29 d’octubre de 2007

De la MAT

Més que les noticies dels diaris, apunts com aquest donen una altra perspectiva de la MAT i la muntanya des del territori. Fa estona que hi rumio.


28 d’octubre de 2007

Diaris

Sembla que poc a poc els mitjans comencen a tractar l'excursionisme amb naturalitat.

Avui a l'
Avui.


Citació del diumenge


Alço els ulls a les muntanyes ...

Salm 120



25 d’octubre de 2007

Literatura excursionista

El proper dissabte es celebrarà a la seu de la UEC de Barcelona les Jornades de Literatura Excursionista. Ja són 14 edicions d'aquesta trobada, un petit clàssic que aplega cada tardor a uns quants companys que pensen que la cultura, recerca i memòria històrica és també excursionisme. Enguany la Trobada es dedica a la memòria d'en Narcís Casas, pioner de l'esquí, promotor de la Companyia d'Esquí del Regiment num.1 i excursionista. Estan previstes unes quinze comunicacions, centrades en la figura homenatjada i el món de la neu i l'hivern. En breu sortirà el volum que aplega tots els textos i que sempre és grat de llegir i consultar. Felicitats als continuadors d'aquesta iniciativa que agermana cultura i excursionisme recordant a aquells que han deixat una petja en aquest món nostre de la muntanya.


23 d’octubre de 2007

Tres vegetarià autosuficient

Llegeixo en una revista l’aventura d’un muntanyenc francès, que ha fet una travessa de quinze dies pel Pirineu, menjant només allò que podia collir de la natura. Fruits, herbes, arrels. Només ha complementat la seva dieta amb alguns derivats dels cereals envasats, però sense afegir-hi cap sucre o carn. Han estat dues setmanes d’autosuficiència total. No ha notat cap fatiga especial pel règim alimentari i només s’ha aprimat 4 kg. Curiós.


22 d’octubre de 2007

Estabilització dels isards


Des d'aquest bloc hem parlat sovint del pestivirus que en els darrers anys ha castigat els isards del Pirineu. Després de 5 anys de males noticies enguany per primer cop arriba una alenada d'optimisme. Segons informacions recents del Departament de Medi Ambient el nombre d'isards a les àrees del Pirineu afectades pel pestivirus s'estabilitza. Al darrer any, no s’ha detectat cap isard mort per aquesta malaltia, que remet després de 7 anys de contínua davallada de les poblacions al Prepirineu i Pirineu de Lleida i Barcelona. En total, al Pirineu català s’han comptabilitzat aquest any 8.891 exemplars adults i cries d’isard. Tot i que la població del 2006 era de 8.944 isards, al darrer any no s’ha produït cap mort causada per aquesta malaltia.

Els consecutius censos i programes de seguiment efectuats per tècnics del Departament de Medi Ambient i Habitatge recullen una sensible millora del nombre d’isards a les àrees on la virulència del pestivirus va ser màxima. Així doncs, a la Reserva Nacional de Caça del Cadí, el nombre d’isards ha passat dels 930 exemplars de l’any 2006 fins als 1.224 comptabilitzats aquest any. Així mateix, el pestivirus no s’ha estès cap al Pirineu de Girona, on la població de la Reserva Nacional de Caça de Freser-Setcases ha passat dels 3.077 exemplars el 2006 fins als 3.317 el 2007.

Malgrat que la població d’isards era de més de 15.000 exemplars l’any 1998, el Departament de Medi Ambient i Habitatge veu amb optimisme el futur de les poblacions d’aquest mamífer ungulat. En aquest sentit, valorant els resultats dels censos actuals i analitzant les dades poblacionals de densitat i productivitat, entre d’altres, s’està estudiant de forma local la conveniència d’autoritzar l’aprofitament cinegètic d’aquesta espècie per tal d’aconseguir que les poblacions siguin estructurades i estables.

Les meves observacions d'aquest estiu en diverses muntanyes del Pirineu Oriental han estat també moderadament optimistes. He vist isards al Cadí, al Pedraforca, al Moixeró i a Ull de Ter. No tants com anys enrere, però més que l'estiu anterior. El que he vist han estat molts voltors, o si més no he tingut la sensació de veure més voltors que altres anys.

