31 de gener de 2007

Les portes des Neiges

Llegeixo al Diari d'Andorra que el projecte de les Portes des Neiges (que vol unir l'estació andorrana del Pas de la Casa amb Portè per tenir una entrada per la Cerdanya) continua endavant. Saetde, l'empresa propietària comandada per la família Viladomat, ha aconseguit la titularitat d'un terreny de 35.000 metres quadrats al municipi de Portè. El projecte preveu la construcció d'un un complex immobiliari de luxe, amb la sis o vuit hotels, amb un màxim de 2.000 llits, apartaments, un golf de 18 forats i un circuit de caminades de 20 quilòmetres.

El terreny l'ha obtingut l'empresa després de guanyar un concurs públic internacional convocat per l'ajuntament de Portè per davant d'altres 18 empresses interessades. La compra del terreny ha suposat un desemborsament de 2 milions d'euros, però les inversions previstes en la construcció del complex superaran els 80 milions.

En aquests moments es possible enllaçar amb esquís des de Portè fins el Pas per l'alt de la Mina, encara que no a l'inrevés. Està previst la construcció de dos telecadires, un al pic de la Mina i l'altra del Padròs, per garantir l'enllaç entre les dues estacions d'esquí, a inaugurar la temporada 2007-08.


Fins aquí les informacions. La maquinària empresarial de la neu és imparable. Ni fronteres, ni el dret internacional, ni diners, ni muntanyes l'atura. Hi ha poques esperances de poder preservar els cims del Pedrons, la Mina, el Pimorent o l'alta vall del Querol. Un cop trinxat Andorra i esgotat el territori ara cal anar a destroçar el territori veí. Ningú és capaç d'aturar aquesta follia? I a més a més amb unes previsions de neu cada cop més incertes.


29 de gener de 2007

Escalar




Jo no escalo per acostar-me a l’infinit o a cap divinitat, si no per allunyar-me de mi mateix.

Erri da Luca


27 de gener de 2007

Història de l'excursionisme i franquisme

He tingut l’ocasió de revisar un manuscrit d’un futur llibre sobre la història de l’excursionisme durant el franquisme que aviat veurà la llum. És un text interessant, que donarà més d’una sorpresa i potser fins i tot aixecarà alguna polèmica, ja que alguns dels protagonistes encara són vius.

És sorprenent perquè dona una visió molt més freda, asèptica i molt menys heroica i resistencialista de l’excursionisme en l’època franquista de la que tradicionalment s’ha dit. Potser és un signe de normalitat, és a dir, que es fa història des d’una perspectiva purament tècnica sense apriorisme ideològics.

És cert que van existir actuacions puntuals, a cops simplement personals, d’enfrontament al règim, , però eren purament circumstancials i excepcions en un context de convivència amb el règim més o menys normal. Globalment el moviment excursionista sembla que s’hi va adaptar prou bé, no va plantar cara obertament i va mirar de tirar endavant sense fer gaire soroll. De fet l’excursionisme va fer com la societat, adaptar-se i sobreviure, però sense tanta heroïcitat com s’ha volgut vendre.

De la seva lectura no em puc sostreure sobre l’anomenat revisionisme històric. És a dir, es pot escriure avui en dia una nova història de l’excursionisme en el franquisme diferent a la que ens han explicat? Quina versió té més valor i és més rigorosa? L’escrita en el moment del fet o l’escrita 25 anys més tard sense els condicionants i implicació dels fets i del moment? És més important la memòria oral o l'escrita? En realitat, es pot ser objectiu en la història?



24 de gener de 2007

Caçadors

La setmana passada es va publicar un breu als diaris on es deia que en uns caçadors havien matat accidentalment a un jubilat que passejava prop de Tivisssa. La redacció era confosa i una mica esbiaixada, ja que semblava que el jubilat s'havia ficat al mig d'una batuda irresponsablement i havia comés alguna imprudència, mig excusant al caçador.


Aquest jubilat mort es deia Ismael Talarn, era excursionista, membre de la Uec de Tortosa, persona coneguda i molt apreciada. Bon caminador, era molt aficionat al Camí de Sant Jaume i sortia sovint sol a la muntanya. La commoció ha estat enorme.


