30 de setembre del 2007

Citació del diumenge




Al Mont de Jade

Em pregunteu per què m’estic al Mont de Jade...
Somric i no responc, el cor asserenat.
Les flors de presseguer es deixen dur per l’aigua.
I és que hi ha un altre món que no és el de la gent

Li Bai (701 - 762)


29 de setembre del 2007

Raimon Florensa

L'estiu de 1988 va caure un mal llamp. En Raimon Florensa havia mort d'accident d'escalada a les Dolomites. Només 24 anys i una força vital que feia més injusta aquella mort. L'estiu vinent farà vint anys de la seva absència. Aquests dies s'ha fet a Igualada una exposició de les seves pintures. Avui mossèn Ballarín en parlar a l'Avui. Que sols ens quedem els vius.


Aran II


... eren prop de les 9 quam deixàvem la capital de la Vall d'Aran i anàrem a Gausac des d'on el camí s'enfila ràpidament dominant la vall coberta per un mantell de neu, la blancor de la qual trencava el Garona descrivint una accentuada curva davant de Viella. Lleugeres boires corrien per la vall que s'esvaïren gairebé del tot a l'entrar en el bosc de Baricauba. Les pistes deixades pels skis el dia anterior ens facilitaren la marxa i a les 10'20 arribàrem al pla Bataller, que travessàrem, entrant altra volta en el bosc, seguint per planer camí que passa entre alts i atapaïts pins i avets. Encara que la neu era caiguda de poc i en molta quantitat, caminaven sense esforç, contemplant tan admirables paisatges i arribant a les dotze a l'extrem del bosc i tot seguit a la Solana de la Serra; a nostra esquerra s'obria l'emboscada ribera de l'Artiga de Lin i cap a la dreta, mig amagats en la muntanya, es veuen quatre o cinc poblets i el Garona que corre pel fons de la vall. Deixem a l'esquerra el camí corrent que va a trobar el de l'Artiga i agafem per un que segueix per la carena i que després es fa difícil de baixar per la forta inclinació i curtes marrades, entrant als 25 minuts al poble de Les Bordes situat en la vorera dreta del riu Jueu prop de son aiguabarreig amb el Garona”


Avui, quan comença la tardor astronòmica, no hi ha neu. La pluja d'ahir i l'espessa boira d'aquest matí tancat li donen un encant sobrenatural màgic al bosc de Baricauba. Les falgueres regalimen aigua, els avets es drecen verticals al cel, alguna soca centenària desafia el temps. El mateix silenci, la mateixa bellesa que en el pas del Lluís Estasen i els seus companys l'hivern de 1919 en una excursió a la Vall d'Aran amb l'encàrrec de la Mancomunitat de portar l'esquí a aquelles terres.

De llavors ençà ha nevat molt. La visió profètica de Puig i Cadafalch que l'esquí podria ser la salvació de l'Aran s'ha acomplert més enllà del que era imaginable. Avui la Vall d'Aran ha crescut, és rica i està lligat de manera inevitable al monocultiu de la neu. Què dirien l'Estasen i els seus companys? Afortunadament no poden veure les cicatrius del Cap de Vaqueira, la destrossa de la vall de Ruda, les fantasmagòriques pletes que s'escampen arreu de la vall, deshabitades tot l'any, les monumentals embussades dels festius, la imparable especulació immobiliària.

Em penso que l'Estasen agafaria els seus esquís i marxaria cap al fons de l'Artiga de Lin, al capdamunt de Colomèrs, potser per Saboredo o a Liat i es faria amb l'ós, lluny d'una societat que no ha sabut respectar unes muntanyes que haurien de ser intocables.



28 de setembre del 2007

Aran I


Montcorbison entre els núvols


Diumenge passat a mitja tarda, des de la bassa d'Oles camí de la vall de Geles, quan les boires s'obrien les muntanyes treien el nas, quatre rovellons s'amagaven entre les soques, al bosc els bedolls es barrejaven amb els avets, els primers colors de la tardor dauraven les fulles dels avellaners, l'home que portava la sal als cavalls saludava, un ventet fred anunciava l'entrada de la tardor, les falgueres regalimaven aigua, i quan els núvols s'obrien l'Aran resplandia.




Dimecres va caure la primera nevadeta de la temporada, entre 15 i 20 cm al Pirineu Central. El C.Ll. des de Vielha envia aquesta foto del Montcorbison enfarinat. Gràcies, amic.