En fi, una molt bona noticia pels isards i per a tots aquells que ens els estimem.




21 d’octubre de 2007

Cançó del vell Marçal de Farrera


Una borda, a la soleia,

pedra a pedra et bastiré,

i amb branquetes de til.ler

t'hi encendré un foquet de teia;

en fumar la xemeneia

el camí et serà planer.


Ornaré amb una garlanda

de flors fresques el replà,

i a la taula de menjar

guarniré de fina randa.

A l'olor de la vianda,

el sender se't farà clar.


Hi vindran a trenc de dia

el verdum i el gafarró,

i jo, alçant-me de tristor,

cantaré amb l'ocelleria;

en sentir la melodia,

tornaràs sense cap por.


Miquel Desclot


20 d’octubre de 2007

Festa del Cavall Bernat


Aquest matí ha tingut lloc a Collbató la trobada anyal del Grup Cavall Bernat. Des de fa 28 anys cada tardor se celebra, i tots aquells que han pujat al Cavall i que així ho volen poden comunicar-ho al Grup, enviar-hi una fotografia i en la diada de la Festa se'ls lliura una medalla commemorativa. És una mena de petit i selecte club que a l'excèntrica Anglaterra seria del tot normal, però que aquí sorprèn per la seva singularitat: aplegar a tots aquells que han pujat a una agulla montseratina.

La trobada se la va inventar el Josep Barberà, com una acció més de la seva veneració al Cavall. Arrel de la seva mort els seus companys, especialment el Joan Nubiola i el Josep Maria Torras, han mantingut l'esperit de la festa.

La meva primera escalada al Cavall té molts anys, massa, i mai m'havia preocupat d'anar a recollir la medalla, però enguany la insistència del Toni Ruiz ha aconseguit que hi anés.

La litúrgia és divertida, perfectament anacrònica, però per això mateix simpàtica. Tanmateix em penso que el més important de la Festa no és la medalla, sinó que simbolitza la festa més entranyable de l'escalada catalana. Tots els històrics de Montserrat hi són i no se la perden cap any. Impressiona veure reunits en pocs metres a noms com el Pany, el Nubiola, en Torras, Joan Cerdà, el Paquito Guillamon, el Toni Ruiz, mossèn Zayas o Tomas Santjust entre els veterans, o l'Armand Ballart, el Ricard Darder, el Josep Maria Esquirol o d'altres escaladors més joves.

Per l'ambient que es vivia m'ha donat la sensació que aquesta trobada en el fons és una celebració de l'amistat. La medalla, el Cavall i Montserrat no són més que l'excusa perfecte per retrobar-se, saludar-se i renovar l'amistat i el contacte entre molts escaladors. Per molts anys!


18 d’octubre de 2007

Lectures d'estiu IX. La Cucota


En una llibreria d'un petit poblet pirinenc, amb moltes revistes i quasi sense llibres, trobo inesperadament aquest llibre, del que en tenia bones referències per haver estat un èxit el darrer Sant Jordi a l'Alt Urgell. Del Joan Obiols poques coses es poden afegir. Ja fa molts anys que treballa pels Pirineus, que els ha recorregut de cap a punta, que coneix a tots i a tothom i que no para de treballar calladament per la cultura i la gent pirinenca. I també fa molts anys que fa una obra pirinenca, potser la mateixa i única obra, i aquest llibre simplement n'és un nou lliurament.

Aquesta obra pirinenca del Joan Obiols es fa difícil de definir i classificar, ja que toca molts gèneres. És una obra que a partir del testimoni i memòria oral dels habitants del Pirineu vol recuperar la memòria social de les seves gents, amb elements històrics, unes espurnes de poesia, uns apunts de folklore i una el.laboració literària que dóna forma a les moltes i moltes hores de converses a la vora del foc, al bar mentre es juga la butifarra, a la plaça major del poble o al troç quan es menen els horts.

