, social i econòmica.

Tanmateix algunes persones a títol individual van cobrint aquesta mancança amb els seus estudis i treballs, fets la majoria de cops des de l'anonimat i el voluntaritat. Per això val la pena donar noticia de l'article de Toni Baldó i Codina sobre L'excursionisme a Mollet (1878-1966). És un estudi interessant i ben treball que trobareu aquí. Tant de bo tinguessim molts autors així!


28 de setembre del 2008

Citació del diumenge



BLOC 2008

Per a ells el seu amor a l'escalada i als viatges i aquesta recerca de l'art a la seva manera no era una fugida de la realitat sinó els seus millors aliats per donar sentit a l'anarquia de l'existència.


Pati Blasco. Andando la vida




25 de setembre del 2008

Mort i muntanya

BLOC 2008

Mort i muntanya, dues realitats a cops agermanades. El risc, el perill i l'exposició provoca massa sovint accidents amb un desenllaç fatal. Els detractors de la muntanya ho tenen clar: Quin sentit té un esport on qualsevol error es paga sovint amb la mort? Les respostes han estat moltes, però com sovint passa amb les grans qüestions humanes probablement no hi ha resposta. En aquesta manca de resposta a una qüestió que des de la raó no es pot explicar rau un dels misteris de l'alpinisme.


Diversos autors tanmateix hi han dit la seva. Recordo el text brillant de Maria Coffey, Los zarpazos de la montaña, el treball de Laurance Gonzales, Quien vive, quien muere y porqué, (que no em va agradar gaire), diversos reculls d'accidents, tragèdies, rescats miraculosos i supervivència. És un gènere que sempre m'ha interessat, no pel seu vessant morbós, sinó per la reflexió implícita que comporta sobre la naturalesa humana i els impulsos que mouen a algunes persones.


Tot passejant per Passy, en l'espai reservat als autors, un noi de la meva edat tenia davant una pila de llibres. M'hi acosto i fàcilment establim conversa. M'explica la seva vida i el seu llibre. Des de ben jove s'ha dedicat a l'alpinisme, l'escalada i l'esquí extrem. Cada cop amb més força l'experiència de situacions límit es va convertir en el motor de la seva vida. Acostar-se al llindar de l'extrem, el festeig amb el risc, endinsar-se en el perill. Progressivament cercava els limits una mica més enllà. Va esdevenir guia, va dur a terme expedicions himalaienques. Va escapar a diversos accidents, va veure morir companys i amics.


Arribada la quarentena s'adona que ha entrat en un procés autodestructiu per la seva adició al risc i a les situacions límit a la muntanya i amb lúcidesa ho vol aturar. Ho va intentar diversos cops però no es podia desenganxar de l'adrenalina de l'extrem. Finalment ho va aconseguir gràcies a tècniques psicològiques. Ara contiunua escalant i fent esquí de muntanya, a un alt nivell, però sense la necessitat de viure al límit.


Pourquoia j'aurias dû mourir en montagne? és el resultat d'aquest viatge, on posa en paper una agosarada tesi sobre l'atracció per la muntanya i la mort: la psico-genealogia. A partir del convenciment que la geanologia, és a dir, la vida i els fets dels ancestres, pares i avis, condicionen totalament la teva existència, l'autor densenvolupa la seva tesi. I quina és aquesta teoria?


Simplificant, opina que nosaltres no som responsables del nostre gust pel risc o les situacions extremes, sinó que ens ve determinat per les generacions que ens han precedit. Des de la negació del lliure albir, és a dir, la lliberat d'elecció del nostre camí com a éssers humans afirma que no hem escollit la pràctica d'aquestes activitats, sinó que hi estariem predestinats pel record de l'inconscient de les nostres families. L'inconscient familiar, les lleialtats entre els ancestres, el pes de l'amor o desamor dels pares o avis, la força simbòlica del pare, ens condiciona totalment.

Ho complementa amb la tesi, molt agosarada, que molts guies de muntanya no han triat la seva professió per afició a l'esport o gust per la muntanya, sinó que hi estaven predestinats per les seves circumstàncies familiars. Els fills de “programacions positives” o “programacions negatives”, és a dir, els fills desitjats o bé que es cerquen per cobrir el buit d'una mort familiar estan totalment condicionats. Els fills que porten el nom d'un germà mort, els dols familiars no elaborats i altres circumstàncies de caire psicològic condicionen també decissivament l'elecció de l'ofici de guia. I aquesta tesi la corrobora amb un petit treball de camp, a partir de l'enquesta contestada per varies dotzenes de guies francesos.


