29 de setembre de 2007

Aran II


... eren prop de les 9 quam deixàvem la capital de la Vall d'Aran i anàrem a Gausac des d'on el camí s'enfila ràpidament dominant la vall coberta per un mantell de neu, la blancor de la qual trencava el Garona descrivint una accentuada curva davant de Viella. Lleugeres boires corrien per la vall que s'esvaïren gairebé del tot a l'entrar en el bosc de Baricauba. Les pistes deixades pels skis el dia anterior ens facilitaren la marxa i a les 10'20 arribàrem al pla Bataller, que travessàrem, entrant altra volta en el bosc, seguint per planer camí que passa entre alts i atapaïts pins i avets. Encara que la neu era caiguda de poc i en molta quantitat, caminaven sense esforç, contemplant tan admirables paisatges i arribant a les dotze a l'extrem del bosc i tot seguit a la Solana de la Serra; a nostra esquerra s'obria l'emboscada ribera de l'Artiga de Lin i cap a la dreta, mig amagats en la muntanya, es veuen quatre o cinc poblets i el Garona que corre pel fons de la vall. Deixem a l'esquerra el camí corrent que va a trobar el de l'Artiga i agafem per un que segueix per la carena i que després es fa difícil de baixar per la forta inclinació i curtes marrades, entrant als 25 minuts al poble de Les Bordes situat en la vorera dreta del riu Jueu prop de son aiguabarreig amb el Garona”


Avui, quan comença la tardor astronòmica, no hi ha neu. La pluja d'ahir i l'espessa boira d'aquest matí tancat li donen un encant sobrenatural màgic al bosc de Baricauba. Les falgueres regalimen aigua, els avets es drecen verticals al cel, alguna soca centenària desafia el temps. El mateix silenci, la mateixa bellesa que en el pas del Lluís Estasen i els seus companys l'hivern de 1919 en una excursió a la Vall d'Aran amb l'encàrrec de la Mancomunitat de portar l'esquí a aquelles terres.

De llavors ençà ha nevat molt. La visió profètica de Puig i Cadafalch que l'esquí podria ser la salvació de l'Aran s'ha acomplert més enllà del que era imaginable. Avui la Vall d'Aran ha crescut, és rica i està lligat de manera inevitable al monocultiu de la neu. Què dirien l'Estasen i els seus companys? Afortunadament no poden veure les cicatrius del Cap de Vaqueira, la destrossa de la vall de Ruda, les fantasmagòriques pletes que s'escampen arreu de la vall, deshabitades tot l'any, les monumentals embussades dels festius, la imparable especulació immobiliària.

Em penso que l'Estasen agafaria els seus esquís i marxaria cap al fons de l'Artiga de Lin, al capdamunt de Colomèrs, potser per Saboredo o a Liat i es faria amb l'ós, lluny d'una societat que no ha sabut respectar unes muntanyes que haurien de ser intocables.