Amb el seus llibres en Joan Obiols vol fixar uns temps, uns costums, unes persones i uns quants personatges, unes formes de vida i sovint de sobreviure, de treballar i estimar abans que l'oblit del temps els esborri, en un enorme fris que s'esten per totes les valls, pobles i cases pirinencs. És un treball immens, probablement poc lluït, però importantíssim. Només per això es mereix la nostra lectura i el nostre respecte. Per la feina feta i per l'absoluta honestedat de tot el plantejament. Algunes reiteracions i mancances estructurals, petites limitacions literàries no treuen cap mèrit a un llibre que l'autor ens va lliurant cada pocs anys sota nous títols que pel dia de demà quedarà com la gran agenda pirinenca.

La Cucota - Joan Obiols. Ed. Garsineu. Tremp, 2007. 358 p. ISBN 978-84-96779-02-0


16 d’octubre de 2007

Escalada als Ports

El tema de l’escalada a casa nostra, però especialment als llocs protegits, com ara els Parcs Nacionals, Naturals, espais Pein i d’altres és objecte de polèmica recurrent. Massa sovint uns gestors novells i primmirats el primer que fan al redactar un Pla d’Usos i Gestió és prohibir o regular l’escalada, com si aquesta activitat fos el papus de tots els mals de la natura. Els problemes del conservacionisme i protecció del medi natural no depenen de l’escalada i aquesta no mes provoca danys que d’altres activitats humanes. Els escaladors han acceptat restriccions sempre que han estat justificades i són raonables. El col·lectiu s’ha autoregulat, però les injustícies i greuges comparatius no agraden a ningú. Després, poc a poc, amb molta negociació i persuasió, aquests mateixos gestors van retirant o moderant les restriccions.

El segon problema dels escaladors es saber que està prohibit o regulat, on i en quines dates es pot escalar i obrir vies. Normalment la informació és poc transparent, està dispersa, no és fàcilment accessible i provoca confusió. No hi ha cap lloc que centralitzi totes les regulacions, cada espai ho publicita a la seva manera i ni la Feec, l’Administració pública ni el col·lectiu ha sabut muntar un sistema de informació centralitzat.

Per això és d’agrair la iniciativa del Parc Natural dels Ports que ha publicat un complet mapa sobre la regulació de l’escalada. Explica fil per randa les raons de la regulació, el procés seguit, les especies protegides, els llocs regulats i les condicions d’accés. Un mapa de tot el massís recull amb detall la normativa. S’ha ordenat en 29 sectors, diferenciant entre les zones lliures, les prohibides i les de prohibició temporal. A banda de la regulació en sí, d’estar-hi d’acord o no (hi ha hagut un important procés de concertació amb els escaladors locals i s’han pogut arribar a acords) s’ha fet un esforç de divulgació i de facilitar la informació. Ara només faltar-hi penjar-ho en un lloc de fàcil accés a Internet perquè tothom ho pogués consultar fàcilment.




14 d’octubre de 2007

Campions del món


Amb pocs dies de diferència dos esportistes catalans del món de la muntanya han aconseguit uns triomfs espectaculars. Kilian Jornet es coronava campió del món de curses de muntanya a Zegama, al País Basc. La setmana anterior Ramon Julian era proclamat campió del món d'escalada esportiva a la prova final que es va fer a Aviles.

Són dos triomfs importants, mol importants, que s'han de destacar. Però les circumstàncies en que s'han aconseguit els fan més importants encara. Ambdues disciplines són dures i molt competides, amb un nivell molt alt, i en ambdues no hi ha cap mena d'ajut de cap institució. L'esforç, coratge i sacrifici personal dels dos esportistes els ha portat al podi, però les administracions no els han ajudat en res, ni tan sols els han acompanyat en el moment de la proclamació. Ara que la Generalitat i alguns partits polítics s'omplen tant la boca al voltant de les Sel.leccions Nacionals Catalanes, és del tot sorprenent que en uns esports on Catalunya competeix i obté uns èxits de primer nivell no es dignin ajudar. Serà potser perquè no són esports de pilota? Aquests esportistes han fet molt més per les sel.leccions nacionals que molts polítics. Felicitats.


11 d’octubre de 2007

Què és l'excursionisme? II

En l'apunt d'ahir vaig oblidar assenyalar que aquestes reflexions no pretenen expressar, si més no pel moment, el que jo penso i les meves inclinacions personals, sinó el que veig, l'anàlisi que faig observant la realitat.