Sense entrar a discutir la raó de ser de la caça en els temps actuals, reconeixent que com a tots els col·lectius hi ha gent curosa i d'altres irresponsables, em nego a acceptar aquests tipus d'accidents com quelcom fortuïts i inevitables.


Em penso que som molts els excursionistes que hem tingut incidents i ensurts amb els caçadors (opineu als comentaris). Jo mateix aquest dissabte vaig tenir una topada amb una colla de caçadors al Pla de la Calma, entre el Bellver i el Sui. Per la Calma hi havia excursionistes, jubilats, motoristes, famílies amb nens, ciclistes, gent amb cotxe, però a tocar de les pistes tota una colla col·locada en els llocs estratègics intentant aixecar algun senglar. La nostra ruta passava pel mig de la seva batuda i un caçador ens va convidar molt amablement a que marxéssim cap a una altra banda. És clar, mai no se sap, sempre poden haver-hi ensurts. Nosaltres vam seguir el nostre camí parlant amb veu molt alta i fent-nos notar i no va passar res, llevat d'alguna cara de caçador empipat. Malauradament altres cops he estat amenaçat, insultat i maltractat pels caçadors. També he topat amb caçadors amables, intel·ligents i respectuosos.


A la muntanya cada cop hi va més gent a fer activitats molt diverses. Tothom hi té cabuda i tothom ha de tenir el dret d'anar-hi. Tanmateix no totes les activitats són iguals. Si un ciclista o excursionista cauen, s'equivoquen o es perden, el problema és seu i no afecten als altres. Si un caçador s'equivoca pot provocar la mort (totalment involuntària, evidentment) d'un altre. La pràctica de la caça té un perill potencial mortal, molt superior a qualsevol de les altres activitats que es fan a la muntanya.


No entenc com a llocs plens de gent s'hi pugui caçar. A Collserola, el Montseny, Sant Llorenç o la Serra de l'Obac és massa fàcil ensopegar amb caçadors. Hi ha una certa sensació que amb els caçadors no s'hi pot fer res, que és un col. lectiu amb molta força. No sé quina ha de ser la solució pels caçadors i per la convivència de tots a la muntanya, però en qualsevol cas em nego a acceptar aquests accidents com a inevitables. Cap mort així s'hauria de repetir.


22 de gener de 2007

Sobre tòpics...

Em penso que va ser Salvador Espriu qui va escriure a Assaig de càntic en el temple que li agradaria anar nord enllà, "on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!".

Nord enllà, a la culta, racional i civilitzada nació francesa, l'estació d'esquí de Piau-Engaly, a la vall d'Aure, tot just creuat el túnel de Bielsa, ha fonamentat la seva campanya de publicitat d'enguany en aquesta foto.

Potser nord enllà la gent és neta i noble, culta, rica, desvetllada i feliç, però continua carregada de tòpics i clixés!



Sobre aficions...

Diuen que això de pujar muntanyes, enfilar-se per parets o perdre's per la neu és una afició ben incomprensible.

Alguns a més a més li afegeixen el tocar el saxo. És ben veritat, com diuen en castellà que "cada loco con su tema..."



21 de gener de 2007

Matinal per la Calma


Ahir dissabte vaig poder fer una escapada al Pla de la Calma. Aquest cop volia conèixer una part que em mancava. A les vuit en punt soc al Figueró i em trobo amb el F., bon amic i especialista de la zona. L'itinerari previst surt del Figaró per anar cap a Vallcàrquera, Sant Cristòfol, Pla de la Batalla i Rocasentella. Seguim per les carenes d'en Bosc fins la Calma i com que fa molt bon dia ens arribem al Sull per retornar pel Bèllit i la carena de Fondrats fins Aiguafreda.

És un itinerari preciós, una mica llarg (8 h i 7 efectives de camí), amb una mica més de 1.000 metres de desnivell i una trentena de quilòmetres. El dia ha estat magnífic, amb un sol lluent, un tel de boira molt tènue a les fondalades i una escalforeta més pròpia del maig.