Convincent? Depèn. Els seguidors de Freud i la psicoanàlisi trobaran una teoria pausible. Els contraris a les teories freudianes i lacanistes pensaran que res no té cap ni peus. En qualsevol cas, una nova línia de reflexió sobre la cara fosça de l'alpinisme i la muntanya.


Pourquoi j'aurais dû mourir en montagne. Emmanuel Ratouis.. 176 p. www.tupilak.com.


24 de setembre del 2008

Serra del Verd


BLOC 2008

Faig una excursió familiar estiuenca a la Serra del Verd. Llargues prades, vaques i eugues com a companyia, bones vistes sobre el Solsonès i l'Alt Berguedà. Una agradable caminada matinal per obrir la gana i iniciar a la canalla en això de la muntanya.


Al cim hi ha una caixa per a guardar-hi llibres registre en molt bon estat. Malauradament els llibres i llibretes que conté estàn totalment plens, sense espai per escrivir-hi res. El tafanejo una estona. Em fan gràcia aquests rodolins:


De Gòsol hem marxat

i aquí hem arribat.

Dos bojos enamorats

que hem quedat bocadats.


Si cap excursionista puja properament al capdamunt del Verd i vol portar-hi un llibre o llibreta nou farà un servei a la comunitat.




23 de setembre del 2008

Jules Verne i la muntanya

BLOC 2008



Parlava en un apunt anterior de la meva sorpresa de que Jules Verne no hagués escrit mai res de muntanya. Després de les festes del centenari vaig concloure que semblava definitiu que mai s’havia interessat pels cimals. Però avui m’haig d’esmenar. Per sorpresa meva vaig trobar a Passy aquest llibret: Quarentième ascension française au Mont-Blanc, signat per Jules Verne i editat per PyréMonde.

És un text curt, simplement una ressenya on el precursor de la ciencia-ficció explica la seva ascensió al Montblanc, que seria la quarentana françesa. Relata les facècies de l’excursió, sense cap fet fora del normal.

Però realment el text és de Jules Verne? Va fer veritablement aquesta ascensió? El text el signa Paul Verne, un germà seu. A dins surten unes referències a Russell certament sorprenents. L'estil i el rimte literari és ben allunyat de les seves altres novel.les.
Continua el misteri... Si ningú té cap informació complementària s’agrairà qualsevol nova. 
 
Quarentième ascensions française au Mont-Blanc. Jules Verne. Ed.PyréMonde. 2005. 57 p.


22 de setembre del 2008

Novament el cobrament de rescats a muntanya






Fa pocs dies el conseller Saura ha presentat a la premsa el balanç de la campanya d'estiu del cos de bombers. Per la boca gran ha destacat l'espectacular reducció d'incendis, assenyalant la professionalitat dels bombers, certa, però passant discretament per alt les pluges de la primavera que han estat el gran bomber d'enguany.

Al final ha exposat les xifres de sinistralitat a la muntanya. Efectivament ha estat un estiu negre, amb massa morts i accidents.

El Honorable Conseller afirma que això no pot seguir així, que molts dels rescats han estat per la imprudència dels muntanyencs i barranquistes i que s'iniciarà una campanya de conscienciació. Aquesta campanya començarà amb l'enviament de la factura amb el cost del rescat als afectats (que no es feia ja?) i a partir de l'any vinent es cobraran els rescats derivats d'accions temeraries o d'iimprudència evident.

Quan aquest bloc es va inaugurar, a la llunyana tardor del 2004, el tema havia saltat a la premsa. Era el temps del primer tripartir i llavors un il·luminat va llançar la idea com a solució a un problema inexistent. En aquell moment el cop es va poder aturar, gràcies a unes discretes gestions d'algunes persones.
Semblava que estava enterrat, però ara torna a sortir. No puc afegir res més del que vaig escriure aquí, aquí i aquí. Em repetiria. Els arguments són els mateixos i sembla que en aquests quatre anys no hem avançat.

És un projecte real o simplement un globus sonda per avaluar com respon el col·lectiu d'afectats? Ho desconec, però per si de cas hem de cridar ben alt i ben fort que hi estem absolutament en contra. I no per raons gremialistes, sinó de pura justícia i greuge comparatiu.

