1 d’octubre de 2009

Petita col.lecció de paisatges




Quina relació hi ha entre les pastures, les illes desertes, les platges, les cascades, els cims o els deserts? Que són paisatges, petits o grans bocins de natura on alguns humans tenen una especial atracció. Des d'una perspectiva que segurament a Catalunya seria discutida (aquí en sabem molt de paisatge i en parlem com a grans experts, però aquí ho centrem exclussivament en l'actuació de l'home sobre el medi i el territori), aquest llibre entén el paisatge des d'una perspectiva molt més natural, verge, sense gaire o gens presència humana.

I no només els grans paisatges, espectaculars, com els cims o els canons, la immensitat i grandesa, sinó també els petits paisatges, més discrets i íntims, potser més propers, com els camins i senderes, els turons o els prats. Perquè ambdós són importants. Els paisatges excepcionals i els recollits i personals.  I el temps, el temps en un paisatge, els seus ritmes, diferents dalt un cim o al cor del desert, i l'home allí enmig.

L'autor no té una visió bucòlica o ingènua, reclamant una natura teòricament autèntica o un paisatge verge i millor. Reclama i reivindica un tempo més lent, pausat, humà en el fons.  I reclama una altra relació de l'home amb la natura, des d'una posició de tu a tu, no de superioritat, i sobretot uns altres valors. Perquè “Tot gran paisatge és una invitació a posseir-lo caminant...” (Gracq).

El text està escrit amb una prosa fina, depurada, fruit de molta meditació. El llibre descriu 15 paisatges, des de la mirada d'un geograf humanista que vol establir un diàleg entre l'home i el territori, des de l'humilitat.  Més que paisatges aquest llibre s'hauria de dir Petita col.lecció de natura.

Petite Collections de Paysages. Pierre Gilloire. L'Arpenteur. ed.Gallimard. 173. França, 2009.


15 comentaris:

lluís ha dit...

Jo crec que hi ha bàsicament dues formes de veure el paisatge. Una és la convencional, la que normalment veiem, hi vivim i hi actuem amb més o menys encert.
L'altra és més personal, és el paisatge que està fet de records, somnis, històries, persones ... Em sembla que ho deia Amiel que "el paisatge és un estat de l'ànima".

en Girbén ha dit...

En la majoria de rams els gavatxos escriuen força millor... Quan van anar "a aprendre de lletra" (deixant de costat la pega de l'anorreament de les diferències), es nota que els van ensenyar millor els rudiments.
I, ah! dius de Gracq! Quin mestre dels paisatges! Els seus "Carnets du grand chemin" són com un blog impecable abans de tots els blogs!
I ara, a cercar el Gilloire on sigui!

Jordi Lalu ha dit...

En realitat no cal qüestionar-se el títol perquè els paisatges són natura. D'acord que hi haurà qui dirà que també hi ha els paisatges urbans, bé, però aquests sí que havien estat abans natura, ara altament humanitzada i destruïda.
La natura -els paisatges- és d'una determinada manera i d'aquesta manera que és la veiem, la observem, però cadascú, en funció de les seves vivències, del seu estat d'ànim, de les persones amb qui el comparteix en aquells moments, dels seus coneixements, dels paisatges que coneix prèviament, la percebrà, la gaudirà d'una determinada manera. Així, a mi em captiven molt els paisatges nòrdics amb abundor d'aigua i pastures verdes, però a molts nòrdics els atrauen precisament els paisatges que no tenen: les llacunes amb vegetació palustre, els marjals, els rius amples encalmats. A vegades és pel contrast amb el que coneixem que un paisatge ens impressiona, però tot és natura, tota la natura és sublim, tota la natura és única. Convé fer sempre aquesta relativització en la manera d'aproximar-se a la natura, perquè és des d'aquesta reflexió que la podrem comprendre millor i podrem entendre millor quin és el lloc que hi ocupa l'home (o que hi hauria d'ocupar), i que no hauria de ser altre que el de defensor a ultrança de tota la natura, no només de la que encara és virginal. L'essència del que és l´home cal buscar-la a la natura, per això els qui som més sensibles, els qui encara no hem estat atrapats per la teranyina de les societats tecnològiques -o almenys no en la seva totalitat-, els qui ens sentim encara part de la natura, necessitem acudir-hi sovint i comprovar aquest sentiment de pertinença, com les marmotes en els prats alpins, els linxs en els boscos boreals, els pela-roques en les parets alpines, els guanacs en la puna...

enric faura ha dit...

Lluis, probablement hi ha diverses formes de veure i viure els paisatges. Una més subjectiva i una altra més objectiva, però tal com en Francesc Roma ha explicat a bastament l'aproximació medial a un paisatge condiciona fortament la seva recepció i interpretació.

