27 de setembre de 2009

Citació del diumenge





D'on ens ve, en un mot, la passió de les muntanyes? No són elles els símbols més tristos i més eloqüents de la vellesa, de la decrepitud i de la mort? Com analitzar, com comprendre l'encant sempre nou que troba el cor humà, l'organ per excel·lència de la tendresa, a exiliar-se a les geleres, a l'etern hivern i la desolació de les muntanyes en ruïnes, al costat dels llacs fúnebres i dels abismes farcits de llàgrimes de neu, i el més lluny possible dels homes, allí on no hi ha cap rastre? 

Jo d'això no trec la conclusió que cal estar absolutament sol per a emocionar-se vivament davant dels grans espectacles de la natura. Però...potser si que en cal. És un estat mòrbid de l'ànima, que aquesta necessitat de recolliment i isolament, quan es tasta una emoció sincera, pregona i dolça? No, mil vegades no. 

L'amor una mica misantrop de la natura no és una malaltia: no és més que una paradoxa i un misteri. La nostra ànima és plena d'enigmes. Els veritables malalts, són aquells qui pretenen, i que creuen realment que quan més nombrós s'és en una ascensió de muntanya, ella és més agradable i més útil. Quina enorme heretgia. Es com si s'esdevingués que el millor mitjà de llegit un llibre, d'aprofitar-lo i de gaudir-lo, es fer la lectura en comú, cinc o sis a la vegada, agafats de la mà, i en veu alta. No seria ultratjar al seu autor?.
 
Henry Russell.


1 comentaris:

lluís ha dit...

D'on ens ve la passió per les muntanyes? Jo crec que arriba un punt que aquesta pregunta no té sentit. No dic saber la resposta, simplement no tenir la necessitat de formular la pregunta.