Després de constatar que l'excursionisme no es pot entendre sense la seva història, des de fa molt de temps hi reflexiono i he arribat a la conclusió que no sabria com definir l’excursionisme actual. Em penso que és un concepte massa ampli i inconcret i que en l'actualitat ha perdut bona part del seu sentit. És lògic que es pugui qualificar com a excursionista la Matagalls Montserrat i la renovació de la Flama de la Llengua Catalana alhora?

Des de mitjans del segle passat l'excursionisme ha ampliat el seu camp d'actuació cap a terrenys molt diversos, pel que es fa impossible una caracterització única. A grans trets crec que es pot parlar d'un excursionisme cultural i un altre d'esportiu. L'excursionisme cultural seria aquell que seguint la tradició es dedica a la recerca, la llengua, la literatura i la història, amb activitat també de descoberta geogràfica, mentre que l'excursionisme esportiu seria aquell que englobaria tots els esports de muntanya, des de l'escalada a les curses, sense oblidar l'alpinisme, la btt o el descens de barrancs, i evidentment el senderisme. En aquest camp hi ha practicants amb una vocació competitiva, a cops només de competició amb un mateix, altres dins de curses organitzades, però no necessàriament, ja que una bona part dels esports de muntanya no es practiquen amb objectius competitius, sinó pel simple gaudi.

No hi ha relació entre l'excursionisme cultural i l'esportiu? Si, la vocació per conéixer i descobrir un territori, geogràfic, cultural o humà, i sobretot la tradició i la història comuna. Hi ha uns valors, un llegat, una manera de fer les coses, d'entendre-les, de concebre-les, que porta el segell de l'excursionisme. Els valors que hi darrera de la Matagalls-Montserrat o de la Renovació de la Flama veuen de la mateixa aigua, l'excursionisme.

Tothom que participa en la MM n'és conscient? Probablement no, pel que m'atreveixo a afirmar que hi ha gent que fa excursionisme sense saber-ho, sense ser-ne conscients.

Si l'excursionisme ha sobreviscut més d'un segle es degut a que en cada moment s'ha anat adaptant a les circumstàncies de l'època, al context i a l'evolució social. Avui en dia la societat és clarament esportiva i competitiva. Per què l'excursionisme hauria de donar l'esquena a la competició i l'esport? Les activitats més clarament culturals no necessiten ara de l'aixoplug excursionista. Hi ha escoles, instituts, universitats i centres de recerca que poden fer molt més per la cultura que l'excursionisme. Crec que l'excursionisme cada cop serà un concepte més històric mentre els esports de muntanya aniran guanyant presència. El punt d'unió serà la manera de fer, els valors i el lligam amb la tradició.




9 d’octubre de 2007

Què és l'excursionisme? I

Arrel de la Matagalls-Montserrat el company del bloc Xiruquero-kumbaia ha iniciat unes reflexions sobre el què és l'excursionisme, els seus límits i les seves característiques. Aquí i aquí podeu trobar el que ha escrit pel moment.

Cal agrair-li que en els temps que corren alguna persona s’atreveixi a reflexionar i teoritzar sobre l’excursionisme.

Per poder parlar sobre l’excursionisme és un bon exercici intentar acotar el seu concepte.

Segons el diccionari del IEC l’excursionisme és:

1m. [LC] [SP] Esport de fer excursions.
2m. [SP] Conjunt de les diverses activitats esportives que tenen com a camp d’acció la muntanya.



El mateix diccionari defineix el mot excursió com


1f. [LC] Acció de recórrer una certa extensió de país. Fer una excursió per Andorra. Van dedicar tota una setmana a fer excursions per Escòcia.
2f. [LC] Viatge breu de plaer, d’instrucció, d’exploració. Fer una excursió al Montseny. Una excursió científica.

Fins aquí les definicions lingüístiques. A partir d'elles veiem que avui l’excursionisme va lligat al fet de fer excursions i a l’esport. Però això no sempre ha estat així. En el seu origen l’excursionisme històrica estava totalment deslligat de l’esport. Em penso que per entendre correctament que és l'excursionisme cal remuntar-se al seu naixement. Hi ha prou llibres d’història de l’excursionisme per documentar-ho, però de manera molt sintètica crec que no és erroni afirmar que l’excursionisme neix en un marc delimitat pel Romanticisme i la Renaixença. Del Romanticisme agafa una nova mirada i valoració de la natura, mentre que de la Renaixença pren el seu sentit patriòtic, de recuperació del passat del país i una voluntat d’afirmació nacional. Cal no oblidar altres aspectes molt importants, com el cultural i científic.

