25 de juny del 2009

Pirineo / Pirineos

Aquest dimecres de Sant Joan, quan mig país dormia i l'altra meitat intentava superar la ressaca de la revetlla, La Vanguardia dedica el seu suplement Culturas al Pirineu.

Dins l'estil d'aquest suplement setmanal, que vol ser original i “modelno”, en una concepció elitista de la cultura, basteix un monogràfic entre l'heterodòxia i el tòpic, amb algun contingut absolutament delirant.

Toca el paisatge al Pirineu, la geografia i la política, la cultura, literatura, lingüística, el record personal, els models de desenvolupament, l'arquitectura, el romànic, l'art, la música i el cinema. Trobo especialment interessant i lúcid l'article de Joan Ganyet sobre models de futur, sabut però didàctic el de Julià Guillamon sobre literatura, anecdòtic però real els records familiars del Xavier Antich, desaprofitat el de Miquel Molina sobre el pirineisme, confós el d'August Rafanell sobre lingüística, geografia i història, justa la lloança sobre el Centre d'Art i Natura de Ferrera, interessant i desmitificador la reflexió de Xavier Barral sobre el romànic pirinenc i del tot delirant i fora de lloc un text sobre casos de necrofagia d'aus pirinenques i una interpretació de la marca Pirineu. La iconografia és rica i variada, però massa sovint deslligada del text, i es fa l'esforç de crear una cartografia original.

El monogràfic és honest al reconèixer que no hi ha un Pirineu, sinó molts Pirineus. Fa l'esforç de fer una aproximació diferent, però el resultat és massa alternatiu, totalment urbanita i un punt sofisticat. El monogràfic comet l'error de treballar sempre amb els mateixos col.laboradors, i molts d'ells no tenen cap relació amb el món pirinenc, pel que els seus textos resulten massa forçats i purament especulatius. Trobo inexplicable la quasi absència de la cultura pirinenca i l'enfoc general, massa deslligat del territori.

Això és Pirineu, però el Pirineu no és només això. És molt més. Descuida aspectes claus, com el turisme, la neu, els balnearis o l'excursionisme, que han estat fonamentals en la creació de l'imaginari urbà del Pirineu. I novament es desaprofita l'ocasió per explicar que en bona part la imatge del Pirineu a Catalunya ha estat creada i divulgada per l'excursionisme, que neix amb el romanticisme català (la Renaixença) i s'oblida l'aportació fonamental de Verdaguer. Potser no queda modern, però si es vol ser rigorós caldria dir-ho.

Pels muntanyencs el contingut d'aquest monogràfic pot sorprendre, ja que fa una aproximació al Pirineu totalment diferent a l'excursionista. Tanmateix la potència dels Pirineus ho permet.

Cal agrair l'esforç d'un diari com La Vanguardia en dedicar tant espai als Pirineus, encara que si la mirada no fos tan endogàmica segur que el monogràfic hagués estat més ric i complet.


15 de juny del 2009

El meu jardi


He tornat a Catllaràs, radiant i frondosa. Assegut arran de la font de Prat Gespador, revisc la caminada d’avui. Hem pujat als prats del capdamunt, hem passat pel Joc de Pilota i seguirem cap al mirador del Roc de la Lluna i el xalet per retornar al fons de la vall.

Ara només se sent l’aigua que raja, l’ocell que refila i el vent que s’escola entre els troncs ferms i verticals d’aquests boscos. Al davant un gran prat verd, que brilla intensament sota el sol, amb algunes flors, arbres a banda i banda i al fons retallats el Pedraforca i el Puigllançada.

Els minuts s’escolen però el temps sembla no transcórrer. I per uns moments tot sembla suspès en una alè de bellesa, d’eternitat, de perfecció. Si, aquest és el meu jardí, el meu petit paradís.

Ja ho va dir el poeta, "Per nosaltres, hagi existit el Paradís Perdut, existeixi o no el Paradís Promès, siguem creients o incrèduls, la felicitat assolible a la vida que portem, és la de contemplar o viure el Paradís Posseït."



8 de juny del 2009

Verd



Com cada any per aquestes dates retornem Ripollès. El cim o la vall no és el més important. Allò que hi anem a cercar és simplement un color. Un color que ens infon serenor i placidesa, ens acosta a la bellesa i anuncia el rebrot de la vida a les pastures d'alta muntanya.

Enguany ens enfilem a la Serra Cavallera, per la banda d'Ogassa i Surroca. El dia ja es veu que no serà bo. Boires, núvols i fred. La llum és grisa i fosca, la perspectiva limitada.

Però la contrada no ens decep. El tocom sembla una catifa acabada de trenar, tenyida d'un color nou, intens, amb taques grogues de la ginesta que encara s'aguanta i de les flors que despunten. I aquí i allà les carreretes decoren la clapissa.

Quin verd! El verd intens, nou, tendre, ubèrrim, flonjo i humit de les grans pastures del Ripollès, un festival per la vista i els sentits. Ens hi passaríem hores i hores contemplant aquest verd. No cal anar a Suïssa, al Tirol o les Dolomites. El mateix verd el tenim al costat de casa, i a cops no el sabem veure.