Verdaguer i l'Aneto, encara

Ahir, 22 de juliol, va fer 126 anys de l'ascensió de Verdaguer al massís de la Maladeta. És una ascensió important però especialment rellevant per dos aspectes. El poeta va caure en una esquerda durant el descens per la gelera. Afortunadament en va sortir sa i estalvi i hem pogut gaudir de les planes d'una dels majors poetes de tots els temps. En cas contrari la història de la literatura catalana seria ben diferent. El segon fet important és escatir si va fer el cim de l'Aneto o no. És una qüestió menor en la biografia de Verdaguer però important en la història de l'excursionisme català. Aquesta discussió ha despertat llarguíssims debats entre excursionistes lletraferits i verdaguerians. En Bernat Gasull, autor d'una recent guia seguint les passes de Verdaguer pel Pirineu que ha permès permès posar llum a un seguit de confusions de les caminades pirinenques del poetar, va pujar el passat diumenge a l'Aneto amb les notes de Verdaguer a la ma. Està preparant un documentat text on es pronunciarà. S'espera amb interés. Al seu bloc ho avança.

Arquitectura de muntanya

Gavàs

Sovint quan anem a la muntanya ens aturem als pobles de les seves valls. Són inevitables els comentaris sobre les noves construccions, dels canvis estètics de les noves tendències arquitectòniques, de com es desfiguren els poblets per les noves promocions immobiliaries, dels pitafis que sovint es fan per voler recrear arquitectures d’altres temps. Com han de ser els pobles del Pirineu? Quines han de ser les directrius constructives? Quina és i ha de ser l’arquitectura pirinenca? Es poden fer les coses d’una manera diferent?

Hi ha gent que hi treballa seriosament. El proper dissabte 10 de maig, el Postgrau d'Ordenació del Territori i Arquitectura de Muntanya convoca el Seminari Internacional de Muntanya.

El Seminari pretèn conèixer i comparar els processos de transformació de les regions de muntanya similars a les nostres per tal de veure els camins seguits i enfocar prospectivament, des de la nostra capacitat social i institucional, el futur. També vol donar a conèixer experiències i exemples de gestió equilibrada dels territoris de muntanya des d'una perspectiva social, econòmica, ambiental i cultural.

Més info a: http://arquitecturamuntanya.blogspot.com/

Verdaguer sempre

Dimecres tarda. 19 hores davant la Catalònia. Em trobo amb en Bernat Gasull. No ens coneixem. Avui es presenta el seu llibre, Les ascensions de Verdaguer al Pirineu, publicat per Cossetània. M’ha demanat que hi digui unes paraules. Comença a arribar gent i aviat la petita i acollidora sala dels arcs s’omple. A l’hora prevista comencem.

L’editor obre el foc amb la benvinguda de rigor i em passa el micròfon. Intento explicar el que és el llibre, una guia d’itineraris atípica. L’autor, a partir de la transcripció dels quaderns de Verdaguer ha triat 29 itineraris entre els que va fer mossèn Cinto els estius de 1882 i 1883, ara fa doncs 125 anys, amb ascensions importants al Canigó, Andorra, la Pica d’Estats o l’Aneto. Hi explica detalladament el recorregut, oferint les dades pràctiques, amb croquis i fotos. Introdueix cites de Verdaguer i contextualitza la seva ascensió.

És una obra que es pot fer servir com a guia, però també com a llibre per conèixer part de la vida i obra excursionista de Verdaguer. És un text treballat, pulcre i rigorós, on l’autor ha posat llum a alguns punts pocs clars de les ascensions de Verdaguer, utilitzant la lògica de resseguir sobre el terreny les descripcions del mestre.

Més enllà dels itineraris la lectura del llibre em desvetlla algunes idees que de manera maldestra intento explicar. Verdaguer ha estat el més gran excursionista que mai hem tingut i no hem de deixar de reivindicar la seva figura. Verdaguer era un gegant, i com a tal una figura polièdrica. Més enllà de la seva alçada literària, inmensa, hi ha altres aspectes que cal recordar. Va ensenyar a mirar-nos el país, a entendre les muntanyes del Pirineu, va escriure i descriure l’indicible romàntic, va crear un imaginari col·lectiu. En definitiva, sense Verdaguer i la seva obra, bona part de la qual es fonamenta en la seva activitat excursionista, Catalunya seria diferent.

Seguidament en Bernat Gasull explica com va fer el llibre, la seva manera de treballar, la tasca que resta per fer. Quan es va interessar pel tema no va trobar el llibre que cercava i va decidir fer-lo. Ha resseguit tots els itineraris, amb els textos a la ma. Sobre el terreny ha pogut aclarir forces dubtes que Verdaguer no va precisar. Es mostra segur i convincent, alhora que humil. Aixeca grans aplaudiments.

