19 de desembre de 2008

Excursionisme. Unes reflexions IV

BLOC 2008

8-. Trets que poden donar contingut al nou excursionisme del segle XXI, de caràcter transversal i que poden ser assumits per amplis grups socials.

a) Lleure: vivim en una societat on els espais de lleure cada cop tenen més importància. L’excursionisme és una activitat de lleure i com a tal hauria de triomfar a la societat actual. La prova és que molts dels esports de muntanya tenen èxit perquè els seus practicants ho viuen com una activitat de lleure. Potser cal treure transcendència, treure-li religiositat i transcendència a l’excursionisme i entendre que és una activitat de lleure com moltes d’altres.

b) Esport : l’excursionisme sempre ha tingut un component esportiu. Ara aquest vessant s’ha accentuat més encara perquè la societat valora les activitats esportives. No hi ha res dolent. Cal acceptar amb plena normalitat l’aspecte esportiu de l’excursionisme, amb naturalitat.

c) Competició: igualment passa amb la competició. Sempre ha estat una mica competitiu i ara ho és més perquè la societat és competitiva. La competició d’alt nivell està reduïda a una minoria molt petita. Hi ha un altre gran espectre de practicants que practiquen activitats de muntanya de competició, però simplement per millorar, per provar-se, com a repte personal i també com a excusa de relació social. Molta gent va a curses, a travesses, a campionats per veure’s i trobar-se amb companys. Quin problema hi ha?

d) Compromís actiu amb el conservacionisme i lluita pel medi: aquest hauria de ser un objectiu nuclear de l’excursionisme i els esports de muntanya. Hem d’estar en primera línia en aquest lluita. No podem deixar aquest combat només als ecologistes. Els excursionistes han estat els primers ecologistes. No hi ha gaire diferència entre els excursionistes que es van oposar a la tala del bosc de Gressolet i els que avui s’oposen a la MAT. Dins de les polítiques conservacionistes els excursionistes hem d’alçar la nostra veu. Si no volem quedar arraconats hem de sortir a defensar el nostre terreny i els nostres drets.


e) Iniciació: en general l'excursionisme ha oblidat els infants i joves. Abans s'hi arribava des de la família però avui no sempre és així. Els canals d'iniciació han variat. La societat actual dóna més importància que mai als infants i joves i l'excursionisme no té gaires ofertes per oferir-los, ni tampoc a les famílies. Cal treballar això a fons.





3 comentaris:

en Girbén ha dit...

Així ha anat creixent aquest substantiu discurs, ho han anat fent les meves reflexions i, ara, potser en són masses per a expressar-les endreçades. Ho provarem.
La Lupe, al missatge inaugural, ho expressa ras i curt: "A mi l'excursionisme, em permet fer un altre tipus de reflexions..." L'excursionisme és exactament això si ve d' "excurs", la digressió que ens aparta del "discurs", la crida dels trencalls desconeguts.
Hi ha molt a dir. D'entrada, com rescabalar el sentit del mateix mot, sabent que un cop mortes les paraules mai ressusciten? Si detectem la seva agonia, es tracta d'un arbre afectat per una malura guarible? O bé hem d'acceptar, amb la màxima dignitat, que es tracta d'un irreversible procés senil?
Aquí, Enric, t'hem d'agrair la feina de doctor que no estalvia hores a l'hora de fer un diagnòstic encertat.
Resulta força simptomàtic -ho sé de primera mà i fins i tot ho pateixo-, com, a partir d'un cert moment (dels 80 ençà), l'excursionisme va esdevenir una paraula impronunciable en qualsevol ambient artístic; quasi era com dir que professaves devoció per Sant Roc. Les raons d'aquesta imposada deriva vers l'anacronisme serien el tema d'un llarg capítol -que es podria titular "Pobres xirucaires"- que ara no escriurem.
De res serveix que brandis el rol d'eminents artistes afiliats a l'excursionisme renaixent, ni, fronteres enllà, el de tots els científics i pensadors que han baixat de les muntanyes amb decisives troballes. Això, al banal mercat de les "tendències", val zero.
Són tants el trencalls que el teu diagnòstic obre! Un de no menor és com aconseguir ser efectius sense que l'enyor ens paralitzi.
Recordo de petit... Aquells -ara impossibles- campaments socials d'alta muntanya... Una colla amiga amunt per la vall de Piedrafita, seguits per una rècula de muls...
El món mai tornarà a ser tan gran!

jaume ll ha dit...

Hola Enric,
Amb aquesta darrera entrega, entenc cap a on apuntes. Busques un concepte integrador (de manera transversal) de l'excursionisme. Però els eixos que dius que l'haurien d'articular comprenen precisament allò que avui dia ja s'ha deixat d'anomenar excursionisme. Crec la diversitat actual de les activitats d'aire lliure, natura o muntanya no necessita cap justificació (a part de la individual, tal i com, coherentment, proposa el Marc en el seu comentari del post anterior). L'element integrador actual és molt específic, és la tribu i no gran cosa més. Comparteixo el teu esperit, però no la teva solució. Continuo pensant que hi ha alguna dimensió esencial en el muntanyisme (l'excursionisme n'és l'expressió catalana) i crec que mereix ser revindicada, afirmada davant tota l'allau d'activitats i mentalitats existents que, tot i que són absolutament respectables, no són el mateix, s'han escindit. Per a mi, l'esperit dels clàssics, "mutatis mutandis", continua vigent. Allò que anomenes, metafòricament, religiositat, crec que és fonamental. I,per tant, sóc conscient que no pot ser majortari i encara menys integrador. Però potser prodria mantenir-se com una tribu més entre el conglomerat actual. I potser a la llarga, si algun dia els vents dominants canvien de direcció, potser podrem aportar alguna cosa important que nosaltres havíem conservat. En la línia que tu apuntes, crec que es consumarà la nostra desaparició com a espècie. En fi, sóc un esperit anacrònic, ja ho veus.
Salutacions cordials.

en Girbén ha dit...

Algunes altres reflexions que m'han vingut al cap.
Si en el camp de les ciències naturals hem gaudit -fins un cert punt- d'un alt grau d'homologació amb els models europeus, s'ha degut a la feina de l'excursionisme (programàticament "científic").
Sempre es diu que, enllà dels especialistes, són les observacions d'un ampli col·lectiu les que acaben completant el difícil, per dispers, coneixement del territori. Penso en els afeccionats als ocells, papallones, flora...
Seria bo superar l'estadi de tast lúdic que moltes ofertes turístiques proposen en aquest camp (àligues, bateig del cel, llops, parc botànics...), però, com aconseguir-ho?

Anant a un altre extrem, el de la religiositat, només un apunt per a reconèixer sense por el seu influx. Una societat del tot dessacralitzada, com la que s'intenta, no sembla que que sigui possible. L'excursionisme, o més aviat els espais oberts que li són propis, ha anat fent una feina silenciosa de suplència en aquest sentit. Ara, entre tot d'actuals pràctiques difoses que els sociòlegs anomenen "Pietat còsmica", recórrer els grans espais per a molts fa aquest paper. Hi ha qui fins i tot vindica l'aspecte revolucionari de caminar!
Ja he dit sols era un apunt.

Per acabar, una "boutade". El problema de l'excursionisme rau en la longitud del mot. Veient la parla mestissa amb què la viva "blogsfera" s'entén, una primera dada que es detecta és la tendència a la contracció, a la màxima economia, a l'abstenció de qualsevol accent. Les paraules llargues i enrevessades demanen un esforç suplementari, i l'excursionisme, sense cap mena de dubtes, n'és una d'elles.