Encara que havia llegit tot el recorregut a la guia del Joan Cortijo del Montseny (de la que cada cop em reafirmo en que probablement ha estat la millor guia de Catalunya dels darrers 25 anys), dóna gust anar amb el F. Coneix i t'explica cada pedra, la història de cada masia, les llegendes i rondalles de cada tocom, no se li escapa cap camí, drecera o sendera. Així la visió del territori és ben diferent.

La Calma em té encisat. De pla no en té res, tot ell és airós, vagament aeri, amb vistes formidables del Canigó al Montsec, del Montengre al Garraf, del Turó de l'Home a Montserrat.

Caminar pels alzinars escarbotats pels senglars, per les formidables senderes oblidades de les carenes d'en Bosc, treure el nas a la barraca del Ramon i sentir l'explicació dels gravats de la roca, cercar la Sitja del Llop, anar pel bell mig dels prats de la Calma, entre brucs i ginebrons, tafanejar al Pou de Glaç de la Casa Nova del Bèllit, refer la gran fita del Sui, admirar la potència de masos com el Bèllit o l'Agustí.

Omplir-se d'espai, de sol, de vent, de natura. Conviure amb un paisatge acollidor alhora immens i grandiós. Per uns estona esdevenir feliç.

Llavors recordo un poema de mossén Pere Ribot. I com sempre, els poetes aconsegueixen transformar la saviesa en paraules.


L'aire del Montseny

He trobat el meu terreny
i la meva llibertat:
la muntanya, l'aigua, el prat,
l'aire, l'aire del Montseny.

Cada timba, cada greny,
misteris de soledat:
el parell, l'home, el ramat,
l'aire, l'aire del Montseny.

Tot és pur, dolç i ferreny
i fort com l'eternitat:
silenci, pau i combat,
l'aire, l'aire del Montseny.


(Pere Ribot)



P.S. L'amic F. em passa un enllaç (aquí) de l'exposició itinerant sobre la Lola de la Figuera, una noia d'una masia de la Calma que va tenir relacions amb els principals escriptors de l'època. Molt interessant per fer-se càrrec de com era la vida en aquest racó de món.



19 de gener de 2007

Via Rubricatus



L’artista Jordi Rocosa realitzarà durant tot el 2007 un seguit d’intervencions multimèdia al llarg del recorregut del riu Llobregat, des del seu naixement fins la seva desembocadura, que vol reflectir la importància històrica d’aquest riu .

És un projecte escultòric, geogràfic, en cert sentit dins del land art, que vol provocar la reflexió al voltant del riu en un procés permanent de transformació en l’espai i el temps. Preveu diverses actuacions efímeres (escultures mòbils, fotografies, objectes, sons) a diversos punts del riu, com les fonts del Llobregat, la fabrica del Clot del Moro, el museu de les mines de Sant Corneli, l’embassament de la Baells, les colònies industrials de Puig-reig, Sallent i Gironella, el monestir de Sant Benet de Bages, el Pont del Diable a Martorell, el Parc de les Aigües de Cornellà i la desembocadura.

Via Rubricatus és el nom romà del Llobregat. Pel moment s’ha inaugurat la intervenció a les fonts a Castellar de N’hug i una intervenció a la fàbrica del Clot del Moro, i un dia que hi passava ho vaig visitar. Molt curiós i sorprenent. Tanmateix encara no sé si em va agradar o no i quin sentit té tot plegat.


16 de gener de 2007

Què no hi ha neu?

Qui diu que no hi ha neu? Mireu sinó aquest video dels companys del Cegesqui del Gràcia i la seva escapadeta nadalenca als Alps. Massa neu i tot que van trobar!




Quina enveja!


15 de gener de 2007

Google acosta la muntanya

Fa pocs dies saltava la noticia que Google ha arribat a un acord per digitalitzar els fons i penjar a Internet els llibres i continguts d’algunes de les principals biblioteques de Catalunya. És un acord molt important, que donarà una visibilitat a la cultura catalana de primer nivell.


