27 de novembre del 2007

Skirando en català

Una de les webs d'escalada, alpinisme i esquí de travessa més activa de l'arc alpí és camptocamp. És una web col.laborativa, interactiva i extraordinariament dinàmica, que segueix la filosofia de la web 2.0. Forums, piades, descripció de condicions, compra-venda de material, articles, fotos...

Des de fa temps existeix l'opció de triar l'idioma i a banda del francès, anglès, italià i alemany la temporada passada es va incloure el castellà. En la darrera actualització han incorporat el
català! És una noticia excel.lent, mostra que la nostra llengua no està tan morta com a cops es diu. Ara ens toca a nosaltres farcir la web de continguts en català.

Gràcies, Jaume.


26 de novembre del 2007

Del GPS i la llum



S’atura i se’l mira. Porta un GPS. Mou la ma, cercant potser una millor recepció . Baixa uns metres, recula, torna a pujar. Camina ara endavant, ara enrera. Me’l miro encuriosit. Potser cerca quelcom,? L’escena és intrigant i entre queixalada i queixalada no deixo de prestar-li atenció. Això del món del GPS i l'estranya passió que provoca en alguns excursionistes em té fascinat. Per fí sembla que la cosa està clara. És evident, el GPS no trobava el cim! Com no m’havia adonat.!

Fa deus minuts que estem ganyipant sota el cim del Taga. Avui diumenge fa un dia radiant, amb una llum intensa i netíssima. Comença a entrar la tramontana i ens arresarem de cara a Sant Amand. Hi hem pujat amb l’amic R.M des de Ribes en dues hores i mitja molt agradables, contemplant la inmensa bellesa del dia d’avui, mentre el company m’explica les condicions d’esquí del Pas, on ahir dissabte va estrenar la temporada.

Ara arriben uns, ara marxen els altres. Una noia jove ens pregunta el millor camí per pujar amb raquetes. Li indiquem que potser des de la banda de Pardines passarà millor, però la seva preocupació rau en saber si el camí està prou ben marcat i les marques es veuen clarament en la neu. Discretament callem.

Tot baixant, en el moment d’entrar al bosc, la llum del migdia, que ara quasi és tarda, esbiaixada té una rara intensitat. Fina, lluent, matissada rebota a cada arbre en un color diferent. M’entretinc uns segons meravellat de la intensitat de tanta bellesa. Llavors entenc el que li vaig llegir fa uns dies en un llibre de Jordi Coca sobre la pintura de Hooper (Paisatges de Hooper). En un paràgraf diu: a la pintura la llum ho és tot. I m’adono que a la muntanya la llum no sé si ho és tot, però en tot cas ho és quasi tot. La bellesa de la muntanya és la seva llum, és la llum dels colors de la natura.


25 de novembre del 2007

Citació del diumenge



No visc per la muntanya
No podria viure sense ella,
Visc amb ella.


Sylvain Saudan


24 de novembre del 2007

Nevadeta



Doneu un cop d'ull a aquestes fotos de la nevadeta d'ahir al vespre al Pirineu Central francès, als voltants del coll d'Azet, a la vall de Louron. Per gaudir uns minuts...


Filòlegs excursionistes



La tradició dels filòlegs excursionistes continua ben viva. Darrera les passes de Pompeu Fabra o Joan Coromines, aquí un bonic text de Joan Solà.




Montardo - Joan Solà


Vam fer l'esplèndid Montardo, amb el fidel amic de caminades Xavier Pla, ara fa deu anys. Aquest topònim és una preciosa relíquia del mot llatí arduus 'alt, inaccessible, espadat', del qual avui només coneixem un ardu literari; però el mot era de la llengua viva, car el Pirineu conserva les Picardes (piques-ardes), les Panyardes (penyes-ardes), Arduix (arduum ostium 'portella escarpada'), Estanyardo, etc.; com aquest darrer, aquell manté una vetusta -o final d'influència basca. Enguany l'he fet per tercer cop amb dos amics nous, Jordi Sunyer i Climent Nadeu. Drets en aquell grandiós bellveure, amb l'Aran a un costat i tot el Pallars a l'altre, amb la Punta Alta allà mateix, imponent, i amb boires coronant-lo de misteri, ens van venir als llavis aquells versos verdaguerians:

Tota la terra que el meu cor estima

des d'ací es veu en serres onejar.

