30 d’abril de 2008

Ecodiari



El passat dia 14 d’abril naixia un nou diari digital a la xarxa, Ecodiari. Impulsat per diversos col.lectius conservacionistes i ecologistes vol informar de les noticies i debats socials des d’una perspectiva lliure i transversal. En paraules del seu director, Xavier Borras, L'EcoDiari es reclama com a publicació independent del pensament ecologista per a la nova era solar, amb la voluntat de ser una eina d'informació, d’investigació i d’anàlisi de la realitat ecològica, principalment de la nació catalana, perquè, tot trabucant la famosa frase de Jacques Ellul, cal pensar localment i actuar globalment, i aquest és el sentit del nostre dir i fer”

Per anar seguint..


29 d’abril de 2008

Revistes de muntanya: taula rodona

Al voltant de la festa de Sant Jordi la Secció Excursionista del Foment Martinenc, de Barcelona, i dins del programa de celebració del seu centenari, ha organitzat tres taules rodones sobre temes relacionats amb la cultura excursionista. La primera va ser sobre les revistes de muntanya, la segona sobre els butlletins d’entitats i la tercera sobre les guies excursionistes.

Assisteixo a la primera, monogràfica sobre les revistes de muntanya a casa nostra. A la taula els directors de les tres principals revistes. Jordi Martorell per Excursionisme de la UEC, Ferran Alexandri per Muntanya del CEC i Jaume Ferràndez per Vèrtex de la Feec. Cada director fa una senzilla exposició de la realitat de la seva revista, de les interioritats i del procés d’elaboració. Són revistes diferents, amb un grau de professionalització molt diferent i amb una empresa editora al darrera amb intencions també molt diferents. Tanmateix hi ha uns trets de fons que es repeteixen. Hi ha dificultat per trobar bons col·laboradors, a la gent li costa molt escriure, i encara més, escriure bé. La dependència o independència de la direcció i del consell de redacció envers les entitats mare exigeixen a cops una certa dosi de diplomàcia i entesa. El procés industrial d’elaboració d’una revista (redacció, maquetació, fotomecànica, impressió, distribució) té uns costos molt elevats, creixents, i de difícil repercussió. El finançament és limitat. Costa trobar un equilibri en els continguts, ja que hi ha molts articles de viatges i expedicions arreu del món i pocs de la geografia catalana. Ningú té clar com ha de ser o serà la convivència d’una revista en suport paper amb la web. Són mitjans complementaris o antagònics? Es planteja la possibilitat d’una revista comercial d’excursionisme en català, com Descobrir Catalunya, Sapiens o Nat. Sembla clar que seria difícil. Els lectors ja estan ben servits per aquestes capçaleres i la inversió financera per treure una nova publicació és molt elevada amb unes expectatives incertes. Es suggereix una possible col·laboració entre publicacions, però més enllà de la bona voluntat no es concreta res.

Un acte senzill i modest, fet des de la base d’una entitat petita de barri, però que permet constatar que en els darrers deu anys les revistes excursionistes han fet un tomb en positiu molt notable. Els reptes de futur són grans, les incerteses també, però cal continuar mirant endavant amb la major ambició i exigència possible.

Aquí una ressenya de la taula rodona sobre guies excursionistes.


28 d’abril de 2008

Per les muntanyes de Prades


Què bé s’hi està! Com a llangardaixos prenem el sol en aquestes lloses rescalfades pel sol. Aquest abril estiueja i la calor convida a despullar-se i gaudir dels primers raigs de sol de la temporada a la pell. Som a la Mola d’Estat, a les muntanyes de Prades, un dia entre setmana. Dinem pausadament abocats a la vall del Brugent. La Farena al davant, una mica més enllà la Mussara, Montral, el Camp de Tarragona i el mar al fons. Nord enllà els Pirineus llueixen blanquissims, amb un tou de neu sorprenent al Port del Comte. Quin silenci, quina pau, quina immensitat!

De bon matí hem sortit des de Montblanc, després d’una passejada pels seus carrers ducals, encara mig adormits. Hem pujat al cap de la serra per la gran barrancada de La Vall. A l’Estret l’aigua corre abundosa, al mas de Ponet alguns arbres fruiters llueixen esponerosos. La vegetació està esplèndida. El verd tendre dels rebrots novells i el verd fosc dels arbres de fulla perenne es barregen en una composició cromàtica sedant. Malgrat la secada pels torrents baixa aigua, ben neta, i les fonts ragen. Un cop al capdamunt seguim per senderes i pistes entre pinedes, alzinars i alguna roureda fins a la Mola dels Quatre Termes (on cada cop hi ha més plaques!) i la balconada de la Mola d’Estat. La caminada per la immensitat d’aquesta massa forestal, té quelcom de grandiós. Per un moment penso en aquell personatge de Giono, que a la Provença anava plantant arbres per poder tenir un bosc. Aquí estaria feliç. I no puc oblidar a Prudenci Bertrana i els seus bells camins que no menen enlloc. Ara i aquí ho entenc millor.

De retorn passem pels Cogullons i el deliciós poblet de Rojals. Suats, rostits i cansats retornem fins Montblanc, intentant atrapar en aquesta horabaixa els matisos del verd tendrissim, l’estela de les orenetes al cel, el cant del rossinyol al voral. Volem endur-nos amb nosaltres la pau i grandesa d’aquestes muntanyes.

P.S. Un bon amic i expert coneixedor de la contrada m'indica que és més correcte parlar de Muntanyes de Prades que no pas de Serra de Prades, ja que es tracta d'un conjunt de serres, altiplans i valls que es dispersen per un bast territori, més que d'una serralada uniforme. Aquí queda dit.