A partir d’aquí l’excursionisme s’ha desenvolupat al llarg de més de 130 anys i si prenem com a data convencional el 1876, data de la fundació de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques.

Aquest llarg preàmbul és per intentar fer palès que en aquest segle llarg d'història l’excursionisme sempre s’ha anat adaptant a les circumstancies socials, polítiques, culturals i econòmiques del seu temps. Per això durant unes èpoques l’excursionisme bàsicament consistia en anar a la recerca de monuments i ruïnes, més endavant en fer recerques científiques, un altre moment en descobrir i explorar el país, en la dura postguerra en lluitar en defensa de la llengua i la cultura catalana, etc.

L'amic Xiruquero-Kumbaia diu: “L’excursionisme és una activitat lúdica que té per finalitat fruir de la “descoberta”, coneixement i l’estima del país, per mediació de la seva natura, amb la que cerca un contacte “íntim”, i de la seva cultura, en les diverses expressions en que aquesta es manifesta en el territori.” Totalment d'acord, però no només és això.

Més endavant en la teva definició exclous totalment el component esportiu. Per què? Des del moment que hi ha una activitat física, perquè negues el component esportiu? Segons el diccionari de l'IEC l’esport és 1 m. [LC] [SP] Exercici corporal d’agilitat, destresa o força, que es practica individualment o en grup, amb intencionalitat lúdica o competitiva i seguint unes regles establertes. Això és incompatible amb l'excursionisme?

Demà continuarà.


8 d’octubre de 2007

De la Fira del Collsacabra

El dissabte a Vic hi ha una mica de boira, però a l'arribada a l'Esquirol es comença a aixecar i llueix a estones el sol. Enguany el tendal està situat en un altra lloc, però com sempre molt ben muntat i organitzat. Només entrar per la porta principal et topes amb la parada de Desnivel, gran i molt ben assortida. Allí, a banda de les eficients i amables Maria José i Carmen, hi ha el gran jefe, el Darío Rodriguez. Sembla que li agrada la Fira i n'està content. Em reconeix que han afluixat la producció editorial de llibres de literatura de muntanya, perquè costa molt de vendre, i tenen previstos mitja dotzena de títols cada any. Els manuals, guies i obres tècniques es venen sense especials problemes. Parlem de la presencia digital de les revistes a Internet. És una aposta que han fet. No sap el resultat que tindrà i si es canibalitzaran amb les revistes en format paper. A final d'any revisaran la decisió. La transformació de El Mundo del Outdoor en un gratuït és una pura operació empresarial per arribar a un gran públic i poder facturar una publicitat a unes tarifes molt superiors. Encara és aviat per a fer balanç.

Gràcies a ells el
Kurt Diemberger ha vingut al Festival. La presentació del seu llibre El septimo sentido, omple la sala i el Kurt, trempat, ho fa simpàtic, mentre el Conrad Blanch antic president del CEC i actual director de Gran Valira escolta atentament. A la tarda es formen cues per escoltar la seva conferència i hi ha gent que es queda fora. No s'havia vist mai tal poder de convocatòria!

Just al darrera de Desnivel hi ha la parada de l'Alpina. Aquesta gent treballa molt i no paren. El Martí Nadal i l'Andreu Calvó Estan a punt de treure el mapa del Cap de Creus i només restarà el de l'Albera per tenir tot el Pirineu cartografiat. Estan animats i amb varis projectes a la cartera, encara que indignats amb algunes actuacions de les administracions públiques.

A la parada del C.E. De Gràcia en Francesc Sanahuja està exultant amb l'èxit de la darrera Matagalls-Montserrat i el cim del Xavi Arias de fa pocs dies al Cho Oyu. Per l'any vinent hi ha un projecte a l'Everest. Al seu costat el Joan Cervera encarrega col.laboracions pel Mai Enrera. En Jordi Quera, d'edicions El Cim, està content també. Alguns dels seus llibres han funcionat bé i ja preparen una segona edició, i els projectes sobre la taula esperen el moment que es puguin dur a terme. És una editorial petita i modesta que amb esforç i voluntat omple un buit.

