3 de setembre de 2007

Matagalls i la realitat


Un seguit de coincidències m’ha permès aquest cap de setmana fer una matinal al Matagall. Hi vaig amb un company amb qui fa temps que no sortim. Ell es dedica professionalment al món de la música comercial i li demano que em posi al dia. I tant que ho fa!

A Sant Celoni sona amb força El canto del loco. Just passat Campins el darrer èxit d’Amaral dóna entrada a Pereza per arribar a Santa Fe amb l’esclat de La oreja de Van Gogh i finalment poder aparcar una mica marejat i ensordit (perquè sembla que aquesta música s’ha d’escoltar a tot volum) a Sant Marçal acompanyats d’una roquera peça de Dover.

Ha estat un breu tast de pop actual per algú que li costa anar més enllà de Bach. La tranquil.la pujada per les fagedes del Matagalls van estar amanides amb aclaridors comentaris sobre el funcionament real de Los 40 principales, el que hi ha al darrera del famós Itunes, els intringulis de la SGAE, les misèries dels triunfitos d’Operación Triunfo i de com una mula com l’emule ho ha pogut capgirar tot.

Al cim el dia és esplèndid, amb una visibilitat perfecte. Des del Canigó al Montsec les muntanyes desfilen davant els nostres ulls retallades netament a l’horitzó. Els espadats del Collsacabra, Montserrat, Sant Llorenç i Collserola clouen un panorama superb. Per uns moments reposem en silenci contemplant “tota la terra que el meu cor estima”, en expressió manllevada al gran Verdaguer, que segurament no hagués passat el tall de Operación Triunfo, encara que va triomfar en uns Jocs Florals.

Tot baixat ens posem a parlar de maduixes i maduixetes i enllacem amb el mític Meetic (www.meetic.es), una web desconeguda per a mi que se suposa que es per facilitar les relacions personals però que en el fons només busca el fornici més descarat. M’explica com funciona, les relacions que s’estableixen, els famosos “flechazos” i algunes anècdotes divertides. La d’aquell que en un cap de setmana va aconseguir passar per la pedra (real) a 4 contactes (virtuals) diferents, el contacte fet amb una formoso xicota d'Iznajar i les converses sobre un tal José, fill d'allí que ha fet carrera per aquí, de com les sudamericanes ho intenten fer servir per emigrar cap a Espanya amb un matrimoni de conveniència pactat i moltes altres coses del tot impublicables en un bloc tan seriós com aquest.

Va ser una excursió ben atípica. He pujat molts cops al Matagalls, però no en recordo cap que per a una oïda dura i una ànima més aviat isarda com la d’aquest blocaire hagi servit per posar-se una mica al dia sobre algunes coses de la vida real que aquest cronista es pensava que només passava a les pel-lícules.


3 comentaris:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Renoi, tota una experiència, eh?
El que s'aprèn anant a muntanya!

enric faura ha dit...

i tant, a la muntanya, sol però sobretot si es va ben acompanyat s'hi poden aprendre moltes coses!

Anònim ha dit...

Ostres Enric! Això si que és una esport de risc.

Jaume