P.S. Atenció amb el mapa de Piolet a escala 1:25.000 de Prades. Hi ha certes confusions d'algunes pistes i senderes. No és mala eina d'orientació, però en cas de dubte deixeu-vos guiar pel vostre instint.


24 d’abril de 2008

Marcant senyals


Posa una mica més de pintura. Vigila amb el regalim. Al tanto que ha quedat massa curt. Aquest pinzell no llisca prou. La pintura s'està assecant. Agafa millor a la pedra o en un roc? Ho posem aquí o més enllà?
No, no és una classe de pintura. No, són alguns del comentaris de dissabte passat. Amb els companys de Cam Base vam anar a remarcar un PR al Penedès. Des de la Bleda fins Sant Marçal, passant per la Múria, sota l'esguard del Castellot, a Castellvi de la Marca. Terra de vinyes perfectament arranglerades, algunes oliveres esparses, de troncs nuosos. El dia radiant, un ventijol refrescant, la companyia grata i acollidora, els nens contents de jugar amb la pintura i els senyals. Una diada rodona i una modestissima i anònima aportació d'una colla de persones a la comunitat excursionista.

PS. No s'haurien de limitar els PR i GR per l'asfalt?


23 d’abril de 2008

Muntanyes de neu


A la riba de la Mediterrania la primavera avança sensual i delitosa. Al Pirineu, severa i freda. Les precipitacions dels darrers 5 dies han deixat importants gruixos de neu als cims del Pirineu. Les xifres de neu acumulada fins a data d'avui segons el Servei Meteorològic de Catalunya són les següents: Boí (2.540 m) 277 cm, Certascan (2.400 m) 231 cm, Port de la Bonaigua (2.266 m) 225 cm, Lac Redon (2.236 m) 207 cm, Sasseuba (2.226 m) 109 cm, Cadí Nord (2.149 m) a Prat d'Aguiló 96 cm, Port del Comte (2.300 m) 60 cm, Ulldeter (2.367 m) 31 cm, Malniu (2.310 m) 23 cm, Núria (1.971 m) 16 cm de neu.

Ara cal esperar uns dies, que purguin els pendents i baixin les allaus, però la temporada no s'ha acabat. Al Pirineu encara resten uns quants dies per fer esqui de muntanya.

Algunes fotos per somiar al Pallars

Més fotos de somni a la vall d'Aure


22 d’abril de 2008

Sant Jordi 2008



Seguint la tradició d'altres anys, goso recomanar alguns llibres de muntanya per aquest Sant Jordi.

Cels de safir. Edu Sallent. Cossetània edicions. Narrativa. Catorze relats sobre ascensions catalanes a l'Himalaia amb un estil intimista, sensible i molt humà.

Josep Milà, l'amor a la muntanya neix fins i tot en temps de guerra. Francesc Roma. Cossetània. Biografia. Breu esboç biogràfic d'una pagès penedesenc que en la dura etapa del franquisme no va renunciar al seu catalanisme.

La cumbre de los dioses. Yumemakura Baku - Jiro Taniguch. Ponent Mon. Manga de muntanya.

Llibre de la muntanya. Josep Romeu. Generalitat de Catalunya. Antologia. Reedició en facsímil d'un deliciós llibret que recull en una antologia alguns dels millors textos en prosa o poesia sobre la muntanya catalana.

Travesías pirenaicas. Jordi Longas. Desnivel. Guia. Recull de 20 propostes de travesses pels Pirineus, més enllà de les rutes organitzades i que permeten submergir-se en les muntanyes pirinenques.

Les ascensions de Verdaguer al Pirineu. Cossetània. Bernat Gasull i Roig. Guia. Recull de bona part de les excursions de mossèn Cinto pel Pirineu i que més enllà de la ruta permet endinsar-se en la biografia excursionista del gran poeta.


Muntanyes de Canejan.
Val de Toran. Montserrat Timoneda i Jaume Llanes. Cossetània. Guia. Itineraris excursionistes per unes valls i muntanyes de l'Aran enormement desconegudes que per a molts serà tot un descobriment.


La muntanya solar.
Bonaventrua Adellach Baró i Jaume Riba Sabaté. Autoedició. Singularissim llibre sobre el sol, el pic d'Arcalís i antics camins pirinencs. Del tot inclassificable.

Histoire d'un coeur. Henry Russell. L'esperada reedició del llibre més maleït i mític de la història del pirineisme. Només per a russellians abrandats.

I vosaltres, que recomanaríeu?


21 d’abril de 2008

Allau a Gavarnia


Ahir diumenge 20 d'abril, a mitja tarda, una gran allau va tallar completament l'accés a Gavarnia des de Gèdre. Després des dels vessants del Pimené una llengua de més de 50 metres de llargada i 15 metres de gruix va envair la carretera, sense provocar cap víctima. Des de llavors s'ha treballat per restablir el pas i s'espera que per demà dimarts ja sigui possible reobrir la comunicació.

Tal com diu una vella dita “l'hivern que no ha caigut, caurà”.


20 d’abril de 2008

Citació del diumenge

Foto: Claude Mansiot, pic de Dormillouse


En el silenci i la solitut només s’escolta allò que és essencial

Camille Belguise


18 d’abril de 2008

Al vent de les aigües



A començament del 2007, parlàvem aquí del projecte Via Rubricatus que l'artista Jordi Rocosa ha anat fent al llarg del riu Llobregat. És una proposta molt peculiar, discutible i discutida, però innegablement innovadora.