Ens volen cobrar pels rescats? D'acord. Però llavors cobrem per tots els rescats derivats d'actuacions imprudents, siguin a la muntanya, al mar, a la carretera o a ciutat.

Vol l'Administració cobrar per les actuacions dels ciutadans imprudents? D'acord, però llavors caldrà cobrar a aquells que es fumen 2 paquets de cigarretes diaris, es veuen 3 ampolles de vi i estan alcoholitzats o mengen desaforadament i pateixen obesitat.

Cobrarà als que fan castelles, van en quad o practiquen l'hipica?

Imprudència a la muntanya? Qui és prou competent per a determinar-ho? Qualsevol activitat de muntanya no serà imprudent per a un buròcrata?

No sé perquè els polítics tenen tanta afició a crear problemes on no n'hi ha.

A seguir...


20 de setembre del 2008

Citació del diumenge



BLOC 2008


A la muntanya només hi ha dos graus: el que pots fer i el que no pots fer.


Rusty Baille



17 de setembre del 2008

Noves del llop
















Continuen les novetats sobre el llop. Sembla que s'han vist fins a 4 exemplars a diversos punts del Prepirineu, entre el Ripollès i el Solsonès. Una notificació personal parla que fa un parell de setmanes un camioner que carregava fusta a Pla Traver, al Puigsacalm, es va creuar amb un exemplar. Els pagesos de la zona feia dies que intuien la seva presència per diversos rastres, però ningú s'ho volia creure fins que el camioner ho va confirmar. Torna el llop al Puigsacalm, la història del Jaume de Can Valent de l'Artur Osona és un altre cop actual!

Alguns caçadors i gent de muntanya confirmen que han vist el llop per les muntanyes de Núria. Un lector d'aquest bloc informa que el Nadal passat el va veure baixant des de Coma de Vaca per les gorges del Fresser.

Mentrestant el Departament de Medi Ambient continua encertadament amb una política de discreció i certa apagada informativa al respecte.

Bons auguris!




16 de setembre del 2008

Manual de contemplació a muntanya



A cops sembla que hi hagi llibres que et cerquin. Passejava per Passy tafanejant entre llibres quan em vaig topar amb un senzill volum: Manuel de contemplation en montagne, d’un tal Yves Leclair, autor del tot desconegut per a mí. El vaig fullejar, semblava interessant, però els 25 € que en demanaven em van semblar excessius. En una altra parada el vaig tornar a trobar. Amb més deteniment veig que l’autor es declara pirinenc i llegint en diagonal em topo amb algunes frases interessants. Finalment en una tercera parada torna a apareixer. En demanen només sis euros. Ara si, ara l’haig de comprar.

Des d’una prosa extraordinariament fina, sota la clara influència dels poetes i pensadors xinesos i orientals, l’autor simplement intenta respondre una pregunta: què fas tu? Jo contemplo. Alguna altra cosa es fa en mi. Desapareixo en el paisatge.

És un text profundament subtil, que exigeix unes circumstàncies i condicions per llegir-lo, però sobretot per entendre’l. D’una enorme profunditat, des d’una meditació elaborada però finalment del tot senzilla, a mena de petits apunts, l’autor espigola pensaments, sensacions, impressions, intuïcions de les seves caminades per la muntanya i la natura:

passes el temps sense fer res, em diu ella. En efecte, no faig res. Contemplo. Alguna cosa canvia en mi. Desapareixo en el paisatge”

la imperfecció és el cim”

no corris més ràpid que la teva ombra, tu arribaràs al seu reialme un dia o un altre, tingueu per segur”

pasar, simplement això, és haver sojornat un cop al paradís”

on ens portarà el vent?”

no ho oblidis mai, la muntanya és a l’interior. I els seus cims més alts són coves”

contemplant l’efecte de la boira a les muntanyes, no es veu a cinquanta metres, mesuro l’efecte de les meves boires interiors. Aquest vespre, la boira m’haurà salvat de la meva ceguessa”

com el vent s’escola per un arbre, contempla el que et resta entre les mans”.

Text delicadissim i inteligent és una companyia exigent i alhora plaent per acompanyar una solitaria tarda d’estiu al bell mig de la muntanya: cercar la saviessa i trobar-ne algunes engrunes.


