Del GPS i la llum

S’atura i se’l mira. Porta un GPS. Mou la ma, cercant potser una millor recepció . Baixa uns metres, recula, torna a pujar. Camina ara endavant, ara enrera. Me’l miro encuriosit. Potser cerca quelcom,? L’escena és intrigant i entre queixalada i queixalada no deixo de prestar-li atenció. Això del món del GPS i l'estranya passió que provoca en alguns excursionistes em té fascinat. Per fí sembla que la cosa està clara. És evident, el GPS no trobava el cim! Com no m’havia adonat.!

Fa deus minuts que estem ganyipant sota el cim del Taga. Avui diumenge fa un dia radiant, amb una llum intensa i netíssima. Comença a entrar la tramontana i ens arresarem de cara a Sant Amand. Hi hem pujat amb l’amic R.M des de Ribes en dues hores i mitja molt agradables, contemplant la inmensa bellesa del dia d’avui, mentre el company m’explica les condicions d’esquí del Pas, on ahir dissabte va estrenar la temporada.

Ara arriben uns, ara marxen els altres. Una noia jove ens pregunta el millor camí per pujar amb raquetes. Li indiquem que potser des de la banda de Pardines passarà millor, però la seva preocupació rau en saber si el camí està prou ben marcat i les marques es veuen clarament en la neu. Discretament callem.

Tot baixant, en el moment d’entrar al bosc, la llum del migdia, que ara quasi és tarda, esbiaixada té una rara intensitat. Fina, lluent, matissada rebota a cada arbre en un color diferent. M’entretinc uns segons meravellat de la intensitat de tanta bellesa. Llavors entenc el que li vaig llegir fa uns dies en un llibre de Jordi Coca sobre la pintura de Hooper (Paisatges de Hooper). En un paràgraf diu: a la pintura la llum ho és tot. I m’adono que a la muntanya la llum no sé si ho és tot, però en tot cas ho és quasi tot. La bellesa de la muntanya és la seva llum, és la llum dels colors de la natura.