26 de setembre del 2007

Moguda al Cec

El Centre Excursionista de Catalunya, l’entitat degana del món excursionista, viu moments agitats. Fa un parell d’anys va entrar un nou president, en Josep Manuel Puente, un home inicialment llunyà a l’entitat i desconegut per a molts. Amb un cert desconeixement de les interioritats del Centre i de molts aspectes del món excursionista, poc a poc ha anat agafant el pols a la situació.

Fa uns mesos tocava la renovació de la meitat de la junta, degut a un peculiar sistema electoral que obliga a la renovació parcial de càrrecs cada dos anys. S’hi va presentar una candidatura jove, amb idees renovadores i que proposava una colla de canvis. Algunes forces vives de l’entitat es van espantar i es va muntar a corre-cuita una candidatura alternativa, formada per gent de confiança i encapçalada pel Francesc Beato. Després de molts anys va haver-hi votacions i va guanyar la candidatura que podríem anomenar “clàssica”.

Però aquell fet va obrir la caixa dels trons i la presidència va prendre consciència que calia fer uns canvis estructurals a l’entitat. En primer lloc canviar el sistema electoral i evitar aquestes renovacions parcials, que pot portar a conviure en una mateixa junta directiva a dues línies diferents o clarament oposades. En segon lloc cal posar ordre en el conjunt de seccions que formen el Centre, que amb el temps s’han anat convertint en petits regnes de taifes o repúbliques independents, amb juntes i pressupostos propis i on la mateixa Junta Directiva molts cops no hi pot incidir. A cops arriba a semblar que el Centre sigui purament una federació de seccions. I finalment cal espolsar moltes teranyines d’aquella casa, trencar amb vicis i inèrcies del passat i plantejar un procés de renovació real poder donar resposta a les noves demandes socials.

En les darreres Assemblees s’ha plantejat el tema i només l’anunci dels canvis que vol dur a terme la presidència han agitat les aigües d’una entitat tradicionalment tranquil·la on ara hi ha una certa revolta. El primer esglaó d'aquest projecte passa per canviar els Estatuts i una comissió ha elaborat un esborrany de nous estatuts i ja té llest un projecte definitiu.

El darrer editorial de la revista Muntanya el president deixa anar afirmacions gruixudes:

... els nous estatuts ens han de permetre treure al Centre de l’ensopiment i d’immobilisme en que es troba per diversos motius: la necessitat de renovació dels seus directius, l’escassa presència de joves, el degoteig de socis dels darrers anys i el trencament entre la base dels vocals i la mateixa Junta.” ... “Els Estatuts actuals no permeten redreçar la situació per la ineficàcia dels òrgans de govern, que es veuen bloquejats per interessos personals i que no responen a les necessitats de tots els socis i sòcies, i encara menys als que la nostra societat ens demana.”...”El Centre, que sempre ha estat pioner, ara està adormit.”


Déu n’hi do!

El proper 30 d'Octubre està prevista una Assemblea Extraordinària que ha de votar aquest nou Estatut. Els dos punts claus de la nova proposta són: mandat de la junta directiva per 4 any en una sola candidatura, suprimint l'actual sistema de renovació parcial cada dos anys, i en segon lloc eliminació de les juntes de les seccions. Només existiria la Junta Directiva i una mena de vocals de cada secció.

La idea es que si s'aproven els Estatuts es plantejarien unes noves eleccions amb molta rapidesa, potser a començaments del 2008, per que una nova junta pugui aplicar tots els canvis. Aquest procés de renovació s'acompanyaria amb una substancial millora en la professionalització dels serveis del Centre, el primer pas del qual seria el nomenament d'un nou gerent amb dedicació completa.


Ara bé, si l'aprovació dels Estatuts fracassa, suposadament l'actual Junta hauria de dimitir i donar pas a un nou equip amb un nou projecte. En aquests moments el resultat és incert i previsiblement ajustat. Algunes seccions s'hi oposen aferrissadament, altres són neutres i poques hi estan a favor. Entre la massa social activa i vinculada a l'entitat (la minoria) el debat és viu i hi ha posicions per a tots els gustos, però en general els ànims estan alterats.


El CEC es troba immers en un dur procés de canvi. Cal que sàpiga deslliurar-se del pes del seu brillant passat que l’atenalla i encarar el futur. Això implica renúncies i sacrificis personals dolorosos que són imprescindibles i s’han de dur a terme amb encert per una part i generositat per l’altra. L’actual president ha fet una diagnosi correcte i té clar quines són les bases que s’han de posar per possibilitar el canvi i la renovació que l'entitat necessita. La seva aposta és ferma i molt valenta. Sembla que tingui voluntat d’arribar fins el final. Les resistències internes seran dures. El perill de trencament real. El desafiament enorme. Ho anirem seguint...


