20 de maig de 2007

L'art de caminar II. Stevenson

La segona part de la joieta que comentàvem en l’anterior apunt és un breu assaig de Robert Louis Stevenson (1850-1894), el geni d'Edimburg. Declarat seguidor del text de Hazlitt (deia que qui no hagués llegit On going a journey hauria de ser multat) reinterpreta les seves paraules per confirmar-les. En un breu text que es podria titular Excursions a peu, menys lluminós del que és habitual en la seva ploma potser per una traducció no del tot afortunada, mostra la seva conformitat absoluta en que la millor manera de caminar és en solitari i que el senderisme o la marxa és un exercici de llibertat: “...una excursió a peu, per a gaudir-la com cal, s’ha de fer sol...perquè la llibertat és essencial”.


Potser sense l’eufòria de Hazlitt fa algunes afirmacions sobre les bondats del caminar de notable saviesa, defugint els excessos esportius: “tenim tanta pressa per a fer coses... que ens oblidem de viure”, “romandre asseguts i contemplar; recordar sense desig les cares de les dones, complaure’s amb els grans fets de l’home sense cap enveja, ser sempre simpàtic, estar contents de romandre on estem i ser com som...no és això conèixer alhora la saviesa i la virtut i acostar-se a la felicitat?”



3 comentaris:

Gregorio Luri ha dit...

Quan els meus dos fills eres petits feien intercanvi de casa a l'estiu amb famílies d'arreu Europa. Un any ens van decidir per una família que tenia la seva casa a prop d'Edimburg. I, en Escòcia estant, era obligat fer una visita a la casa de Stevenson. Recordo que van arribar a mig matí i no hi havia ningú guardant aquella gran casa. Van fer tombs i donar veus i no vam poder localitzar ningú. Però la porta de la casa estava oberta, així que vam decidir que aquella era una juguesca que ens proposava l'escriptor. I van entrar tos quatre. Al llarg de gairebé una hora van estar furonejant per les cambres i els passadissos amb la sensació de que ens estaven acompanyant tots els personatges de l'escriptor. Va ser una passejada difícil d'oblidar, per la frontera entre la realitat i l'imaginari.

enric faura ha dit...

Tens tota la raó, Gregorio, això que expliques, probablement va ser fruit de les circumstàncies, però és un bon exemple de Stevenson.
La seva vida i obra és una constant tensió entre el realisme més dur i descanat amb l'apertura a l'imaginari, a uns espais més enllà de la pura materialitat.
Per a mi és un escriptor fascinant. Els seus llibres més famosos, però també molts d'altres potser no tan coneguts però igualment interessant.
A cops dóna la sensació d'estar una mica oblidat, quan és un gran escriptor i un finissim observador de la naturalesa humana, de la riquesa, complexitat i contradiccions de l'esperit dels seus personatges.
A veure si l'aconseguim posar una mica de moda entre tots.

Lluís Mauri Sellés ha dit...

Doncs mireu si n'és de curiós tot plegat que, aquest cap de setmana, he pujat fins a Edimburg per veure un partit de rugbi. En arribar, el dijous al migdia, vaig pujar a Calton Hill i vaig contemplar la ciutat des d'aquest cim, però després, em vaig dedicar al bonic art de badar. I, quina fou la meva sorpresa, quan em vaig trobar a la Biblioteca Nacional d'Escòcia i davant per davant d'un quadre amb una de les portades més antigues de l'Illa del Tresor. Em va semblar sentir el riure irònic d'en Robert Louis :-D
Salut,
Lluís