20 de maig de 2008

Documental Ravier

Havia llegit en una revista francesa que s’estava filmant un documental sobre els germans Ravier, per explicar la seva vida i relació amb els Pirineus. Després el que vaig dir aquí i aquí i aquí sobre els germans Ravier poc més hi puc afegir, sinó que em delia per veure els resultats d’aquests treball. Quan menys m'ho esperava el vaig poder contemplar. En la visita a Josep Ribas a casa seva ens el va ensenyar. Ell en tenia una còpia que li havien facilitat i va voler encetar la tarda veient-lo plegats. Són 52 minuts de pura història pirineista del segle XX. Esplèndid. Malgrat algun problema estructural del guió que fa algun salt incomprensible, suren els dos personatges, Jean i Pierre, indestriables. I poder-lo veure amb la companyia de Josep Ribas, bon amic seu, i els seus comentaris és tot un luxe. Més enllà de les seves ascensions i vies, totes elles fonamentals, m'impressiona el que diu en Ribas i la seva muller. Són dos ésser d'una qualitat humana excepcional. En parla amb reverència. Com tothom que els coneix. Tothom parla amb un enorme respecte d'aquests bessons. Aquest documental sembla que s'ha de posar a la venda cap a finals d'any a França. No us el perdeu!


6 comentaris:

Anònim ha dit...

Llàstima que hagin escrit tan poc!
Jaume Ll.

enric ha dit...

Hola Jaume, efectivament han escrit en paper molt poc. Ells diuen que han escrit a la roca, amb les seves vies.

Tanmateix si es volgues aplicar la setència de Beraldi que va dir que per ser considerat pirineista calia "pujar, sentir i escriure" potser no es podria aplicar als germans Ravier la qüalificació de pirineistes, quan ara per ara encarnen els pirineisme més autèntic!

Aquest és el problema de les afirmacions rotundes, sempre hi ha una excepció...

Manel Riera ha dit...

Tot i que avui en dia ja no portem barret, és clar que cal treure-se'l davant dels germans Ravier. Vaja, que valdria la pena tornar-ne a dur per poder-los rendir els "honors" que es mereixen. I uso les cometes perquè aquest mot sempre m'ha fet una mica d'angúnia (en les guerres, els honors i els horrors fan una barreja esgarrifosa, oi?).
En qualsevol cas, em resulta impossible imaginar l'ingent amuntegament (per força desordenat) de vivències, impressions i tota mena d'experiències de vida en plena muntanya que els Ravier tenen dins les seves respectives motxilles.
És preciosa la metàfora que fas, Enric, sobre la seva escriptura: "imprimir" amb mans i peus damunt la roca nua, quin art i quina gosadia tan sobrehumans.

Anònim ha dit...

Estic d'acord amb el que dieu. Els Ravier han fet la seva "obra" sobre la roca. Però, em plantejo i us plantejo dues preguntes: 1) tenint en compte que a la seva època hi ha altres personatges que han obert vies comparables a les dels Ravier, en què creieu que consisteix la seva "especial" aportació pirineista (la quantitat, l'estètica, la descoberta, l'estil...)?, i 2) si tenim present que avui dia el nivell alpinístic és tan elevat que l'obertura de vies molt més difícils i espectaculars és relativament assequible i, alhora, menys rellevant que no ho era abans, com és o hauria de ser l'equivalent actual de qualitat pirineista al dels Ravier? O potser ells reopresenten el límit, la fi del "progrés" del pirineisme (no és una mica el que apuntava J. Ribas?) i, per tant, el pirineisme "autèntic" ha de buscar alguna altra direcció?.
Crec que són qüestions interessants per debatre.
Jaume Ll.

enric faura ha dit...

Hola Jaume, quina és l'aportació "Ravier" al pirineisme. Ho vaig intentar ressumir en els apunts on comentava el seu llibre biogràfic. Molt ressumidament:
- 50 anys d'activitat d'alt nivell. Llarga trajectòria pirineista
- un estil molt lligat a la tradició. Es reclamen hereus dels clàssics
- obertura de vies que han esdevingut grans clàssiques. Descobriment de parets arreu i reinvindicació de muntanyes d'arreu
- vinculació amb l'esperit i cultura pirineista (malgrat escriure molt poc).

Quin és el pirineisme actual comparable? No ho sé, hi havia el Rainier Munsch, que feia coses importants, hi ha un fill seu, hi ha gent que obre vies i fa bones ascensions, però la pregunta és més aviat una altra: quin ha de ser el pirineisme del futur?
El pirineisme esportiu ja ho ha dit quasi tot. Poc restà per aportar, encara que cada època i generació té les seves coses a dir. Penso que el pirineisme del futur serà alhora competitiu (cada cop hi ha més proves), quantitatiu (mai hi ha hagut tanta gent com ara que hagi fet tants cims), conservacionista (la lluita per la defensa del medi esdevé fonamental), cultural i social (com apunta Josep Ribas cal trobar la manera perque els pirinencs puguin viure als Pirineus sense ser ciutadans de segona).

Jaume Ll. ha dit...

Deixant de banda el complicat tema la comparació amb els Ravier, no sé si aquest quàdruple escenari que diagnostiques per al futur (i que descriu també el present)pot mantenir els elements més essencials d'allò que fins ara n'hem dit pirineisme (dels quals caldria parlar-ne a fons). Més aviat em sembla que tendeixen a esvanir-los, a dissoldre'ls. L'esportivització i la mercantilització creixents del muntanyisme crec que ens estan portant a la distància de la muntanya i de la natura. Potser caldria pensar a desprendre'ns d'algunes coses, a buscar camins nous... Uf! Em sembla que torno a enredar-me.