Girben, efectivament el nivell de l'ecole i le licees francés es nota. I Gracq és un autor massa oblidat-

Lalu, molta gent no estaria d'acord amb la teva definició de paisatge. El paisatge també es pot entendre per a molts com l'interacció dels homes sobre el medi i el resultat d'aquesta actuació. Hi ha un debat sobre si existeix un paisatge verge, sense intervenció humana, i per alguns això no és possible. En qualsevol cas sovint em dóna la sensació que a casa nostra això del paisatge ho estirem massa i li donem una importancia exagerada, amb Observatoris del Paisatge, Cartes del Paisatge i altres faramalles, oblidant-nos d'aspectes fonametals com la conservació de la natura i el medi.

lluís ha dit...

Entenc que tota visió que sigui només objectiva o només subjectiva serà sempre limitada. És la interrelació que s'estableix entre les dues visions els que ens aproxima al paisatge. Difícilment em puc sentir bé i feliç davant d'un riu brut amb peixos morts.

Jordi Lalu ha dit...

Enric, aprofondeixo en la idea perquè em sembla que coincidim en el fons. Quan he dit que el paisatge és natura, també hi incloc els sembrats, les vinyes, els prats de dall, els conreus d'arbres fruiters..., però també els pobles; en tots ells s´hi arriben a establir amb el temps comunitats naturals silvestres, amb espècies vegetals i espècies animals que les fan seves, diríem que acaben estant en preciós equilibri amb la part més intocada. He exclòs potser només les grans urbs encimentades perquè costa que s´hi estableixin comunitats naturals silvestres, tot i que també s´han establert falcons pelegrins als gratacels de moltes ciutats. És molt fàcil entendre-ho: si els pobles s´abandonen al final acaben fagocitats per la natura. És en aquest sentit que dic que el paisatge és essencialment natura.
El paisatge virginal cal anar-lo a buscar a llocs remots on l´home no hi ha intervingut o hi ha intervingut tan poc que els efectes no han estat suficients per a modificar-lo (modificar-lo de forma exògena és clar): la Puna d'Atacama, l'Antàrtida, bona part d'Islàndia, la taigà siberiana, Kamchatka, Illes Kodiak, etcètera.
Efectivament, el que cal preservar és la natura -per entendre'ns "tot allò que hi ha més enllà de les àrees habitades"-, s'entén que si la modifiquem sobremanera, si hi teixim una xarxa inacabable de carreteres, si l'omplim de polígons industrials i d'àrees residencials, en definitiva de zones assimilables a les àrees urbanes i per tant absolutament oposades a la natura, l'estarem empobrint i l'estarem fent incompatible amb una de les necessitats atàviques de l´home, com és la de sentir-se que forma part de la natura.
Sí, el que és fonamental és servar la natura, i per això cal oposar-se a la idea que la urbanització de la natura és l'única opció. Estic d'acord, no és tant la idea que ens hem de fixar si hi ha molts rètols que fan lleig fora de les urbs o si les teulades de les cases no guarden una estètica pròpia de la contrada (no dic que no calgués fer-ho també), sinó que el nucli de la preocupació hauria d'estar en no destruir irreversiblement la part que encara ens resta de "zones que podríem anomenar de fora vila".

en Girbén ha dit...

Diria que, d'una manera nítida, ara estem fent paisatgisme...
En un cert moment vaig decidir deixar de definir-me per tal concepte. Dir-se paisatgista de la "tercera via" era massa forçat; ni em dedicava a pintar paisatges per als salons de burgesos nostàlgics, ni de lluny era aquell arquitecte-jardiner que, per a la majoria, ara expressa el concepte.

Imagino que ens plau -i necessitem- moure'ns per un terreny poc concret i, alhora, inclusiu per experiència. Entre una geografia poètica, un cert saber ecològic viscut, una història menuda que veiem esmicoladisa, una sincera creativitat que no sap del mercat, un moure'ns de valent que res té a veure amb l'esport... I sempre, tot mirant de fer bo el senzill propòsit que encapçala aquest espai d'amable conversa, la muntanya. És com si el relleu ens hagués ensenyat que res és del tot irrellevant.

Jordi Lalu ha dit...

