14 d’abril de 2007

Ravier (i IV)

Mentre llegia el llibre em semblava trobar un lligam en la vivència de la muntanya dels Ravier amb dos personatges de la muntanya per a mi molt estimats: Robert Ollivier, gran pirineista, i Georges Sonnier, un dels més grans escriptors de muntanya. I que relliga aquests quatre personatges? La seva concepció i vivència de la muntanya profundament humana, més aviat humanista. La passió d'una vida pot ser la muntanya, i la passió dels Ravier, de Sonnier, de Robert Ollivier se'ns dubte ho és, però sempre amb la presència de l'altre, de l'ésser humà, del company de cordada. La muntanya i l’home en afortunada definició de Sonnier es troba també en els Ravier. La muntanya sense l’home és quelcom fred, buit, merament geològic.

Si ens creiem allò que un dia li vaig llegir a un altre pirineista contemporani, Joseph Ribas, quan diu “L'escalada és un art i tot escalador un creador”, els germans Ravier han fet el seu art amb les seves vies. I quines creacions! Amb molt pocs mitjans, de forma autodidacta, amb una tècnica rudimentària. Però quina bellesa la de les seves vies! Una bellesa pregona, autèntica i perdurable. No hi ha millor recompensa per un artista que les seves creacions passin a la posteritat i que les noves generacions les reconeguin. Les vies dels Ravier estan considerades com a grans clàssiques, enormes obres d'art.

Això porta a una pregunta inevitable. Han fet una escalada clàssica o moderna? Quina és la seva aportació a la història?

Per mentalitat, voluntat i trajectòria és del tot evident que no han estat uns escaladors moderns. Han estat uns clàssics, uns grans clàssics. Cerquen i practiquen el sentiment de la muntanya, la recerca de la puresa, la bellesa i la serenitat. Tenen una vivència romàntica de l'escalada. Encarnen alguns dels trets del pirineisme: resistència física i lleugeresa espiritual, compromís amb la llibertat de la muntanya, una ètica estricte, pràctica esportiva i amor per la bellesa de la natura. Però no uns antiquats. Han estat uns clàssics que han sabut donar grandesa i noblesa al classicisme.


A la segona meitat de l'obra hi ha uns quants escrits del guia i pirineista francès Bunny. En destaca per sobre de tot el que ell anomena estil Ravier que situa entre el pirineisme explorador dels pioners, les exigències de l’escalada i alpinisme modern que ha de resoldre els darrers grans problemes des d’una coherència i una personalitat pròpia per sobre de les modes.


Bunny
repassa les principals vies obertes pels Ravier, explicant la seva experiència i vivència al costat de la dels aperturistes. És un exercici literari de pura simbiosi pirineista.


Finalment el llibre conclou amb alguns textos dels mateixos Ravier i una completa bibliografia.


Em sembla que tot es pot resumir en una sola idea: els Ravier simbolitzen la capacitat d'estimar els Pirineus en tota la seva puresa i la seva autenticitat. Per això són grans. Per això han entrat en la història. El seu prestigi i llegat és immens, suprem.


Tinc la sort de llegir molts i molts llibres de muntanya. És difícil trobar llibres bons. Aquest n'és un. Un llibre únic, irrepetible, que ja ha entrat dins de la més selecta bibliografia pirinenca, al costat dels grans. Veritablement excepcional.