I, enduts per la fal.lera de les caminades que lleven els maldecaps ciutadans, amb tres companys més, Griselda Gasulla, Lluís Sànchez i Àngels Serres, hem fet la volta completa als deu refugis que enronden aquells altíssims silencis d'Espot-Aran-Boí, assaborint altres noms mil.lenaris vora les aigües profundes. L'estany de la Munyidera mostra el sufix -dera propi també d'aquelles parles (-dora en llengua comuna). El circ i el tuc de Saboredo: es deu tractar del llatí cepulletum 'indret de cebes', perquè s'hi fan els bulbs anomenats alles (el Sabolledo esperable canvià la -ll- per la -r- de tipus gascó-aranès); i tuc 'turó prominent' és una altra perla d'aquest indret i de tota la Gal.loromània (els termes generals són pui, bony o pic(a).

Prop de Colomers, els estanyols Cloto (amb algun homònim Clot) són d'etimologia clara, amb la -o final esmentada: però Coromines s'abellia d'imaginar-hi com a ètim un remot indoeuropeu kloptós 'amagat' ("tots dos estanys tenen més d'amagats que d'enclotats"), i aleshores els agermanaríem amb els estanys Escondits d'un altre punt venerable del periple, vora el Peguera: l'adjectiu avui només literari encara era viu aquí i allà fa cinquanta anys i posà als estanys aquest nom el mateix Pompeu Fabra l'any 1933. A tocar i a ponent dels Escondits n'hi ha un altre d'anomenat Amagat...

El refugi Ventosa i Calvell s'emmiralla a l'estany Negre (d'aigües, efectivament, sempre fosques); però n'hi ha algun altre amb la variant Nere. Entre el Negre i el de Cavallers, un pas impressionant i perillós amb vent, pluja i bestiar¾, les Llastres de la Morta: llastra 'llosa gran' és viu des del Pallars fins a Galícia i Tras os Montes (lastra) i per Itàlia; de la Morta perquè hi van trobar morta una dona que baixava al metge (com fan encara en indrets inaccessibles de muntanya d'arreu del món: jo ho he vist, de manera colpidora, al Nepal). Deixarem altres misteris com l'estany Morto, Tumenèja, Ratera, Travessani o Contraix. I només demanarem als muntanyencs de bona voluntat que pronunciïn bé tots aquests noms, els dos últims i el de dalt: Travessani, Contraix, Montardo.

Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dijous 13 de setembre del 2007



22 de novembre del 2007

Alpine Club. 150 anys d’alpinisme


El 2007 se celebra els 150 anys de la fundació de l’Alpin Club anglès, la primera entitat de muntanya del món. Per alguns és una data important i diuen que marca el naixement de l’alpinisme. Potser no és del tot correcte, ja que existien algunes activitats i ascensions prèvies. En tot cas l’Alpine Club va ser fonamental pel descobriment dels Alps i per donar les lletres de noblesa a l’alpinisme.

Més que la brillant història de l’Alpine Club m’interessa més la seva realitat actual. Aquestes són algunes de les notes:

- Fundat el 1857 ha estat el model de molts altres clubs de muntanya i alpinisme d’arreu del món. Tots poc o molt s’hi han enmirallat.

- Sempre ha optat clarament per l’alpinisme esportiu front el científic.

- Ha estat i és hiperselectiu. Ara només té uns 900 socis i uns 150 aspirants. Fins el 1975 no va admetre dones. Els criteris socials i d’exigència alpina són fonamentals per ser acceptat. El seu president actual és Stephen Venables. Per accedir-hi s’exigeix una llista d’un mínim de 20 ascensions als Alps o a diferents massisos del món. Durant 5 anys els candidats tenen la categoria d’aspirants fins que poden esdevenir socis de ple dret.

- El 1863 crea la seva revista Alpine Journal, que des de llavors no s’ha deixat de publicar, i es considera una de les millors publicacions en el seu gènere del món. Front al sentiment, lirisme i romanticisme continental els britànics han practicat sempre un estil d’escriptura sobri i sec.

- Més enllà dels Alps aviat va mirar a l’Himalàia i l’ascensió a l’Everest es va convertir en una qüestió nacional.

