13 de maig de 2008

Perilla Boí-Taüll?


Ho va publicar el diari econòmic Cinco Días la setmana passada i tornava a sortir al suplement d’Economia d’aquest diumenge del País. Sembla ser que degut a la punxada de la bombolla immobiliària l’estació d’esquí de Boi-Taüll pot canviar de mans. Els seus propietaris actuals, la familia aragonesa Nozaleda, han fet servir Boí-Taüll com a garantia hipotecaria envers Colonial. Si no paguen el deute s’executarà i l’estació canviaria de propietaris, passant a Colonial i als bancs, els actuals gestors de la companyia.

Si hi ha un canvi d’amos a Boí-Taüll, que faran els bancs amb una estació d’esquí? La voldran mantenir, dividir o com dóna pocs beneficis traspassar? A qui? Acabarà a mans de la Generalitat, com La Molina, Núria, Portainé. Podrà la Generalitat afrontar les inversions que exigeix una estació d’aquestes característiques? Es pot repetir el cas de Llesui o la Tuca?

Per la comarca de la Ribagorça, que ha apostat molt fort per el turisme d’hivern a partir de la projecció de l’estació d’esquí, una mala gestió de Boí-Taüll pot suposar una enorme patacada.

Un cop més es posa de manifest que el monocultiu de la neu pot ser nefast per moltes valls pirinenques. En un moment d’incerteses climàtiques i de crisi immobiliària s’ha de superar el model de les estacions d’esquí com a única via de desenvolupament pel Pirineu. La Ribagorça té un actiu importantissim, el romànic, i un segon menor però també destacable, l’entrada al PN d’Aigüestortes. Pedres, esglésies i paisatge han ser els pivots del seu desenvolupament turístic de futur.

Mentrestant el silenci plana sobre l’estació de Vall Fosca.

A seguir...

P.S. A l’Himalaia cauen nous rècords:

Juanito Oiarzabal fa el seu vint-i-dosé vuit mil amb el Makalú.

Carlos Sòria fa cim al Makalú als quasi setanta anys sense oxìgen.


1 comentaris:

Manel Riera ha dit...

Més que enveja, Carlos Soria em provoca una positiva barreja d'admiració, respecte, curiositat i estranyesa. És evident que sap el que es fa, que té clars uns objectius que considera al seu abast, que la passió i la tenacitat s'associen en ell per superar qualsevol dificultat...
Persones com ell, ben cert, no n'hi ha gaires i, segons com, es mereixen un monument: la mateixa muntanya que els acull, els castiga, els acarona i els atorga una glòria tan individual. No els en cal pas cap altre, de monument.
Moltes felicitats, Carlos!