27 de gener de 2007

Història de l'excursionisme i franquisme

He tingut l’ocasió de revisar un manuscrit d’un futur llibre sobre la història de l’excursionisme durant el franquisme que aviat veurà la llum. És un text interessant, que donarà més d’una sorpresa i potser fins i tot aixecarà alguna polèmica, ja que alguns dels protagonistes encara són vius.

És sorprenent perquè dona una visió molt més freda, asèptica i molt menys heroica i resistencialista de l’excursionisme en l’època franquista de la que tradicionalment s’ha dit. Potser és un signe de normalitat, és a dir, que es fa història des d’una perspectiva purament tècnica sense apriorisme ideològics.

És cert que van existir actuacions puntuals, a cops simplement personals, d’enfrontament al règim, , però eren purament circumstancials i excepcions en un context de convivència amb el règim més o menys normal. Globalment el moviment excursionista sembla que s’hi va adaptar prou bé, no va plantar cara obertament i va mirar de tirar endavant sense fer gaire soroll. De fet l’excursionisme va fer com la societat, adaptar-se i sobreviure, però sense tanta heroïcitat com s’ha volgut vendre.

De la seva lectura no em puc sostreure sobre l’anomenat revisionisme històric. És a dir, es pot escriure avui en dia una nova història de l’excursionisme en el franquisme diferent a la que ens han explicat? Quina versió té més valor i és més rigorosa? L’escrita en el moment del fet o l’escrita 25 anys més tard sense els condicionants i implicació dels fets i del moment? És més important la memòria oral o l'escrita? En realitat, es pot ser objectiu en la història?



2 comentaris:

Jose ha dit...

Està molt bé que es donin diferents punts de vista sobre els mateixos fets, perquè això ajudarà, sense cap mena de dubte, a relativitzar els fets i així comprendre'ls millor.

xiruquero-kumbaia ha dit...

Les preguntes que fas al final son, com se sol dir, les "del milió de dòlars". O sia, de difícil resposta.
Val a dir que si parléssim d'uns fets històrics de meitat del XIX tindrien unes respostes, més o menys encertades, però que tractant-se del període en questió son de més difícil tractament.
El que sí que em permeto opinar és en relació a la cura que s'ha de tenir amb les fonts orals, molt necessàries, a voltes fonamentals, però que requereixen sempre el contrast documental o, si més no, el concurs de les fons escrites.