31 d’agost del 2007

Mount Elias


Gràcies a un amic m’arriba l’enllaç a aquesta noticia del Marca: http://www.marca.com/edicion/marca/otros_deportes/otros_deportes/es/desarrollo/1030500.html

Dos esquiadors austríacs han aconseguit el descens integral del Mount Saint Elias, des del seu cim fins el nivell del mar, assolint el record de 5.489 m en baixada al llarg de 20 km. Axel Naglich i Peter Ressmann, de Kitzbuhël, han fet en dues etapes el descens, considerat de risc, per la seva exposició, esquerdes i trams molt inclinats, sense esmentar que l'ascensió al cim es considera una activitat important

És una activitat de gran compromís i molta envergadura, que porta l’alpinisme i l’esquí de muntanya a un gran nivell, fent palès un cop més que l’aventura, el desafiament i els nous reptes són possibles. Per treure’s el barret. Felicitats.


30 d’agost del 2007

Lectures d'estiu I. La legió blanca




L’estiu és un temps que aprofito per llegir, per gaudir amb calma els llibres que s’acumulen al llarg de l’hivern. Aniré repassant algunes de les lectures de muntanya d’aquest estiu en un seguit d’apunts, destacant-ne les més interessants, malgrat que ja avanço que enguany no n’hi ha hagut cap de destacable.

Temps era temps en aquest país existia una cosa que es deia servei militar, o simplement, la mili. Era un temps, de 12 a 18 mesos segons les èpoques, que tots els joves havien de dedicar a la « pàtria » i que consistia en anar destinat a alguna de les nombroses casernes que l’exèrcit « nacional » té arreu de l’estat espanyol. Els destins més temuts eren els africans (Ceuta i Melilla) i Canàries (per la distància a tornar a casa).

Era uns temps on s’aturava la vida, s’estroncava la joventut i tots els projectes vitals s’havien d’esperar a tenir la « blanca » a la butxaca per recuperar la llibertat. Si tot anava bé eren uns mesos d’absoluta pèrdua de temps, però segons el lloc i circumstàncies tot podia empitjorar notablement.

Entre la gent de muntanya eren cobejats les casernes prop dels Pirineus, ja que semblava que allí es podien fer activitats a la muntanya, travesses i esquí. La caserna de Vielha, de Jaca, de Candanchú, de Berga, eren destins que semblaven menys dolents per a tots aquells que estaven picats pel mal de la muntanya.

El 1984 un noi de divuit anys, l’Albert Arean, ingressa com a voluntari a la Companyia d’Esquiadors i Escaladors de Vielha, pensant que era el millor destí per acomplir amb les seves obligacions amb la pàtria i alhora estar prop de la muntanya. El que no sabia era que ingressava també en una unitat disciplinaria de l’exèrcit i en els divuit mesos de la seva estada seria sotmès a tota mena d’agressions físiques i psicològiques i hauria de conviure amb atracadors, violadors i assassins.

Vint anys després, amb la perspectiva que dóna la maduresa i la serenor del temps escolat, ha decidit escriure el diari d’aquella època a La legió blanca. Llibre dur, cru, colpidor, però fet sense rancúnia ni voluntat d’ajustar comptes, explica les seves experiències com a soldat, les relacions quasi d’esclavatge amb els veterans, les maniobres per les muntanyes de l’Aran, la vida a la caserna, l’absurditat d’un sistema que sembla dissenyat per Kafka, però del que en sap treure un profit. Com diu quan assoleix el seu llicènciament « ... igual que molts altres companys meus, jo vaig suar, plorar i sagnar durant la meva estada a la Legió Blanca. En aquests temps, vaig aprendre el significat de moltes paraules fina ara absents a la meva joventut, com la humiliació, el patiment, l’escarni, l’esgotament, la gana, la por, l’ànsia, la ràbia, la impotència, la intolerància, la bogeria, la delinqüència, la injustícia, el fred o el dolor.“

Però va saber superar aquella situació i « també és just dir que tot aquest ventall d’experiències m’ha ajudat a obrir els ulls en determinades qüestions i sobretot a clarificar determinades posicions. Aquí vaig aprendre que la vida és massa curta per malgastar-la perdent el temps odiant determinades persones. » És admirable com va saber donar la volta a moltes d’aquelles circumstàncies per madurar, per ser tolerant i flexible, per ser comprensiu amb la naturalesa humana. Agraeix que va adquirir valors com el caràcter, la dignitat, la noblesa, l’amistat, l’esperit del sacrifici. Valors que no es compren ni venen.

Aquest llibre podrà recordar a molts una etapa de la seva vida, mentre que pels més joves els acostarà a unes experiències difícils de comprendre si no s’han viscut.

La legió blanca (Col.Descoberta. Ed.Llibres de l’Index). Barcelona, 2006. 220 pàgs.