Vull destacar que entre els signants d’aquest acord es troba la biblioteca del Centre Excursionista de Catalunya, sens dubte la millor biblioteca de muntanya de casa nostra. Espero conèixer aviat els detalls (abast de la digitalització, termini, etc) per informar-ne, però m’imagino amb delit poder navegar pels fons històrics dels llibres de muntanya d’aquesta biblioteca i gaudir amb més comoditat d’algunes de les joies que hi guarden.


14 de gener de 2007

Matinal a Montserrat

Aquest diumenge faig una ràpida i inesperada matinal a Montserrat. A quarts de dotze de la nit de dissabte em truca un company i decidim sortir a estirar les cames per la banda d'Agulles. A quarts de nou som a l'aparcament de Can Massana. El sol comença a aixecar-se sobre el mar. Les tonalitats són fosques, grises, blavoses. Pel GR i després per camí pugem fins a coll de Port, contemplant la tibada paret del Bisbe. Seguim per camí fins al coll de les Comes. Prenem un mos mentre contemplem com tres cabres voregen el Cilindre per una repisa inexistent, en un equilibri que desmenteix la llei de la gravetat i ens obsequien amb un ball de banyes retallades a l'horitzó. Inenarrable.

Pugem cap a la Miranda d'Ecos, amb una tibada de cadena atlètica. Contemplació de l'horitzó a quatre bandes. Ni gota de neu al Pirineu, des del Canigó al Turbó. Boires a les fondalades. Baix Llobregat trinxat. Sol d'hivern, però càlid. Contemplo la meravella d'aquest massís. Les arestes, els replecs, les parets, les agulles, els còdols conformen un món on el caos s'ordena. Colors grisos, vermellosos. Un món inextricable on la mirada reposa eternament, en un inútil intent de comprendre i aprehendre aquesta complexitat.

Retorn pel camí normal pel refugi i la Portella, molt social. Al coll de les Comes topem amb el J., que ha sortit a passejar amb unes noies. Una mica més endavant topada amb el Ch. Està preparant una sortida de la secció de jovent de la seva entitat per la setmana entrant, i com a vocal previsor vol tenir clar l'itinerari i no endur-se cap sorpresa. Al refugi nova topada amb la gent de Camp Base. Salutacions amb el M i petons amb l'A i el P. Breu xerradeta amical. Com es nota que no hi ha neu al Pirineu!

A quarts de dues som al cotxe. Un cop més he pogut acomplir amb el ritual de la visita anyal a Montserrat. Cal tornar-hi, sempre cal tornar a Montserrat. Ja ho va dir el Mestre,


"No era Montserrat natura viva
que s'espiritualitza en un moment;
era miracle antic i persistent,
crit de combat, bandera decisiva
i era història i futur conjuntament

Era la noble teoria blava
apuntalant les fites d'un camí,
i era la pedra que justificava
el meu orgull d'haver nascut aquí"

Josep Mª de SAGARRA - El Poema de Montserrat


12 de gener de 2007

Guardes marins. Joc de pistes

Qui són els guardes d’un afamat refugi del Pirineu que han deixat la muntanya pel mar?

Pista 1: Són una parella de mitjana edat
Pista 2: El refugi era una antiga construcció hidroelèctrica de tres plantes
Pista 3: Tenien fama de bona acollida i bon menjar
Pista 4: El refugi està en el vessant atlàntic del Pirineu Català
Pista 5: El refugi forma part del circuit Carros de Foc

Aquesta parella ha deixat la guarderia del refugi, el preparar i donar menjars, el carretejar el fato, el mantenir la teulada, és a dir, el món de la muntanya i s’han embarcat en una petita embarcació per navegar arreu dels mars, sense destí fix ni data de retorn. Les darreres noticies els situen prop de Cap Verd, feliços fent de grumets. Diuen que el món del mar és encara més fascinant que el de la muntanya


10 de gener de 2007

L'Alta Garrotxa com a símbol


El dia de reis es publicava a La Vanguardia un article d'opinió del Xavier Bru de Sala que portava el títol “
Reis Mags a l'Alta Garrotxa” que venia a defensar la tesi que les administracions s'han oblidat de les poques persones que viuen en masies de l'Alta Garrotxa, evitant facilitar serveis tan elementals com l'electricitat. En un territori deixat de la ma de Déu ( és a dir, de les administracions), on els camins s'estan emboscant i perdent, la gent marxa per manca de serveis bàsics. Segons el gran patum, cal fer arribar l’electricitat als seus habitants, per molt que visquin en masies aïllades, com a millor estratègia per mantenir la població i per tant assegurar una mínima conservació del territori. El raonament sembla impecable.