- Així com en el segle XIX van marcar la història de l’alpinisme als Alps en el segle XX han marcat la història de l’Himalaisme als Alps.

- En la segona meitat del segle XX renoven l’estil de l’alpinisme, juntament amb alguns països de l’Est. Conceptes com estil pur, pocs mitjans, netedat, tècnica alpina té un origen britànic. Ho va dir Alex MacIntyre “la paret era l’ambició, l’estil és l’obsesió”. Escalada amb economia de mitjans, equipament lleuger i rebuig a deixar res a la muntanya

- La seu de l’Alpine Club està a Londres, a Charlotte Road, on té una biblioteca de més de 250.000 títols. Funciona majoritàriament gràcies al voluntariat.

- Actualment hi ha uns 340 clubs de muntanya a la Gran Bretanya, associats al British Mountaineering Council, que és una mena de federació d’esports de muntanya. El BMC té uns 64.000 socis.

- Segons una enquesta del 2000 entre els membres del BMC el 97 % dels seus membres practiquen l’excursionisme a l’estiu i un 84 % l’escalada de paret o mur. L’alpinisme té un 54 % de practicants i va a la baixa. Com a tota Europa escalada esportiva en alça i alpinisme en baixa.

- Sembla que el lligam entre els joves i la tradició és ferm. Hi ha un bon relleu generacional i un continuïtat entre els joves i els veterans.

- Es majoritàriament masculí, només un 18 % de socis del BMC són dones.

- A casa nostra hi ha relacions amb ells. Chris Bonnington té una casa per aquí, escala regularment amb escaladors catalans (aquest darrer cap de setmana s’ha fet una paella i escalades pels Ports amb un selecte grupet d’escaladors d’aquí) i coneix perfectament totes les zones d’escalada de casa nostra, on hi ve un mínim d’un parell de cops a l’any i fa d’ambaixador de Catalunya a la Gran Bretanya.


20 de novembre del 2007

Caminicidi II

He fet alguna recerca sobre el Caminicidi que esmentava aquí. El pare de la idea i executor material ha estat en Joan Tintó, un avianès de 57 anys que des de fa uns anys es dedica a recuperar vells camins. Ell mateix va recuperar un antic camí pels Tossals al Capolat i aquest que vol enllaçar Bagà amb Vallcebre està subvencionat pel Consell Comarcal del Berguedà. Ara està embrancat en un nou camí, el que uneix el Berguedà amb la Cerdanya pel coll del Pendís, cometent un nou caminicidi. Amb un company, una petita retroexcavadora i una desbrossadora i serres neteja el camí i el marquen amb un senyal quadrat de color groc. Està entusiasmat amb la seva feina i afirma que els camins s’han de fer tal com ell els deixa i de cap altra manera. Amén. Però no tots hi estem d’acord. Alguns creiem que això que fa serveix més aviat per trinxar el paisatge i la natura que per consolidar camins.

Aprofito per donar noticia d’alguns camins arranjats darrerament al Berguedà:

  • PR-C 128 i les variants pels cingles de Vallcebre. També s’hi ha posat una taula d’orientació

  • PR-C73 de la volta pel Solei de Queralt

  • PR-C 129 de l'Olla de Sant Julià de Cerdanyola, on també s'hi ha posat una taula d'orientació

  • PR-C 79 a la Gallina Pelada

  • PR-C 127 del Pedraforca, que li dóna la volta

  • PR-C 147 a Vilada

  • GR4, també a Vilada, on s'ha arranjat un tram afectat per una pedrera i que s'ha tornat a espatllar.

  • SL de Queralt repassats

  • SL de Gisglareny repassats

  • Camí de Fumanya a Ensija per la font dels Coms

  • Recuperat el camí de Vallcebre a la Foradada

  • Inauguració del camí de la Serra prop de Bagà


En el mateix sentit val la pena esmentar que s’estan preparant la senyalització d’alguns camins al voltant de la Nou del Berguedà.

Fora de la comarca seria injust oblidar la feina que s'està fent a la Cerdanya recuperant i marcant camins, especialment els d’unió entre els pobles de la banda de la solana. Gràcies per la informació, Gatsaule.


