Ravier II

Com deia aquí, el regal de Nadal d'enguany estava decidit. Després d'una compra accidentada, ja fa dies que en gaudeixo i ara acabo d'enllestir la lectura.

Llibre luxós, de 372 planes, amb una il·lustració fotogràfica extraòrdinaria, d'altissim valor documental. Recull la biografia pirineista i personal dels germans Ravier, la cordada més important dels Pirineus i protagonista del pirineisme en la segona meitat del segle XX.

No em fa por dir-ho: és un llibre extraordinari, grandiós, fonamental, que sense cap mena de dubte ja ha entrat en la història de la més selecte bibliografia pirineista. Té tantes coses a comentar que ho aniré fent en uns quants apunts.

Inicialment la portada pot sorprendre, ja que és una fotografia difícil i que a priori no fa per la coberta d'un llibre. Tanmateix cada cop la trobo més encertada. Reflexa amb molta subtilitat l'estil d'escalada dels Ravier. En una paret complexa, poc definida i gens clara, per unes formacions geològiques singulars la diagonal d'un corda mena a un escalador en una fissura sota un desploms. Un escalador només amb la companyia de dues cordes busca la seva via. Una via com metàfora de l'escriptura d'una vida, d'una passió, d'una vocació, el rastre efímer de l'home i la seva fragilitat al mig de la duresa d'uns estrats rocosos. Aquest ha estat l'estil Raier. Cercar amb humilitat una via d'escalada a qualsevol paret pirinenca, inclòs o sobretot en aquelles que aparentment poden semblar poc propicies i tradicionalment havien estat oblidades.

M'agrada la cita que obre el llibre, de l'estimat Erri da Luca: “Dos no és el doble sinó el contrari d'un, de la seva solitut. Dos és aliança, un fil doble que no s'ha trencat.” Per entendre els germans Ravier s'ha d'entendre la simbiosi d'uns germans bessons, sinó és impossible entendre la seva unió.

La seva trajectòria ha estat la de 60 anys de marcar una referència en el pirineisme. És quasi incomprensible la seva quantitat i qualitat d'activitat, especialment a mesura que coneixes la seva biografia. Són uns amateurs purs, amb un rebuig total per l'entrenament, amb una tècnica mínima, un estil d'escalada molt intuïtiu. Sempre han defensat una escalada neta i antitecnològica, a partir d'una ètica estricte i una coherència permanent, mes enllà de qualsevol moda. Mai s'han posat uns peus de gat, han escalat sempre amb unes Galibier Super Guide. Encordats sempre al cos, no van acceptar el baudrier fins fa poc.

Tenen uns inicis explosius i fulgurants. Abans dels 18 anys ja han fet el couloir de Gaube, i allí es posen per primer cop uns crampons!. Amb una energia imparable en només en 3 anys passen de ser novells a obrir vies.

Entre 1953 i 1973 tenen els seus anys més esplendorosos. Fan unes 15 ascensions de mitjana a l'any i obren més de 100 vies. Impossible i inútil detallar les ascensions. Només destacar algunes vies que ja són història: el corredor de la Y al Vignemale, la NE de l'Agulla Gran d'Ansabère, la N de la Torre de Marboré, el Pilier de l'Embarradère a l'Ossau...