15 de maig de 2007

Un llarg hivern

El decorat és un poble indeterminat, entre l'Alt Urgell i el Pallars Sobirà. Una Casa amb el matrimoni i dos fills. El petit ha de marxar a fer el servei militar. El gran, sol a casa, s'adona que la mare està estranya i té un secret. S'amaga per beure. I beu per... Fa molt temps que beu, aquest és el seu drama. El pare li dóna un ultimàtum. Ella marxa del poble just quan cau una gran nevada. Ja no la trobaran més.

Aquest és el fin argumental de
Un llarg hivern (Ed.La Campana) de Colm Tóibin. És una mena de conte llarg, sense arribar a una novel·la, allò que a França en dirien una nouvelle, extret d'un llibre de relats, ara publicat en català. Tóibín és un escriptor irlandès que ha agafat un cert nom i prestigi en els darrers anys, amb una obra que va creixent i diuen que sòlida. Un nom emergent.

Ha viscut a Barcelona, ha fet algunes estades a Ferrera, al
Centre d'Art i Natura creat ja fa uns anys per estimular la creació i la recerca des del Pirineu. Sovint hi passa temporades a l'estiu. Un altra dia en parlarem, però de ben segur que la iniciativa del Lluís i la Cesca, el seu acolliment, estan en la gènesi d'aquesta narració.

El text sembla inicialment senzill i planer. Sense perdre mai l'aparent facilitat narrativa té una profunditat que m'ha sorprès. La mirada del fill gran que descobreix el secret de la mare però alhora és incapaç de plantejar-se la seva homosexualitat latent, la incomunicació amb el pare, la solitud, l'odi, el desamor, la fragilitat, l'enfrontament amb els veïns, l'absència, el paper de la dona a la muntanya, la desaparició com a solució final, la mort al capdavall. La reflexió sobre uns costums socials, morals i sentimentals.

Tóibín controla el la velocitat narrativa amb molt ofici, accelerant i aturant els ritmes, amb descripcions visuals quan calen però sobretot atent a uns personatges reals per sobre les circumstàncies, però alhora deixant clar que l’entorn és decisiu en les persones. Són molts els temes que s'apunten, amb una prosa sòbria, que suggereix més que afirma. Front a una visió sovint edulcorada, a cops mitificada i tot, de molts escriptors de casa nostra, Tóibín, que coneix bé els pobles de muntanya de Catalunya, aporta una mirada dura, descarnada del Pirineu. Amb poques paraules transmet la incomunicació, la solitud, l'enfrontament, la misèria moral de tants pobles pirinencs, d'una societat de muntanya reclosa i feréstega, primitiva en massa aspectes.