Josep Ribas II

Els Pirineus no es poden tancar en una bombolla. Per això està en contra dels ecologistes que no permeten tocar res. Sense vida la muntanya és morta. Els Pirineus no poden ser una reserva. Assenyala que els Pirineus tenen un gran dèficit d'imatge, si més no a França, i que no tenen prestigi social.

No existeix un únic Pirineu. El Pirineu és un microcosmos, un mosaic, un patchwork. Són molts pobles, llengües diferents, costums, tradicions, però una arrel tel·lúrica comuna. Per això no li agrada parlar del Pirineu, sinó dels Pirineus, sempre en plural.
.
Per a ell, més important que cap muntanya o ascensió, són les persones. Sempre que ha anat a la muntanya el que l'ha apassionat, més enllà dels cims i excursions, són els retrobaments amb les gents de les valls, amb els pastors, amb els pagesos. Això és el més important. Tota la resta és secundari. Li agrada la gent anònima pirinenca. D'ells diu que ho aprés tot, més que dels llibres. Li han trames la cultura milenaria pirinenca. Per això cal caminar i fer randonnes, perquè és a peu com es pot connectar amb la gent. Amb cotxe o amb preses no es pot parlar amb la gent.

El Canigó és la muntanya de la seva vida. Hi ha pujat més de 75 cops. El Canigó té tretze valls i s'hi pot pujar des de moltissims llocs. Existeix un Canigó turístic, però també un altre secret i desconegut. A més a més el més important són les gents de les seves valls, la vida i la història. El Canigó està al centre de tres pols: Tolosa, Montpeller i Barcelona. Hi ha va pujar per primer cop l'any 1961 amb el seu cosí Géorges Veron per Corsavy. I el darrer amb els germans Ravier, abans de la crisi cardíaca que ha patit.

El català a la Catalunya nord ha reculat. Ara es torna a ensenyar a les escoles, però li fa por que sigui un folklorisme, com la bandera. El català s'ha de parlar a casa i al carrer, sinó estarà mort.

A la Catalunya nord no hi ha massa afició per la muntanya. Es fan randonnes, però entre companys i petits grups.

Al final ens obra la porta del seu cabinet, el seu estudi de treball. No té ni ordinador ni màquina d'escriure. Escriu tot a mà, amb ploma i tinta. Té perfectament endreçats els originals dels seus llibres (prop d'una vintena) i dels seus articles publicats a La Depeche (més de 500). Té tres llibres inèdits. Ens ensenyà el darrer. Dibuixa, sempre ha dibuixat, ho prefereix sobre la fotografia.

A la seva biblioteca, al costat de tots els llibres clàssics del pirineisme, ens criden l'atenció les obres completes de Ramuz i Camus. Ramuz, més de 20 volums, és el seu escriptor de capçalera. Un mestre. No passa una setmana sense llegir-ne alguna plana. El seu millor llibre es Derborance, no La gran por. Va conéixer a Camus a la guerra d'Algeria. El va impressionar. Camus ha traduït admirablement el Cant Espiritual de Maragall al francès sense gairebé conèixer el català.

Tanquem la porta d'aquest santuari. No podem marxar encara. La seva dona ens ha preparat una mica de berenar. Vaja berenar! 4 plats, amb safata de formatges i pastis de maduixes de postres. Gràcies Mirelle.

Allí continua la conversa. Les anècdotes són infinites. Ens explica com va llançar una campanya contra la urbanització de Gavarnie quan uns projectes faraònics de caire turístics l'haguessin desfigurat i com li va valdre ser nomenat fill il·lustre del municipi. Allí han estiuejat quasi trenta anys al mític Hotel de Voyagueurs, i quan aquest es va cremar, van plorar. També s'estenen sobre Georges Vèron, cosí per part de la seva dona. Era un home que sempre corria, anava amb el rellotge a la ma, millorant horaris. Aviat van deixar de sortir plegats, ja que ell era contemplatiu i Vèron un esportista. Va recórrer tot el Pirineu i el va ressenyar, però per Ribas Vèron mai va conèixer els Pirineus. Afirma que la idea de la cèlebre Alta Ruta Pirinenca, que ara celebrarà 40 anys, va ser seva, encara que fou Vèron qui la dugué a terme i la va popularitzar. Ens explica amb emoció el suïcidi de Vèron. No va voler acceptar la vellesa.

Fa pocs anys va pujar al Canigó amb els germans Ravier. Baixant per la xemeneia el Pierre es va voler enfilar a la clàssica Agulla de la Xemeneia. Dalt de tot hi va trobar un vell pitó de ferro que ens ensenya. Després de fer moltes recerques creu que el va posar allí el cèlebre guia Armand Charlet. Segueix amb una aferrissada afirmació dels seus principis republicans, la seva intolerància amb la discriminació envers els estrangers (ell va patir discriminació per ser fill de catalans i no ho pot acceptar) i uns divertits comentaris sobre la dona del president de la república. La conversa s'allarga, però a les deu del vespre ens alcem. Hem de tornar a casa. No s'acabaria mai la conversa. Gràcies.

Josep Ribas, memòria del pirineisme.