Manuel de contemplation en montagne. Yves Leclair. Ed.La Table Ronde. Paris, 2005. 122 pags.


15 de setembre del 2008

Temps de mores






Dijous celebració de la Diada amb una colla que cada any renova la senyera en la punta d'un turó, amb un esmorzar de xocolata desfeta. És una tradició que es manté encara en alguns pobles de muntanya.

Divendres excursió amb el J.M.P. per intentar trobar un camí perdut que puja al Sobrepuny des del castell de Roset.

Al matí la boira és espessa, terriblement carregada d'humitat. Tanmateix a les nou del matí sortim de la Nou de Berguedà, confiats en que la força del sol l'esvairà aviat. A cops sembla que plogui, els matolls i arbres regalimen aigua per arreu, no es veu més enllà de pocs metres, però el guia és de confiança i no ens perdrem. Anem caminant tranquilament, xerrant d'això i allò, sense veure absolutament res i cada cop més xops. Aviat es fa evident que no podrem fer l'excursió prevista. Llavors, sense preses, afluixem el ritme, xerrant encara més.

Aquí i allà els esbarzers estan carregats de mores. N'hi ha arreu amb una abundor extraordinària. Les branques es vinclen sota el pes dels fruits madurs. Enguany s'han retardat una mica però la collita és fabulosa. Les mores són grans, algunes enormes, gustosissimes. Golosos ens entretenim amb el fruit dolç, que s'esmuny coll avall com una dolça mel. Quina delicia! Un fruit humil, d'unes males herbes, que al punt esdevé una delicada gormanderia.

Arribem al castell de Roset, ganyipem una mica i emprenem el retorn. Més mores encara, cada cop més bones. Avui no hem pogut caminar gaire, però ens hem donat un festival gastronòmic que ni el Bulli podria millorar!

Pel moment cap rovelló, però la cosa pinta bé si les condicions acompanyen.


10 de setembre del 2008

Un matí a Montgarri




Aprofitant una escapada a la Vall d’Aran d’aquest estiu per assistir a un casament puc passar tot un matí a Montgarri. És Sant Jaume. El Pla de Beret i els environs de Montgarri són verds, intensament verds, com tota la vall. Hi anem passejant des de Beret, omplint-nos del perfum de la herba, del soroll de la Noguera i de la vastedat dels horitzons.

Al refugi xerrem un parell d’hores amb el Quim Calbetó, un dels guardes. Ens explica moltes coses. Potser la principal és les incògnites sobre el futur del poble de Montgarri.
Aquí vam parlar de com tota la finca havia estat recentment comprada per un empresari madrileny d’origen uruguayà. No hi ha temença sobre el refugi i Santuari, ja que pertenyen al Bisbat de la Seu i han estat exclosos d’aquesta compra. Sembla que pel moment aquest empresari, Ernesto Colman, propietari de Vital Dent, important empresa d’odontologia, només es referà Can Cabau (on ja han començat les obres) com a vivienda particular i anirà estudiant alternatives. La gent de la vall no en sap res. Es parla de posar-hi cavalls, potser un golf, però res del cert. S’està portant tot amb molta discreció. En tot cas en Quim pensa que llevat de la reconstrucció d’algunes cases i potser alguna mena de negoci agropecuari poca cosa més hi podrà fer, ja que tota la zona està sotmesa a fortes restriccions i normatives. En tot cas hi ha una barreja de curiositat i temença sobre els plans d’una persona que s’ha gastat mil milions de les antigues pessetes en unes cases que cauen i uns prats.

La segona curiositat és que el bisbe de la Seu vol potenciar Montgarri com el Santuari de referència del Pirineu Central i sobretot de l’Aran. Una mica com passa a Núria o Montserrat. Vol que Montgarri sigui una referència durant tot l’any, més enllà del dia de l’Aplec. Pel moment cada dijous hi fa pujar un capellà que canta missa. L’església està en millor estat i hi ha plans per continuar agençant-la.

Finalment el Quim ens parla del projecte Pass’aran. És una nova travessa tipus Carros de Foc o Cavalls del Vent que unirà el refugi de Montgarri amb tres refugis francesos, el refugi dels Estagnous als peus del Mont Valier, el refugi de Riberot, a la vall del matiex nom, la gite d'Eyle i el refugi d'Araing. Ja tenen el recorregut tancat i estan enllestint els preparatius per llançar-la de cara a a la temporada vinent. Està prevista en cinc etapes i passarà prop de cims com el Barlonguera, Valier, Crebere o Mauberme. Serà dura, amb forts desnivells, exigirà bona orientació i saber negociar amb la boira, present sovint a la carena.