Casualment aquest matí rebo per mail un manifest de la Coordinadora d'Entitats de Defensa de l'Alta Garrotxa (CEDAG) on denuncien amb una prosa militant i combativa el projecte d'asfaltar la pista forestal de Cabanelles-Lliurona-Albanyà pel collet de Teià. Diuen que es un projecte desmesurat, innecessari i que provocarà més incendis forestals. Sembla escrit per neorurals i ecologistes urbans i proposen una intervenció molt més reduïda, amb només l’encimentat d’alguns trams de la pista i la consolidació de la resta. A aquest manifest s'hi afegeixen nombrosos articles publicats a diversos mitjans, especialment de les comarques gironines, que reflexionen i opinen sobre les politiques territorials de la Garrotxa. El debat és ben viu.

El problema sembla de mal resooldre. És a dir, quan els Déus (les administracions públiques) finalment es decideixen a fer inversions i millores en aquests tocoms abandonats, uns quants s'hi oposen i ho critiquen.

Em sembla que els dos escrits simbolitzen dues postures molt esteses i aparentment oposades, que responen a dos models de desenvolupament aparentment irreconciliables. Per una banda la postura d’aquells que marquen com a prioritat principal de qualsevol política de gestió territorial fixar la població a qualsevol preu. Per això cal garantir els serveis per sobre de tot, és a dir, sense tenir en compte el possible impacte sobre el medi. L'altra postura defensa en primer lloc la conservació del medi encara que això suposi limitacions i renúncies per les persones. Evidentment que aquest resum és matusser i incomplet, res no és senzill i hi ha molts matissos a fer en una qüestió enormement complexa.

Aquest debat sempre m’ha semblat mal enfocat i que parteix de premises falses. Llevat d'alguns llocs molt concrets, conservar un espai foragitant a la gent del territori és un error total. Cal que la gent de la terra hi pugui viure i per això cal garantir uns serveis bàsics mínims, com l’electricitat, l’aigua corrent i accés asfaltat o en bon estat, a més a més d’escoles i sanitat properes. Però això de no es pot fer de qualsevol manera. Cal actuar amb una cura especial, tenint molt en compte l'impacte de les actuacions en entorns fràgils, sempre des del diàleg i sense imposicions de despatx. Tanmateix s'ha de tenir clar que segons on es viu no es pot tenir el mateix que a una gran ciutat o area metropolitana. És un error la posició d’aquells conservacionistes que malden per polítiques que ignoren als habitants o els fan la vida impossible des d'una perspectiva de defensa de la natura.


Però també és un error les actuacions desproporcionades i fora de lloc que massa sovint duen a terme les administracions públiques, dissenyades des de despatxa llunyans i sense diàleg amb les gents del país. Les administracions públiques a tots els nivells, des de la Generalitat, als Consells Comarcals i els ajuntaments, acostumen a viure entotsolades en una torre d'ivori, sovint poc o mal conectades amb la realitat. El problema de representació dels poders públics i la seva conexió amb la societat és greu, però la no actuació tampoc resolt els problemes

En el fons ambdues parts cerquen objectius no tan allunyats, amb els seus matissos. Massa vegades els problemes i enfrontaments simplement són de no parlar. Tan difícil (o potser és que simplement és car pels vots que pot reportar) és portar l'electricitat a tot assentament humà i arranjar pistes amb cura i proporció?

Què en penseu?