Arrel d’algunes observacions fetes anteriorment s’obre espontàniament un debat entre el públic. Surten les dues qüestions clàssiques del Verdaguer excursionista: per on va entrar a Andorra i si va arribar al cim de l’Aneto.

Aviat s’arriba a l’acord que gairebé segur que hi va entrar pel port de Creusans. Ni per l’Angonella ni pel port de Rat. La proposta del Bernat es corroborada per alguns dels grans experts que hi ha a la sala.

El debat s’escalfa quan es toca el tema del cim de l’Aneto. En Francesc Olivé, del Cec, opina que no va anar a l’Aneto, sino a la Maladeta. La resta opina que a l’Aneto. Narcís Garolera, potser un dels millors especialista en Verdaguer de l’actualitat, afirma que no, que es va quedar abans del Pont de Mahoma. En Jordi Mir, el Francesc Beato i el Carles Albesa també pensen així. En Martí Gasull, el Jordi Quera i alguna altres veus discrepen aferrissadament. Cadascú dóna el seu argument. Hi ha aportacions de gran erudició. En Joan Solà escolta en silenci, mentre l’Albert Manent s’ho mirar des del fons de la Sala. En qualsevol cas hi ha unanimitat en considerar que això no treu cap mèrit a l’ascensió de Verdaguer. Tenim debat per 25 anys més.

Un vinet dolç permet continuar la conversa. Ningú vol marxar. Finalment ens han de dir que tanquen i hem de sortir. Al carrer la conversa encara s’allarga.

Mentre torno cap a casa m’adono de l’èxit de la trobada. No ha estat una presentació com d’altres, amb parlaments de circumstàncies. Hi ha hagut passió i erudició. S’ha creat un clima positiu, de complicitat i crec que tots ens hem sentit molt a gust. No ha estat mèrit del presentador ni de l’autor. És Verdaguer. La seva força i potència continua aixecant passions. Els verdaguerians veterans tenen continuïtat amb les generacions joves, com la del Bernat Gasull. Això nomes ho aconsegueixen els genis, gent com Verdaguer.

Una altra ressenya de l’acte.

Una ressenya del llibre

Bloc del Bernat Gasull sobre Verdaguer i els Pirineus

Gabarrós

El dia s’aixeca amb núvols. Retruny algun tro i cauen quatre gotes. Però valents ens endinsem per la pista que mena a aquest racó de món. Avui és 23 d’agost, diada de Sant Genís, i per celebrar-ho a Gabarrós se celebra l’Aplec.

No sabeu on és Gabarrós? Al Berguedà, als peus de coll de Pal i del Puigllançada, cap a uns 1.300 metres, a la solana, en una vall perduda i oblidada. Una ermita enrunada, la rectoria, una casa de pagès, una era i uns estables. No arriba ni tant sols a poblet. Pertany al municipi de Guardiola de Berguedà i a la parròquia de la Pobla de Lillet i s’hi accedeix per una llarga pista forestal que neix al costat del càmping Espelt, a la nova carretera de Guardiola a la Pobla, passant a tocar de la mina de petroli de Riutort.

Potser un centenar de persones dels pobles i masos del voltant ens hem aplegat a redós de Sant Genís. El capellà de la Pobla celebra la missa dins l’ermita, molt malmesa. A la comunió s’anima a entonar els goigs.

Un cop acabada l’eucaristia beneeix el pa i tothom pot recollir el seu panet. Seguidament surt fora i al prat del davant beneeix el terme. Cap al nord, el sud, l’est i l’oest fa les invocacions, pregant a Sant Genis que protegeixi aquells verals i doni força als seus habitants.

Acaba de dir les darreres paraules i comença a sonar la música d’un acordió. La gent que fa temps que no es veu es saluda, es retroba i peta la xerrada, mentre sonen els acords de fons. En un petit replà, mentre es preparen a l’era les taules parades pel dinar, els acordions no paren i alguna parella s’anima a ballar. Finalment es fa un sorteig i una dona ben contenta recull el pernil. El sol pica de valent.

Sembla que aquests verals solitaris i perduts es repoblen. A banda de la Pardinella, on hi viuen dues families, entre ells l’Anna i el Marc, guardes del Rebost amb dos nanos, ara torna a haver una casa oberta a Gabarrós amb canalla i m’assabento que recentment també ha estat reobert el mas del Pla de l’Arca, a tocar de Sant Marc de Broca. La vida que torna.

Pa amb tomàquet, embotit, porrons, síndria, simpatia i bon ambient és el menú de l’àpat .

Així ha estat la diada de Sant Genís a Gabarrós, un aplec perdut que s’ha recuperat en un poblet deshabitat que s’ha recuperat, una ermita que malda per recuperar-se i reconstruir-se, i la coneixença d’uns masos que es reobren. Que Sant Genís els doni força!