Marxem quan comencem a arribar turistes i cotxes. Avui és el dia de la llengua, una celebració que es fa a l’Aran per reivindicar i celebrar l’ús de l’aranès. Pel que explica el Quim és una festa molt bonica i sobretot molt sentida per la gent. Surten diversos grups de persones d’arreu de l’Aran que conflueixen a Vielha. Un surt de Montgarri on comença a arribar-hi participants amb banderes occitanes.

Mentre retornem no podem deixar de mirar el paisatge. Preciós, bellissim, sedant, magnífic. No acabaríem els adjectius, però Montgarri és molt més que un paisatge.


8 de setembre del 2008

La muntanya màgica




Un jove modest es dirigia en ple estiu, des d’Hamburg, la seva ciutat natal, a Davos-Platz, al cantó dels Grisons”. Així comencen les primeres línies de La Muntanya màgica, el gran clàssic de Thomas Mann que relata l’estada d’un jove alemany a un balneari de tuberculosos als Grisons suissos. Amb aquest llibre dins la motxilla una persona modesta també, no tan jove com el protagonista de l’obra, des de Barcelona anava als Aravis, al cor de la Savoia. Enlloc de set anys només s’hi estaria quinze dies, enlloc d’un luxos sanatori per a rics desvagats s’hostatjaria en una senzilla gitte, però havia pensat que pel lloc i les circumstàncies havia arribat el moment d’encarar-se a aquest llibre.

Han estat dues setmanes de lectura intensa fins poder arribar al Finis Operis. Un miler de planes denses, llegides amb tota cura. Una novel.la com les que ja no es fan, de pensament, de tesi, plena de simbolismes. La reflexió sobre el pas del temps, la malaltia, l’art, l’amor i l’amistat, la política, el destí de la cultura, l’Europa que s’acaba amb la primera Guerra Mundial s’entrellacen a partir d’uns personatges emblemàtics.

Més d’un dia he pujat a peu al coll dels Aravis, i allí, assegut a un prat, de cara al Montblanc, llegia algunes planes, però sobretot m'aturava envoltat de natura, cara al sostre d'Europa, en els pensaments que la lectura em sugeria. Malgrat un cert regust depriment per la presència constant de la mort i la malaltia i per la fi d’una cultura anoerrada per la Primera Guerra Mundial, certament és una gran novel.la. I com sempre que pots enllestir la lectura d’un gran clàssic de la literatura universal et resta un cert punt de vanitat, la vanitat de qui es sap receptor d’una petita part de la cultura literaria de la nostre societat.

La montaña màgica. Thomas Mann. Obras Completas. Ed.Plaza-Janés. Barcelona, 1967. Traducció Mario Verdaguer


7 de setembre del 2008

Citació del diumenge



No vulgueu esbrinar quines forces us mouen

Miquel Martí i Pol


4 de setembre del 2008

Regulació de l'escalada a Montserrat



Tot just abans de vacances, el passat dilluns 21 de juliol, es va signar un acord entre la Feec i el Patronat de la Muntanya de Montserrat que regula la pràctica de l'escalada al massís montserratí. És un acord important. Trobareu informació detallada a la web del Patronat de Montserrat, encara que us recomano la lectura del bloc de l'amic Gatsaule, que n'ha fet un resum modèlic.

Algunes consideracions:

  • Cal una regulació de l'escalada enlloc? Aquesta és la gran pregunta que es fa el col·lectiu d'escaladors, i sempre es respon que no, que l'escalada és un esport de llibertat i que no es pot ni s'ha de regular. És a dir, majoritàriament no s’accepten regulacions. A banda d’actituds personals del tot respectables, en els temps i circumstàncies actuals de la societat en la que ens trobem, la pregunta és errada. Inevitablement, ens agradi o no, hi estiguem d'acord o en desacord, sigui just o injust, cada cop sortiran més regulacions. Era qüestió de temps que caigués la regulació de l'escalada a Montserrat.


  • La pregunta hauria de ser. Quina pot ser la millor regulació? Aquella en la que el col·lectiu hi pugui participar, se l'escolti i se'l tingui en compte. Desprès de la nefasta experiència del PN d'Aigüestortes, aquí el comportament de l'administració ha estat molt més obert.