Ahir en Joan Solà en va parlar a la seva columna setmanal a l'Avui. Va poder contemplar una "performance" al Cavall Bernat i ho explica amb molta gràcia.

Aquí el seu text:
Si no heu vist mai un noi o una noia penjats en una paret vertical no sabeu la meitat de l'emoció que es pot experimentar a muntanya. Ho teniu ben fàcil: pugeu a Montserrat qualsevol diumenge, enfileu el camí­ de Sant Joan a Sant Jeroni i deixeu vagar la vista. O bé preneu des de Santa Cecilia el camí­ que puja per la canal Plana (vigilant de no perdre el viarany, llevat que tingueu al davant una deessa que us obre camí­ per alguna xemeneia impossible), i anireu contemplant des de diferents punts de la banda nord l'imponent "Cavall Bernat" (i no caldrà pas que us expliquin que "cavall" és l'eufemisme de "carall"):un cop a dalt, gireu a mà dreta i tresqueu fins al caire mateix de l'ermita de Sant Antoni, on el "cavall" se us dreçarà majestuós, perillós, voltat de timbes; i veureu tot d'aranyes humanes arrapades de manera increïble en aquell cilindre impertèrrit coronat amb una Moreneta. Aquesta Moreneta substitueix la que fa anys i panys algú va "robar", us diu un escalador que espera torn, amb mitja rialleta que haureu de saber interpretar. "Bernat" sembla que vol dir 'voltat de timba': seria una deformació o simplificació de "baranat", encara que potser no hi és aliè el nom "Bernat", que en el món folklòric i imaginatiu tenia un valor genèric de cosa o persona. Aquí­ realment hi escauria de manera paradigmàtica així de "baranat", però no ho veig
clar en altres casos de cavalls o penyals Bernat.

Si haguéssiu pujat aquí­ dalt el proppassat 6 d'abril, hi hauríeu ensopegat els escaladors Pau Rofes, Ivan Arjona i Manuel Sanmartí que hissaven fins dalt un girell (una mena de vela giratòria semicircular) de dimensions considerables, muntat en un marc de ferro: un cop instal.lat a dalt, damunt la Moreneta, i fet el ví­deo del cas, el van tornar a desmuntar i avall de nou. L'acció es titulava "Moreneta al Vent de les Aigües" i era una de les moltes accions que durant dues anyades s'han fet de punta a punta del Llobregat, en homenatge a un riu beneficiós, laboriós i fins artista, com es palesa amb la meravellosa escultura que és tota aquesta muntanya i especí­ficament aquest penyal singular. El conjunt
d'intervencions es titula "Via Rubricatus" i és un projecte de l'artista Jordi Rocosa, subvencionat per la Diputació de Barcelona. El dia 27, si us pica la curiositat, actuaran al Pont del Diable de Martorell, cap a les dotze.

Com que aquesta gent foguejada em cauen bé, mentre feien els preparatius de l'ascensió i ens explicaven el guió, jo els vaig explicar això de "Via Rubricatus", que no ho tenien clar. De fet, trobo el tí­tol estrany: si de cas, hauria de ser "Via Rubricata", amb l'adjectiu concordat amb el nom. "Rubricatus" és el nom llatí­ del nostre riu i vol dir 'rogenc', pel color terrós de les seves aigües.
A causa de les dues erres (r-r), la primera es va dissimilar en l-("Lubricatus"), que en català va donar ll- ("Llobregat"). És de la mateixa famí­lia de paraules que "rúbrica" (que es feia amb tinta vermella) i "rubor", "ruboritzar-se" 'envermellir'.



16 d’abril de 2008

Josep Ribas II


Els Pirineus no es poden tancar en una bombolla. Per això està en contra dels ecologistes que no permeten tocar res. Sense vida la muntanya és morta. Els Pirineus no poden ser una reserva. Assenyala que els Pirineus tenen un gran dèficit d'imatge, si més no a França, i que no tenen prestigi social.

No existeix un únic Pirineu. El Pirineu és un microcosmos, un mosaic, un patchwork. Són molts pobles, llengües diferents, costums, tradicions, però una arrel tel·lúrica comuna. Per això no li agrada parlar del Pirineu, sinó dels Pirineus, sempre en plural.
.
Per a ell, més important que cap muntanya o ascensió, són les persones. Sempre que ha anat a la muntanya el que l'ha apassionat, més enllà dels cims i excursions, són els retrobaments amb les gents de les valls, amb els pastors, amb els pagesos. Això és el més important. Tota la resta és secundari. Li agrada la gent anònima pirinenca. D'ells diu que ho aprés tot, més que dels llibres. Li han trames la cultura milenaria pirinenca. Per això cal caminar i fer
randonnes, perquè és a peu com es pot connectar amb la gent. Amb cotxe o amb preses no es pot parlar amb la gent.

El Canigó és la muntanya de la seva vida. Hi ha pujat més de 75 cops. El Canigó té tretze valls i s'hi pot pujar des de moltissims llocs. Existeix un Canigó turístic, però també un altre secret i desconegut. A més a més el més important són les gents de les seves valls, la vida i la història. El Canigó està al centre de tres pols: Tolosa, Montpeller i Barcelona. Hi ha va pujar per primer cop l'any 1961 amb el seu cosí Géorges Veron per Corsavy. I el darrer amb els germans Ravier, abans de la crisi cardíaca que ha patit.

El català a la Catalunya nord ha reculat. Ara es torna a ensenyar a les escoles, però li fa por que sigui un folklorisme, com la bandera. El català s'ha de parlar a casa i al carrer, sinó estarà mort.

