14 d’abril de 2008

Cels de safir II


D'esquerra a dreta: Jordi Canyemeres, Carles Vallès, Lluís Ràfols, Edu Sallent, ÒscarCadiach, Ester Sabadell, Josep Noguera.
Foto: Jordi Ferré


Dijous passat al soterrani de la llibreria Altair de Barcelona ens vam aplegar una vuitantena de persones per assistir a la presentació de Cels de Safir de l'Edu Sallent. Aquí ja en vaig parlar. Només afegir-hi algunes observacions.

Feia impressió veure alguns dels alpinistes que van voler acompanyar a l'Edu. L'Òscar Cadiach, el Carles Valles, l'Ester Sabadell, l'Eloi Callado,el Josep Noguera, l' Eduard Sánchez, el Lluís Ràfols, el Jordi Canyameres i barrejat entre el públic el degà de l'himalaisme català Jordi Pons. Mentre els mirava, tots ells prims i fibrats, pensava en les seves ascensions, el seu esforç, el seu patiment, en les seves aventures humanes i muntanyencs. També hi havia un record ver els que no van tornar. Admiració era potser la paraula que em sortia.

L'acte va tenir caliu. L'Edu Sallent es va mostrar tal com és. Sincer i directe explicant la intenció que el va impulsar a fer el llibre, franc en les dificultats que hi va trobar, valent per la tria de persones i expedicions, que no ha estat la més còmode, enormement humà, com sempre. Crec que es va ficar el públic a la butxaca per la seva naturalitat i senzillesa, lluny de l'estirament d'alguns autors. Al final tots els protagonistes del llibre van dir unes paraules. L'agraïment va ser la nota comuna. Sembla que aquest és un llibre pertinent i necessari. El públic va fer preguntes i es va crear un clima molt cordial. Al final l'autor va estar una bona estona signant exemplars mentre s'encetava una animada tertúlia.

Aquest cap de setmana he tornat a rellegir el llibre. Us el recomano, crec que l'humanitat de la literatura de l'Edu no us decebrà. En tot cas, no deixeu de llegir el capítol del Dhaulagiri, del Jordi Canyameres i el Kiku Dalmases. Escruixidor.


Aquí un video amb les paraula de l'Edu Sallent


Aquí les paraules que maldestrament vaig intentar dir:

Presentació Cels de Safir

Bona tarda a tothom,

Ens trobem aquest vespre aquí plegats per fer la presentació d’aquest llibre de l’Edu Sallent. En nom de Cossetania Edicions us volem agrair la vostra presència en aquest acte.

COL.LECCIÓ ANNAPURNA

Des de Cossetània edicions quan va començar la col.lecció Annapurna vam tenir clar que havia de cobrir dos buits en el món del llibre de muntanya. Publicar en català títols importants de l’alpinisme internacional i alhora donar sortida a textos d’alpinisme escrits des de Catalunya. El primer volum de la col.lecció va anar per la primera opció, i aquest segon volum per l’altra. Poc a poc n’aniran sortint de nous.

La història de l’himalaisme català és important. Potser el començament va ser tardà, en relació a d’altres països, però en pocs anys relativament s’ha recuperat el terreny. Han estat moltes les expedicions de catalans als vuitmils de l’Himalaia i han estat unes quantes les ascensions importants, algunes molt importants.

Curiosament aquesta trajectòria de l’Himalaisme català ha tingut poc ressó a Catalunya, especialment en el món dels llibres. En desconec la raó, però aquí no hi ha hagut la repercussió que hi ha hagut en altres països.

Per això quan l’Edu va proposar a Cossetània un llibre sobre l’himalaisme català de manera immediata es va veure que s’havia de fer. No va haver cap dubte.

Un llibre sobre l’himalaisme es pot enfocar de moltes maneres. Normalment molts dels llibre s’enfoquen des de la perspectiva documental, històrica, per deixar constància d’una expedició, d’una ascensió, d’un personatge o d’una època. Són llibres necessàries, i encara que en català n’hi ha alguns, la gran història de l’himalaisme català està per fer encara, així que si ningú s’hi anima farà una tasca necessària.

Però una altra manera d’enfocar un llibre és pel que hi ha dins de l’expedició o l’ascensió, posant-se en la pell dels expedicionaris. Aquest és el camí que ha escollit l’Edu en aquest llibre. Ell ha triat acostar-nos a la part més amagada de l’himalaisme, però també a la més interessant.