  • Aquest acord és fruit d'un treball seriós, llarg i feixuc que ha durat més de 5 anys. Hi ha participat molta gent i no s'ha fet nomes des de darrera una taula, sinó que s'ha trepitjat el territori.


  • S'ha cercat el consens i s'ha permès el diàleg en un procés força participatiu. Hi han intervingut molts actors, però cal donar les gràcies a l'amic Xavier Arinyó, que en nom de la Feec, ha defensat els interessos dels escaladors. Juntament amb d'altres escaladors hi ha esmerçat moltes hores de feina grisa i de despatx.


  • En conjunt les exclusions són mínimes. A partir d'un inventari de 3.645 vies (que n'hi ha més), es permet l'escalada durant tot l'any en el 90,2 %, es regula temporalment en el 8,65 % i nomes es prohibeix en el 1,15 % de les vies repertoriades.


  • Llevat de les zones prohibides per l'obertura de noves vies caldrà demanar autorització prèvia. D'una lectura entre línies sembla intuir-se una voluntat positiva per autoritzar-les. Tanmateix aquest pot ser el punt més conflictiu, ja que serà difícil que la majòria d'aperturistes assumeixin la necessitat d'autorització prèvia per obrir una via.


  • El document és força coherent, obert a una certa flexibilitat i relativament equilibrat.


  • El seu èxit o fracàs pot determinar altres polítiques i normatives a la resta de muntanyes. Montserrat té una força emblemàtica que farà que tothom s'hi fixi.


  • Com sempre, allò important serà l'aplicació de la normativa i les interpretacions que se'n facin en la seva execució. Serà fonamental l'actitud de l'administració. Tal com ha anat el procés es pot tenir una mínima esperança. Aquí la futura Comissió Tècnica que es crearà jugarà un paper important. Caldrà veure les directrius que rebran els guardes.


  • Com acceptarà el col·lectiu d'escaladors la nova normativa? El temps ho dirà i hi haurà de tot, però caldria deixar enrere actituds de rebuig i enfrontament, de cremar-ho tot, i cercar espais de possibilisme.
Què en penseu?




2 de setembre del 2008

Festival de Passy II



1-. En l’àmbit del llibre comercial actual dóna la sensació que el mercat francès està una mica aturat, lluny d’altres temps on sortien títols sense parar, hi havia competència entre editorials, existien diverses col.leccions i cada temporada apareixien novetats espectacular. Com a destacable d'enguany dues biografies simultànies de Patrick Berhault, una novel.la de Marc Batard, força esperada després de la seva cèlebre autobiografia i només llibres i guies locals. Res més. Cap aposta clara, format novedòs ni idea brillant. Ni tan sols en el llibre fotogràfic o de regal. Manquen idees? Manquen bones històries? Manquen personatges?


2-. Les editorials fortes (Glénat, Flammarion, Hoëbeke) no tenen parada pròpia. Sembla que han reduït al mínim la seva aposta pel llibre de muntanya, centrada només en valors aparentment segurs. En tot cas la industria no aposta per aquest festival.

3-. Tampoc cap novetat especialment remarcable en el sector de guies. Hi ha multitud de guies d’arreu, però cap format ni col.lecció nova. Potser perquè ja està tot ressenyat? És una fòrmula esgotada que viurà de les reedicions?

4-. Per contra hi ha tot un floriment de petites editorials, locals i regionals, que publiquen sobre muntanya. També molts autors que s’autoediten i una quantitat ingent de monografies locals en tots els àmbits.

5-. Com sempre es publiquen una bona quantitat de títols d’àmbit cultural, social, geogràfic, econòmic o antropològic. El món de la muntanya és objecte d’estudi en tots els seus camps i l’Universitat se n’ocupa. Enguany he descobert una aproximació socio-antropològica a l’altitud, dos estudis sobre la mort a la muntanya, sobre l’origen de l’alpinisme, sobre la construcció mediàtica del Montblanc...

6-. Guérin, l’editorial de referència del darrer deceni, continua i mira de superar la mort del seu fundador i factòtum, Michel Guérin, l’editor de muntanya més brillant dels darrers 25 anys. Tenia parada muntada atesa per la seva vídua. Han tret algunes novetats. Una de les biografies sobre Patrick Berhault, un relat de l’escalada de la cascada de l’Angel, una biografia de Simone Badier, un text sobre el meteoròleg de referència de les expedicions himalaienques Yan Giezendanner i per fi l’aparició d’una col.lecció de butxaca amb la reedició de moltes de les seves referències sense il·lustracions a un preu assequible. Bona sort en aquesta nova etapa.