Al costat el Nestor Bohigues comanda la parada de la revista Trail. La revista està plenament consolidada, comença a ser acceptada als quioscs i és la referència en el seu àmbit. Felicitats.

Enguany el Sisco Prats està a la parada compartida per Garsineu i Dalmau. Des de Tremp va fent coses, anuncia un important llibre sobre l'expoli del Patrimoni al Pirineu i ha portat també alguns llibres de vell.

La parada de
Cossetània és amplia i molt assortida. La col.lecció de guies Azimut tota desplegada fa impressió, però també els llibres fotogràfics, d'història i narrativa. L'editor, el
Jordi FerréJ, ve del Liber i dimarts marxa cap a Frankfurt. Està preparant una festassa per celebrar el volum 100 de la col.lecció Azimut a la propera primavera. Comenta les dificultats del sector editorial català en aquest moments i se'l nota inquiet.

A la parada del CEC el Francesc Beato ens explica la situació de l'entitat i les crucials votacions del proper dia 30 d'octubre, on s'han d'aprovar uns nous estatuts que modifiquen aspectes importants del Centre. Li agradaria que el major nombre possible de socis votessin, ja que és un moment important de l'entitat. La UEC té parada pròpia on exposen la revista Excursionisme i els seus llibres. En Pascual Garriga ens explica el darrer viatge a una remota vall del Tíbet, mentre constata que el canvi de la revista està plenament consolidat.

De llibreters de vell com cada any hi ha en Jaume Cavallé, d'Andorra, amb bon material (m'agrada molt una primera edició de Les muntanyes de les Ametistes de Guerau de Liost luxosament enquadernada), encara que car, sense que enguany porti cap llibre excepcional. Davant meu li compren una primera edició d'un llibre del Kurt Diemberger que el comprador porta corrents a l'autor perquè li signi. Rodés porta material de vell variat, de preu una mica més assequible.

A la parada de la Feec els exemplars de la revista Vèrtex que es regalen volen, així com els calendaris de les diferents activitats que s'organitzen.

Saludem al Xevi Cortacans, de Muntanya de Llibres de Vic, potser l´únic llibreter que pot dir que ha hagut d'ampliar la botiga perquè li marxa el negoci. No tot són llibreters que tanquen. Al davant la gent de Piolet exposa els seus mapes, amb alguns fulls de llocs molt interessants que no estaven cartografiats, mentre al costat els nois de la web Pirineos3000 enguany venen llibres. Farell porta novetats de llegendes i l'Abadia de Montserrat salda llibres de motxilla encara.

A banda de tafanejar entre llibres i mirar de trobar alguna novetat un dels al·licients de la Fira es topar amb cares conegudes del món de la muntanya i autors de llibres. L'Anglada i la seva dona es passegen de parada en parada, tan cordials com sempre. En Guillamon i senyora, que han anat a la presentació oficial, també. L'Antonio García Picazo per fi s'ha deixat veure en un acte públic, acompanyat de la seva dona i filla. Està content amb el pas que ha donat de deixar d'autoeditar els seus llibres i de com el tracten a Desnivel. Amb un nas molt fi ha trobat un bon llibre de vell dels Alps que faltava a la seva selecta biblioteca. En Sergi Lara prepara un nou projecte amb Desnivel sobre les muntanyes del Tatras i en Jordi Longas que té a punt un nou llibre de travesses pel Pirineu a Desnivel i un nou projecte de la Garrotxa. En Josep Fatjó està preparant una Antologia de poesia de muntanya i ens explica que en Ramon Ribera-Mariné està preparant una reedició de la seva cèlebre guia de Montserrat amb nous itineraris circulars i les dades en Gps.

Després de la inauguració oficial el conseller Tresserres passeja per la Fira i saluda a les parades, acompanyat per l'Oriol Izquierdo, el director de la Institució de les Lletres Catalanes. És un home molt cordial i atent, que coneix les dificultats del sector i apunta possibles solucions. A la parada de la Feec li regalen uns exemplars de Vèrtex i en queda impressionat per la qualitat i el seu tiratge. L'Ernest Gutierrez molt discretament controla que tot rutlli a la perfecció i el Jordi Bou i el seu equip actuen amb molta professionalitat.

