Fa alguns dies, al suplement Culturas de la Vanguardia, uns escriptors saberuts divagaven sobre el lloc remot i la seva diferència respecte al lloc llunyà, especulant sobre la filosofia que hi ha darrera d'aquest concepte. És evident que a Catalunya no hi ha cap lloc llunyà ni tan sols remot. Tanmateix en l’imaginari personal i excursionista de cadascú hi ha alguns llocs que per les circumstàncies que siguin potser s’apropen a aquesta idea, és a dir, ens transporten a d'altres mons. El Boumort, les valls laterals al Segre de l'Alt Urgell, alguns racons de l'Alta Garrotxa, el Donassa i el Capcir, unes bordes perdudes al Pallars, els rasos de Liat a l'Aran, els boscos de l'Arieja i Coserans formarien part de la meva geografia remota. I també la Serra de Busa. La combinació del seu aïllament i despoblament, la precarietat cartogràfica i de guies, la solitud, el silenci i alguns moments personals irrepetibles són potser alguns dels elements que fan que Busa tingui l’altissima consideració d’un santuari remot.
Dijous passat hi vaig tornat. Esgarrapant unes hores pendents vaig sortir en dia laborable, quelcom excepcional. De matinada costa fugir de la corrua de cotxes de l'àrea metropolitana que van camí del seu treball. M’hi trobo estrany. Ells van cap al seu treball i jo cap al meu paradís. Des de la cruïlla de Cardona la sensació d’entrar en un món diferent es comença a fer palesa. El forn d’Aiguadora sembla tancat, però després de picar a la porta obren. Avui no fan pa, però encara en tenen d’ahir. Són uns barres de quilo, sòlides i consistents, amb sabor simplement de pa, un gust que hem perdut els de ciutat.
Mentre m’endinso amb les primeres llums per la Valldora la sensació d’entrar en un món remot es comença a instal·lar en el meu esperit. Aparco al costat del monument a Guifré el Pilos. A Sant Lleir l’ermita resta muda, mentre que a la casa del costat la llum de la cuina és oberta, potser la mestressa hi prepara un got de llet calent. Camí de Sant Pere de Graudescales el fred és viu. Els bassals estan gelats i els matolls gebrats. El silenci és total. La claror al cel va creixent, però al fons de la vall regna encara la foscúria. M’aturo al costat del cenobi, contemplant impressionat aquestes pedres del segle XI. Com deuria ser la vida d’aquests monjos fa mil anys?
Encaboriat amb aquests pensaments tiro amunt seguint un corriol dins el bosc que ascendeix per la baga de Sant Pere i supera el grau de l'Esguerrat, fins les Collades. Recuperada la pista segueixo per l'obaga cap al grau de Vilamala. La molsa als vorals està a punt. Flonja, frondosa, d'un verd diferents a tots els verds. El Nadal és proper.
Superat el grau el camí s'aboca sobre la planúria superior de Busa. Aquest portell sembla donar l’entrada a un altra món, a un Shangrila perdut. Els prats regulars, perfectes, els pins esparsos, els masos. Aquí s’hi ha aturat el temps i la vida. Ganyipo de cara al sol, en silenci, contemplant el passeig elegant de mitja dotzena d’aligues o voltors dalt el cel. Continuo cap a l’ermita de Sant Cristòfor.
Senzilla i humil però sòlida, era el lloc de trobada de la mitja dotzena de masos d’aquest racó de món. El cementiri és rònec. La Vila s’aguanta precària. Em miro immòbil com un ocellet com glopeja en un bassal. Quan ha acabat em mira, i sense immutar-se, marxa cap a la branca d’un pi.
Al mirador del Capolat la vista és esplèndida. La vall del Lord, els Rasos de Peguera, la Roca d’en Ferrus i Ensija, Llinars, el Comabona i la cara sud del Pedraforca, la Serra del Verd, Port del Comte, el Montsec, el Santuari del Lord, els Bastets Montserratins...
La pasera al Capolatell, l’antiga presó dels Carlins és ara sòlida. Imagino als presoners tancats en aquesta agulla, sense escapatòria possible, llençant-se muntanya avall presos per la desesperació.
Torno passes enrere. Paro a dinar a la font de Busa.
Al davant la xemenia del Rial fumeja. És l'única casa habitada permanentment aquí dalt. Espero que els padrins estiguin bé de salut. El silenci és infinit. La pau absoluta. Intento xuclar aquest paisatge, aquest món que no és el meu món.
Tota
la immensitat es pobla
de la meva mirada.
Miquel Martí i Pol
La llum esbiaixada dóna encara més profunditat als prats. Ara a l’hivern el dia es fa curt i no em puc entretenir. A la Bartolina hi ha l’amo. Després de molts anys d’abandonament ara han refet el mas. Molta feina feta i molta per fer encara. Xerrem una bona estona. Aquí dalt s’hi està tant bé... No cal dir res més. M’haig d’acomiadar, el sol s’ha post i encara resta tot el descens.