Dues noves revistes: CadiPedraforca i Natura i Aventura

Aquesta tardor ha vist la llum dues noves revistes que toquen el món de la muntanya. La primera és CadiPedraforca, nova capçalera que vol tractar i deixar testimoni escrit i gràfic de la gent i les formes de viure de les comarques del Berguedà, Cerdanya i Alt Urgell, és a dir, les tres comarques que s’estenen a redós de la muntanya del Pedraforca i de la serra del Cadí.

És una revista d’àmbit comarcal, que curiosament neix des d’una editorial de les Gavarres, amb periodicitat semestral. En el primer número recull una àmplia entrevista a mossèn Ballarin des de Gòssol i una petita monografia als vells oficis que s’han perdut o són testimonials. El primer número fa patxoca, la redacció està molt ben treballada i és sòlida, malgrat que el tipus de paper a mi no em fa el pes.

Pel que s’entreveu en aquest primer número és una revista de periodística que mira més aviat cap a la història, la petita antropologia viscuda, el costumisme i un cert estudi del folklore més que d'actualitat. En qualsevol cas és un nou lligam i reclam per a totes aquelles persones que viuen en alguna d’aquestes comarques o que simplement se les estimen.

La segona es diu Natura i Aventura i es presenta com una revista gratuïta de muntanya per Catalunya i Andorra. En el seu número 1 barreja articles d'escalada, ferrades, tècnica, material, descens de barrancs i sorprenentment de 4x4. Té 42 planes i és tota a color.

Desitgem molta sort a aquests nous projectes editorials.


8 de gener de 2007

100 anys de La Vall d'Aran de Soler i Santaló

Veig que s'ha escolat l'any 2006 finalment i ha passat sense pena ni glòria el fet que ara fa cent anys, en Juli Soler i Santalo (Barcelona, 1865-1914) va publicar el 1906 la seva guia La vall d'Aran, guia monogràfica de la comarca. Només, que jo sàpiga, el Museu Etnològic dera Val d'Aran ha muntat una exposició de fotografies, acompanyada d'una conferència d'en Josep Maria Sala.

Soler i Santaló va ser un dels pirineistes catalans més importants de la seva època. Gràcies a la seva posició econòmicament folgada es va poder dedicar plenament a l'exploració de les valls i cims pirinencs, i va ser un dels primers catalans que va es centrar a conèixer i recórrer a fons totes les valls pirinenques, especialment les aragoneses. La seva tasca va ser immensa, importantíssima per animar a la seva generació i a les posteriors a anar més enllà dels llocs coneguts i a endinsar-se definitivament per les muntanyes del Pirineu.

Arrel de les continues visites a la Vall d'Aran al llarg de més de deu anys, va publicar el 1906 una de les guies millors de tota la història de la bibliografia catalana de muntanya sobre aquella vall. Desprès de les guies de l'Artur Osona i quan les guies de Cèsar August Torras ja havien començat a veure la llum aquesta guia va significar pel seu rigor i mètode científic un pas de gegant. Per la seva altíssima qualitat, exhaustivitat i elaboració aquesta guia de Soler i Santaló ha restat dins de la història de les guies de muntanya catalanes com un referent únic.

La guia comença amb una introducció de prop de 100 planes on es recullen aspectes etnogràfics, històrics, geogràfics, folklòrics d'aquell territori que per si sol ja constitueix un completíssim treball sobre la Vall d'Aran que en alguns aspectes encara no ha estat superat. Seguidament al llarg de 101 itineraris l'autor fa pales el seu coneixement complet de la Vall, explicant les excursions i recorreguts més interessants amb uns itineraris molt minuciosos i descriptius, acompanyant les descripcions amb fotografies i gravats de notable interès. És una guia molt completa, de 400 planes, excel.lent, que després de 100 anys s'aguanta amb plena solvència.

Es va fer el 1933 una reedició per l'Albert Oliveres i Lluís Estasen, introbable, i una altra de Garsineu el 1998, de la que encara es pot trobar algun exemplar.

Serveixi aquest modest apunt com a recordatori d'un dels pirineistes més rellevants de casa nostra de tots els temps i d'una obra que va donar les lletres d'or a la bibliografia excursionista catalana.