Durant el dia l'afluència de públic és constant i hi ha moments amb molta gent a les parades. La sensació és que hi ha força més moviment que d'altres anys. La Fira està molt ben organitzada. A l'exterior atraccions per nens, i altres parades donen molta animació. Fa goig contemplar la gernació de persones, de criatures i de converses. L'ambient és molt bó.

Valorant el conjunt de llibres exposats tres conclussions: ara és l'epoca de guies, de tot arreu i de qualsevol temàtica. Se'n publiquen més que mai. La narrativa i literatura de muntanya continuen tenint una existència marginal. Sort en tenim de les petites editorials que amb voluntat i esforç van cobrint espais. Per contra ens manca editorials potents per afrontar projectes ambiciosos.

Del que es parla darrera les parades apunto dues noticies importants. Per una banda un futur projecte per publicar finalment tots els senders de Catalunya entre la Feec i algunes editorials catalanes, acció clau per donar un fort impuls al món dels senders. L'altra és un comentari d'un llibreter de vell, a qui l'erudit Claude Dendaletche li han comentat que és possible que s'editi en edició no venal el llibre mític del pirineisme que mai ningú no ha llegit: Histoire d'un coeur, de Russell.

Després de passejar per les parades i mirar amb atenció els llibres exposats enguany em vaig endur de la Fira només poesia. Per una banda un petit lot de tres plaguetes que recullen alguns dels premis del Concurs de Poesia de Cantonigròs i de l'Aplec de Cabrera, així com un recordatori que fa pocs mesos es va fer de la inauguració d'una placa que s'ha posat a Puig d'Olena en record del poeta Marius Torres. L'altra llibre és un petit cofre fet des del Centre d'Art i Natura de Ferrera en record del darrer pallarès autòcton que hi vivia, recentment traspassat en un desgraciat accident. Sota el nom de Marsal de Farrera s'apleguen 15 fulls solts amb 15 poemes dedicats a homenatjar aquest pastor, un home que va fer un paisatge. Llibre selecte i delicat m'emociona per l'intensitat del sentiment i m'admira que des d'un poblet perdut del Pallars surtin obres d'aquesta qualitat.

Aquesta és la crònica apressada del dissabte. Pel que expliquen el diumenge l'assistència potser va ser superior encara, l'animació constant, les xerrades molt seguides i l'ambient excel.lent.

P.S. Acabor de descobrir que el Xiruqero-Kumbaia també en fa una ressenya aquí.


7 d’octubre de 2007

Citació del diumenge

Faig nit al temple encimbellat;
puc, amb la mà, amoixar estels.
No gose alçar massa la veu:
tem desvetlar la gent del cel.

Li Bai(701 - 762)


5 d’octubre de 2007

Lectures d'estiu VIII. Atajos del silencio

Prova de la meva obertura d’esperit i manca de prejudicis, vaig entretenir-me dues hores d’una tarda d’estiu llegint un llibret d’un cardenal de l’Opus comprat a una llibreria madrilenya setmanes abans .

Julian Herranz, a banda de destacat teòleg, membre de l’Opus, cardenal i persona que fa molts anys que es mou pel Vaticà, és un aficionat a la muntanya. Fruit dels seus anys de trescar per les muntanyes d’arreu del món, encara que principalment italianes, va publicar un llibret que són una mena d’apunts personals de muntanya on a partir d’excursions i ascensions escriu un poema evangèlic. És una obra que fa pastoral a partir d’anècdotes o fets de muntanya, des d’una perspectiva teologica i espiritual específica, de l’Opus. Haig de confessar que jo no he aconseguit entrar en la seva vivència de muntanya ni en la seva espiritualitat. Els poemes són una mica forçats, fets des d'una sensibilitat molt llunyana a la meva. En tot cas, que tot un Príncep de l'Església escrigui un llibre de muntanya és un fet curiós, encara que no hem d’oblidar que un Papa en va escriure un altre, molt millor: Achille Ratti va trescar pel Montblanc i el Montrosa abans de ser Sant Pare i va escriure un senzill llibret, Ascensions, que conté una fina sensibilitat i espiritualitat per la muntanya que em semblen molt superior.

