18 de maig de 2007

L'art de caminar I. Hazlitt

“Una de les coses més plaents del món és sortir a caminar”

Mai estic menys sol que quan estic sense ningú”

L'ànima d'una excursió és la llibertat, la llibertat perfecta de pensar, sentit i fer exactament el que un vulgui. Caminem principalment per a sentir-nos lliures de tots els impediments i de tots els inconvenients; per a deixar-nos enrere a nosaltres mateixos, molt més que per deslliurar-nos d'altres.”

Doneu-me la claror del cel blau sobre el cap i el prat verd sota els peus, un camí sinuós i una caminada de tres hores abans de sopar... i a pensar”

... al fer una caminada solitària la qüestió és que trobarem al camí”


Qui? Fa dos-cents anys, un oblidat escriptor anglès va escriure això. Començava el romanticisme, la revolució industrial, el creixement de les ciutats. Coolerdge i Wordsworth escrivien els seus primers poemes i la natura es començava a valorar. William Hazlitt (1778-1830) en una vintena de planes (On going a journey, Donar una passejada), d'estil senzillíssim però lluminós, convida a la comunió amb la natura des de la solitud, defensa la llibertat d'esperit i pensament, intueix que la joie de vivre, potser tastar la felicitat, pot néixer d'una petita excursió.


L'editorial de la UNAM ha publicat aquest clàssic en castellà sota el títol El arte de caminar, juntament amb un altre text de Stevenson. Aquesta petita joia me la va descobrir l'Ós Bru de Taradell, i encara que ha estat laboriós aconseguir un exemplar, la seva lectura és resplendent.




1 comentaris:

lluisdetaradell ha dit...

Resplandent i lluminosa, si el portes a la motxilla i en fas un repàs, gronxat pel vent i assegut en un d'aquells indrets que t'ha fet seu o, com diu Stevenson, a la vora del foc d'un refugi, després d'una jornada de voltar muntanyes.

Gràcies per la referència i a disposar,
(;-D)


L'ós bru de Taradell