25 de setembre del 2007

Voltors


M’aturo a ganyipar prop d’un roc per protegir-me del vent en un racó amagat del Pla d’Anyella. Un gran ramat, de més de cinc-cents caps pastura arreu. Vaques i vedells amunt i avall, amb les esquelles en un concert inacabable i harmònic. Prop hi ha les despulles d’una vaca. Mig esventrada, fa dies que és morta. Els budells li pengen entre les costelles, els ulls no hi són i un gran trau al darrera fa feredat. La fortor és notable. Els voltors que tot el dia m’han fet companyia hi fan cap. Primer dos, un parell de nous arriben uns minuts més tard, un darrer finalment. Cinc voltors majestuosos es dediquen a picotejar les despulles d’aquesta pobre vedella, cadascú per la seva banda. Picossada rere picossada la van esventrant, s’aparten uns metres mentre amb el bec desfan la pell del tall i hi tornen. Les vaques i vedells continuen menjant herba i rumiant impassibles, sense alterar-se ni espantar-se, ni pensar que potser demà seran elles el plat d’aquest àpat. No és un espectacle macabre ni morbós. Aquí dalt és un fet senzillament natural i lògic. La vida fa el seu curs. I jo retorno cap a casa.




21 de setembre del 2007

Lectures d'estiu VI. El hombre de los Picos

L’asturià Pedro Pidal (1869- 1941), marquès de Villaviciosa, és un personatge curiós, sovint oblidat, potser poc simpàtic als ulls actuals, però important pel conservacionisme espanyol.


Fill d’una antiga i poderosa nissaga política i econòmica asturiana és un jove que amb una infantesa i joventut regalada, voltat de luxes i distraccions. Posteriorment, gràcies a un casament amb una hereva de fortuna, es pot dedicar a viure de rendes i a les seves dues aficions: la política i la natura.

Sibarita, Quixot del seu temps, abrandat, patriota de socarel, extravertit, conservacionista i una de les millors escopetes del moment, catòlic integrista que defensava la llibertat de cultes i el divorci, durant anys és diputat a Madrid, on destaca per les seves excentricitats i discursos apassionats. Aviat entre en el cercle d’amistats del rei Alfons XIII, es dedica a la gestió de les mines del seu sogre, però pel que ara ens interessa aquí, es dedica amb passió a la creació dels Parcs Nacionals espanyols.

Contra quasi tothom i contra tot va aconseguir que s’aprovés a les Corts Espanyoles la primera llei de Parcs nacionals del món, va impulsar la creació dels primers Parcs Nacionals (Pics d’Europa (conegut llavors com a Parc Nacional de Covadonga) i Ordesa, tots dos creats el 1918), va crear la primera administració per la seva gestió i va lluitar fins la fi de la seva vida per la seva defensa.

Home singular i atípic, sanguini i apassionat, ple de contradiccions i incoherències, va transitar entre dos segles, entre dos móns, però ens va deixar un llegat que cal reconèixer, un amor apassionat a la natura i una vida excèntrica.

Aquesta obra serveix per rescatar una biografia apassionant, però sobretot per demostrar que l’ecologia i l'ecologisme no és un invent de quatre eixalabrats barbuts, sinó una corrent de pensament amb més d’un segle d’existència

El hombre de los Picos de Europa. Joaquín Fernández. Organismo Autónomo de los Parques Nacionales. Madrid, 1999. 349 pàg.


19 de setembre del 2007

Cami de cavalls

Fa una estona que camino per aquest camí que ressegueix la costa de Menorca. Després de molts anys de dura lluita per mantenir el dret de pas, ara les administracions s’esmercen a invertir-hi diners per recuperar-lo. El paisatge és mineral. La roca dura, tallant, castigada pel mar que bat sense aturador. El vent bufa inclement, sense pietat. El paratge de la punta Nati és desolador, però alhora grandiós.

Tanmateix el que m’impressiona no és la grandiositat del paisatge, sinó una petita part d’ell, els murs de pedra seca. En alguns trams són interminables. Sòlids, desafièn el pas del temps i les adversitats metereològiques. Darrera de cada pedra hi ha el moviment d’una mà, el pensament d’un pagès per posar la pedra de la millor manera perque aguanti. Milers i milers de pensaments i gestos amb vocació de construir i mantenir, testimoni d’uns temps passats. Al costat algunes cabanes de pedra seca, circulars, enormes, talment com a piràmides menorquines.