Cinema pirinenc

El petit poblet d’Artedó, a l’Alt Urgell, celebrarà el proper 30 de juny una mostra de curtmetratges de temàtica pirinenca. La iniciativa està impulsada per l'Associació Cultura i Entorn del Pirineu i rebrà 9.000 euros per part de la Diputació de Lleida. L'objectiu del Picurt és fomentar i divulgar la producció pròpia de material audiovisual basat en la identitat de les comarques pirinenques i la cultura del món rural. La iniciativa té com antecedent la Nit de Cinema sota el Cadí, que es va celebrar l'estiu passat a Vilanova de Banat. Té molt bona pinta. Seria interessant poder assistir-hi o saber-ne que dóna de si.

Noves russellianes

En aquest bloc es parla sovint de Russell, del seu llegat i la seva obra. Ho faig no només com a russellià abrandat, sinó perquè observo que la seva figura continua atraient l’atenció, admiració i el treball de gent d’arreu. De manera sorprenent i amb una periodicitat regular hi ha noves interessants. La darrera és la propera publicació d'una biografia: Le comte Henry Russell-Killough, aux origines d'un mythe, escrita per Eric Amouraben i Roderic Martin i editada per Éditions du Patou. Aquí la trobareu. I ja en van... I en anglès també ha sortit un llibre-biografia sobre Russell.

Una colla de gent del Club Muntanyenc de l'Hospitalet de Llobregat estan preparant un ambiciós programa al voltant de Russell (Russellianes 2007-2009), que ha de culminar el 2009, l'any del centenari de la seva mort, que inclourà excursions als principals cims fets per Russell, visites culturals als llocs russellians més destacats, exposició fotogràfica, alguna xerrada.

Montañeros de Aragón també té un programa per la celebració del centenari de la mort de Russell, i aviat parlarem dels actes previstos a França sobre el mateix.

Per una altra banda em consta que hi ha algunes persones que estan treballant perquè el 2009 pugui veure la llum el primer llibre de Russell publicat en català. Que la sort els acompanyi.

I jo tinc ja a mà (gràcies Alberto), els dos volums en facsímil del gran viatge de Russell: 16.000 lieus à travers l’Asie et l’Océanie, reeditat per la Llibreria des Pyrénées & de Gascogne el 2002. És un text extens, editat en dos volums, de centenars de planes, que relata fil per randa el formidable viatge que va fer durant més de dos anys al voltant del món i que hauria de ser un dels grans textos clàssics de la literatura de viatges. Espero amb delit unes hores de molt agradable lectura aquest estiu.

Passen els anys i el llegat de Russell creix i es prestigia. Me n’alegro enormement. Vull pensar que la seva filosofia de muntanya és el motor d’aquesta russellmania, més que les excentricitats d’un personatge atípic. Una manera de viure i mirar la muntanya on el sentiment, la recerca de la bellesa, el retrobament amb un mateix, el submergir-se a la natura, ho són tot. Aquesta és la meva muntanya.

CadiPedraforca 2

Per què he passat una molt bona estona llegint el segon lliurament de la revista CadiPedraforca, que esmentava aquí? D’acord que els articles estan ben treballats, els continguts són variats i la maqueta agradosa. D’acord que tinc una predisposició favorable a tot el que arriba del Berguedà, Cerdanya i Alt Urgell. D’acord que m’atrau l’evocació d’un món antic, d’uns costums, d’unes feines, d’unes persones, d’unes èpoques i d’una geografia estimades. Però em pregunto si té sentit aquesta mirada enrere. Cal recrear-se en un passat a cops mitificat, però dur, cruel i difícil? No seria millor mirar cap al futur? Però és pot encarar l’esdevenidor oblidant el passat? Es pot estimar quelcom sense voler conèixer-lo a fons?

Arqueologia pirinenca

Llegeixo a El Portarró (butlletí del PNAESM) d'hivern-primavera de 2007 un complet article sobre troballes arqueològiques que confirma un cop més la presència de la vida humana a les valls més altes del Pirineu. Hi ha més d'un centenar de vestigis arqueològics en el territori del PN, de tot tipus i èpoques. L'any 2005 es va estudiar l'Abric de l'estany de la Coveta, prop de l'estany Negre de Peguera, situat a 2.345 m. Un carbó d'un antic fogar datat amb la prova del Carboni 14 va permetre determinar que era un foc a l'interior d'una vivenda d'entre 9.500 i 8.570 anys d'antiguitat. Després es va abandonar, però fa uns 5.000 anys fou novament emprat com a refugi o vivenda. Fa uns 1.500 anys va tenir un tercer període d'ocupació, s'hi va construir un petit mur i es tornà a fer foc a terra de forma reiterada.

