Ahir dimecres va morir a Barcelona als 92 anys Josep Maria Garrut. Historiador rellevant, pessebrista insigne, escriptor, especialista en pintura, gaudinià de pro, també excursionista de llarg recorregut. Estretament vinculat al CEC, va ser el motor durant molt de temps de la seva secció de Ciències i Arts. Garrut simbolitzava com pocs aquella part de l'excursionisme estretament vinculada a la cultura, a les arts, a les tradicions, al folklore i a la llengua. Perquè va haver un temps no gaire llunyà on això que en diem excursionisme no era només un esport o una competició. Era un tema de cultura.
Amb la mort de Garrut es dona un nou pas en la desvinculació de l'excursionisme i la cultura. Ens hem de doldre? Probablement no, perquè l'excursionisme ha d'evolucionar i anar al ritme dels canvis socials. Però el que mai ha de fer l'excursionisme és oblidar a les persones que l'han fet gran i han llaurat la seva història, i en la seva parcel·la en Garrut va ser un d'aquests. Descansi en pau.
Entrades
4 comentaris:
No he tingut el plaer de coneixer el senyor Garrut. Descansi en pau.
En efecte, cal evolucionar, com dius. Reitero però, una vegada més, que "anar al ritme dels canvis socials", sense més, sense esperit crític, acceptant el canvi pel canvi, no ens du enlloc que valgui la pena.
Tens raó, canviar per canviar no du enlloc. Cal reflexió, discurs, pensament. I això és més aviat escas avui en el món excursionista. Però existeix.
Benvolgut Enric,
Perdona que m'aparti del tema del post, però un ocellet ben informat ens ha dit que estaves pensant en la possibilitat d'abandonar aquest bloc, que ja portaves massa anys en aquest tema i que et senties una mica cansat d'estar sempre buscant temes per comentar. En el darrer comentari també parles de la necessitat de reflexió i discurs en el món excursionista.
Bé, sàpigues que tens una bona colla de lectors que et seguim molt fidelment i que trobaríem a faltar moltíssim les teves tres o quatre (i a vegades més) entregues setmanals d'idees, pinzellades diverses, anàlisis crítiques, cròniques d'excursions, informacions, notes poètiques..., vestides amb el teu estil sincer, elegant, assenyat i alhora apassionat. Som més dels que et penses els que, en obrir l'ordinador, el primer que fem -després de mirar la safata del correu, és clar- és anar immediatament a consultar si hi ha una nova entrada al teu bloc.
Parles de la necessitat de reflexió i discurs: de ben segur que tu ets una de les expressions actuals més clares d'aquests valors. Si desapareixes del món virtual, aleshores quedarem una mica orfes i tristos.
Et podem convèncer perquè continuis? Què se'n farà de tot el bagatge acumulat en aquests cinc anys de bloc?
No t'enfadis amb l'ocell que m'ha xivat tot això ni amb mi per escampar-ho. He sentit que ho havia de fet i demano complicitat a altres fidels perquè em recolzin.
Ep Enric! no ens coneixem directament, però el fet d'anar-te llegint els post fa que et consideri un amic! assabentat per en Jaume II de que potser has pensat en deixar el blog, t'animaria a no fer-ho, potser, si vas atabalat, espaïa les entrades, però no el deixis, som molts els que et seguim i trobem interressants les teves reflexions.
Ànims d'un company blocaire.
Publica un comentari a l'entrada