A la Catalunya nord no hi ha massa afició per la muntanya. Es fan randonnes, però entre companys i petits grups.

Al final ens obra la porta del seu cabinet, el seu estudi de treball. No té ni ordinador ni màquina d'escriure. Escriu tot a mà, amb ploma i tinta. Té perfectament endreçats els originals dels seus llibres (prop d'una vintena) i dels seus articles publicats a La Depeche (més de 500). Té tres llibres inèdits. Ens ensenyà el darrer. Dibuixa, sempre ha dibuixat, ho prefereix sobre la fotografia.

A la seva biblioteca, al costat de tots els llibres clàssics del pirineisme, ens criden l'atenció les obres completes de Ramuz i Camus. Ramuz, més de 20 volums, és el seu escriptor de capçalera. Un mestre. No passa una setmana sense llegir-ne alguna plana. El seu millor llibre es Derborance, no La gran por. Va conéixer a Camus a la guerra d'Algeria. El va impressionar. Camus ha traduït admirablement el Cant Espiritual de Maragall al francès sense gairebé conèixer el català.

Tanquem la porta d'aquest santuari. No podem marxar encara. La seva dona ens ha preparat una mica de berenar. Vaja berenar! 4 plats, amb safata de formatges i pastis de maduixes de postres. Gràcies Mirelle.

Allí continua la conversa. Les anècdotes són infinites. Ens explica com va llançar una campanya contra la urbanització de Gavarnie quan uns projectes faraònics de caire turístics l'haguessin desfigurat i com li va valdre ser nomenat fill il·lustre del municipi. Allí han estiuejat quasi trenta anys al mític Hotel de Voyagueurs, i quan aquest es va cremar, van plorar. També s'estenen sobre Georges Vèron, cosí per part de la seva dona. Era un home que sempre corria, anava amb el rellotge a la ma, millorant horaris. Aviat van deixar de sortir plegats, ja que ell era contemplatiu i Vèron un esportista. Va recórrer tot el Pirineu i el va ressenyar, però per Ribas Vèron mai va conèixer els Pirineus. Afirma que la idea de la cèlebre Alta Ruta Pirinenca, que ara celebrarà 40 anys, va ser seva, encara que fou Vèron qui la dugué a terme i la va popularitzar. Ens explica amb emoció el suïcidi de Vèron. No va voler acceptar la vellesa.

Fa pocs anys va pujar al Canigó amb els germans Ravier. Baixant per la xemeneia el Pierre es va voler enfilar a la clàssica Agulla de la Xemeneia. Dalt de tot hi va trobar un vell pitó de ferro que ens ensenya. Després de fer moltes recerques creu que el va posar allí el cèlebre guia Armand Charlet. Segueix amb una aferrissada afirmació dels seus principis republicans, la seva intolerància amb la discriminació envers els estrangers (ell va patir discriminació per ser fill de catalans i no ho pot acceptar) i uns divertits comentaris sobre la dona del president de la república. La conversa s'allarga, però a les deu del vespre ens alcem. Hem de tornar a casa. No s'acabaria mai la conversa. Gràcies.

Josep Ribas, memòria del pirineisme.



Una tarda pirineista amb Josep Ribas I



La raó que ens va estroncar la passejada al Roc de Frausa (o de França, com ens precisarà pocs minuts més tard) era que a les tres en punt de la tarda de dissabte ens esperava Josep Ribas a casa seva a Canohès, un poblet a la plana rosellonesa, sota l'esguard del Canigó.

Josep (Joseph) Ribas, (1931), és fill de catalans que als anys vint del segle passat van haver d'emigrar a França cercant feina. Mestre de professió ha estat tota la seva vida un pirineista apassionat, i ha escrit nombroses llibres divulgatius sobre el Pirineu i la història del pirineisme amb un estil molt atractiu que l'han acabat de convertir en una ploma de referència en aquest àmbit. També ha estat un apassionat del Canigó, muntanya que ha pujat prop de setanta cops per totes bandes i de la que ha escrit una monografia no superada. Amb l'amic F.R. ens feia il·lusió conèixer-lo i ell va donar totes les facilitats per trobar-nos.

Ens rep molt amablement amb companyia de la seva dona. Parla un català afrancesat, amb la cantarella habitual dels nordcatalans i una divertida barreja de mots francesos transformats. Tota la seva vida ha viscut en diferents poblets del Vallespir i el Conflent. D'immediat es mostra com un personatge franc i obert, proper, amb moltes ganes de xerrar. Parla amb passió i un sentiment profund. S'acosta als vuitanta anys i fins l'any passat, que va tenir un atac al cor, ha estat en actiu. Més que un gran muntanyenc és un apassionat de la història del Pirineu i del pirineisme i un escriptor prolífic. És del tot impossible resumir les sis hores de conversa fecunda i rica en aquest apunt. Tanmateix ens explica algunes de les seves idees que crec que val la pena recollir.

El pirineisme el va definir Beraldi: excursionejar, sentir i escriure. Tot plegat, no és possible un sense l'altre. Tanmateix l'època del pirineisme de conquesta s'ha acabat, tal com afirma el seu amic Bellefon amb qui està d'acord. Els germans Ravier han estat els darrers. Quedarà alguna paret i alguna via per descobrir, però tot està ja fet. Per a ell en el segle XXI el pirineisme ha de ser una manera de viure de les societats muntanyeses que s'estenen a redós dels Pirineus. El pirineisme ha de ser una manera de crear una societat que es projecti al futur de manera dinàmica a partir de la memòria del passat. Assenyala tres àmbits d'actuació:

1-. Cal facilitar una manera de viure viable a les gents del Pirineu per tal que no hagin de marxar. Les muntanyes han de tenir vida amb la feina que s'hi pot fer allí, no lluny.