Atajos del silencio. Julián Herranz, Ed.Rialp. Madrid, 2004. 148 pàgs.



P.S. Ahir esmentavem l'aparició a l'Avui d'un reportatge sobre alpinisme que no parlava d'accidents ni morts, sinó que donava una noticia amb tota normalitat. Avui hi afegim aquest reportatge sobre l'Everest fet des de Vilaweb. A veure si la presència de la muntanya als mitjans es comença a normalitzar.


4 d’octubre de 2007

Fira del llibre de Muntanya


El proper cap de setmana, 6 i 7 d'octubre, tindrà lloc la sisena
Fira del llibre de Muntanya del Collsacabra, enguany a l'Esquirol, cita ineludible del llibre excursionista i de muntanya de casa nostra. La formula és semblant a la d'anys anteriors, amb un gran tendal on s'hi posen les parades de llibreries i editorials i una colla d'actes com actuacions, debats, xerrades i conferències. Enguany hi serà el Kurt Diemberger i es debatrà sobre el canvi climàtic.

L'edició de l'any passat tancava un cicle de cinc anys. Inicialment va semblar una idea boja de l'Ernest Gutierrez que s'ha pogut consolidar. Tanmateix s'han posat en evidència les seves limitacions i una certa davallada en les dues darreres edicions. Durant tot aquest hivern els organitzadors i altres persones s'han reunit i han parlat sobre la Fira. Que hi manca, que s'hi pot fer per revitalitzar-la, quins canvis s'hi poden introduir. Les idees han estat moltes. El debat interessant. Finalment els canvis han estat mínims. No s'ha canviat de dates (durant la tardor a l'Osona hi ha tres trobades de muntanya: la Fira del Collsacabra, la Fira de Material de Vic i el Festival de Torelló) per buscar una altra ubicació a la primavera, que també hauria anat bé pels professionals, ja que enguany queda emparedada entre el Liber i Frankfurt. Tampoc s'ha obert a d'altres temàtiques ni s'ha tocat susbtancialment l'estructura dels actes. S'ha fet més publicitat i s'ha promogut la seva divulgació. La setmana entrant podrem parlar del balanç, però tot aquell a qui li agradin els llibres i les muntanyes no hi pot faltar.

P.S. Des d'aquest bloc ens hem queixat sovint del fet que els mitjans de comunicació no tractin més sovint i amb més normalitat del món de l'excursionisme i dels esports de muntanya. Per això cal valora positivament la plana sencera que l'Avui dedica a aquesta activat. Tant de bo siguin un signe de normalització.


1 d’octubre de 2007

Aran III. La Tuca

L’ajuntament de Vielha ha signat un acord amb una immobiliaria (Hoque) per tirar endavant la reobertura de l’estació d’esquí de la Tuca. La Tuca es va inaugurar el 1972 i va tancar el 1987.

La inversió inicial prevista és de 45 milions d’€, amb la filosofia de convertir la nova estació en una estació urbana, a la que s’hi pugui accedir a peu des de Vielha. Es preveu que el domini esquiable tindrà 10 remuntadors, una capacitat de transport de 18.710 persones/hora i un domini d’entre 30 i 40 quilòmetres. Es preveu la construcció d’una nova zona residencia, amb 562 vivendes, equipaments comercials, 2 o 3 hotels, un gran aparcament subterrani i locals comercials, així com un equipament docent. Evidentment tot es farà dins de les més estrictes normes de sostenibilitat ambiental i nul impacte paisatgista.

Fins aquí la noticia. Però com sempre moltes preguntes. Calen noves estacions d’esquí al Pirineu? Cal una nova estació d’esquí a la Val d’Aran? Hi caben noves edificacions a Vielha? No hi ha manera de fer entendre a les administracions que ha arribat el moment de promocionar opcions de turismes dolces i realment sostenibles, que afavoreixin el contacte amb la natura? No hi ha ningú capaç de mirar a llarg termini i no el possible benefici immediat? No hi ha coratge per plantejar alternatives al model econòmic de desenvolupament? Per què no poden deixar en pau a la muntanya?