1 de desembre de 2008

Sant Corneli



Dissabte. Només aixecar la persiana veig passar una volva. Les previsions s'han acomplert i neva als Pirineus. Sóc a Tremp. El dia és fred, sense visibilitat i amb precipitació. La caminada a Sant Gervas s'haurà d'ajornar. Tanmateix tinc ganes de sortir i sempre m'ha agradat caminar sota la neu. Així que recollint un suggeriment d'una pallaresa m'adreço cap a Sant Corneli. És una muntanya modesta, de 1.350 m, al cor del Pallars Jussà, entre la Conca de Dalt i el pantà de Sant Antoni, tot just al davant de la serra de Carreu. Arrodonida, sembla una llarga esquena d'ase amb una paret vertical al sud on el Christian Ravier hi té una via oberta.

Deixo enrera el Pont de Claverol i Aramunt, i a tocar de l'embassament m'equipo. Avui és un bon dia per a posar a prova el Gore. El camí està senyalitzat i l'han estassat fa poc. No té pèrdua. Ara la neu s'ha convertit en aigua i plou. Poc a poc vaig guanyant alçada. La visibilitat és nul•la. Els pins, el bruc i l’argelaga és l’única companyia. Fa fred i molta humitat. Amb la caputxa ben calada camino lentament, gua
nyant els 800 metres de desnivell sense preses. M'agrada caminar sentint l'aigua al clatell. Avui l'excursió és interior. Interessant.

A l'acostar-me al cim l'aigua esdevé neu. La boira és encara més espessa. Bufa el vent i la sensació tèrmica és molt desagradable. Sense adonar-me em topo amb la gran creu tombada i la petita ermita. M'hi aixoplugo uns minuts.



Aquest turó fou una important posició militar i durant la Guerra Civil una peça important de l'anomenat Front del Pallars. Hi tingueren lloc combats durs.

El fred em fa posar en marxa. Mentre desfaig el camí, entre neu, aigua i vent vaig pensant en el patiment de la gent que va lluitar aquí mateix. Jo ara passejo per plaer, però en aquests mateixos rostolls una generació va lluitar, va perdre la vida, va quedar ferida. I torno a pensar en la darrera lectura que tinc entre mans, Les Benèvoles. D'on surt aquesta capacitat del ser humà pel mal i pel dolor?

Encaboriat i humitejat per la pluja que ja ha calat el Gore arribo al cotxe. Mentre em poso roba eixuta contemplo un parell d’ànecs que impassibles neden pel pantà. Al costat un ametller de tronc gruixut i recargolat m'aguanta la roba. Com sempre la natura fa el seu curs, aparentment aliena a les cabòries humanes.


7 comentaris:

Berta ha dit...

m'ha agradat molt la teva explicació......m'hi he trobat :)

Gatsaule ha dit...

Ja m'agrada veure que hi ha algú que aprofita els camins que contribuïm a netejar....

enric faura ha dit...

Vas ser tu, amic Gatsaule? Gràcies i felicitats. Bona feina. s'agraeix molt.
I tornaré amb bon temps.

Gatsaule ha dit...

No directament, clar! Però estic al darrera d'un munt de restauracions de camins, on el que hi falta són caminadors!

enric faura ha dit...

Gatsaule, apuntes un tema que fa temps em pica la curiositat. Dels milers de camins, senders, corriols, PR. GR, SL i d'altres vies de comunicació a peu, qui les fa servir?

Estaria bé intentar (si fora possible) fer una estadística científica de la utilització de camins.

Gatsaule ha dit...

Tens tota la raó, és un tema car i complex, però seria molt interessant. En alguns parcs naturals han fet algunes estadístiques, però són difícilment extrapolables a la resta del territori.

Potser des de la FEEC, si entra gent nova, es pugui fer alguna cosa...

enric faura ha dit...

Ai la Feec, amic Gatsaule, ja en parlarem més endavant...