7-. Més d’una dotzena de parades de vell. Les més importants de França hi són, amb material de primeríssima qualitat. Llibres i ofertes a tots preus, des de 5 € fins a més de 6.000 €. M’hi delecto. Cal remenar molt, ja que el mateix llibre el pots trobar amb preus molt diferents a cada parada. És una bona ocasió per completar col.leccions, trobar clàssics difícils de localitzar i curiositats insospitades. Comentari a part es mereixen les il·lustracions, quadres, aquarel·les i gravats d’època. Tota una meravella, però a preus elevats. Són la perdició dels col.leccionistes. Enguany cap d’aquestes llibreries tenia material interessant dels Pirineus. Allí surt a millor preu que aquí.

8-. Descobreixo l’editorial Pyrene Monde que està fent una tasca important en la reedició de clàssics pirinencs. En parlarem en detall.

9-. Xerrada amb la gent de l’Associació d’Amics de Ramuz. Comentem la gran desconeixença de Ramuz a Espanya i Catalunya. Ho saben. Trobo admirable aquestes associacions creades per lectors agraïts a un autors que treballen per divulgar la seva obra. També hi ha una parada dels Amics de Samivel. Un s’hi pot fer membre, cotitzant, i accedir a reedicions, noticies, xerrades... Quan veurem quelcom semblant a casa nostra?

10-. Em crida l’atenció les taules on els autors signen durant tot el dia el seu llibre. N’hi ha més de 25 o 30. Només cal acostar-s’hi per que se t’adrecin a tu i intentin vendre’t el seu llibre. És molt agradable la conversa amb els autors. Destil·len passió per la seva obra.

11-. Com sempre m’astora positivament la gran quantitat de llibres de muntanya perifèrics, de segona línia, secundaris, aparentment de poc interés, però que donen un gruix, cos, una consistència a la cultura de muntanya. Multitud de novel.les i novel.letes, relats, poesia, etc...

12-. Dissabte hi havia bona entrada, però sense cap aglomeració. La majoria de gent de mitjana edat i gran, quasi gens de jovent. No hi havia autors o alpinistes mediatics a la Fira. Cada cop em dona la sensació que ha anat esdevenint una fira per col.leccionistes i la industria i el món de la muntanya més actual no sembla gaire implicat.

13-. S’han reduït les activitats paral.les, que es continuen fent, però en nombre menor i més específic.


1 de setembre del 2008

Fira de Passy I





Els passats dies 8, 9 i 10 d’agost es va celebrar a la localitat de Passy, al costat de Chamonix, la 18ena edició del Salon du Livre de Montagne. És una fira de i sobre llibres de muntanya de caràcter monogràfic, potser la més important que es fa a França.

Cada any la fira està dedicada a un tema o personatge i enguany estava centrada en les muntanyes de Noruega i tenia com a president d’honor a Emile Allais, pioner de l’esquí francès. La seu era a la Sala de Marlioz, al costat de l’escola de Passy, amb un auditori annexe. El lloc és adient i proporcionat. S’hi arrepleguen una seixantena de paradetes d’editorials, llibreries de nou i vell, autors, artistes i tota mena de coses relacionades amb la muntanya (enguany pintors, una noia que feia ex-libris personalitzats, vulcanologia, el centenari del tren de Montenvers, excavacions arqueològiques al Jura ...).

En paral·lel s’han dut a terme diverses conferències, taules rodones, molt centrades a Noruega i l’esquí, i algunes exposicions i lectura de poemes. Els premis
d’enguany han estat aquests.
Pels aficionats i amants dels llibres de muntanya francòfils és un petit paradís. Tota l’oferta actual i bona part de l’oferta històrica reunida en un sol espai, a banda de l’oferta de vell, de la més senzilla i assequible a la més selecte i cara.


Jo és el quart any que hi puc assistir i hi vaig dedicar tot el dissabte dia 9, dedicant una bona part del matí i la tarda a remenar i comprar per les parades. A banda dels llibres comprats, que ja aniré comentant, demà penjaré algunes de les impressions d’enguany.