2-. Cal pensar molt bé com urbanitzar les muntanyes, amb les infraestructures necessàries, però mínimes, sense embrutar les muntanyes i respectant-les.

3-. Turisme. És el futur. Cal saber rebre a la gent i fer-los gaudir, però sobretot que entenguin que són els Pirineus, el seu caràcter, que el turisme no se'n torni amb un bany de folklore superficial.

El pirineisme del futur ha de ser social, no esportiu, ha de partir del passat, del patrimoni, però les noves generacions s'han de reapropiar d'aquesta memòria i projectar-se cap al futur. Es mostra totalment contrari al pirineisme consumista i superficial. El pirineisme és un esperit, una cultura, una tradició, però mirant endavant. El pirineisme de Josep Ribas és un humanisme.

El pirineisme té un arbre genealògic que neix amb Ramond, segueix amb Chaussenque, Russell, Brulle, Cadier, Ollivier i els germans Ravier. Aquestes són les grans referències. Rainier Munsch era la continuïtat. Ara que ha mort potser sigui Remi Thivel o el fill dels Ravier els nous brots d'aquest llegat. Ja es veurà.




15 d’abril de 2008

El Roc de Frausa


A Cèret és dia de mercat. Nosaltres deixem el poble enrera, entre camps de cirerers florits. Les cireres de Cèret són molt apreciades i hi ha la tradició que una tria de la primera collita s'envia directament al president de la República com a signe de deferència. Imagino enguany al Nicolas compartint les cireres amb la Carla.


Per una pista enquitranada anem guanyant alçada. El bosc és magnífic. Cireres i altres arbres fruiters florits, alzines, castenyers, faigs i algun avet. Ahir va ploure i des de la cota mil la neu va agafar. El Canigó, omnipresent, llueix amb un blanc immaculat. Deixem el cotxe al costat de l'Estela dels Evadits, un momument per recordar la desfeta de la guerra. Allí comencem a caminar entre el bosc, encara sense fulles, malgrat que a les branques apunta la primavera que vol esclatar amb força. Finalment, després d'algunes voltes, trobem el GR10 i el seguim. Pel vessant nord, enmig d'un bosc d'arbres enormes, blocs, molsa i neu, en una raconada esplèndida, anem progressant. És magnífic. La primavera que vol renéixer després d'una dia de pluja. No hi ha millor espectacle a la natura.



Arribem al coll del Pou de la neu. Malgrat que estem a tocar del Roc de Frausa avui anem amb preses i no ens hi podem arribar. Ens aturem un moments a ganyipar dalt d'una punta. Al peu el santuari de les Salines, el pantà de Boadella, la plana empordanesa i el golf de Roses. Al darrera tota la plana rosellonesa. Vista dilatadissima, panorames immensos. Silenci i contemplació. Tanmateix hem de retornar apressats. Mentre camino entre el bosc de faigos i castanyers penso que darrera de qualsevol revolt ens pot sortir Bosch de la Trinxeria, que es movia per aquests rodals lliurament, que eren casa seva. Hi tornarem amb mes calma.




14 d’abril de 2008

Cels de safir II


D'esquerra a dreta: Jordi Canyemeres, Carles Vallès, Lluís Ràfols, Edu Sallent, ÒscarCadiach, Ester Sabadell, Josep Noguera.
Foto: Jordi Ferré


Dijous passat al soterrani de la llibreria Altair de Barcelona ens vam aplegar una vuitantena de persones per assistir a la presentació de Cels de Safir de l'Edu Sallent. Aquí ja en vaig parlar. Només afegir-hi algunes observacions.

Feia impressió veure alguns dels alpinistes que van voler acompanyar a l'Edu. L'Òscar Cadiach, el Carles Valles, l'Ester Sabadell, l'Eloi Callado,el Josep Noguera, l' Eduard Sánchez, el Lluís Ràfols, el Jordi Canyameres i barrejat entre el públic el degà de l'himalaisme català Jordi Pons. Mentre els mirava, tots ells prims i fibrats, pensava en les seves ascensions, el seu esforç, el seu patiment, en les seves aventures humanes i muntanyencs. També hi havia un record ver els que no van tornar. Admiració era potser la paraula que em sortia.

L'acte va tenir caliu. L'Edu Sallent es va mostrar tal com és. Sincer i directe explicant la intenció que el va impulsar a fer el llibre, franc en les dificultats que hi va trobar, valent per la tria de persones i expedicions, que no ha estat la més còmode, enormement humà, com sempre. Crec que es va ficar el públic a la butxaca per la seva naturalitat i senzillesa, lluny de l'estirament d'alguns autors. Al final tots els protagonistes del llibre van dir unes paraules. L'agraïment va ser la nota comuna. Sembla que aquest és un llibre pertinent i necessari. El públic va fer preguntes i es va crear un clima molt cordial. Al final l'autor va estar una bona estona signant exemplars mentre s'encetava una animada tertúlia.

Aquest cap de setmana he tornat a rellegir el llibre. Us el recomano, crec que l'humanitat de la literatura de l'Edu no us decebrà. En tot cas, no deixeu de llegir el capítol del Dhaulagiri, del Jordi Canyameres i el Kiku Dalmases. Escruixidor.


