Gràcies, Milà!

No us faré cap discurs, ja que jo no sóc home de lletres. Només vaig anar a estudi fins els deu anys. Però tinc al cap la gravadora i encara m’enrecordo molt bé de la meva vida.

La muntanya per a mi ha estat una droga. Mai he pogut desenganxar-me.

Quan tenia quinze anys vaig voler anar a la batalla de l’Ebre i em vaig escapar, però em van fer tornar amb els pares per ser menor d’edat. Però jo volia anar a fer la guerra i l’any següent el meu pare em va autoritzat. Em van enviar a les bordes de Conflent, i cada dia portàvem menjar a Alins, que estaven aïllats. Allí, passant sota el coll de la Mànega cada dia, em va néixer l’amor a la muntanya. Un dia vaig demanar a l’oficial permís per pujar al Salòria. Cada dia veia el cim i una força em cridava. Llamp de Déu! em digué. Aquí hem vingut a fer la guerra, no a pujar cims! De cap manera. Però ja m’havia picat el cuc de la muntanya.

Després dels camps de presoners francesos, al tornar a Vilafranca, em vaig topar amb les desfilades, banderes i camises blaves dels falangistes. No volia saber res amb gent com aquella. Però jo ja havia pujat a l’Aneto amb unes abarques i em va demanar que els acompanyes. Mai de la vida! Potser els vaig ofendre, però no eren els meus. Van ser temps molts durs, però la muntanya em va salvar.

L’estiu de 1949 vam anar amb l’amic Llaudó i altres quinze dies pel Pirineu. Vam fer 17 cims. A cada llibre del cim deixavem un escrit a favor de Catalunya. A Cellers, de retorn, uns falangistes ens van acusar i ens van voler linxar. Ens van detenir, ens van empresonar i vam anar a judici. Des de llavors he tinguts antecedents penals, em van expulsar de la Federació i em van prohibir ser soci de cap entitat. Però llavors jo vaig fer més muntanya que mai. Amb l’amic Llaudó hem anat a tot arreu. Sense passaport ni salvaconduits, però sempre ens escapavem de la Guardia Cicil. La meva mare em va parir molt bé i jo sempre he tingut força. La muntanya m’ho ha donat tot!

Aquestes són algunes de les paraules que dimarts al vespre ens explicava Josep Milà al local del C.E. de Vilafranca a la quarantena de persones que ens hi varem aplegar. Als seus vuitanta-sis anys té el cap claríssim. Pagès de pell colrada i veu enrogallada es mostra tal com és: un home d’una sola peça, fort, enèrgic, radical, independent, però per sobretot muntanyenc. El públic embadalit se l’escolta amb un nus al coll. En Joan Reventos, el Lluís Ràfols, el Fèlix Massachs, el Pep Ollé i molts altres han vingut expressament com a acte de reconeixement a aquest pioner de l’excursionisme vilafranquí però sobretot d’home estimat i respectat. Gràcies Milà per la teva vida i per la vetllada que ens vas fer passar! Ho recordarem per molt de temps.

Josep Milà, l’amor neix fins i tot en temps de guerra. Francesc Roma. Cossetània edicions.