Una tarda pirineista amb Josep Ribas I

La raó que ens va estroncar la passejada al Roc de Frausa (o de França, com ens precisarà pocs minuts més tard) era que a les tres en punt de la tarda de dissabte ens esperava Josep Ribas a casa seva a Canohès, un poblet a la plana rosellonesa, sota l'esguard del Canigó.

Josep (Joseph) Ribas, (1931), és fill de catalans que als anys vint del segle passat van haver d'emigrar a França cercant feina. Mestre de professió ha estat tota la seva vida un pirineista apassionat, i ha escrit nombroses llibres divulgatius sobre el Pirineu i la història del pirineisme amb un estil molt atractiu que l'han acabat de convertir en una ploma de referència en aquest àmbit. També ha estat un apassionat del Canigó, muntanya que ha pujat prop de setanta cops per totes bandes i de la que ha escrit una monografia no superada. Amb l'amic F.R. ens feia il·lusió conèixer-lo i ell va donar totes les facilitats per trobar-nos.

Ens rep molt amablement amb companyia de la seva dona. Parla un català afrancesat, amb la cantarella habitual dels nordcatalans i una divertida barreja de mots francesos transformats. Tota la seva vida ha viscut en diferents poblets del Vallespir i el Conflent. D'immediat es mostra com un personatge franc i obert, proper, amb moltes ganes de xerrar. Parla amb passió i un sentiment profund. S'acosta als vuitanta anys i fins l'any passat, que va tenir un atac al cor, ha estat en actiu. Més que un gran muntanyenc és un apassionat de la història del Pirineu i del pirineisme i un escriptor prolífic. És del tot impossible resumir les sis hores de conversa fecunda i rica en aquest apunt. Tanmateix ens explica algunes de les seves idees que crec que val la pena recollir.

El pirineisme el va definir Beraldi: excursionejar, sentir i escriure. Tot plegat, no és possible un sense l'altre. Tanmateix l'època del pirineisme de conquesta s'ha acabat, tal com afirma el seu amic Bellefon amb qui està d'acord. Els germans Ravier han estat els darrers. Quedarà alguna paret i alguna via per descobrir, però tot està ja fet. Per a ell en el segle XXI el pirineisme ha de ser una manera de viure de les societats muntanyeses que s'estenen a redós dels Pirineus. El pirineisme ha de ser una manera de crear una societat que es projecti al futur de manera dinàmica a partir de la memòria del passat. Assenyala tres àmbits d'actuació:

1-. Cal facilitar una manera de viure viable a les gents del Pirineu per tal que no hagin de marxar. Les muntanyes han de tenir vida amb la feina que s'hi pot fer allí, no lluny.

2-. Cal pensar molt bé com urbanitzar les muntanyes, amb les infraestructures necessàries, però mínimes, sense embrutar les muntanyes i respectant-les.

3-. Turisme. És el futur. Cal saber rebre a la gent i fer-los gaudir, però sobretot que entenguin que són els Pirineus, el seu caràcter, que el turisme no se'n torni amb un bany de folklore superficial.

El pirineisme del futur ha de ser social, no esportiu, ha de partir del passat, del patrimoni, però les noves generacions s'han de reapropiar d'aquesta memòria i projectar-se cap al futur. Es mostra totalment contrari al pirineisme consumista i superficial. El pirineisme és un esperit, una cultura, una tradició, però mirant endavant. El pirineisme de Josep Ribas és un humanisme.

El pirineisme té un arbre genealògic que neix amb Ramond, segueix amb Chaussenque, Russell, Brulle, Cadier, Ollivier i els germans Ravier. Aquestes són les grans referències. Rainier Munsch era la continuïtat. Ara que ha mort potser sigui Remi Thivel o el fill dels Ravier els nous brots d'aquest llegat. Ja es veurà.