La cultura de la pedra seca és el testimoni d’una societat que ha desaparegut, on el temps tenia un valor diferent a l’actual, el ritme de vida una altra cadència, els materials només els donava la natura i la vocació constructiva mirava a l’eternitat. Miro embadalit aquests murs interminables de pedra seca i admiro la senzillesa i humilitat d’uns homes que els van construir i mantenir. Aquest és el seu llegat. Noble, ferm i sòlid com la mateixa roca.




18 de setembre del 2007

Lectures d’estiu V. Memòries d'un funcionari de segona

Francesc Gurri és un veterà excursionista, lligat de tota la vida al CEC i destacat geògraf. Persona inquieta i moguda, coneix com a pocs tota la geografia catalana. Ho sap tot de qualsevol comarca, poble, muntanya o contrada. És un pou de coneixements i és sorprenent com domina el país i les anècdotes que pot explicar.

A l’arribar a la jubilació de la seva vida laboral a la Diputació de Barcelona ha publicat un llibret on explica alguns dels fets on ha participat o s’hi ha vist implicat per raó de la seva feina. Va participar activament en el procés de creació dels diversos parcs naturals de la provincia de Barcelona, i en aquesta obra, relata divertides anècdotes i facècies d’aquesta època, retratant amb un tó irònic però ajustat, a les autoritats del final del franquisme i una manera de fer i de treballar poc rigorosa, impulsiva e intuïtiva, que malauradament sembla que encara domina a l’administració pública.

Amb un humor irreverent i constant relata com un director general va quedar penjat dalt d’un cingle en una visita d’inspecció al futur parador de Sau, com la Pilar Primo de Rivera cercava un lloc per instal·lar una residència femenina del Frente de Juventudes al futur parc de Sant Llorenç i ell ho intentava evitar o una divertida juguesca que va acabar en l’elaboració d’uns goigs en honor a Sant Rupestre Menhir.

Lectura lleugera i agradosa, plenament humorística, retrata uns personatges i una època passada sempre amb un to sorneguer. Llàstima que no hagi gosat o volgut explicar fets més importants que de ben segur serien importants per la història.

Memòries d’un funcionari de segona. Francesc Gurri. Autoedició. Barcelona 2006, 64 pags.


17 de setembre del 2007

Més novetats en el món de les publicacions


Poc abans de les vacances d’estiu un mail del mateix Sergi Ramis informava que deixava la direcció de la revista El Mundo de los Pirineos per encetar una nova etapa professional. Vol tornar a viatjar i poder exercir de periodista de carrer i no tant de despatx. No abandona la residència al País Basc. El seu lloc serà ocupat per la seva col.laboradora principal.

Em penso que és de justícia reconèixer la seva tasca en aquesta revista. Sergi Ramis va arribar a El Mundo de los Pirineos quan el projecte ja havia nascut i estava consolidat. Era una iniciativa que volia importar la filosofia de la revista Pyrénées Magazine al castellà. L’aposta era atractiva, original i novedosa, però no acabava de trobar el to ni l’estil. Era una revista feta amb més voluntat que encert, amb massa errors i precipitacions. El Sergi Ramis li va aportar una gran professionalitat, rigor i seriositat. El nivell mitjà de la revista ràpidament va pujar, i des de llavors ha mantingut el llistó molt alt. El treball de la imatge, l’orientació dels continguts, la tria dels col·laboradors i la producció industrial han millorat notablement de la seva ma. Ara El Mundo de los Pirineos és una publicació molt ben feta, amb una planificació modèlica, uns continguts variats i una producció gràfica excel.lent. Aquests són mèrits que s’han d’apuntar al treball del Sergi Ramis i que la seva successora haurà de saber mantenir.

I parlant de novetats en el món de les publicacions periòdiques cal esmentar que aprofitant el seu desè aniversari, aquest setembre la revista Descobrir Catalunya es fa un rentat de cara. Una renovada maqueta, un nou grafisme, alguns col·laboradors nous, un recent canvi de director per encarar una nova etapa d’una publicació que va marcar època en el moment de la seva aparició però que té una formula una mica fatigada. Bona sort.