Les muntanyes, de la més gran a la més petita, del Montseny o Montserrat a l’Everest o el K2 són importants per nosaltres per les aventures que hi podem viure. Algú una vegada va dir que sense el muntanyenc la muntanya era purament un accident geogràfic, un objecte d’estudi pels geòlegs. El que fa gran les muntanyes és les aventures que permeten viure als ésser humans. Les muntanyes són pels muntanyencs un lloc on viure les il·lusions, valors, ideals, passions, o viure un repte que sempre és personal, també pors, neguits, patiments i joies. És un espai per les grans preguntes i respostes existencials, per esbrinar les motivacions interiors. Aquesta és la grandesa de la muntanya.

Aquest és el camí escollit per l’Edu. Ell s’ha acostat als catorze vuitmils i ha triat de relatar no la primera ascensió catalana, la via més difícil o més fàcil, sinó l’aventura humana més atractiva, intensa o especial que li ha semblat. En podia haver triat d’altres, però, potser ara ens ho explicarà, ha seguit el seu instint i intuïció per triar-ne aquestes i ha actuat amb molta honestedat. Jo diria que moltes altres expedicions i aventures personals que aquí no surten també s’hi poden veure reflectides, ja que comparteixen uns mateixos valors.

Per això ha anat a parlar amb algun dels muntanyencs que va anar a aquella expedició, amb molts de vosaltres que avui esteu aquí, i amb alguns una estona i altres moltes hores va anar recollint informació sobre l’expedició, però no sobre les dades fredes i tècniques, sinó sobre les persones i les històries humanes que s’hi van desenvolupar.

Un cop reunida tota la informació l’Edu l’ha escrita, donant veu a tots vosaltres. Han estat 2 anys de feina intensa, d’escriure i reescriure, de treure-li hores per les nits a la son i a dues nenes petites que anaven creixent.

Això és el que és aquest llibre. Una obra literària amb una base documental molt bona sobre algunes de les millors aventures humanes catalanes viscudes a l’Himalaia. Se’m fa molt difícil destacar un capítol respecte a d’altres. N’hi ha alguns que es llegeixen amb alegria, compartint la felicitat dels expedicionaris, altres amb el cor encongit, impressionat pel seu patiment i esforç. La lectura no decau en cap moment i l’Edu té el mèrit de saber resoldre amb una enorme delicadesa els passatges més dolorosos.

I l’ha escrit amb l’estil de l’Edu Sallent, que tots ja coneixeu dels seus dos llibres anteriors. I quin és l’estil de l’Edu Sallent? Un estil molt humà, plé d’emoció i sensibilitat, que intenta transcendir la fredor del grau d’un passatge per arribar al cor de les persones. Un estil on l’amistat, els companys estan per sobre de tot. Un estil fonamentat en la sinceritat i l’autenticitat. I d’això en surt literatura, literatura de la bona.

Ja acabo. Agrair-li a l’Edu el llibre que ha escrit, a tots vosaltres la vostra col-laboració per obrir-vos a ell, i agrair-li sobretot que gràcies a aquest llibre tothom pugui llegir i entendre que a l’Himalaia s’hi va a viure una història basicament personal, humana, intima. Els records, el mèrit esportiu i tècnic també hi són, però el que dona la grandesa a això que se’n diu alpinisme o himalaisme, que per alguns és un esport, però per altres és una filosofia de vida, quasi una religió, no és només el mèrit tècnic, sinó les persones, els seus sentiments i les aventures que s’hi viuen.

Moltes gràcies,


4 comentaris:

jaumeppiqueras ha dit...

Molt bona presentació! haig de buscar el llibre i llegir-lo, me n'has fet entrar ganes...

enric faura ha dit...

Hola jaume, crec que si el llegeixes no et decebrà. Ja ens el comentaras.

Aka ha dit...

Per Sant Jordi ja sé quin llibre demanar! :-)

Joan Carles Masoller ha dit...

Tal hi com dius, el millor de l'Edu, és com és, sencil hi humà. Jo tinc el privilegi de coneixe'l, d'haver sortit plegats a la muntanya, i aquesta sencillesa de com viu les coses, les transmet als llibres. També recomano d'ell el "per ser tan blanca" i "tragedia al nanga pharbat" sencillament fantàstics