Girbén,
ja que has parlat dels paisatges que pintaves, potser algun dia podries proposar a l'Enric una entrada que recollís mostres d'alguns dels pintors de paisatges que menys coneixem per aquestes latituds i que són molt evocadors, penso en els noruegs Sohlberg, Kittelsen, Dahl, Balke, el suec Nordström, l'islandès Jónsson. Opino que són obres de les quals es desprén que hi ha cultures que tenen una altra manera d'aproximar-se a la natura, més humil i més equilibrada, de la qual aquí malauradament seguim mancats. És clar, les cultures que encara senten més present aquest lligam amb la terra, están més convençudes de la necessitat de preservació de la natura. Potser a casa nostra ens hem desempellagat d'aquest lligam en benefici d'una industrialització forassenyada i irreflexiva, i per això els indignes que han arribat a les diferents administracions han permès que es dilapidés i se segueixi dilapidant el nostre patrimoni natural. El patrimoni natural és tant o més important que el patrimoni cultural, com s´encarrega de remarcar la UNESCO. Segurament l'origen d'aquest allunyament de la natura que s´ha fet fort a casa nostra té un origen cultural. Sí, en les societats escandinaves per exemple hi ha molta més gent que sap de lletra i que per tant està més sensibilitzada devers els problemes mediambientals i que no únicament està preocupada per a fer doblers, i aquesta gent més culturalitzada està tant en feines simples com comandant empreses i institucions. És la cultura al capdavall que ens ajudarà a ser convincents quan proposem de protegir la natura.

en Girbén ha dit...

Se'ns gira feina, Lalu! També veig possible un bon treball sobre els paisatgistes de llei que trobaríem entre aquells grans escriptors que van ser, i són, magnífics pintors; com ara Yeats, Hugo, Stifter, Ibsen, Ruskin, Strindberg, Keller, Lear... els jardins de Rusiñol.. Les aigüades miraculoses de Xingjian Gao... Les papallones de l'obsessiu Nabokov...

De la resta que dius, de la part preocupant, d'aquesta total desacralització del món, jo sóc molt del que proposa el muntanyenc Michel Serres a "Le Contrat Naturel" (aquí es troba a Pre-Textos): d'una primera constitució universal que no partís el món entre humans i natura, restablint així una unitat perduda ni es recorda quan.

Jordi Lalu ha dit...

Sí, és cert, molts escriptors han sentit la necessitat de complementar la seva expressió literària amb l'expressió pictòrica; en l'actualitat per exemple Günther Grass.
No en tenia coneixement que l'Ibsen pintés..., que n'Erik Werenskiold en va fer un retrat monumental només emprant blancs i grisos que s'exposa a la fantàstica Galeria Nacional d'Oslo sí, on la figura grandiosa del dramaturg destaca davant d'un paisatge apenes insinuat de teulades i muntanyes també blanques.
Sí, és clar, molts hi estarien a favor d'aquesta constitució universal, els taurons, els trencalossos, els óssos polars, els tigres de Sibèria, els goril·les de les muntanyes Virunga, els lèmurs de Madagascar, i sense anar tan lluny els óssos bruns dels Pirineus! Sí, tots ells signarien, i alguns humans penso que també.

en Girbén ha dit...

Disculpa Enric a dos loquaços que s'aprofiten de la teva "Muntanya" de bits...
Un cop dit això, Lalu, si em visites, i ja que confesses la teva passió pels paisatges nòrdics, et puc passar una mostra del que pintava Ibsen, que no mata (paisatges sublims però llepats que es diu); no com Strindberg, autor d'unes tenses marines desfermades.
Ah! I la constitució serà més que una nova arca de Noè. Inclourà l'arbre de la sang de dragó de Socotra i les molses del pessebre; el coltan de Rwanda i les sorres de les platges del Maresme.

enric faura ha dit...

Aquest debat s'anima. Magnífic!

Lluís, parles de visió objectiva i subjectiva i de la necessaria interrelació entre ambdures. Potser m'estic fent gran, però cada cop crec menys en les visions objectives. Com a éssers humans estem tant condicionats per la nostra biografia, les nostres circumstàncies, les nostres lectures, cultura, pensaments, que es fa molt difícil per a no dir impossible una aproximació objectiva o neutre a cap paisatge. Per què davant un mateix paisatge segons la persona hi ha reaccions tan diferents?

Jordi, crec que estem bàsicament d'acord en la nostra concepció de la natura com a objectiu a preservar, però a Catalunya hi ha un corrent molt fort, impulsat pel Joan Nogués i l'Observatori del Paisatge, que posa a la persona i la seva actuació per davant de la natura. En podriem parlar llargament.

Girben, la claves. Com es pot definir el paisatge i que és fer paisatgisme? És un concepte poliedric, amb moltes arestes, que inclou una mica de tots els elements que esmentes i potser alguns altres. Però tanmateix caldria acotar-lo, sinó arribem al ridícul actual, on el paisatge és gairabé tot, i em penso que ens passem.

Girben i Jordi, teniu aquest bloc a la vostra disposició, només faltaria. Parleu d'alguns noms de pintors i escriptors que em sonen, però d'altres que no conec. Però perquè no ens quedem a casa nostra.
Es pot entendre "Els sots ferèstecs" sense la presència del paistge? O "Solitud" de Victor Català sense la força tel.lúrica d'un paisatge? I existiria l'Escola d'Olot a la pintura sense el paisatge de garrotxí?