16 de setembre del 2007

Citació del diumenge


L’ull no es cansa: fit a fit

es complau, reposa i besa

tota la immensa grandesa

que s’atura a l’infinit


Concepció G.Maluquer



15 de setembre del 2007

Matagalls-Montserrat



Mentre escric aquestes ratlles molts centenars de caminadors, prop de 2.500, hauran sortit de coll Formic camí de Montserrat. Aquest cap de setmana és el de la Matagalls-Montserrat, la caminada de resistència més popular i veterana, potser la única coneguda pels que no són estrictament del gremi de muntanya. Qui tingui curiositat, pot tafanejar per la web i especialment les estadístiques de l'any passat i se'n farà una idea bastant cabal de la moguda.

Molts dels que aniran frescos pel Pla de la Calma, començaran a notar-se les cames a partir del Pla de la Garga, arribaran cansadets a Sant Llorenç Savall, patiran en la travessa de Sant Llorenç i la Serra de l'Obac i si arriban a Monistrol encararan la darrera pujada al Monestir esgotats però contents i feliçós d'assolir el seu objectiu, potser no sabran l'origen d'aquesta caminada. Hi he pensat al llegir el bloc de l'Albert, Akas Blog, on recorda amb tota justicia que la primera caminada del Matagalls a Montserrat va ser idea de mossèn Jaume Oliveras, que la va fer el 1904, ja fa més de cent anys, i en reprodueix l'escrit original.


A més a més enguany se celebra el cinquantè aniversari de la mort de mossèn Oliveras. És una celebració que ha passat amb massa discreció. Només un article al Muntanya del mes d'Agost, on s'esmenta un aspecte tangencial de la seva biografia, com un viatge que va fer per l'Africa de cacera amb en Juncadella, una petita celebració el dia de la Mare de Déu d'Agost a la capella de la Renclusa aquest estiu i un interessant article biogràfic que sortirà al Vèrtex de desembre són pel moment els únics recordatoris.

És una pena, ja que Oliveras va ser un dels excursionistes més interessants de la seva època. Caminador incansable, alpinista agosarat i protagonista principal dels fets dels llamps de l'Aneto que va provocar la mort de dos muntanyencs el dia que s'havia d'inaugurar el refugi de la Renclusa i que va reflectir magistralment al llibre Els llamps de la Maleïda, un dels clàssics de la literatura de muntanya catalana més potents i d'obligada lectura.

A banda de la seva vocació de capellà la seva vivència de la muntanya era clarament esportiva, i va superar les tendències contemplatives o científiques de l'excursionisme de la seva època. Les seves agosarades ascensions als Encants, a l'Aneto, i arreu del Pirineu són important per la manera de com la va fer. Sense material, amb una tècnica rudimentària però un coratge i un valor incalculable, Oliveras va ser un grandisim muntanyenc que es mereix tota la nostra admiració i record.

Esperem i desitgem que molts marxaires puguin acabar la Matagalls-Montserrat d'enguany, però estaríem contents si alguns d'ells coneixen la figura, biografia i bibliografia del mossèn grimpaire gràcies a aquesta caminada.


14 de setembre del 2007

Mort d'un isard


Algun cop m’he discutit amb alguna persona per portar gos per la muntanya. No pel fet d’anar amb gos o no, sinó anar-hi amb el gos lliure i el perill que podia significar pel bestiar de la muntanya. Lògicament no ens hem entès. El problema no són els gossos, sinó l’educació dels seus amos i que sàpiguen considerar quan es apropiat portar-los lligats o no. El que mai havia vist és el que podeu veure en la col.lecció d’imatges següents.

http://picasaweb.google.es/elandua/NuestraEscapadaDeVerano4DAsPorElPirineo/photo#5109755487512345650

Un gos espanta a un isard que per refugiar-se es fica a un estany, espantat no atreveix a sortir, fins que es mor per hipotèrmia. Potser l'isard estigui malalt, però els fets són lamentables.


13 de setembre del 2007

Lectures d'estiu. IV. Allaus a l'Aran


El número 30 (juny 2007) de la Revista Catalana de Geografia (www.rcg.cat) editada pel ICC està dedicada monogràficament al tema de les allaus a l’Aran. Allí s'està fent un treball molt seriós. Encara que pugui semblar un text un pel acadèmic i complex, val la pena llegir-ho amb calma. Si poden aprendre moltes coses. I llegit un dia d’estiu xafogós ha resultat una lectura refrescant.