19 de novembre del 2007

Ajuda per treball de recera

L’estudiós i historiador de l’excursionisme Francesc Roma anunci en el seu bloc el projecte de recerca que està duent a terme: un estudi sobre l’excursionisme del segle XXI. Aquest projecte s’emmarca dins d’una tesi doctoral (i serà la tercera!) que està preparant a la Universitat Ramon Llull.

Demana la col·laboració dels excursionistes pel seu treball de camp. Es tracta simplement de contestar un breu qüestionari que trobareu aquí. Jo ja ho he fet i han estat 10 minuts escassos.

Tots aquells que vulgueu animeu-vos. És important col·laborar amb projectes com aquest.


18 de novembre del 2007

La citació del diumenge


“L'alzinar és el bosc de la meditació”


Ferran Canyemeres


17 de novembre del 2007

Micher Guérin ha mort


Amb consternació m'assabento de la mort de Michel Guérin, l'editor francès de llibres de muntanya. Sembla ser que el passat 24 d'octubre va patir un atac de cor fulminant a una terrassa de Chamonix quan prenia un cafè el dia del seu 55è aniversari.

Altres cop n'he parlat en aquest bloc. Guérin ha estat l'editor de llibres de muntanya més important, valent i creatiu d'aquests 25 darrers anys. El 1995 funda la seva editorial i el primer llibre suposa un sacsejament en el món de llibres de muntanya. Llibres densos, de portades d'un vermell intens, amb la recuperació de moltes imatges d'enorme valor documental. En el seu catàleg i en els seus llibres és notava la seva fascinació pels grans alpinistes, per aquestes vides excepcionals que ell intentava atrapar en les planes d'un llibre. Les seves reedicions de Terrany, Lachenal o Bonatti han estat històriques. Després es va atrevir per apostar per l'edició de noves formules literàries en la literatura de muntanya, trobant alguns autors i textos de vàlua. Ha estat un editor intel·ligent, atrevit, exigent i escrupolós, que ha renovat totalment el món de l'edició del llibre de muntanya europeu fins el punt que els seus característics llibres de coberta vermella han esdevingut una referència, una mica com els Ferraris en el món de l'automoció. Sembla que pel moment l'editorial continuarà, publicant els dos llibres que estaven preparant, unes biografies d'Emile Allais i de Patrick Berhault. Més enllà ja es veurà.

Els que estimem el món del llibre de muntanya estem de dol. Quan mor un editor les millors llàgrimes són aquelles que es volen eixugar en la lectura dels seus llibres. Aquest vespre enllestiré el darrer llibre de Guérin que vaig comprar el darrer estiu.


15 de novembre del 2007

Es cerquen companys...



Es busquen homes per a un viatge perillós. Sou baix. Fred extrem.
Llargs mesos de foscor completa. Perill constant.
No és segur tornar-ne amb vida.
Honor i reconeixement en cas d'èxit.

Ernest Shackleton, 1914




Estem planificant fer la travessa dels Pirineus amb esquí de muntanya aquest hivern els mesos de febrer i març de 2008. És una travessa que comporta un mínim de 6 o 7 setmanes d’activitat, i tot un conjunt de tasques de preparació prèvies importants.
A data d’avui, som només dos. Per raons de seguretat i logística pensem que com a mínim hauríem de ser un equip de 3 i com a nombre ideal pensem en 4 o 5.

Atès el grau de disponibilitat, dedicació i compromís que representa fer la travessa sencera sabem que és difícil que t’hi puguis afegir, pensem però, que potser estiguis interessat i et faci il·lusió participar de la travessa alguna setmaneta i acompanyar-nos.
De moment es tractaria que ens digueu si podeu i us ve de gust fer alguns dies de travessa amb nosaltres. Us demanem que ens doneu alguna resposta quan abans millor, en tot cas abans del 23 de novembre, per que valorem si som prous com per tirar endavant el projecte.

