21 de setembre de 2007

Lectures d'estiu VI. El hombre de los Picos

L’asturià Pedro Pidal (1869- 1941), marquès de Villaviciosa, és un personatge curiós, sovint oblidat, potser poc simpàtic als ulls actuals, però important pel conservacionisme espanyol.


Fill d’una antiga i poderosa nissaga política i econòmica asturiana és un jove que amb una infantesa i joventut regalada, voltat de luxes i distraccions. Posteriorment, gràcies a un casament amb una hereva de fortuna, es pot dedicar a viure de rendes i a les seves dues aficions: la política i la natura.

Sibarita, Quixot del seu temps, abrandat, patriota de socarel, extravertit, conservacionista i una de les millors escopetes del moment, catòlic integrista que defensava la llibertat de cultes i el divorci, durant anys és diputat a Madrid, on destaca per les seves excentricitats i discursos apassionats. Aviat entre en el cercle d’amistats del rei Alfons XIII, es dedica a la gestió de les mines del seu sogre, però pel que ara ens interessa aquí, es dedica amb passió a la creació dels Parcs Nacionals espanyols.

Contra quasi tothom i contra tot va aconseguir que s’aprovés a les Corts Espanyoles la primera llei de Parcs nacionals del món, va impulsar la creació dels primers Parcs Nacionals (Pics d’Europa (conegut llavors com a Parc Nacional de Covadonga) i Ordesa, tots dos creats el 1918), va crear la primera administració per la seva gestió i va lluitar fins la fi de la seva vida per la seva defensa.

Home singular i atípic, sanguini i apassionat, ple de contradiccions i incoherències, va transitar entre dos segles, entre dos móns, però ens va deixar un llegat que cal reconèixer, un amor apassionat a la natura i una vida excèntrica.

Aquesta obra serveix per rescatar una biografia apassionant, però sobretot per demostrar que l’ecologia i l'ecologisme no és un invent de quatre eixalabrats barbuts, sinó una corrent de pensament amb més d’un segle d’existència

El hombre de los Picos de Europa. Joaquín Fernández. Organismo Autónomo de los Parques Nacionales. Madrid, 1999. 349 pàg.


1 comentaris:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

I és que el ser contradictori és una constant. Potser és d'aquí que néixen determinades capacitats?