29 d’agost del 2007

22 anys de l'Everest i polèmica


Ahir 28 d’agost es va escaure el 22è aniversari de la primera ascensió a l’Everest per catalans. La cordada formada per Oscar Cadiach, Carles Valles i Toni Sors feia cim, assolint un cobejat objectiu nacional que fou molt celebrat a casa nostra. Els mitjans de comunicació, les televisions, diaris i ràdios van parlar de l’alpinisme català i tothom deia: “hem fet el cim”.

Faig esment d’aquesta data per un altre motiu. Aquella ascensió es va fer pel vessant nord i es va dir que era la primera expedició que havia superat el segon esglaó en lliure, gràcies a l’Òscar Cadiach. En aquell moment no se li va donar gaire importància, però la passada primavera l’alpinista Conrad Anker va reclamar el mèrit de ser el primer en passar el segon esglaó en lliure, ja que no havia tocat per a res l’escala i cordes que normalment hi ha. Algunes webs anglosaxones (http://www.explorersweb.com/news.php?id=16200, http://www.explorersweb.com/news.php?id=16142, http://www.mounteverest.net/news.php?news=16115) se’n van fer ressó i van acusar a l’Oscar Cadiach de no haver dit la veritat, ja que ell si que havia utilitzat l’escala i per tant no havia fet la primera en lliure, a més a més de no ser gaire clar amb l’actuació dels sherpes. La polèmica no va anar gaire més enllà. Jo mateix vaig escriure un petit post, que finalment no vaig publicar perquè em va semblar que només serviria per alimentar una falsa polèmica d’uns mitjans de comunicació que cerquen saragata on no n’hi ha.

Però en el número de setembre Desnivel cau en el parany i en parla. Amb la confusió i poca claredat habitual de qui redacta l’editorial, es diu que l’Oscar Cadiach no va dir tota la veritat i torna a treure el tema.

Què va passar? L’Oscar Cadiach va pujar escalant sense utilitzar l’escala, però hi va passar alguna assegurança. Per això ara es diu que no va ser el primer home que va passar el segon esglaó en lliure. Des de llavors totes les expedicions han utilitzat les cordes i escala. Ara Conrad Anker reclama que ell és el primer home en haver forçat en lliure el segon esglaó, ja que no ha tocat per a res cap escala ni corda. Per la boca petita, però, ha de reconèixer que ha pujat amb oxigen artificial.

On està el problema? Què és exactament una escalada en lliure? És més net passar una baga per una escala o utilitzar oxigen artificial? És una lluita d’egos entre alpinistes? És vol reescriure la història?

Crec que l’Oscar Cadiach mai ha tingut una voluntat d’enganyar. El seu curriculum i historial l’avalen com un alpinista molt prestigiós.

Es veuen les coses igual ara que fa 22 anys? Evidentment que no. Tot evoluciona. Té més mèrit aquesta ascensió del Conrad Anker que la del Cadiach? No ho crec.

En tot cas, em semblen ganes de crear una polèmica inútil i estèril, potser simplement per vendre més exemplars o aconseguir més visites a unes webs. Em temo que un cop més la muntanya, i especialment l’Everest, serveix com a camp de batalla per a guerres que poc hi tenen a veure.


28 d’agost del 2007

Fauna de muntanya

Un dia d'aquest estiu estava prenent el sol dalt d’un cim pirinenc un dia d’aquest estiu la mar de tranquil, observant mitja dotzena de voltors que fa estona que es passegen pel cel, quan arriba un grup de 25 persones. M’entretinc observant-los. És un grup força heterogeni, amb gent que parla en català, la majoria en castellà, alguns sudamericans i altres d’un accent que no aconsegueixo identificar, potser canari.

Hi ha nois, noies, alguns esportistes, d’altres que es veu que no han caminat gaire. Per la seva indumentària es nota que no són habituals de la muntanya. Estan cofois. Han fet cim, modest, i per alguns és el primer.

Un grupet es posa a cantar un himne. No l’havia sentit mai. Parla de déus grecs, de filòsofs i de valors avui desconeguts. Són gent discreta, anormalment disciplinada, pacífica, educada, passiva, però rara, lluny de la gatzara que sembla pròpia de la muntanya. No sabria dir perquè, però són diferents, tenen quelcom que els singularitza, i tampoc sé perquè, aquesta diferència em provoca una certa intranquil·litat i neguit.

Quan finalment marxen miro el que han posat al llibre-registre. Són de l’anomenada Escola de Filosofia de Barcelona, és a dir, de la Nueva Acrópolis. Aquest és un grup molt rar, fundat per un italià-argentí que segons la seva carta fundacional vol reunir a tots els homes i dones més enllà de les seves creences, races o ideologies al voltant d’un ideal de fraternitat universal, en un projecte de renovació de l’ésser humà a partir de la filosofia. Per alguns es un grup quasi sectari o obertament sectari, amb una ideologia i objectius polítics lligats a l’ultradreta.

Sorprès i pensarós inicio el descens. La fauna de la muntanya és del tot imprevisible.