Revista catalana de geografia. Nº 30. Ed. , Barcelona, juny 2007


12 de setembre del 2007

Novetats a la web


Aprofitant aquests dies d’estiu, he actualitzat i renovat alguns continguts de la meva web. Aquestes són les novetats:

Podeu trobar tots aquests materials a www.muntanya.cat



10 de setembre del 2007

Gabarrós

El dia s’aixeca amb núvols. Retruny algun tro i cauen quatre gotes. Però valents ens endinsem per la pista que mena a aquest racó de món. Avui és 23 d’agost, diada de Sant Genís, i per celebrar-ho a Gabarrós se celebra l’Aplec.

No sabeu on és Gabarrós? Al Berguedà, als peus de coll de Pal i del Puigllançada, cap a uns 1.300 metres, a la solana, en una vall perduda i oblidada. Una ermita enrunada, la rectoria, una casa de pagès, una era i uns estables. No arriba ni tant sols a poblet. Pertany al municipi de Guardiola de Berguedà i a la parròquia de la Pobla de Lillet i s’hi accedeix per una llarga pista forestal que neix al costat del càmping Espelt, a la nova carretera de Guardiola a la Pobla, passant a tocar de la mina de petroli de Riutort.


Potser un centenar de persones dels pobles i masos del voltant ens hem aplegat a redós de Sant Genís. El capellà de la Pobla celebra la missa dins l’ermita, molt malmesa. A la comunió s’anima a entonar els goigs.


Un cop acabada l’eucaristia beneeix el pa i tothom pot recollir el seu panet. Seguidament surt fora i al prat del davant beneeix el terme. Cap al nord, el sud, l’est i l’oest fa les invocacions, pregant a Sant Genis que protegeixi aquells verals i doni força als seus habitants.

Acaba de dir les darreres paraules i comença a sonar la música d’un acordió. La gent que fa temps que no es veu es saluda, es retroba i peta la xerrada, mentre sonen els acords de fons. En un petit replà, mentre es preparen a l’era les taules parades pel dinar, els acordions no paren i alguna parella s’anima a ballar. Finalment es fa un sorteig i una dona ben contenta recull el pernil. El sol pica de valent.


Sembla que aquests verals solitaris i perduts es repoblen. A banda de la Pardinella, on hi viuen dues families, entre ells l’Anna i el Marc, guardes del Rebost amb dos nanos, ara torna a haver una casa oberta a Gabarrós amb canalla i m’assabento que recentment també ha estat reobert el mas del Pla de l’Arca, a tocar de Sant Marc de Broca. La vida que torna.


Pa amb tomàquet, embotit, porrons, síndria, simpatia i bon ambient és el menú de l’àpat .


Així ha estat la diada de Sant Genís a Gabarrós, un aplec perdut que s’ha recuperat en un poblet deshabitat que s’ha recuperat, una ermita que malda per recuperar-se i reconstruir-se, i la coneixença d’uns masos que es reobren. Que Sant Genís els doni força!



8 de setembre del 2007

La muntanya humana




La muntanya humana. Records, sentiments...


7 de setembre del 2007

Lectures d'estiu III. Catàleg del festival de llibres de muntanya de Trento de 2007



El Festival de Cinema de Muntanya de Trento és sens dubte el més important d’Europa. Enguany ha arribat a la seva cinquanta-cinquena edició. Al seu redós es va crear fa ara vint-i-un anys un festival del llibre de muntanya, que poc a poc s’ha anat consolidant com una referència important en el món de l’edició europea.

Enguany s’hi ha presentat 923 títols diferents, que a banda de la seva exposició, poden optar a alguns dels premis que dóna el festival. M’entretinc un vespre d’estiu llegint el catàleg amb tots aquest llibres. Són més de quatre-centes planes que parlen de llibres. És interessant i permet estar al dia de les novetats editorials d’arreu d’Europa. Hi ha llibres de tota mena. Guies sobretot, però també llibres d’història, de literatura, assaig i poesia, infantils o artístics. És enlluernador l’oferta editorial de novetats bibliogràfiques de muntanya.

Entre aquest devessall de títols m’ha fet especial il·lusió que una editorial catalana hi hagi enviat títols catalans i que enguany el català hi tingui un petit espai. És aquesta una manera, modesta i si voleu discreta, per donar-se a conèixer a l’exterior.

Trento Film Festival Montagnalibri. Ed. Trento Filmfestival. Trento 2007, 413, pags.


6 de setembre del 2007

El refugi Sant Jordi



Aquest estiu s’ha fet públic la greu situació en que es troba el refugi de Sant Jordi, sota el coll de Pendís, al Moixeró, que amenaça la seva continuïtat.