Aquí un video amb les paraula de l'Edu Sallent


Aquí les paraules que maldestrament vaig intentar dir:

Presentació Cels de Safir

Bona tarda a tothom,

Ens trobem aquest vespre aquí plegats per fer la presentació d’aquest llibre de l’Edu Sallent. En nom de Cossetania Edicions us volem agrair la vostra presència en aquest acte.

COL.LECCIÓ ANNAPURNA

Des de Cossetània edicions quan va començar la col.lecció Annapurna vam tenir clar que havia de cobrir dos buits en el món del llibre de muntanya. Publicar en català títols importants de l’alpinisme internacional i alhora donar sortida a textos d’alpinisme escrits des de Catalunya. El primer volum de la col.lecció va anar per la primera opció, i aquest segon volum per l’altra. Poc a poc n’aniran sortint de nous.

La història de l’himalaisme català és important. Potser el començament va ser tardà, en relació a d’altres països, però en pocs anys relativament s’ha recuperat el terreny. Han estat moltes les expedicions de catalans als vuitmils de l’Himalaia i han estat unes quantes les ascensions importants, algunes molt importants.

Curiosament aquesta trajectòria de l’Himalaisme català ha tingut poc ressó a Catalunya, especialment en el món dels llibres. En desconec la raó, però aquí no hi ha hagut la repercussió que hi ha hagut en altres països.

Per això quan l’Edu va proposar a Cossetània un llibre sobre l’himalaisme català de manera immediata es va veure que s’havia de fer. No va haver cap dubte.

Un llibre sobre l’himalaisme es pot enfocar de moltes maneres. Normalment molts dels llibre s’enfoquen des de la perspectiva documental, històrica, per deixar constància d’una expedició, d’una ascensió, d’un personatge o d’una època. Són llibres necessàries, i encara que en català n’hi ha alguns, la gran història de l’himalaisme català està per fer encara, així que si ningú s’hi anima farà una tasca necessària.

Però una altra manera d’enfocar un llibre és pel que hi ha dins de l’expedició o l’ascensió, posant-se en la pell dels expedicionaris. Aquest és el camí que ha escollit l’Edu en aquest llibre. Ell ha triat acostar-nos a la part més amagada de l’himalaisme, però també a la més interessant.

Les muntanyes, de la més gran a la més petita, del Montseny o Montserrat a l’Everest o el K2 són importants per nosaltres per les aventures que hi podem viure. Algú una vegada va dir que sense el muntanyenc la muntanya era purament un accident geogràfic, un objecte d’estudi pels geòlegs. El que fa gran les muntanyes és les aventures que permeten viure als ésser humans. Les muntanyes són pels muntanyencs un lloc on viure les il·lusions, valors, ideals, passions, o viure un repte que sempre és personal, també pors, neguits, patiments i joies. És un espai per les grans preguntes i respostes existencials, per esbrinar les motivacions interiors. Aquesta és la grandesa de la muntanya.

Aquest és el camí escollit per l’Edu. Ell s’ha acostat als catorze vuitmils i ha triat de relatar no la primera ascensió catalana, la via més difícil o més fàcil, sinó l’aventura humana més atractiva, intensa o especial que li ha semblat. En podia haver triat d’altres, però, potser ara ens ho explicarà, ha seguit el seu instint i intuïció per triar-ne aquestes i ha actuat amb molta honestedat. Jo diria que moltes altres expedicions i aventures personals que aquí no surten també s’hi poden veure reflectides, ja que comparteixen uns mateixos valors.

Per això ha anat a parlar amb algun dels muntanyencs que va anar a aquella expedició, amb molts de vosaltres que avui esteu aquí, i amb alguns una estona i altres moltes hores va anar recollint informació sobre l’expedició, però no sobre les dades fredes i tècniques, sinó sobre les persones i les històries humanes que s’hi van desenvolupar.

Un cop reunida tota la informació l’Edu l’ha escrita, donant veu a tots vosaltres. Han estat 2 anys de feina intensa, d’escriure i reescriure, de treure-li hores per les nits a la son i a dues nenes petites que anaven creixent.

Això és el que és aquest llibre. Una obra literària amb una base documental molt bona sobre algunes de les millors aventures humanes catalanes viscudes a l’Himalaia. Se’m fa molt difícil destacar un capítol respecte a d’altres. N’hi ha alguns que es llegeixen amb alegria, compartint la felicitat dels expedicionaris, altres amb el cor encongit, impressionat pel seu patiment i esforç. La lectura no decau en cap moment i l’Edu té el mèrit de saber resoldre amb una enorme delicadesa els passatges més dolorosos.

I l’ha escrit amb l’estil de l’Edu Sallent, que tots ja coneixeu dels seus dos llibres anteriors. I quin és l’estil de l’Edu Sallent? Un estil molt humà, plé d’emoció i sensibilitat, que intenta transcendir la fredor del grau d’un passatge per arribar al cor de les persones. Un estil on l’amistat, els companys estan per sobre de tot. Un estil fonamentat en la sinceritat i l’autenticitat. I d’això en surt literatura, literatura de la bona.

Ja acabo. Agrair-li a l’Edu el llibre que ha escrit, a tots vosaltres la vostra col-laboració per obrir-vos a ell, i agrair-li sobretot que gràcies a aquest llibre tothom pugui llegir i entendre que a l’Himalaia s’hi va a viure una història basicament personal, humana, intima. Els records, el mèrit esportiu i tècnic també hi són, però el que dona la grandesa a això que se’n diu alpinisme o himalaisme, que per alguns és un esport, però per altres és una filosofia de vida, quasi una religió, no és només el mèrit tècnic, sinó les persones, els seus sentiments i les aventures que s’hi viuen.

