Cami de cavalls

Fa una estona que camino per aquest camí que ressegueix la costa de Menorca. Després de molts anys de dura lluita per mantenir el dret de pas, ara les administracions s’esmercen a invertir-hi diners per recuperar-lo. El paisatge és mineral. La roca dura, tallant, castigada pel mar que bat sense aturador. El vent bufa inclement, sense pietat. El paratge de la punta Nati és desolador, però alhora grandiós.

Tanmateix el que m’impressiona no és la grandiositat del paisatge, sinó una petita part d’ell, els murs de pedra seca. En alguns trams són interminables. Sòlids, desafièn el pas del temps i les adversitats metereològiques. Darrera de cada pedra hi ha el moviment d’una mà, el pensament d’un pagès per posar la pedra de la millor manera perque aguanti. Milers i milers de pensaments i gestos amb vocació de construir i mantenir, testimoni d’uns temps passats. Al costat algunes cabanes de pedra seca, circulars, enormes, talment com a piràmides menorquines.

La cultura de la pedra seca és el testimoni d’una societat que ha desaparegut, on el temps tenia un valor diferent a l’actual, el ritme de vida una altra cadència, els materials només els donava la natura i la vocació constructiva mirava a l’eternitat. Miro embadalit aquests murs interminables de pedra seca i admiro la senzillesa i humilitat d’uns homes que els van construir i mantenir. Aquest és el seu llegat. Noble, ferm i sòlid com la mateixa roca.