2 de desembre de 2008

Montrebei


Excepcionalment m'escapo un dia laborable de la gran urb. Vaig camí del Pallars. A la nit una breu nevada ha enfarinat Montserrat i el Bruc. El bosc i camps es veuen emblanquinats. Efectivament, nevarsejar seria la paraula escaient. Fa fred i boira a les planes de l'Urgell i la Noguera. Deixo enrere Balaguer, passo per les Avellanes i al coll d'Ager veig el sol per primer cop. Trenco cap a Corçà i aparco al costat de l'ermita de la Pertusa. El dia és esplèndid.

Avui simplement vull anar passejant fins Montrebei. Veure i contemplar les parets del Montsec, sadollar-me de la immensa pau d'aquests rodals, omplir-me de la vastedat del territori. Avanço a pas viu, per intentar fugir del fred. Passo per Mas de Carlets i m'acosto al Congost. La paret de Catalunya rivatlitza en colors amb la paret d'Aragó. Mare de Déu, quines parets! M'hi passaria hores contemplant-les! Cada replec, cada esperó, cada diedre. En la seva verticalitat hi ha tot un món. Entenc la devoció d'alguns escaladors cap aquestes parets.

Al camí del Congost hi han posat un passamà i alguns bancs-tanques estratègics. M'hi són sobrers. Els trencalòs senyoregen el cel. Al fons el Pirineu nevat tanca l'horitzó. M'arribo fins on uns volen fer-hi una presa. No ho entenc.


Retorno. Intento aturar-me al mig del Congost però un vent acanalat gèlid m’escup. Camino una estona fins arrecerar-me sota una roca. Mentre rossego una mica de fuet i un crostó de pa contemplo. La força tel·lúrica de la contrada es fa evident. Intento recollir una mica d'aquest energia. És molt potent. La solitud és absoluta però no em sento sol. El silenci majestuós. Montrebei és un santuari, i així hauria de continuar. A Montrebei s'hi ha de venir per això, per restar meravellat per la seva bellesa mineral.

Es fa tard i retorno. M'arribo fins l'ermita de la Pertusa per contemplar la posta de sol. Sobre l'embassament uns altres hi volen fer una gran passera. M'hi seria sobrer també. La vastedat és immensa. En silenci vaig com la llum va declinant. L'aire fred que s'enganxa a les fondalades agafa una textura espessa. La foscor de les aigües de Canelles fa basarda. El fred em torna a treure. Agafo el cotxe camí de la civilització. Si ens canvien Montrebei hi perdrem massa.



5 comentaris:

Manel Riera ha dit...

Així m'agrada, Enric! Quina sinceritat, quina autenticitat, quina veracitat, les teves paraules! T'hi veig, en aquests racons i ambients que descrius més que bé.
Se't veu enamorat, contemplatiu, serè i segur. I és clar que no te'n sents, de sol: quina companyia tan gran i indescriptible, la de la natura salvatge. Aquestes escapades són pròpies d'un muntanyenc romàntic amarat de l'esperit que deuria tenir Russell quan habitava al Vinhamala, ja fa més de cent anys.
Sortosos els qui sàpiguen imitar-vos, Enric i Henry!

edunz ha dit...

entristeix enormament com tanta bellesa i autenticitat (màgia també li podem dir) d'aquest racó i altres que també s'esgoten poden ser irreversiblement vulnerats per l'acció humana sense miraments, a calé fet i comptat. Hi ha una part de la condició humana que es torna incomprensible en casos com el de Montrebei

el passamà i els bancs també sobrers (encara hi són? no els comentes) van ser instal.lats a instàncies de la llavors FTiP. L'agressió, la incomprensió, és doble. L'argument: la promoció turística del lloc a fet que l'ajuntament quedés preocupat per a que ningú prengués mal. I la roda ja està encetada. Si és abans l'ou o la gallina, el temps farà que ens oblidem. Dels responsables dic. Que són els que són. I per uns pocs, un enrome patrimoni que perdem tants.

poder és hora d'organitzar tanta sensibilitat encongida i impotent!

merci pel relat, fàcil traslladar-s'hi...

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Fa anys un amic em va portar a fer un passeig amb barca pel pantà, creuant l'estret de Mont-rebei.
Un dels records que guardo gelosament és el de tota mena d'aus indiferents a la nostra presència: cap temor envers nosaltres, amb una proximitat a tocar. Simplement compartiem l'espai.
Això de la presa també em resulta incomprensible. Tant se val.
Salutacions.

enric faura ha dit...

Hola Manel, molt amable d'agermanar-me amb el meu estimat Henry Russell, però estic a anys llum de la seva categoria.

Edunz, els bancs encara hi són. Jo també tinc algunes reserves sobre actuacions de la Fundació Territori i Paisatge. Caldria parla-ne a fons, però amb matissos, ja que tot és força complexe.

Xiruquero, quina sort la passejada amb barca. Ara l'embassament està molt baix i no arriba al congost, però altres vegades, quan estava ple, he pensat que seria bonic veure les parets amb la perspectiva d'arran d'aigua. És un nou objectiu de futur.

en Girbén ha dit...

El Montrebei... Ai! Si el perdéssim, vull dir si ens el malmetessin...
Jo abans m'alçaria. Oi tant!
Si m'admets la piada, el vam fer -el meu fill i jo- a bord d'uns caiacs. Més tard ho vaig escriure:
(http://empriu.blogspot.com/2008/09/131-el-congost-de-mont-rebei.html).

També, escrivint -tocatardà- de l'Hvala, t'he relligat (http://foravial.blogspot.com/2008/12/lossa-hvala.html).

Volia assabentar-te'n i, és clar,
lloar el teu bloc.
Jordi