M’aboco cap al cingle, i sense dificultats segueixo el corriol que mena a l’Escala Nova d’Orriols. Esglaons i una llarga escala de ferro per superar el grau. Pas immemorial. Can Orriols està ben agençat. La foscor va creixent i m’atraparà. Ràpid davallo, enmig d’una roureda. Arribo al riu fosc. Al Pujol han obert els llums. A Sant Lleir la xemeneia fumeja i la llum de la cuina continua oberta, potser ara prepara la mestressa la patata bullida per sopar. Mentre retorno lentament per la carretera de la Valldora en un camp veig a una dotzena de senglars escarbotant la terra. M'aturo i per la finestreta me’ls miro. Fan un xic de basarda en la foscor La gebrada comença a caure. Enfilo cap a la gran urb. Em torno a ficar a l’embus. Deixo enrere un món remot. Retorno al meu món.
Entrades
6 comentaris:
Llegint-te quasi que t'he acompanyat a l'excursió. M'has fet disfrutar. Gràcies.
Anys ha, jo m'encarregava a la colla d'aleshores de fer les aportacions de caire històric, així que he recuperat les notes d'aquella anada a Busa per oferir-t'en un trosset que espero que no sigui abusar del teu espai de comentaris. Deia:
"El serrat de les Gralles ve tot seguit camí del Capolat i el Capolatell, esperons aquests dos darrers que no pertanyen pròpiament ja al pla de Busa.
El Capolat té 1361 metres d’alçada als que accedirem pel bosc que l’abriga.
A la banda de ponent novament ens impressionarà, sens dubte, la verticalitat de l’abisme que separa aquest turó del de Capolatell, just al davant, i al que només s´hi pot accedir per una passera, doncs queda absolutament aïllat.
Aquesta especial característica ha fet del Capolatell subjecte de llegendes i d’història.
Esmentem d’aquesta darrera un episodi famós que es donà en ocasió de la guerra del francès contra les tropes de Napoleó, a començament del segle XIX, en què Busa, el Capolat i el Capolatell esdevingueren una fortalesa militar. El general Lacy, seguint els consells del tinent coronel fill de Solsona, Francesc Xavier Cabanes i d’Escofet, convertí el paratge en el quarter general del seu front que abastava la línia Solsona, Sant Llorenç de Morunys, Cardona.
Hi establí una escola militar, un hospital de sang i el Capolatell es convertí en un camp de concentració de presoners francesos, que quedaven aïllats en retirar-se els troncs d’arbre que eren l’única via d’entrada i sortida a la roca.
Ara ja llegenda, (aneu a saber fins a quin punt llegenda o història), es diu que alguns desgraciats presoners, aclaparats per les privacions i la desesperació es deixaven caure pels espadats del Capolatell amb el crit de “mourir à Busa, renâitre a Paris!” Morir a Busa, renéixer a Paris. Així ho recull si més no en un dels seus nombrosos escrits el famós viatger de l’època Madoz, tot i que la frase suïcida la recull com a “ressourgir à Paris”, resurgir a Paris, la qual cosa no canvia el dramàtic sentit de la frase.
Busa també fou quarter general carlí durant la Primera Carlinada i veient tota la serra i les properes dels Bastets i la mola de Lord i tants altres racons d’aquestes contrades, poc costa d’entendre la comoditat de moviments i amagatalls que el territori ha ofert en el decurs del temps a guerrillers de tots els bàndols o simplement a lladregots i assaltants de camins."
No he pujat mai a Busa, tot i que en conec la història dels carlins. Moltes vegades he estat als seus peus i ara penso que,potser si que hi ha llocs remots i llunyans dins la nostra petita geografia.
Tot i que hem voltat abastament per les nostres muntanyes, encara quedes aquests paradisos perduts. Com aquest que tu magistralment has descrit.
És curiós, perquè per a mi Busa és un lloc proper o molt proper. Tota la vida hi he anat molt sovint i mantinc amistat amb la gent del Rial i els del Pujol.
A Catalunya, els únics llocs remots que conec estan tots a l'àrea metropolitana de Barcelona....
Hola amic xiruqero-kumbaia, molt interessants les teves notes històriques. Tots els teus comentaris, per llargs que siguin, són sempre benvinguts.
Josep, si mai tornes a estar prop de Busa, puja fins la planúria superior. No en sortiras decebut.
Amic Gatsaule, això és el que té el concepte de món remot. Aquell lloc remot per a un potser molt familiar per un altra i a l'inreves. El lloc remot és aquell lloc que ens transporta a un lloc diferentl, a un món que no és el nostre. Per a mi pot ser Busa, potser per a tu (i també per a mi)l'area Metropolitana.
Ep nois, que a la dita àrea metropolitana hi tenim tota la serra de Collserola!
Una meravella que el retard en declarar-la parc natural està permeten que se la carreguin.
Si per a algú és un lloc remot, que no se la perdi.
A més, i no pel cantó de Barcelona, és el lloc de les meves primeres i meravelloses passes pel bosc i la muntanya.
Salutacions.
Avui dia 2 de febrer, he tornat a pujar per segona vegada a aquestes contrades, tot que he rondat per Catalunya bastant, és un lloc que no et deixa indiferent, ja que és un lloc que sembla que el temps s'hagi aturat, i et fa pensar amb el General Lacy proclamant la Pepa el 1812 i el 8000 soldats que van passar i els francesos a la presó.
Emocions que per molts anys poguem disfrutar..
Publica un comentari a l'entrada