Moltes gràcies,


13 d’abril de 2008

Citació del diumenge

Foto: Jordi Ferrando Arrufat


Totes les muntanyes son fonts de rejoveniment

Pere Bosquets. Oracional muntanyenc montserratí



9 d’abril de 2008

Tarda cultural

Deixo la bicicleta a la parada del Bicing de la plaça Catalunya de Barcelona i em barrejo amb les riades de turistes bàrbars recremats pel sol, ja alguns en calça curta o samarreta de futbol. Cada cop em sento més estranger a la meva pròpia ciutat. Vaig cap a la presentació del llibre Historia social de l’excursionisme català. El franquisme d’en Francesc Roma.

Primera parada a la biblioteca de l’Ateneu, a tornar un llibre i a recollir-ne un altre. La darrera reforma ha deixat la biblioteca com una veritable bombonera. És un goig anar-hi. L’Ateneu avui està de festa. Es concedeix el Premi Crexells i el jurat sorprèn amb un autor molt jove i una obra molt moderna, gens clàssica.

Continuo Rambla avall. Breu parada a la Virrenia. S’hi presenta un llibre sobre el Bestiari Català editat per Cims edicions. Breu salutació al Jordi Quera, l’editor. M’explica que és el primer llibre que aplega en imatges tot el bestiari de colles i festes majors. Més de set-centes fotos. Està força ple. Felicitats.

Continuo cap al carrer Hospital. A la residència del CSIC es fa la presentació. Poc públic però selecte i entès. Obre la presentació Lluís Calvo, director de la casa i antropòleg de prestigi. Sap del que parla i s’ha llegit el llibre. Xavier Medina, de la Facultat de Ciències de l’Esport de la Blanquerna exposa el llibre i finalment l’autor explica amb detall com l’ha fet i que ha trobat.

En destaco algunes idees per a mi importants. L’excursionisme, en contra del que tradicionalment s’ha dit, no es va oposar en conjunt al règim franquista. L’excursionisme no va fer gaire política. Alguns dels actes més coneguts no responien a una voluntat clara d’oposició. Això és un mite que fa temps que es perpetua sense un fonament real. L’excursionisme durant el franquisme va fer un gran salt cap al vessant esportiu i va obrir la porta a la competició. Encara que la majoria dels protagonistes d’aquella època ja han explicat els fets, són grans, alguns han mort i per tant de la memòria oral no cal esperar gaires sorpreses, encara resten molts arxius per obrir on si que poden sortir grans sorpreses. Finalment, la història de l’excursionisme fins ara s’ha escrit des d’una perspectiva molt determinada però potser ja és l’hora que es pugui abordar des d’una altra perspectiva, menys ideologica i carregada de prejudicis, més professional i seriosa. La vetllada s’allarga durant una bona estona. L’acte té un nivell notable.

Ja fosc, de retorn cap a casa, als bars de les Rambles els turistes es miren un partir de futbol. Quin contrast. Certament hi ha molts móns en aquest món!


8 d’abril de 2008

Cels de safir


En un campament base d'un vuitmil qualsevol, enmig de la nit més freda i nítida de l'Himàlaia, algú volia escriure a les muntanyes sota el cel estrellat. Va alçar els ulls i, enmig de la cúpula més brillant de totes, tres estels li van picar l'ullet.

Són molt els alpinistes que a un camp base a un camp d'alçada, en una nit freda i llarga, han alçat els ulls al cel i han mirat els estels. Aquell tilileig és per a ells? Els estels insinuen que serà possible fer cim?

L'himalaisme és la pràctica de l'alpinisme més exigent, arriscat i grandiós. Les alçades per sobre dels vuit mil metres, la manca d'oxigen, la magnitud d'unes muntanyes que no semblen fetes per l'home conformen un marc excepcional per als muntanyencs. Han estat molts els alpinistes catalans que si han sentit cridats. Han estat moltes les ascensions, expedicions i vies fetes per catalans a l'Himalaia.

Però malauradament a casa nostra, llevat d'alguna expedició singular, l'himalaisme no ha aconseguit crear la mitologia que ha aconseguit a d'altres països de l'arc alpí. Potser han mancat llibres o personatges que hagin sabut transmetre aquelles vivències. Perquè el que no manquen són grans aventures, ascensions importants, alpinistes excepcionals.

L'Edu Sallent, que molts ja heu llegit per les seves dues anteriors obres, Mentre hi hagi llum i Per ser tan blanca, acaba de publicar un llibre que vol omplir aquest buit. Cels de safir és un recull de les ascensions catalanes més emblemàtiques als 14 vuitmils. No és un llibre documental que vulgui recollir la història de l'Himalaisme català (la feina està pendent, quí s'anima?), sinó que és una obra literària. A partir de la conversa personal amb els protagonistes de les ascensions l'Edu construeix un relat apassionant i apassionat a cavall de la ficció i la realitat. La Màgic Line al K2 de Jordi Coromines, el Makalú de Carles Vallès, l'impressionant Dhaulagiri de Jordi Canyameres, l'Everest de l'Oscar Cadiach, l'Annapurna del Nil Bohigues són només algunes de les aventures recollides. Perquè aquest llibre és per sobre de tot un llibre d'aventures, però d'aventures personals. Més que la dificultat tècnica, el desnivell o risc el més convincent i atractiu és com l'autor penetra i ens transmet l'aventura humana, íntima de l'alpinista.