Aquests refugi, arrossega des de sempre problemes amb la manca de serveis i el subministrament d’aigua. No existeix cap lavabo, dutxa, fosa sèptica ni conducció d’aigua corrent a l’interior de l’edifici i fins ara s'ha anat trampejant amb mètodes de fortuna. Des de fa temps, sobretot per la reviscolada del refugi gràcies als Cavalls del Vent, aquests dos fets han provocat greus problemes d’higiene, salubritat i convivència.

La Feec i el guarda del refugi fa anys que estan treballant per tal d’arribar a una solució. La seva proposta és construir una petita edificació pels lavabos i dutxes, amb fosa sèptica i fer una conducció d’aigua des de la propera font del Faig. La Feec està disposada a assumir el cost total de l’obra, sense demanar res a ningú.

S'han tingut converses amb la propietat del terreny, una influent família de Barcelona, que té una finca de prop de 1.000 ha a la zona i tot el poble de Grèixa, ara reconvertit en habitatges turístics de lloguer. Des del primer moment la propietat s’ha negat sistemàticament a concedir el seu permís per a dur a terme aquesta obra. S’han intentat tota mena de gestions, converses i propostes, hi ha intervingut la direcció del PN del Cadí-Moixeró, el Consell Comarcal, el municipi, però no hi ha res a fer. Negativa rere negativa.

Finalment, davant el fracàs de tots els intents per trobar-hi una solució, la Feec ha decidit que el refugi en les condicions actuals no es pot mantenir com a refugi guardat obert i passarài a ser un refugi lliure sense guarda.

Per què hi ha tant de conflicte en un tema aparentment menor? Quin és el fons de la qüestió? Un enfrontament entre la propietat i el Parc Natural, del que el refugi només n’és un perjudicat col·lateral. La propietat té una grandíssima finca, majoritària ment afectada per les restriccions del PN, de la que no en pot treure quasi cap rendiment. Hi vol fer coses, però el PN no ho autoritza. La propietat, per marcar un pols al PN nega el seu permís i com a “càstig” no dóna la seva autorització a aquestes obres.

La direcció del PN juga una posició calculadament ambigua, defensant la necessitat de les obres al refugi, però sense un recolzament amb tota la seva força per tal que es facin.

Sembla mentida que en ple segle XXI un problema menor i fàcilment solventable com aquest pugui comportar el tancament d’un refugi. És ridícul, llastimós i del tot incomprensible. No hi ha cap altra solució? Ningú des de més amunt hi pot fer-hi res? Tant difícil ha de ser arribar a un pacte possible per desblocar la situació? Les instàncies amb competències han de dir-hi la seva i forçar una solució. El refugi s'ha de salvar.


5 de setembre del 2007

Lectures d'estiu II. Aïna


Fa cosa d’un any vaig fer un apunt aquí sobre l'expressió, a esporret. Encara que llavors no ho deia ho vaig sentir en una conversa a Taüs, un poblet al nord del Boumort, en un lloc remot que em té el cor robat.

En una lectura d'aquest estiu em vaig tornar a topar amb l’expressió. Estava llegint un vocabulari temàtic del pallarés, Aïna, que un grup de filòlegs, professors i ferits per això de la llengua de Lleida acaben de publicar, on apleguen tot un seguit de mots pallaresos que no surten a la majoria de diccionaris, o bé que tenen un significat diferent d’una vall a una altra.

Allí, dins de l’apartat de qualificatius personals apareix l’expressió a esporret, que vol dir anar vestit amb poca roba, és a dir, vestit lleuger, sent una expressió recollida a les valls d’Anèu i Tornafort i Siarb, aquestes darreres força properes a Taüs.

A banda de termes propis del món de l’agricultura i la ramaderia i del món de pagès, dins de l’apartat dels qualificatius personals és on he trobat alguns dels mots més interessants i desconeguts per a mi: esgrifoldit (que té la pell de gallina), estafinyós (maniàtic amb el menjar), fanoc (persona limfàtica, lenta), fimfaina (persona xoina, orca, encantada, fleuma, figaflor), galiot (gandul, que no té paraula), mestrafanguet (que posa el nas a tot arreu), nero (orc), tintirinalles (ser poca cosa, sinònim de trensilles o anganilles) i moltes més.