A la cova del Sardo, a la ribera de Sant Nicolau, a 1.800 m, s'ha localitzar el 2004 una balma que es creu que fa 1.500 anys va estar ocupada. S'hi han trobat diversos vestigis arqueològics, tancats, terrasses, fragments de ceràmica i ferro, eines de pedra, nombrosos fogars. Sota una capa de sediments s'ha pogut identificar restes de presència humana que fan pensar que la cova havia allotjat una vivenda fa uns 4.800 anys.

Amb aquestes recerques es confirma un cop més que les muntanyes pirinenques han estat habitades fa milers d'anys, des del fons de les valls a les capçaleres. Sorprèn la gran antiguitat d'algunes troballes, que fan pensar que immediatament a la retirada dels gels de les zones alpines aquelles terres van ser explotats, probablement per caçadors i una mica més endavant com a explotacions ramaderes. Amagats entre pics, crestes i valls hi ha molta història humana per descobrir encara .

Un llarg hivern

El decorat és un poble indeterminat, entre l'Alt Urgell i el Pallars Sobirà. Una Casa amb el matrimoni i dos fills. El petit ha de marxar a fer el servei militar. El gran, sol a casa, s'adona que la mare està estranya i té un secret. S'amaga per beure. I beu per... Fa molt temps que beu, aquest és el seu drama. El pare li dóna un ultimàtum. Ella marxa del poble just quan cau una gran nevada. Ja no la trobaran més.

Aquest és el fin argumental de Un llarg hivern (Ed.La Campana) de Colm Tóibin. És una mena de conte llarg, sense arribar a una novel·la, allò que a França en dirien una nouvelle, extret d'un llibre de relats, ara publicat en català. Tóibín és un escriptor irlandès que ha agafat un cert nom i prestigi en els darrers anys, amb una obra que va creixent i diuen que sòlida. Un nom emergent.

Ha viscut a Barcelona, ha fet algunes estades a Ferrera, al Centre d'Art i Natura creat ja fa uns anys per estimular la creació i la recerca des del Pirineu. Sovint hi passa temporades a l'estiu. Un altra dia en parlarem, però de ben segur que la iniciativa del Lluís i la Cesca, el seu acolliment, estan en la gènesi d'aquesta narració.

El text sembla inicialment senzill i planer. Sense perdre mai l'aparent facilitat narrativa té una profunditat que m'ha sorprès. La mirada del fill gran que descobreix el secret de la mare però alhora és incapaç de plantejar-se la seva homosexualitat latent, la incomunicació amb el pare, la solitud, l'odi, el desamor, la fragilitat, l'enfrontament amb els veïns, l'absència, el paper de la dona a la muntanya, la desaparició com a solució final, la mort al capdavall. La reflexió sobre uns costums socials, morals i sentimentals.

Tóibín controla el la velocitat narrativa amb molt ofici, accelerant i aturant els ritmes, amb descripcions visuals quan calen però sobretot atent a uns personatges reals per sobre les circumstàncies, però alhora deixant clar que l’entorn és decisiu en les persones. Són molts els temes que s'apunten, amb una prosa sòbria, que suggereix més que afirma. Front a una visió sovint edulcorada, a cops mitificada i tot, de molts escriptors de casa nostra, Tóibín, que coneix bé els pobles de muntanya de Catalunya, aporta una mirada dura, descarnada del Pirineu. Amb poques paraules transmet la incomunicació, la solitud, l'enfrontament, la misèria moral de tants pobles pirinencs, d'una societat de muntanya reclosa i feréstega, primitiva en massa aspectes.

Entrevista a Joan Obiols

Joan Obiols és un escriptor pirinenc poc conegut a la capital, és a dir, a Barcelona, i per tant, inexistent, però molt respectat a les valls pirinenques. Alturgellenc ha recorregut el Pirineu pam a pam i coneix cada vall, cada casa, cada tocom. La seva tasca de recuperació del patrimoni cultural, folklóric i social del Pirineu és important i destacada. Ha escrit diferents llibres i qui vulgui conéixer el Pirineu de debò no hauria d'ignorar la seva obra. Esvorancs, Marrades, Nits de taverna, Fulls de pergamí o El desert verd són llibres que l'aficionat a la bibliografia pirinenca no pot obviar.

Us enllaço una entrevista interessant i recent. Fa una anàlisi lúcida i clara de la situació actual del Pirineu i apunta unes perspectives de futur que comparteixo.

Afirma amb claredat que "...el Pirineu serà el futur jardí de la gran ciutat". Diu també que "la cultura tradicional haurà desaparegut del tot i les tradicions que es mantindran s'hauran transformat en pur espectacle. Tinc la impressió que ningú, o gairebé ningú, recordarà el passat"

Hi esteu d'acord?