27 d’agost del 2007

Retorn

Poso fí a aquestes petites vacances del bloc, amb només dues anotacions al llarg del més d’agost, ja que estava allunyat d’una conexió a Internet.

Ha estat un temps de descans prop de la natura, amb moltes lectures, excursions, ascensions i retrobament amb els amics. En els proper dies tot anirà sortint.

Manllevo aquests versets de la Concepció Maluquer per obrir aquest nou curs.


“Jo he baixat d’allà dels cims

On la neu tot l’any reposa,

On no canta mai l’alosa

Ni maduren els raïms.”



15 d’agost del 2007

Elogi de les muntanyes


...Buscar la felicitat en els cims de les muntanyes és una manera pausible d’esmerçar els dies de descans estiuenc. La il.lusió esperançada de les tasques preparatòries, l’esforç de l’ascens, el premi en coronar el cim amb tot el devessall de sensacions que perviuran en el record, la tornada, el repès. La major part dels dies veiem les muntanyes des de les valls i les planes. De vegades és bo de canviar de perspectiva. Quan “s’ha fet el cim”, la manera de veure les coses ja no és com abans.

Editorial Full Diocesà Solsona/Vic, diumenge 29 de juliol de 2007.


5 d’agost del 2007

La Mària Antònia Simó ha mort

El passat dia 3 d’agost va morir a Barcelona na Maria Antònia Simó i Andreu, als 92 anys d’edat. Va ser una de les pioneres de l’escalada femenina a Catalunya i un personatge històric de l’excursionisme femení català. Nascuda el 22 de maig de 1915 tota la seva vida va estar lligada al món de la muntanya i va fer de l’escalada la seva passió vital, amb nombroses ascensions i primeres.

A la serralada pirinenca destaquen primeres com la SO de l’Anayet (1942), la Maria Antònia-Colomer a l’Agulla inferior d’Amitges (1950), l’esperó NE del Gabizo Cristal i continuació per la cresta de Diables (1953) o la via al Tuc des Hennes a la Vall d’Aran amb Olga Carreras el 1960. Té també la primera femenina a la Cresta de Salenques (1944), la cresta de Travessani (1952) o l’aresta de Llosàs i la cresta del Medio (1961).

Al massís del Pedraforca la seva activitat va ser també molt destacada. Obre la via Estrems-Maria Antònia al Cabirols (1941), té una primera a l’Agulla Inferior del Calderer (1942) i a l’Agulla Superior del Calderer (1943). Fa la primera hivernal a la Canal Roja (1946) i el mateix any obre una variant a la clàssica Pany-Haus.

A Montserrat les seves escalades van ser importants, amb primeres al Dit, primera femenina a la Mòmia, al Sentinella, la Filigrana i la Petxina, la Momieta, Cap del Guerrer i Punxa dels Flautats.

Va escalar també als Pics d’Europa, amb primeres femenines, i als Alps, amb ascensions com els Petits Charmoz, les agulles de les Courtes, la Moine, la None i l'Evêque.

Va formar cordada amb els principals escaladors de la seva època, com Jordi Panyella, “Pany”, Jaume Reñé, Josep Maria Colomer, Josep Aspachs, Emili Barbé, Agustí Faus, Raimon Estrems, Lluís Solé-Guillaumé, Jaume Vendrell, Jordi Farrera, Ernest Mallafré o Kildo Carreté.

Casada amb l’Agustí Jòlis i Felisart, va col.laborar amb el seu marit en el treball de preparació i edició de nombroses guies de muntanya, com Alto Berguedá y Cardener (1950), Cerdanya, Posets-Maladeta, amb André Armengaud (1957), Pallars-Arán (1961), Pallars-Alt Urgell (1980), Parc Nacional d’ Aigüestortes i llac de Sant Maurici, amb Georges Véron (1991), Pica d'Estats-Monteixo (1993), Mont-roig-Certescan (1996).

Al llarg de la seva vida la seva activitat en el món de la muntanya va ser constant i continuada. Sòcia del CEC, va col.laborar activament en l’organització d’activitats al CADE, a la Secció de Muntanya o al Grup de Veterans. Igualment va participar en la vida institucional d’altres entitats.

Va rebre nombroses distincions i guardons, com la Medalla al Mèrit de la FEM (1945), la placa de plata del GAME, i juntament amb el seu marit la medalla del Mérit Turístic (1965) del Ministerio de Información y Turismo pel conjunt de les seves publicaciones, la medalla de Forjadors de la História Esportiva de Catalunya de la Generalitat (1987) o la Medalla d’Honor de la ciutat de Barcelona (2001).

En el seu record les Agulles Inferior i Superior del Calderer s’anomenen Agulles Mària Antònia i els cims del Besriberri del Mig Nord i Sud van ser rebateijats com a pic Simó i Sòlis.

Amb la seva mort desapareix un figura històrica de l’escalada i una de les pioneres de la presència femenina en el món de la muntanya. La Mària Antònia Simó amb la seva vida i trajectòria va treballar de manera discreta però constant per la normalització de l’escalada i excursionisme femení.