Només a tall d’exemple de la riquesa dialectal del pallares i de les diferències d’una vall a una altra a la introducció els autors esmenten l’exemple de la definició de precipici o estimball. A la vall de Cardós i Vall Ferrera en diuen basera (lloc encinglerat, terreny penjat en una penya) o espatller, a Tornafort i vall de Siarb en diuen bornal, al Batlliu de Sort i vall d’Àssua en diuen esbalç o penal i a Àreu malesa.

Al rerepaís és fa molta feina i treballs com aquest en són una bona mostra. Gràcies!

Aïna. Vocabulari temàtic del dialecte pallarès. AA.VV. Edita Grup d’Estudis de Llengua i Literatura de Ponent i del Pirineu. Lleida, 2007. 141. pàgs.


4 de setembre del 2007

Cap de la Serra del Verd amb el Pedraforca al fons


El passat 22 d'agost, aprofitant una treva en les pluges i tempestes d’aquesta setmana d’agost on ha plogut durant cinc dies seguits un moment o altre, sortim amb el J.M.P. a fer una ràpida matinal a la Serra del Verd des del coll de la Mola. El cel és ben tapat, e com ncies tot podirany no n'en tota la gradació de grisos imaginables. Preciós.

Excursió freda i tranquil·la, dues petites anècdotes anuncien la nova temporada. Mentre ganyipem a Prat Naviral, voltats d’eugues jugueneres, ens cau una petita tamborinada i podem fruir dels primers flocs de neu. És una neu granulada, seca, però és neu aquest 22 d’agost. I tot baixant pels prats trobem els primers bolets. Són unes corrioles. A tots dos ens fa il·lusió. A veure com serà la nova temporada de bolets i neu!


3 de setembre del 2007

Matagalls i la realitat


Un seguit de coincidències m’ha permès aquest cap de setmana fer una matinal al Matagall. Hi vaig amb un company amb qui fa temps que no sortim. Ell es dedica professionalment al món de la música comercial i li demano que em posi al dia. I tant que ho fa!

A Sant Celoni sona amb força El canto del loco. Just passat Campins el darrer èxit d’Amaral dóna entrada a Pereza per arribar a Santa Fe amb l’esclat de La oreja de Van Gogh i finalment poder aparcar una mica marejat i ensordit (perquè sembla que aquesta música s’ha d’escoltar a tot volum) a Sant Marçal acompanyats d’una roquera peça de Dover.

Ha estat un breu tast de pop actual per algú que li costa anar més enllà de Bach. La tranquil.la pujada per les fagedes del Matagalls van estar amanides amb aclaridors comentaris sobre el funcionament real de Los 40 principales, el que hi ha al darrera del famós Itunes, els intringulis de la SGAE, les misèries dels triunfitos d’Operación Triunfo i de com una mula com l’emule ho ha pogut capgirar tot.

Al cim el dia és esplèndid, amb una visibilitat perfecte. Des del Canigó al Montsec les muntanyes desfilen davant els nostres ulls retallades netament a l’horitzó. Els espadats del Collsacabra, Montserrat, Sant Llorenç i Collserola clouen un panorama superb. Per uns moments reposem en silenci contemplant “tota la terra que el meu cor estima”, en expressió manllevada al gran Verdaguer, que segurament no hagués passat el tall de Operación Triunfo, encara que va triomfar en uns Jocs Florals.

Tot baixat ens posem a parlar de maduixes i maduixetes i enllacem amb el mític Meetic (www.meetic.es), una web desconeguda per a mi que se suposa que es per facilitar les relacions personals però que en el fons només busca el fornici més descarat. M’explica com funciona, les relacions que s’estableixen, els famosos “flechazos” i algunes anècdotes divertides. La d’aquell que en un cap de setmana va aconseguir passar per la pedra (real) a 4 contactes (virtuals) diferents, el contacte fet amb una formoso xicota d'Iznajar i les converses sobre un tal José, fill d'allí que ha fet carrera per aquí, de com les sudamericanes ho intenten fer servir per emigrar cap a Espanya amb un matrimoni de conveniència pactat i moltes altres coses del tot impublicables en un bloc tan seriós com aquest.

Va ser una excursió ben atípica. He pujat molts cops al Matagalls, però no en recordo cap que per a una oïda dura i una ànima més aviat isarda com la d’aquest blocaire hagi servit per posar-se una mica al dia sobre algunes coses de la vida real que aquest cronista es pensava que només passava a les pel-lícules.


2 de setembre del 2007

La citació del diumenge


“Jo sóc un caminant i un escalador de muntanyes (...), no m’agraden les planúries, i sembla que no puc estar-me assegut tranquil gaire temps.”

Friedrich Nietzsche