  • Si has rebut aquest e-mail, es que fas esquí de muntanya i coneixes mínimament les condicions d’una travessa hivernal als Pirineus: etapes de fins a 8-9 hores, 1100 m de desnivell diari de mitja, refugis de muntanya la majoria no guardats, motxilla pesadeta i condicions meteorològiques incertes... (sembla que no us hi vulguem, oi!, però us assegurem que tan sols es per a mental·litzar-vos...)
  • Com que el tema de previsions i logística és complex, heu de comptar amb un mínim de una setmana i proposar-nos les dates que podríeu acompanyar-nos entre febrer i març del 2008 (d’entrada ens hem de coordinar per dates i no pel tram de la travessa que pot ser susceptible de patir variacions importants).Us demanem que si podeu tenir flexibilitat a l’hora de triar setmana també ens ho digueu, i així evitar coincidir tots en una mateixa secció de la travessa.
  • Que finalment tirem endavant o no amb la travessa pot dependre de la vostra disposició i de que ho puguem quadrar i organitzar. Per això us demanem que us ho penseu bé i ens contesteu abans del 23 de novembre (sí, la setmana propera), si assumiu el compromís d’apuntar-vos.

De cara a facilitar-vos la decisió, 4 breus notes sobre la travessa. Pensem iniciar-la els primers dies de febrer en funció de la innivació i previsió meteorològica. Sense contar jornades de descans o aturades per mal temps, la travessa hauria de durar 6 setmanes, que segurament acabaran sent 7 o més. La farem en sentit Mediterrani > Atlàntic. Sobre el paper, la primera setmana ens durà des del Canigó fins la Cerdanya a través dels Pirineus orientals. La segona ens durà pel nord d’Andorra fins a entrar al Pallars Sobirà. La tercera setmana ens duria fins les Maladetes, a cavall entre el Pallars, la Val d’Aran i l’Alta Ribagorça. La quarta setmana ens endinsaríem als Pirineus d’Aragó fins al Mont Perdut. La cinquena passaríem pel Viguemale fins al Balaitous. La sisena entraríem a Navarra fins l’Orry, acabant la travessa a Sant Jean Pied de Port.

Gràcies. Esperem les vostres respostes.

Salut a tots/totes.
Carles Lluch i Joan Bartoll


NOTA: si feu Re: a aquest mail, penseu en enviar còpia a l’altra adreça que falta, ja sigui carleslluch@hotmail.com o jbgeo@hotmail.com



Catalunya 2007


13 de novembre del 2007

Bellmunt


Mentre deixem el cotxe a Vidrà em miro llargament el gran casalot del Cavaller. Camí de Bellmunt tinc temps també de contemplar el mas del Coll. Dues grans pairalies de la Catalunya rural, d'un temps passat que no tornarà. La pujada fins l'ermita des del coll de Hera de Massa es fa per un corriol dins d'una frondosa fageda, amb els fulls secs per terra i alguns vermells i grocs a les branques encara que deixen passar lleument una tamissada llum daurada amb els colors de la tardor. Al capdamunt, a la terrassa davant de l'ermita vaig contemplant detingudament el panorama. Montserrat, Tagamanent, Les Agudes, Matagalls, la plana osonenca amb un lleuger tel de boira, Aiats i Cabrera, la ferida de Bracons, les masies de la vall del Ges, el Puigsacalm. El sol escalfa i em fa mandra girar-me, però m'entretinc també una bona estona amb el Puigmal, la Tossa, el Cadi i el Pedraforca, Ensija i els Rasos. Contemplo tota aquesta “terra que el meu cor estima”, recordant excursions, companys, anècdotes, constatant que el temps ha passat, que la biografia d'un comença a tenir un gruix, que hi ha coses i persones que no tornaran. Potser és per l'amplitud del panorama, per la bellesa dels boscos o simple és cosa del lloc, però quan Verdaguer escrigué sobre Bellmunt, li sortí també uns vers melangiós.


"Hermosa vall, bressol de ma infantesa,
blanc Pirineu,
marges i rius, ermita al cel suspesa,
per sempre adéu!
"


De tornada cap a l'urb parada a Vic per tafanejar per la Fira de Muntanya. En el cafarnaüm del Sucre, on la moda, l'esport, el comerç i la competició empenyen, trobo en un racó una parada de llibres de l'Abadia de Montserrat i a l'extrem del taulell salden els Llibres de Motxilla a 1 euro. Són els darrers que resten i quan s'acabin haurà desaparegut definitivament aquesta mítica col.lecció excursionista. Constatar que amb ells es posa fí a tota una filosofia excursionista em confirma definitivament la melangia d'avui.




