10 de gener de 2007

L'Alta Garrotxa com a símbol


El dia de reis es publicava a La Vanguardia un article d'opinió del Xavier Bru de Sala que portava el títol “
Reis Mags a l'Alta Garrotxa” que venia a defensar la tesi que les administracions s'han oblidat de les poques persones que viuen en masies de l'Alta Garrotxa, evitant facilitar serveis tan elementals com l'electricitat. En un territori deixat de la ma de Déu ( és a dir, de les administracions), on els camins s'estan emboscant i perdent, la gent marxa per manca de serveis bàsics. Segons el gran patum, cal fer arribar l’electricitat als seus habitants, per molt que visquin en masies aïllades, com a millor estratègia per mantenir la població i per tant assegurar una mínima conservació del territori. El raonament sembla impecable.


Casualment aquest matí rebo per mail un manifest de la Coordinadora d'Entitats de Defensa de l'Alta Garrotxa (CEDAG) on denuncien amb una prosa militant i combativa el projecte d'asfaltar la pista forestal de Cabanelles-Lliurona-Albanyà pel collet de Teià. Diuen que es un projecte desmesurat, innecessari i que provocarà més incendis forestals. Sembla escrit per neorurals i ecologistes urbans i proposen una intervenció molt més reduïda, amb només l’encimentat d’alguns trams de la pista i la consolidació de la resta. A aquest manifest s'hi afegeixen nombrosos articles publicats a diversos mitjans, especialment de les comarques gironines, que reflexionen i opinen sobre les politiques territorials de la Garrotxa. El debat és ben viu.

El problema sembla de mal resooldre. És a dir, quan els Déus (les administracions públiques) finalment es decideixen a fer inversions i millores en aquests tocoms abandonats, uns quants s'hi oposen i ho critiquen.

Em sembla que els dos escrits simbolitzen dues postures molt esteses i aparentment oposades, que responen a dos models de desenvolupament aparentment irreconciliables. Per una banda la postura d’aquells que marquen com a prioritat principal de qualsevol política de gestió territorial fixar la població a qualsevol preu. Per això cal garantir els serveis per sobre de tot, és a dir, sense tenir en compte el possible impacte sobre el medi. L'altra postura defensa en primer lloc la conservació del medi encara que això suposi limitacions i renúncies per les persones. Evidentment que aquest resum és matusser i incomplet, res no és senzill i hi ha molts matissos a fer en una qüestió enormement complexa.

Aquest debat sempre m’ha semblat mal enfocat i que parteix de premises falses. Llevat d'alguns llocs molt concrets, conservar un espai foragitant a la gent del territori és un error total. Cal que la gent de la terra hi pugui viure i per això cal garantir uns serveis bàsics mínims, com l’electricitat, l’aigua corrent i accés asfaltat o en bon estat, a més a més d’escoles i sanitat properes. Però això de no es pot fer de qualsevol manera. Cal actuar amb una cura especial, tenint molt en compte l'impacte de les actuacions en entorns fràgils, sempre des del diàleg i sense imposicions de despatx. Tanmateix s'ha de tenir clar que segons on es viu no es pot tenir el mateix que a una gran ciutat o area metropolitana. És un error la posició d’aquells conservacionistes que malden per polítiques que ignoren als habitants o els fan la vida impossible des d'una perspectiva de defensa de la natura.


Però també és un error les actuacions desproporcionades i fora de lloc que massa sovint duen a terme les administracions públiques, dissenyades des de despatxa llunyans i sense diàleg amb les gents del país. Les administracions públiques a tots els nivells, des de la Generalitat, als Consells Comarcals i els ajuntaments, acostumen a viure entotsolades en una torre d'ivori, sovint poc o mal conectades amb la realitat. El problema de representació dels poders públics i la seva conexió amb la societat és greu, però la no actuació tampoc resolt els problemes

En el fons ambdues parts cerquen objectius no tan allunyats, amb els seus matissos. Massa vegades els problemes i enfrontaments simplement són de no parlar. Tan difícil (o potser és que simplement és car pels vots que pot reportar) és portar l'electricitat a tot assentament humà i arranjar pistes amb cura i proporció?

Què en penseu?


2 comentaris:

Manel ha dit...

Crec que hi ha diferents opcions segons el grau de protecció que mereixi el territori en qüestió. No és el mateix un Parc Nacional per territoris que es volen deixar salvatges, on l'administració ha d'expropiar-ho tot, que un parc natural, per exemple on es permeten els usos tradicionals i l'objectiu és posar en contacte la natura amb la població en general. En aquest cas crec que la figura més adient hauria de ser la del parc natural ja que de manera tradicional aquest territori ha estst habitat i crec, com tu, que s'ha de potenciar aquest fet.
Una altra cosa és que les infraestructures s'han de fer bé (amb els criteris de qualitat i sostenibilitat que la societat actual demana)i el serveis s'han de portar de la manera més respectuosa i econòmica possible. Per exemple, en el medi dispers les plaques solars no s'han de descartar i la telefonia mòbil(per telèfon i internet) tampoc, tot i que això representi que l'administració subvencioni aquestes actuacions. Els serveis són un dret dels ciutadans visquin allà on visquin i ja sabem que hi ha clients més rendibles i altres no tant però no es pot deixar despenjats aquests habitants.

Anònim ha dit...

m'encanten aquest nous neorurals, vinguts desde les grans ciutats....de fora vingueres que de casa ens tregueren
pista ja...¡¡