Però la qüestió va més enllà. Aquests autors i escriptors, amb les seves creacions, no estan en cert sentit creant un paisatge en el nostre imaginari? Després de llegir "La Punyalada" podem pujar al Bassegoda i seure uns instants "sobre un canapé de blaníssima herba ... per contemplar mon pais" sense el pòsit d'aquesta lectura. No contemplem aquell paisatge filtrat o mediatitzat per aquestes imatges literaries? Jo si que em veig afectat.

Parlem-ne, que el tema s'ho val.

Francesc ha dit...

Home, celebro que algú enceti el debat sobre el paisatge fora de l'acadèmia.
L'acadèmia més nostrada ha enquistat el debat del paisatge polititzant-lo (vegeu llei del paisatge, per exemple) i fent-ne el territori del saber de quatre privilegiats políticament ben connectats.
Per això em sembla interessant que s'hi pensi des de la "societat civil".
Prometo que em llegiré el que heu escrit (ara només ho he repassat molt per sobre) i, si puc, hi diré alguna cosa. De tota manera, em sembla que força coses ja s'han dit sobre el tema, que tenim prou elements per entendre de què va aquest tema. Això sí, si volem, si som capaços de dir que mai no podrem saber què és el paisatge.

Jordi Lalu ha dit...

Sí, Strindberg té aquell quadre amb tanta força de "La ciutat".
Ara mateix no tinc tota l'obra de l'escola d'Olot al cap, però tinc la idea que no s'aproximaven a la natura amb el mateix bagatge i la mateixa intenció que els autors nòrdics que cito. Jo no recordo per exemple cap obra dels paisatgistes d'Olot amb fauna salvatge ni cap obra on el motiu central siguin les muntanyes, mentre que per exemple el suec Bruno Liljefors té un quadre farcit de galls fers perquè retrata una escena d'aparellament, també un quadre d'ànecs salvatges i molts més; el norueg Dahl té quadres amb ramats de rens salvatges, el finès Gallen-Kallela té un quadre magnífic amb un nen contemplant una cornella, l'islandès Jónsson pintava els volcans d'Islàndia, i tots aquests quadres i molts d'altres no són simples postals. Crec que aquestes obres a què em remeto demostren una relació diferent d'aquells artistes amb la natura, de la qual n'eren part integrant, pintaven des d'una plena integració amb la natura. Per això necessito recolzar-me en ells per a exposar quina és també la meva aproximació a la natura, i no ho sé fer per mediació de l'escola d'Olot, la qual mereix tots els meus respectes, tot s'ha de dir...
La meva aproximació a la natura i a la natura de les zones altes difereix radicalment de la del catedràtic de Geografia Humana; aquesta la respecto òbviament, però no m'interessa especialment. Si no crec, a més a més, que sigui la que hagi de prevaldre és per la senzilla raó que apostar per promocionar els assentaments humans per sobre de la natura implica la irreversibilitat. El que caldria qüestionar en primer lloc sempre és si és necessària aquesta expansió constant i pertot dels assentaments humans, i no si aquests cal que s'adiguin amb el paisatge, són dos nivells diferents d'abordar l'assumpte del creixement urbanístic.
D'altra banda, per la meva formació tècnica de biòleg, jo sí sé deslliurar-me quan em cal del bagatge literari i personal per a copsar la realitat de la natura.

en Girbén ha dit...

No ens farem enrere, ara, quan encara som a les afores del poble i queda tant de camí.
Dels 281 capítols de "L'Empriu" que vaig dedicar a pensar sobre l'ús del territori (tots), ara m'ha vingut aquest al cap - http://empriu.blogspot.com/2008/09/87-el-coll.html - , especialment dedicat al mot "paisatgisme".

Per un altre costat -i si em deixeu ser malèvol- afegiré un retall del pròleg del totxo PAISAJE Y PENSAMIENTO (editat pel Centro De Arte y Naturaleza d'Osca):
"Hemos reunido en el CDAN a algunos de los pensadores sobre el paisaje mas destacados de Europa. Son profesores que por medio de su capacidad de investigación, de su generosa docencia y de sus libros están generando una "cultura del paisaje". Son filósofos, historiadores, científicos e ingenieros que han accedido a redactar estos textos para inducir a pensar en y sobre el paisaje y para ayudar a comprenderlo ... i bla, bla, bla..."

Jo diria que més un d'aquests pensadors i enginyers ara deu cobrar un bon pico per justificar les malvestats d'ARAMÓN i d'altres "ents" similars. És evident que pagesos, pastors, boscalers, excursionistes, artistes o poetes, hem sigut incapaços de generar una "cultura del paisatge"... Crec que, si ho diuen els savis, ho hauríem d'acceptar.