11 de novembre del 2007

Citació del diumenge

L'aventura és l'única forma de robar-li temps a la mort”

Paul-Émile Victor


8 de novembre del 2007

Novetats blocaires

Ja fa temps que vaig renunciar a mantenir actualitzat la llista de blocs de muntanya. És impossible mantenir-ho al dia. Contínuament se'n creen de nous i l'univers blocaire muntanyenc s'esten sense aturador. Tanmateix dues recents novetats exigeixen un comentari.

Per una banda Desnivel acaba d'inaugurar una secció de blocs. La idea és anar creant una sel.lecció de blocs d'autor mantinguts per personatges de prestigi dels diferents esports de muntanya. No serà una comunitat oberta, sinó restringida, per atraure més visitants al portal. De moment només n'hi ha un, del Simon Elias, amb dos apunts. Porten dos anys de retard en el món blocaire i el començament és massa modest per un mitjà com Desnivel. Caldrà veure si aconsegueixen tenir bons autors i mantenir una continuïtat de qualitat. Sembla tanmateix que els costa d'entendre el concepte de web 2.0 o web social.

Una altra experiència molt més pràctica és el bloc B2EC, un bloc de blocs dels escaladors catalans. En aquest bloc et pots subscriure i van apareixent publicats els apunts que fas en el teu propi bloc. És una experiència interessant, a mig camí d'agregadors tipus Bloglines o canals Rss que intenta posar remei en pla casolà a la gran dificultat de poder localitzar blocs temàtics enmig del caos d'internet, i que alhora serveix com a primera pedra d'una xarxa de blocs d'escalada. . En molt poc temps ja té relacionats més de 45 blocs d'escalada, el que confirma la meva teoria que el fenòmen dels blocs és molt més fèrtil entre el col.lectiu d'escaladors per sobre de tots els altres esports de muntanya.






7 de novembre del 2007

Editorial valent

Grave patinazo de la FEDME

Edu Marín, 22 años y uno de los escaladores españoles de referencia, fue declarado positivo por cocaína en un control antidopaje al que se vio sometido al término de la prueba de la Copa del Mundo de Escalada de Dificultad celebrada en Zurich el 16 Y 17 de junio pasados. Lo más sor­prendente de esta noticia es, precisamente, que no existe como tal. Cuatro meses después, la Federación Española de Deportes de Montaña y Escalada (FEDME), bajo cuya bandera competía Edu Marin, sígue sin emitir un comunicado oficial al respecto y, mucho peor, no ha sancionado como corresponde a su deportista. Una página web suíza publicó en su momento el caso positivo al que corresponde una san­ción de dos años que impedirá a Edu Marín colocarse un dorsal en competiciones internacionales. Curio­samente, al no existir sanción de la FEDME, Marin podría competir en España, esperpento que carece de sentido alguno.

Recientemente, una muy conocida web de montaña española entrevistaba al escalador catalán revelan­do de facto su positivo, como si fuese vox populi cuando en realidad se trataba de una revelación sacada de la chistera, meditada, estudiada y complaciente hasta la náusea. Pero mucho más allá de la falta de rigor de la FEDME, de su sospechoso silencio y de su escasa agilidad para manejar un caso tan triste como éste, está la supuesta existencia de una carta remitida por el organismo federativo español a la federación inter­nacional en la que solicita la no suspensión de Edu Marín alegando que ¡¡¡la cocaína es una sustancia emple­ada por el deportista no con la voluntad de doparse sino para su consumo recreativo!!! CampoBase no pue­de demostrar la existencia de esa carta, pero sí puede defender la solvencia de sus fuentes y solicitar a la FEDME que dé un paso al frente y explique al detalle todo lo relacionado con la gestión del positivo de uno de sus deportistas, con la ausencia de transparencia, con la falta de sanción inmediata.

