Llegint la darrera columna sobre mots del savi Joan Solà a l'Avui descobreixo que el mot allau, emprat molt sovint en el món de la muntanya hivernal per referir-se a les esllavissades de neu, és una derivació o evolució de llau.
Amb la seva erudició característica el Dr. Solà explica la formació i origen de la paraula allau a partir del mot llau i com probablement va ser Verdaguer, un cop més el mestre, qui va fer entrar el mot a la llengua literària (noticia que devem també a un altre mestre, Narcís Garolera). Esmenta els treballs de recerca de Coromines i Alcover sobre el mot i acaba amb un assenyat consell de prudència.
Desconeixia totalment aquest mot i m'alegra conèixer-lo. La llengua és una font inesgotable de troballes. Tanmateix em sembla que llau és absolutament desconegut en el món de la muntanya, oralment i per escrit. Ja tenim prou problemes per emprar allau correctament, és a dir, en la seva forma femenina, per incorporar una nova paraula, però a veure si entre tots el recuperem.
Entrades
1 comentaris:
Doncs passare a fer-ho servir a partir d'ara, el problema és que parlat tampoc s'aprecia molt la diferencia entre dir una llau o una allau. Pero es pot fer servir al escriure i a mes anar explicant-ho com a anecdota!
Publica un comentari a l'entrada