6 de setembre de 2007

El refugi Sant Jordi



Aquest estiu s’ha fet públic la greu situació en que es troba el refugi de Sant Jordi, sota el coll de Pendís, al Moixeró, que amenaça la seva continuïtat.

Aquests refugi, arrossega des de sempre problemes amb la manca de serveis i el subministrament d’aigua. No existeix cap lavabo, dutxa, fosa sèptica ni conducció d’aigua corrent a l’interior de l’edifici i fins ara s'ha anat trampejant amb mètodes de fortuna. Des de fa temps, sobretot per la reviscolada del refugi gràcies als Cavalls del Vent, aquests dos fets han provocat greus problemes d’higiene, salubritat i convivència.

La Feec i el guarda del refugi fa anys que estan treballant per tal d’arribar a una solució. La seva proposta és construir una petita edificació pels lavabos i dutxes, amb fosa sèptica i fer una conducció d’aigua des de la propera font del Faig. La Feec està disposada a assumir el cost total de l’obra, sense demanar res a ningú.

S'han tingut converses amb la propietat del terreny, una influent família de Barcelona, que té una finca de prop de 1.000 ha a la zona i tot el poble de Grèixa, ara reconvertit en habitatges turístics de lloguer. Des del primer moment la propietat s’ha negat sistemàticament a concedir el seu permís per a dur a terme aquesta obra. S’han intentat tota mena de gestions, converses i propostes, hi ha intervingut la direcció del PN del Cadí-Moixeró, el Consell Comarcal, el municipi, però no hi ha res a fer. Negativa rere negativa.

Finalment, davant el fracàs de tots els intents per trobar-hi una solució, la Feec ha decidit que el refugi en les condicions actuals no es pot mantenir com a refugi guardat obert i passarài a ser un refugi lliure sense guarda.

Per què hi ha tant de conflicte en un tema aparentment menor? Quin és el fons de la qüestió? Un enfrontament entre la propietat i el Parc Natural, del que el refugi només n’és un perjudicat col·lateral. La propietat té una grandíssima finca, majoritària ment afectada per les restriccions del PN, de la que no en pot treure quasi cap rendiment. Hi vol fer coses, però el PN no ho autoritza. La propietat, per marcar un pols al PN nega el seu permís i com a “càstig” no dóna la seva autorització a aquestes obres.

La direcció del PN juga una posició calculadament ambigua, defensant la necessitat de les obres al refugi, però sense un recolzament amb tota la seva força per tal que es facin.

Sembla mentida que en ple segle XXI un problema menor i fàcilment solventable com aquest pugui comportar el tancament d’un refugi. És ridícul, llastimós i del tot incomprensible. No hi ha cap altra solució? Ningú des de més amunt hi pot fer-hi res? Tant difícil ha de ser arribar a un pacte possible per desblocar la situació? Les instàncies amb competències han de dir-hi la seva i forçar una solució. El refugi s'ha de salvar.


5 comentaris:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Indubtablement comparteixo la preocupació i el punt d’indignació que hi va inclòs.
La qüestió no és baldera.
Personalment, per bé que no ho crec possible, m’agradaria conèixer els esdeveniments que han anat derivant en aquest enfrontament entre el Parc i els propietaris. Per a formar-nos una opinió cal saber els arguments de les parts.
I val a dir que hi ha vegades que els gestors dels parcs fan papers ben galdosos.
Recordo la indignació dels organitzadors d’una caminada popular que transcorria en un 90% per un parc, caminada que va haver de fer-se en precari, assumint la organització la responsabilitat, tota vegada que els gestors, el dia abans, en van denegar el pas per evitar “el deteriorament que compartaria el pas de grups nombrosos de persones”. Això sí, ens vam creuar amb bicicletes i més d’una moto.
No oblidem que els parcs (no sé si tots), estàn gestionats per juntes de polítics, pertanyin a Diputacions, Consells Comarcals, Ajuntaments, etc.. Per tant la solució al Sant Jordi ha de venir d’aquests polítics: han de negociar i arribar a una acord, mirant de llimar tot el que calgui llimar. I si finalment no hi hagués transacció raonable, s’ha d’actuar, que instruments legals n’hi ha.
Evidentment que hauria de ser el darrer recurs.
Per això cal exigir “cintura” i, sobretot, voluntat. Però s’ha sol·lucionar.
El Sant Jordi no pot convertir-se en símbol de com de malament es fan moltes coses en aquest País.

enric faura ha dit...

Benvolgut Xiruquero-Kumbaia, tens tota la raó, la solució ha de venir dels polítics, que són els que tenen el poder, els diners i els recursos per aconseguir-ho.
La situació fa molt de temps que s'arrossega i sembla que hagi arribat a un punt sense sortida.
A veure si entre tots hi trobem el desllorigador, perque tancar el refugi no es cap solució.

Anònim ha dit...

Els propitaris representen el feudalisme. Posen cadenes per a evitar que els altres passin; caldra posar-hi cadenes amb candaus sense clau per a evitar
que ells puguin passar

Anònim ha dit...

Ells propietaris creuen que es el seu terreny, però nomes hi han posat diners fruits dels robatis
que ells o la seva familia han fet a la societat. Han d 'esser investigats i jutjats. Fora cadenes! La tera perteneix a tothom, no només a quatre lladres.

Anònim ha dit...

Les cadenes s'han de posar al coll dels desgraciats que les posen. Greixer vergonya d`un pais