La política, desgraciadamente, también forma parte del dia a día federativo y explica, en última instan­cia el comportamiento incomprensible de la FEDME, su ocultismo. Cabe preguntarse a quién favorece el silencio en el positivo de Edu Marin. Desde luego, no es una gran noticia para el deporte español, bajo sos­pecha gracias a los positivos de ciclistas o atletas, pero tampoco lo es para la FEDME, organismo 'patroci­nado' por TOP30, empresa que además da trabajo a Edu Marín. TOP30 lleva años manejando a su anto­jo hilos que no le corresponde mover, influyendo en la FEDME y en su altavoz, la 'otra' revista española de montaña. Ocurre que en este caso, el triunvirato ha manejado el caso Marín con tanta torpeza que resul­ta imposible callar y mirar hacia otro lado. Sus tejemanejes preocupan bastante más que el consumo de cocaína del escalador catalán: en su caso éste ejemplo de muchos chavales ha demostrado escaso respeto hacia sus compañeros de equipo, entrenador y allegados. Bastante tiene con asumir su irresponsabilidad.

Oscar Cogorza

Editorial revista CampoBase, noviembre 2007

Feia anys que no llegia un text tant clar i valent. I menys en una editorial.


6 de novembre del 2007

Instal.lacions obsoletes

Mountain Wilderness de Catalunya dóna un nou impuls a la campanya endegada per detectar i denunciar totes les instal·lacions obsoletes en zones de muntanya a Catalunya. Es consideren instal·lacions obsoletes aquelles restes o deixalles que resten a la muntanya per diversos motius i poden ser de caràcter militar, turístic, esportiu industrials, construccions civils, etc, malmeten el paisatge i el medi natural. A partir de les denúncies i observacions fetes sobre el terreny es vol elaborar un catàleg exhaustiu per traslladar-ho a les administracions o els titulars de les instal·lacions i pressionar-los per aconseguir la seva retirada. Mountain Wilderness de Catalunya demana la col·laboració de tots els excursionistes i amants de les muntanyes en la preparació d’aquest catàleg i ofereix la seva web per fer fer una denúncia en línia, així com resta oberta a qualsevol altra proposta d’actuació i col·laboració. Col.laborem-hi tots. És necessari.

La meva aportació comença pel Puigllançada. L’enorme antena o repetidor que des de fa molt de temps hi ha el seu cim i que es veu d’arreu crec que està totalment fora de servei i no fa cap funció. No és podria retirar? O potser aquest senyal ja forma part del nostre paisatge?


4 de novembre del 2007

Nova via al K2


Quan algunes veus volen insinuar que l'alpinisme està mort, que no hi ha noves idees, que simplement es limita a repetir-se, vies com la que acaben d'obrir els russos al K2 ens porten a la reflexió. El passat 21 d'agost Andrew Mariev y Vadim Popovich van assolir el cim del K2 per la cara W, obrint per fi una via en aquesta mítica vessant, que havia rebutjat intents de mites de l'alpinisme com Messner i Kukuckza.

És una ascensió importantíssima, que posa de manifest que l'alpinisme està ben viu. El fet que hagi passat desapercebut és possible que hagi estat degut a l'estil emprat. L'expedició, russa, s'ha fet amb estil pesat, d'assetjament, amb molts membres (23), molts camps a la paret (fins a 7) i molts dies (més de dos mesos), però sense oxigen ni sherpes. Ha estat una lluita llarga, de desgast, potser poc lluïda, però eficaç.

Aquesta manera de fer muntanya es contraposa a l'estil alpí, lleuger, ràpid. Als pocs dies de la noticia llegia una entrevista al Mick Fowler, alpinista punter anglès i un dels màxims exponents de les escalades alpines en estil lleuger. El que deia a l'entrevista sobre la seva filosofia de fer muntanya i la manera que s'ha pujat el K2 per la paret W són totalment inconciliable.

Potser si que és més net, elegant, pur i ètic l'estil lleuger, però aquest estil té i ho ha demostrat molts cops, encara algunes limitacions. Hi ha parets que per la seva dificultat, altitud i amplitud no s'han pogut superar en estil alpí. Allí sembla que només l'estil pesat tingui alguna possibilitat. Fa poc una ascensió a la Nord de l'Everest ho va tornar a posar de manifest.

És un tema interessant i polèmic, a molts alpinistes no els agrada reconèixer-ho, però és així. Potser hi ha límits a l'alpinisme lleuger en grans parets? Només l'alpinisme pesat té opcions en aquests llocs? Caldria parlar-ne molt, però en tot cas això no permet amagar l'excepcional importància d'una escalada com aquesta. Felicitats al russos i una mica més d'humilitat als europeus occidentals.