7 de gener de 2007

Llau per allau

Llegint la darrera columna sobre mots del savi Joan Solà a l'Avui descobreixo que el mot allau, emprat molt sovint en el món de la muntanya hivernal per referir-se a les esllavissades de neu, és una derivació o evolució de llau.

Amb la seva erudició característica el Dr. Solà explica la formació i origen de la paraula allau a partir del mot llau i com probablement va ser Verdaguer, un cop més el mestre, qui va fer entrar el mot a la llengua literària (noticia que devem també a un altre mestre, Narcís Garolera). Esmenta els treballs de recerca de Coromines i Alcover sobre el mot i acaba amb un assenyat consell de prudència.

Desconeixia totalment aquest mot i m'alegra conèixer-lo. La llengua és una font inesgotable de troballes. Tanmateix em sembla que llau és absolutament desconegut en el món de la muntanya, oralment i per escrit. Ja tenim prou problemes per emprar allau correctament, és a dir, en la seva forma femenina, per incorporar una nova paraula, però a veure si entre tots el recuperem.



5 de gener de 2007

Carta des del cim

Un dia d'aquests Nadals m'acosto a un cimet secundari. És una excursioneta molt tranquil·la, més aviat una passejada entre el bosc, esquivant els marges escarbotats pels senglars i escoltant el ressò del Picot llunyà. Al pic hi ha un bonic pessebre, fet amb cura i pulcritud. Hi ha també una capsa on s'hi guarda un llibre-registre.

Això dels llibres-registres dels cims és una tradició que s'ha anat perdent. La massificació de la muntanya ha portat que tothom s'hi veies amb cor d'escriure bajenades, i els pocs llibres que resten han perdut tot el seu interès i la seva significació. No és fàcil escriure res original i amb sentit dalt d'un cim, més enllà dels tòpics, però almenys si que es podia ressenyar l'ascensió, els companys i algun petit detall. De fet als cims principals ja no existeixen llibres de signatures amb cara i ulls. Només es possible trobar-ne a cims secundaris, on hi va poca gent. M'entretinc una estona llegint els darrers escrits i deixo la meva anotació.

Al costat del llibre, i dins la caixa que li fa de dipòsit, trobo un sobre nou, amb l'adreça i el segell. L'obro i dins hi ha una fitxa. Un excursionista de Girona ha deixat aquest sobre al cim, fa quatre dies, amb una cartolina on diu “company excursionista: a fi de donar fe de la meva estada en aquest cim et prego que enviïs aquesta tarja a casa meva, encetant així una tradició molt arrelada al nord d'Espanya”. Seguidament detallada la data, hora i comentaris de la seva ascensió i demana un comentari de la teva. Desconeixia aquest costum i l'he trobat simpàtic. No cal dir que ja he enviat per correu aquest sobre.


4 de gener de 2007

Inici d'any a muntanya




Mitja Europa enceta cada any gaudint del concert de Cap d'Any de Viena, que entre els valsos i les polques ha esdevingut un símbol de civilitat, europeisme, bon gust i bellesa. Uns altres menys acomiaden l'any corrent, en alguna de les nombroses curses de Sant Silvestre que s'organitzen arreu. I alguns pocs mirem de fer el traspàs de l'any a la muntanya.

El dia 1 de gener m'enfilo cap a un petit cim, al Prepirineu. Absolutament sol a la carretera, a la pista d'aproximació, al sender dins del bosc, camino en silenci en un dia magnífic. El bosc resta mut, amb la vegetació hivernant, protegint-se d'uns freds encara absents. Sense gaire esforç assoleixo el cim, abocat sobre la depressió de la Catalunya Central, amagada sota la boira.

Ganyipo escalfant-me gràcies al sol d'aquest hivern dolç. Deixo vagarejar els pensaments, recordant l'any que s'ha escolat, imaginant nous projectes pel que comença. Contemplo un pessebre bufó, fet amb paciència i devoció.

Hi resto durant més d'un parell d'hores, sense fer res, contemplant, gaudint, ompliment-me simplement de muntanya i natura. I somnio en poder continuar uns quants anys més així: a la muntanya.

Bon any a tots!