Com diu l'autor al pròleg, “l'espectacle més alt del món és a punt de començar”. De debó, una molt bona lectura a ne pass manquer.

El dijous 10 d'abril a dos quarts de vuit del vespre es fa la presentació pública a Barcelona, a la llibreria Altair. Ester Sabadell, Jordi Coromines, Eloi Callado, Josep Noguera, Òscar Cadiach Lluís Ràfols, Jordi Canyameres, Nil Bohigues i Carles Vallès han confirmat la seva assistència i participació. Si podeu no us ho perdeu, la vetllada promet.


L'endemà es farà una altra presentació, a
Vic, a la llibreria Muntanya de llibres, a dos quarts de nou.


6 d’abril de 2008

Citació del diumenge

Foto: Jordi Ferrando Arrufat


Ascendeix a les muntanyes, perceb les seves vibracions positives. La pau de la natura fluirà dintre teu tal com els raigos de sol atravessen els arbres. El vent et donarà la seva frescor i les tempestes les seves energies, mentres que les teves pors cauran com els fulls a la tardor.


John Muir


3 d’abril de 2008

Gràcies, Milà!


No us faré cap discurs, ja que jo no sóc home de lletres. Només vaig anar a estudi fins els deu anys. Però tinc al cap la gravadora i encara m’enrecordo molt bé de la meva vida.

La muntanya per a mi ha estat una droga. Mai he pogut desenganxar-me.

Quan tenia quinze anys vaig voler anar a la batalla de l’Ebre i em vaig escapar, però em van fer tornar amb els pares per ser menor d’edat. Però jo volia anar a fer la guerra i l’any següent el meu pare em va autoritzat. Em van enviar a les bordes de Conflent, i cada dia portàvem menjar a Alins, que estaven aïllats. Allí, passant sota el coll de la Mànega cada dia, em va néixer l’amor a la muntanya. Un dia vaig demanar a l’oficial permís per pujar al Salòria. Cada dia veia el cim i una força em cridava. Llamp de Déu! em digué. Aquí hem vingut a fer la guerra, no a pujar cims! De cap manera. Però ja m’havia picat el cuc de la muntanya.

Després dels camps de presoners francesos, al tornar a Vilafranca, em vaig topar amb les desfilades, banderes i camises blaves dels falangistes. No volia saber res amb gent com aquella. Però jo ja havia pujat a l’Aneto amb unes abarques i em va demanar que els acompanyes. Mai de la vida! Potser els vaig ofendre, però no eren els meus. Van ser temps molts durs, però la muntanya em va salvar.

L’estiu de 1949 vam anar amb l’amic Llaudó i altres quinze dies pel Pirineu. Vam fer 17 cims. A cada llibre del cim deixavem un escrit a favor de Catalunya. A Cellers, de retorn, uns falangistes ens van acusar i ens van voler linxar. Ens van detenir, ens van empresonar i vam anar a judici. Des de llavors he tinguts antecedents penals, em van expulsar de la Federació i em van prohibir ser soci de cap entitat. Però llavors jo vaig fer més muntanya que mai. Amb l’amic Llaudó hem anat a tot arreu. Sense passaport ni salvaconduits, però sempre ens escapavem de la Guardia Cicil. La meva mare em va parir molt bé i jo sempre he tingut força. La muntanya m’ho ha donat tot!

Aquestes són algunes de les paraules que dimarts al vespre ens explicava Josep Milà al local del C.E. de Vilafranca a la quarantena de persones que ens hi varem aplegar. Als seus vuitanta-sis anys té el cap claríssim. Pagès de pell colrada i veu enrogallada es mostra tal com és: un home d’una sola peça, fort, enèrgic, radical, independent, però per sobretot muntanyenc. El públic embadalit se l’escolta amb un nus al coll. En Joan Reventos, el Lluís Ràfols, el Fèlix Massachs, el Pep Ollé i molts altres han vingut expressament com a acte de reconeixement a aquest pioner de l’excursionisme vilafranquí però sobretot d’home estimat i respectat. Gràcies Milà per la teva vida i per la vetllada que ens vas fer passar! Ho recordarem per molt de temps.

Josep Milà, l’amor neix fins i tot en temps de guerra. Francesc Roma. Cossetània edicions.


2 d’abril de 2008

Matinal montserratina


Diumenge vam fer una matinal montserratina a Agulles. Arreplegar unes poques hores per a treure a passejar la canalla i veure si li agafen gust a això de caminar. Només arribar a Can Maçana ens trobem amb una gentada. Avui fan això de la plantada d'arbres més gran de Catalunya entre Catalunya Ràdio i els de Territori i Paisatge. Mentre ens posem les botes ho mirem. Fa la pinta de massa ben organitzat, massa artificial. Sembla un part temàtic de la bona consciencia.

El recorregut d'avui és senzill. Des de coll de Guirló passem per sota la Foradada i la Cadireta, deixem el corriol a coll de Porc i ens enfilem per la canal del Miracle. Cal agafar-se una mica amb les mans i posar bé els peus i la canalla xala de valent. A la carena ens rep un vent fort i fresc i decidim anar a dinar al refugi d'Agulles, tot entretenint-nos amb les agulles, de formes inversemblants i records d'antigues escalades.

Retorn sense cap problema fins a Can Maçana novament. La canalla ha tirat perfectament, s'ha divertit i nosaltres amb ells també. Mentre em trec les botes em miro els plançons que han plantat aquest matí. Tiraran endavant? Penso llavors en els plançons que aquest matí primaveral hem portat a Montserrat? Els agradarà això de la muntanya i l'excursionisme? El temps ens ho dirà...